Connecta amb nosaltres

Història

Jaume Passarell, dibuixant i periodista

Publicat

on

Jaume Passarell (1889-1975), dibuixant i periodista badaloní, va escriure en més d’una ocasió sobre el Poble-sec i el Paral·lel d’abans de la guerra. En un article a la revista Meridià, de l’abril de 1938, ens ofereix una descripció del Paral·lel de l’època. Inicia el recorregut a l’edifici de la Duana, des d’on es poden veure alguns vaixells de vela. Es plany de què els moderns tramvies deixen veure poc el mar, i evoca la brutícia i soroll del tren del carbó. Continua per les Drassanes i els carrers que s’hi aboquen, carrers foscos amb tavernes polsoses, en les quals el plat més popular son els cargols amb salsa, el llomillo amb mongetes i el bacallà a la llauna. La zona més popular és la següent, amb teatres i teatrets, cafès i music-halls pujats de to, una atracció per als forasters i els de casa. A partir del Còmic, la gresca s’abalteix, s’hi poden trobar establiments de drapaires i garatges una mica sòrdids.

Passarell recorda que a la part de dalt del Paral·lel hi havia hagut, abans l’Exposició de 1929, uns populars campaments de gitanos que van anar a parar a la Bordeta, a Sants i a Can Tunis. Passarell explica que un amic seu tenia una neboda que deia la bonaventura per las terrasses dels cafès i va viure durant un temps en aquell campament.

A tocar de Sants s’arribava al bar La Pansa, el qual, tot i un canvi d’ubicació, a causa dels canvis provocats per la urbanització de la zona, va sobreviure fins l’any 1968. La meva mare, per constatar que l’amo d’un establiment del barri, on es canviaven novel·les barates i revistes, havia estat un cambrer de categoria, m’explicava que havia treballat a La Pansa i que sabia francès.

Continua llegint

Història

30 de desembre de 1924: s’inaugura la primera línia de metro

Un accident en la construcció del metro provocaria morts

Publicat

on

El primer metro del món va ser el de Londres l’any 1863. En el cas de Barcelona, el precedent immediat va ser la línia de tren Barcelona-Sarrià, inaugurada el mateix any. Ara bé, la línia urbana Catalunya-Lesseps és la primera soterrada i construïda amb criteris amb què entenem una línia de metro. En els 2.470 metres de recorregut inicial tindria quatre estacions: Catalunya, Aragó (avui passeig de Gràcia), Diagonal i Lesseps. Rebria el nom de Gran Metro de Barcelona (encara que avui dia la coneixem com a línia 3).

En paral·lel, l’any 1926 s’inauguraria la línia de Metro Transversal, de la Bordeta a Catalunya (precedent de la línia 1). Així, els dos eixos del metro es creuaven a la Catalunya, d’on també surten els trens de Sarrià i del Vallès. La ciutat es preparava per a l’Exposició Internacional de 1929.

Fa pocs mesos s’ha sabut que a la matinada del 12 d’abril de 1924 es va produir el pitjor accident de metro ocorregut a Catalunya en aquests cent anys de vida. Onze treballadors van perdre la vida quan el sostre del túnel, obert a pic i pala, es va desprendre. Els fets van passar a la Gran Via, entre Villarroel i Casanova, i possiblement va ser producte d’un corrent d’aigua subterrània. L’endemà l’empresa no va permetre aturar les obres en senyal de dol. Tampoc no va fer cap investigació per determinar què havia provocat l’accident, per tal de millorar la seguretat. Tot això no s’ha sabut fins 100 anys després.

Ara bé, no va ser fins a finals de 1968 que la línia 3 arribaria fins al nostre barri (Drassanes). Dos anys després, el 17 de juny de 1970, entraria en servei la prolongació de Drassanes a Poble-sec (actual estació de Paral·lel). El 15 de juliol de 1975, s’inauguraria la denominada línia 3-B: de Zona Universitària fins a Poble-sec. El 5 de juny de 1982, ja es va poder recórrer la línia 3 completa, sense haver de transbordar.

Des de llavors, les estacions de metro del nostre barri són les de Drassanes, Paral·lel, Poble-sec i Espanya. Unes estacions que queden completades el 31 de desembre de 1995, quan entra en servei l’enllaç de Paral·lel (línia 2). Si bé inicialment arribava fins a la Sagrada Família, avui dia ja es perllonga fins a Badalona. Les obres, però, van trigar vint anys a executar-se, després de reposar anys i anys aturades i sense moviment.

De la inauguració de la primera línia de metro de Barcelona, ara fa 100 anys.

Continua llegint

Història

Evocacions nadalenques d’aquelles tardes escolars del passat

Publicat

on

Avui es fa difícil imaginar que durant molts anys, a l’escola i a altres indrets, tan sols es feia servir el castellà. En els anys cinquanta, a l’escola de Monges del Sortidor, hi havia petits espais en català. Algunes monges ja grans, que eren catalanes i minoria, de vegades amollaven alguna frase, poca cosa. Quan s’acostaven les vacances de Nadal, durant una estona de cada tarda, entonàvem nadales diverses, moltes de les quals pertanyien a un popular Cançoneret de Nadal, publicat l’any 1954. Jo, aleshores, amb set o vuit anys, anava a classe amb una monja que es deia Sor Pia. És difícil poder reflectir l’emoció que em feia cantar aquelles cançons en la llengua de casa.

Sor Pia, de vegades, explicava alguna anècdota del temps de la guerra, que aleshores semblava remot i estrany, com ara que no podia anar amb hàbit i havia d’amagar la seva condició religiosa. Aleshores l’escola era molt més petita que ara i comptava amb un hort, amb una magnífica figuera entre altres arbres i productes vegetals, i un corralet on fins i tot hi havia arribat a veure un porquet. Un racó on semblaven amagar-se espurnes rurals i misterioses. Una altra activitat era escriure la postal de Nadal a la família i aprendre algun verset ocasional. Les monges muntaven un gran pessebre a l’entrada de l’escola, molt bonic i ben fet. En aquelles escoles ràncies i franquistes les coses més senzilles, però diferents, eren un goig i una meravella i el cicle nadalenc era dels més animats. En un teatre, on també es feia cinema, en alguna ocasió havíem muntat alguns pastorets i tot. 

Continua llegint

Història

El Vers de Nadal o Dècima, una tradició ben catalana

Publicat

on

Per

El Vers de Nadal o Dècima és una de les moltes tradicions nadalenques que hi ha a Catalunya per part dels més petits de la família. Generalment es fa després del gran àpat –tant si és un dinar com un sopar–, amb tota la família aplegada al voltant de la taula. Els nens i nenes s’enfilen dalt d’una cadira per cridar l’atenció dels adults i comencen a dir un refrany, un vers, un rodolí o un poema. La llargada i la temàtica del vers depenen de l’edat del rapsode, però gairebé sempre fan referència a l’hivern, al Nadal o als valors que se’n desprenen. Després, amb els aplaudiments generals de tota la família, la mainada passa el platet per tal rebre alguna propineta i posar-la a la guardiola.

En el curs de la història, poetes catalans destacats han dedicat obres a aquest subgènere, sobretot a partir del segle XIX. Per exemple, són molt populars els versos de Jacint Verdaguer, de Josep Maria de Sagarra, de Joan Salvat-Papasseit o de Guerau de Liost. No obstant això, alguns dels poemes nadalencs més clàssics són d’autor desconegut i es reciten de generació en generació. A més, configuren un gènere que es manté viu i en evolució constant, tal com passa amb les nadales, que cada any se’n componen de noves.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024