Entrevista a Teresa Crespo, presidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS)
Teresa Crespo, a la seu d’ECAS / Foto: Ana Inés Falcone
@molina_jordi / La satisfacció de la Teresa Crespo (Mataró, 1944) pel desè aniversari d’ECAS no amaga la preocupació per la situació social del país. Ho resumeix amb claredat i contundència: “un país pot ser més pobre, però no més desigual”. Davant la creixent distància entre les rendes més altes i les classes populars, la presidenta d’aquesta federació denuncia el tipus de societat que estem construint i les retallades que ha patit, però no paït, el Tercer Sector.
Els rics s’han fet més rics i els pobres, més pobres. En això, Espanya i Catalunya són iguals.
Les dades dels darrers dos anys ens diuen que a Espanya i Catalunya ha crescut la desigualtat. En situació de crisi, caldria repartir millor la riquesa i no aprofitar aquesta greu conjuntura econòmica per incrementar la desigualtat. El que més ens preocupa a ECAS és que, segons les dades de l’enquesta de Condicions de Vida, les darreres polítiques socials han beneficiat més als sectors benestants que no pas als més necessitats. Avui, els més pobres es troben al marge de les polítiques socials.
Com és possible?
Les famílies més pobres estan rebutjant beques perquè, sovint, s’han de fer càrrec d’un copagament que no poden assumir. És el cas de les beques menjador, per exemple. L’administració assumeix una part, però la que recau a les famílies no la pot cobrir tothom. El mateix ha passat en l’ajut a les famílies amb fills a càrrec. Abans era una prestació garantida i ara hi ha un topall que depèn de la renda. Podríem parlar també de la creixent vulnerabilitat dels immigrants, de com s’ha restringit l’accés al PIRMI o dels límits de la llei de dependència.
Les retallades han colpejat amb duresa el Tercer Sector.
En els darrers tres anys, el volum de retallades del Govern ha estat molt important. Per què no hem fet accions més decidides en contra de l’economia submergida? S’ha posat l’accent a les polítiques de retallades i no s’han centrat esforços fer pagar més a qui més té. Programes socials que estaven funcionant han desaparegut. L’administració ha cregut que allò que no era obligatori, no calia fer-ho. S’han eliminat serveis complementaris en un moment en què les entitats ens trobem amb més gent necessitada d’atenció. Menys recursos, però més demanda. Una contradicció que ha generat angoixa, però també solidaritat.
En temps de crisi, som més solidaris?
Segurament ja no veiem tan lluny els pobres. De vegades, els tenim a casa, són família o amics propers. Potser això ha ajudat a sensibilitzar més la gent, almenys així ho hem viscut nosaltres. Sovint ens diuen que, tot i no poder donar gaire, avui més que mai volen ajudar. La situació, però, és dramàtica.
ECAS ha sumat enguany el seu desè aniversari / Foto: Ana Inés Falcone
Hem arribat a la situació actual per una manca de valors?
Sí, però també de drets. Abans dels valors, vénen els drets. I, avui dia, el dret a una vida digna s’ha diluït en una economia capitalista que busca el benefici individual. Hem de treballar perquè es facin economies pel bé comú. Sinó, difícilment tindrem una societat justa, equitativa i on la pobresa no vagi augmentant.
Creu que un estat propi resoldria el problema?
Des d’ECAS no ens decantem per cap posició. Representem a més de 90 entitats i creiem que cadascuna ha de tenir la percepció de la situació que li sembli. El que sí que pensem és que s’estan produint una sèrie de situacions entre l’Estat i el Govern que compliquen l’aprofundiment en les polítiques socials i l’obtenció de recursos per impulsar-les.
Com diu, ECAS aplega una norantena d’entitats a les quals hi ha prop de 8.500 professionals i uns 7.500 voluntaris atenent més de 795.000 persones anualment. Objectius a curt termini?
Seguir sent útils a les entitats. Potenciar-les i apoderar-les. Seguir al costat de la gent que ho necessita i ser capaços d’incidir políticament. Potser ens cal insistir a fer més aliances. Tenir capacitat de resposta comuna i oferir més serveis a l’abast de totes les entitats. ECAS encara ha de créixer molt en aquesta capacitat de fer xarxa.
I a llarg termini?
Avançar cap a un país més just i més solidari socialment parlant. L’objectiu de l’Agenda de Lisboa ens deia que l’any 2020 hauríem d’haver reduït un 10% la pobresa a la UE. Això ja és una utopia. No hauria de ser tan complicat reduir un 10%. Però, lluny d’aconseguir-ho, han augmentat les diferències.
La bona notícia és la lluita dels moviments socials i el treball del Tercer Sector. ECAS compleix 10 anys donant veu als que gairebé mai se’ls escolta.
Vam començar sense saber on arribaríem i amb fortes tensions. Era un moment en què el tercer sector estava en ple procés d’estructuració. Hi havia una sèrie d’entitats que no tenien representativitat a les federacions que hi havia aleshores i van sorgir diverses iniciatives, tres principalment. ECAS és el fruit de l’esforç i del consens de totes aquestes plataformes incipients. Una unió que podria haver sortit bé o malament, però que a dia d’avui ens ha donat coherència. A tots ens unia l’objectiu de lluitar per una societat més justa i igualitària.
Per veure el documental complet, clica aquí