Són molts que parlen de vostè, però poca gent coneix la seva història. Com va començar la seva trajectòria?
Des de ben petit, vaig créixer envoltat en el món de la costura, ja que la meva mare i germana són modistes. Tot i que no soc nascut a Barcelona, vaig decidir traslladar-me a la ciutat comtal per formar-me. Els primers anys no van ser fàcils. Per poder pagar els meus estudis treballava de nit en una benzinera situada a Sant Adrià del Besòs.
En un primer moment, vaig optar per estudiar moda, tot i que amb el temps el meu camí va prendre una direcció diferent. Vaig treballar a empreses d’organització d’esdeveniments i dues sastreries dedicades al cinema. I ara aquí soc, amb la mateixa il·lusió i passió que el primer dia.

Quina peça li ha tret més hores de son?
Quina pregunta més difícil! Fins fa poc, el treball més complex que havia realitzat era el vestit de la Nathy Peluso, que pesa 7 quilos i està tot brodat a mà. Hi vaig dedicar moltíssimes setmanes, treballava 12 hores cada dia. De fet, la meva feina exigeix això: esforç i dedicació.

Treballar tantes hores va ser un fet puntual?
No, en absolut. Treballo cada dia 12 hores o fins i tot més. Avui, per exemple, m’he llevat a les 4 de la matinada i tinc tot això [assenyala un conjunt de roba a mig teixir] per entregar aquesta nit. Tampoc tinc caps de setmana ni festius, però m’organitzo d’una manera que em funciona: faig dos projectes i després me’n vaig a algun lloc per desconnectar.

Ha vestit a grans artistes, fet que l’ha posat en el punt de mira. Com gestiona les crítiques?
Hi ha un exemple molt clar: vaig dissenyar un vestit per la red carpet dels Grammy Llatins per a l’Índia Martínez, i va ser fantàstic. En creuar la passarel·la, ja començaven a arribar-me les fotos de revistes internacionals que parlaven meravellosament del vestit. Després van arribar els Goya, i aquesta mateixa clienta em va encarregar un disseny per la red carpet i una actuació. Tanmateix, el resultat va ser totalment contrari al que esperava. El meu disseny va ser considerat com un dels deu pitjors. Vaig intentar no llegir massa sobre el tema. La recompensa va ser decebedora, però sé que preocupar-me més no em portaria a res.

Per tot el que explica, la seva vida senbla molt estressant.
No em noto estressat, però sí accelerat. Quan comences, la situació és més difícil perquè tothom et demana atenció. En aquesta primera fase, tots es poden enfadar amb tu. Tot i això, has de continuar i no mirar enrere; serà en aquest moment quan t’entendran. Tenir parella és més difícil. Actualment, no en tinc, i agraeixo a totes les parelles que m’han deixat perquè gràcies a això he pogut tirar endavant.

Per què escull el carrer Poeta Cabanyes per instal·lar el taller?
Primer vaig estar a l’Eixample amb més estilistes, després al Raval per tenir més espai. Posteriorment, vaig buscar un entorn més natural i em vaig traslladar a Montjuïc. Més tard, arribava a una propietat a l’Hospitalet. I ara aquí, al Poble-sec, on porto des de 2006.

Ha treballat per espais emblemàtics del barri?
Sí, he treballat força en privat per a El Molino, principalment per a esdeveniments. També he col·laborat amb l’Estadi, per exemple, quan va venir la Beyoncé, a qui vaig ajudar amb dos looks. Com que la meva especialitat és la pedreria i el brodat a mà, acostumen a cridar-me quan necessiten alguna cosa específica.

Quin va ser el disseny que més il·lusió li va fer?
Tots els dissenys em fan il·lusió. Tracto igual una artista emergent d’un petit poble de Catalunya que a una famosa. Per a mi, un client és un client, i sempre dono el millor de mi mateix. Però recordo especialment una cantant d’òpera, Joyce DiDonato, que venia a gravar a Barcelona només tres dies. El client em va comentar que només teníem tres oportunitats: la primera per prendre mides, la segona per fer la prova de vestuari i la tercera per fer l’entrega final. Va suposar una gran responsabilitat, ja que he vestit estrelles internacionals i figures emblemàtiques, però mai un àngel. Ella té una veu celestial.

Per fets com aquests, tenir contactes sembla que és molt important.
Crec que l’art s’ha de treballar constantment. Així és com arriben les oportunitats. Quan em conviden a esdeveniments, no hi vaig; prefereixo quedar-me treballant al meu taller. Soc més de dedicar-me a la feina, perquè considero que el camí es construeix a mesura que es treballa.

Com veu el futur?
Em dedicaré a aquesta passió tota la vida. No entenc una altra manera d’existir. Em visualitzo en un taller a l’aire lliure a Cadaqués, on penjaria un parell de vestits. La gent em veurà com una persona gran que un dia va ser algú significatiu, i ara viu la vida d’una altra forma. La meva carrera és la meva vida, i estic convençut que una passió genuïna mai no s’acaba.

Com va néixer el teu amor pel món de la interpretació?
No puc precisar amb exactitud quan va començar. D’ençà que tinc memòria he estat immersa en el món de l’expressió artística. Quan era petita, l’art era una part natural de la meva vida; cantava i ballava de manera espontània i amb gran entusiasme.

Recordes com va ser la primera vegada que vas pujar a un escenari?
Els meus inicis es remunten a la infància, quan vaig començar a participar en les representacions dels Pastorets. Amb només un any vaig interpretar el paper del nen Jesús. Des de ben petita, pujar a l’escenari ha estat una experiència que em resultava natural i instintiva. No obstant això, no va ser fins als 13 anys que vaig començar a adonar-me realment del valor i la profunditat del que feia. A partir d’aquell moment, vaig començar a entendre que la meva passió per l’art era molt més que una simple afició; era una part essencial de qui soc.

Has pujat a grans escenaris, com per exemple el Palau Sant Jordi. Com gestiones els nervis?
Passa el temps i, encara avui, em poso nerviosa abans de cada actuació. Crec que aquest nerviosisme és un senyal positiu perquè reflecteix el valor que dono a la meva feina. Sovint, moments abans de pujar a l’escenari, sento una forta temptació de fugir. En qüestió de segons, es desfermen molts dubtes a la meva ment: què passarà? Com serà la meva actuació? Com reaccionarà el públic davant el que faré? Aquestes inquietuds, malgrat la seva intensitat, formen part del procés creatiu i em recorden la importància que té per a mi cada moment sobre l’escenari.

Tens alguna por?
No, perquè si et concentres en possibles resultats negatius, és més probable que acabin succeint. Aquest és un dels grans reptes per als artistes: la nostra ment tendeix a generar pors i inseguretats amb molta facilitat. Hem de ser conscients d’això i intentar gestionar-ho de manera constructiva. Sempre hi haurà imprevistos i situacions inesperades sobre l’escenari. Malgrat això, com a actors, hi ha una pressió addicional perquè sovint se’ns percep com si no poguéssim equivocar-nos.

Com va arribar l’oportunitat de ser protagonista de ‘Mar i Cel’?
El darrer desembre, vaig participar en el càsting. Havia esperat amb molta il·lusió i paciència durant mesos, i quan finalment em van comunicar que havia estat seleccionada per representar el paper de la Blanca, vaig respirar amb un profund alleujament. El primer assaig va ser un moment molt emotiu per a tots nosaltres; vam acabar plorant, jo inclosa. En el meu cas, les llàgrimes eren una manifestació de la incredulitat i l’emoció de veure el meu somni convertit en realitat. No podia creure que aquell moment tan desitjat finalment hagués arribat.

Interpretes a la Blanca, la protagonista. Com la definiries?
És una lluitadora perquè sempre persisteix en defensar les seves idees fins al final. És valenta i forta… Si la Blanca visqués en el segle XXI, sens dubte seria una gran feminista.

‘Mar i Cel’ és una obra molt completa. Com us heu preparat físicament?
Hem de mantenir-nos en forma. L’obra gira al voltant d’un vaixell en constant moviment (pujar i baixar escales, accedir a trampilles, enfrontar-nos a situacions difícils) i passen moltes coses. Per aquest motiu, necessitem un cos ben preparat. Durant els primers dies, ens van preparar físicament, també disposem d’un gimnàs, i fins i tot hem assistit a xerrades sobre nutrició per garantir un estat òptim.

Respecte la preparació, què és el més difícil?
En el meu cas, considero que el més complex és mantenir un bon nivell vocal. Vocalment, he treballat intensament. Des dels càstings, i fins i tot abans que em seleccionessin, ja estava perfeccionant l’estil de cant que es necessita per a Mar i Cel.

Parlant de música, vas ser part del programa de televisió ‘Eufòria’…
Sí, i estic molt agraïda per l’experiència, però no la vaig gaudir completament perquè sentia molta pressió. Hi havia moments que em vaig sentir perduda i tenia ansietat. Tornaria a repetir l’experiència, però com en tot, hi ha parts bones i dolentes. Tothom em relaciona amb el programa. Però soc més que la noia que cantava a Eufòria. He estudiat arts escèniques, i per a mi, la meva “religió” és la formació contínua.

Podries escollir entre la música o la interpretació?
No (riu). Només tinc 23 anys i estic en un moment d’aprenentatge. Vaig estudiar a l’Institut del Teatre perquè volia ser actriu. D’altra banda, cantar, per a mi, era un complement; de fet, abans no m’ho havia plantejat. Em considero actriu, encara que adoro cantar, però per a mi és només un complement.

I la família, què diu? Et donen suport?
La meva àvia Montserrat és la meva major fan. Veure el que faig li dona anys de vida. Dedicar-me a aquest món no és fàcil perquè he perdut gent pel camí. Però ho accepto. No he tingut una joventut com la d’altres joves perquè sempre he estat molt disciplinada.

Quina és la missió principal del sindicat?
La nostra tasca és denunciar els desnonaments que abans eren invisibles; aquells que eren provocats per la finalització de contractes o pujades de preu. També impulsem la negociació col·lectiva i oferim una veu alternativa a la narrativa dominant dels mitjans, que sovint reflecteix els interessos de la patronal immobiliària.

Sembla que els joves són qui més pateixen els conflictes procedents de l’habitatge.
Ara mateix no. El lloguer ha deixat de ser una etapa temporal associada a l’època d’estudiants o primera feina. Avui dia, la mitjana d’edat dels llogaters ha augmentat i el lloguer ja no afecta només una generació en concret. Estem davant d’un problema social.

Creuen que el nou Govern del PSC fixarà un topall als preus del lloguer?
El PSC va fer caure un decret llei, reivindicat pel sindicat, que regulava aspectes bàsics i fonamentals en matèria d’habitatge. És un partit molt connectat amb el lobby immobiliari; té una predisposició clara d’agenollar-se davant aquests interessos. Amb el PSC no som optimistes.

Hi ha cap grup polític que els proporcioni més confiança?
No tenim una relació especial amb cap partit. Això sí, es pot veure quines propostes del sindicat s’han tirat endavant al Parlament o Congrés dels Diputats i com ha votat cada partit.

Considera que és necessari congelar els preus? Fins a quin punt es pot forçar a abaixar els preus dels nous contractes?
El tema no només és la regulació de preus, sinó treure l’habitatge del mercat econòmic. Mentre els pisos siguin tractats com una inversió, els preus no deixaran de pujar. El ministre Ábalos deia que l’habitatge era un bé de mercat i de primera necessitat, en referència al fet que s’hauria d’equilibrar tots dos aspectes. És possible això? No.

Creu a l’alcalde Collboni quan afirma que eliminarà els habitatges d’ús turístic?
L’alcalde promou esdeveniments com la Copa Amèrica o la Fórmula 1, a la vegada que manté un model absurd en què els diners de la taxa turística es destinen a ‘Barcelona Turisme’, una agència que promou el turisme. El seu discurs és buit i tot plegat és una pantomima.

Fins a quin punt ha començat a afectar el problema de l’habitatge a les característiques de barris com el Poble-sec?
El lloguer de temporada contribueix a la pujada dels preus de l’habitatge, ja que pot incloure pisos turístics il·legals. De fet, cal destacar que Collboni ha retirat els inspectors que supervisaven aquests pisos. Al Poble-sec, concretament al carrer Tapioles, hi ha un bloc que vol fer reformes per incrementar els preus, circumstància davant la qual els veïns no han de cedir. La raó: vindran nous veïns, mentre que els actuals marxaran perquè no es podran permetre la pujada de preus.

L’administració pública té la suficient capacitat d’incrementar el parc públic de nova construcció a unes quotes que ajudin a regular els mercats com demanen alguns sectors?
El parc d’habitatge públic és molt reduït i té una qualificació temporal. Si tots els habitatges construïts a Espanya amb diners públics haguessin estat protegits de manera permanent, el parc seria immens. Actualment, es desqualifiquen habitatges construïts fa dècades, però cal frenar aquesta dinàmica. No podem centrar la protecció només en la construcció; també hem de considerar la requalificació. Hem de recordar que hi ha zones de Barcelona on queda poc sòl on construir, per la qual cosa els veïns d’aquests barris que volen optar a habitatges del parc públic només els hi queda desplaçar-se a les noves promocions de barris com la Zona Franca o fins i tot de fora de l’àrea metropolitana. Tot plegat, perquè no hi ha oferta a barris com el Poble-sec al seu abast.

Tot i això, alguns sectors consideren que a Barcelona no hi ha suficients promocions.
El problema no és la manca de construcció; molts d’aquests nous edificis no es destinen als veïns de Barcelona. Hem de planificar millor què fer amb els habitatges. Construir més no és la solució.

Fixaria un preu pels pisos de protecció?
No puc respondre ara mateix, però és important saber que Caixabank i altres entitats financeres gestionen habitatges que s’han finançat amb diners públics. L’administració no controla els abusos que fan aquestes entitats.

Pel que comenta, sembla que l’habitatge és un tema que no interessa resoldre’l políticament.
El problema principal és que alguns polítics i immobiliàries colen trampes en els seus discursos. D’altra banda, la gent no llegeix el BOE i, per tant, no té informació al respecte.

En darrer lloc, quan es parla de reformar carrers o diferents àrees de barris, com pot perjudicar aquest fet als llogaters?
Moltes vegades són els més perjudicats. Amb les millores, els propietaris aprofiten per incrementar preus. Això fa que els veïns passin a preocupar-se quan s’assabenten que renovaran el seu carrer, en comptes de celebrar la millora.