Josep M Torremorell / El problema de les pensions no rau en la despesa, sinó en els ingressos (sempre es calla sobre aquest punt)
Quan estudiava a la universitat, hi havia una companya de classe molt competitiva. Quan rebia una nota per sota del notable solia demanar un examen per millorar-la. Aquella noia es deia Clara Ponsatí i el passat 13 de juliol va ser nomenada Consellera d’Ensenyament de la Generalitat. L’endemà, El Punt-Avui publicava unes converses, d’uns dies abans, entre ella i Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, en què repetia, amb els mateixos arguments explicats aquí el mes passat, que les pensions són més viables en una Catalunya independent que a Espanya.
Pensions estancades
Avui hi afegeixo que l’Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), que controla la sostenibilitat dels pressupostos, ha dit que fins al 2022 les pensions no podran pujar més d’un 0,25% anual. Els pensionistes espanyols perceben el 86% del seu últim salari, en front del 52% de mitjana als països de l’OCDE, però un 86% d’una misèria és una misèria més gran, en canvi un 52% d’un salari que triplica l’espanyol, permet viure i estalviar, com mostren les estadístiques europees. El problema de les pensions no rau en la despesa, sinó en els ingressos (sempre es calla sobre aquest punt). El problema és que el model productiu espanyol és el de Bangladesh, basat en salaris i productivitat baixos, gairebé nul·la R+D i que obté la competitivitat a força de precaritzar l’ocupació i subremunerar-la, de manera que els ingressos de la Seguretat Social sempre seran baixos. A més, amb menys d’una tercera part del frau fiscal, estimat entre els 60.000 i 75.000 milions d’euros anuals, es cobriria el seu dèficit de 17.000 milions, però qui els podria aportar no són els treballadors, sinó els beneficiaris de les il·legals amnisties fiscals: bàsicament les elits castellanes.
El model productiu de mà d’obra barata no permet pagar pensions altes, al contrari que el model d’alt valor afegit
Unes elits desesperades
A menys de 60 dies del referèndum d’autodeterminació, les elits castellanes que depreden les Espanyes des de fa dotze segles, i que han sotmès i empobrit als propis castellans, estan desesperades. Es van beneficiar de les guerres contra els musulmans els segles IX i XII, de la Mesta (la transhumància del bestiar) entre el XIII i XV (tot i que la institució va arribar fins el XIX), dels metalls preciosos d’Amèrica entre el XVI i XVIII (en el segle d’or de la literatura castellana el poble castellà passava fam), dels béns de l’església (amb la desamortització) en el XIX, i de l’espoli fiscal de Catalunya, València i Balears des del segle XX fins a l’actualitat. A més, per ignorància, van torpedinar les revolucions industrials, i avui segueixen malbaratant fons en infraestructures estèrils i les clavegueres de la Moncloaca. Acostumats a fer-se obeir, són incapaços de dialogar i només val per a ells el “cautivo y desarmado…”. Aviat els voltors hauran de buscar una altra presa.