L’olor de pa acabat de fer surt del Forn Santa Madrona i es barreja amb el so de copes de vi i guitarres en directe a la Gran Bodega Saltó. Al Poble-sec, aquest aroma, sons i les cares conegudes recorden que encara hi ha llocs que mantenen viva la tradició mentre tot al seu voltant canvia. Cada any tanquen botigues i n’obren de noves, cauen persianes metàl·liques i s’aixequen cafeteries modernes. Però hi ha un grapat d’establiments que resisteixen.

Quatre generacions de forners han obert cada dia les portes del Forn Santa Madrona des de 1886, elaborant productes artesans que han passat de pares a fills i que continuen omplint de vida la petita rambla del carrer Blai.

A pocs carrers, la conegudíssima Gran Bodega Saltó és tot un refugi per als qui busquen un vermut amb música en directe. Aquest espai centenari, transformat a principis del segle XXI, combina l’extravagància i la intimitat. Els “Vermuts Musicals”, amb rock, blues, rumba i cançons d’autor, han convertit aquest lloc en un clàssic poblesequí.

Gastronomia històrica

Al carrer Poeta Cabanes, Quimet & Quimet mostra com un local petit pot tenir un llegat enorme. Fundat el 1914 i amb només una trentena de places, veïns i turistes comparteixen tapes sota l’ambient que ha permès a aquest establiment sobreviure dècades de canvis.

Espais transformats

La Lleteria del Poble Sec, situada al carrer de Salvà, 42, és una joia modernista que ha estat part de la història del barri des de principis del segle XX. La seva façana destaca per un gran mosaic ceràmic que representa una escena bucòlica amb dos joves lleters que emmarquen una porta d’acer forjat d’estil modernista. Aquest mosaic va ser restaurat amb cura per preservar el seu estat original.

Actualment, l’espai acull un comerç que combina una botiga d’alimentació ecològica i productes de proximitat amb un espai que ofereix serveis com psicoteràpia o osteopatia.

L’històric Antic Cafè Espanyol ubicat al Paral·lel i fundat el 1895, resisteix als temps on sembla que les cadenes de cafeteries envaeixen Barcelona.

Altres establiments també mantenen viu el pols comercial del barri com la Jugueteria Rubio (1960), amb prestatgeries plenes de ninos i peluixos que han vist créixer generacions, la Carnisseria Roser (1983), la papereria Nu & Ca, que ja va per la tercera generació amb la Núria al capdavant, i la Peixateria Maria Lluïsa, on en Manel Tort aconsella clients sobre peix del Mediterrani.

Molts locals han tancat amb els anys, però encara hi ha establiments que resisteixen. Forns, cellers, cafès i botigues familiars obren cada dia les seves portes, mantenint vives les olors, els sons i les converses que han definit la vida al Poble-sec durant generacions.

El bar Bodega Vidal serveix l’última copa

“Un no vol marxar, però les circumstàncies hi han volgut. De la família ja no en queda ningú”. El passat 10 de setembre, el Bar Bodega Vidal, al carrer Nou de la Rambla, va obrir per darrera vegada. El local, un dels clàssics del Poble-sec, tanca després de 91 anys d’història. “Hi ha un cansament general i també és una qüestió de salut i de necessitat”, explica Rosa Maria Duatis, que ha regentat l’establiment. Després d’un any de reflexió, la decisió ha estat inevitable. Duatis hi ha viscut tota la vida i assegura que, tot i la nostàlgia, “no serveix de res mirar enrere”. La Bodega Vidal era coneguda pels esmorzars de forquilla i el seu ambient de barri, punt de trobada per a veïns i veïnes, un lloc de referència. El seu tancament deixa un buit en el teixit social i comercial del Poble-sec.

Barcelona, ciutat atrapada en una crisi d’habitatge sense precedents, acull aquest primer cap de setmana d’octubre The District 2025 a la Fira de Gran Via. Aquest congrés internacional, que reuneix milers de directius, centenars d’experts i desenes de firmes, com Merlin Properties o Stoneweg, promou l’especulació immobiliària sota el lema “Ready, Set, Invest”.

Amb desenes de sessions i un impacte econòmic estimat de 35 milions d’euros, la fira és un aparador de la financització de l’habitatge, on els barris es converteixen en actius i els veïns, en obstacles. Però aquest model, lluny de ser una oportunitat, agreuja la desigualtat i amenaça la cohesió social.

Des de la seva primera edició el 2022, The District ha estat rebut amb protestes per part d’organitzacions com el Sindicat de Llogateres o la PAH, que denuncien la seva complicitat amb la crisi habitacional. Aquest any, la situació és més crítica: gairebé 119.000 famílies catalanes podrien veure com se’ls caduca el contracte de lloguer si no s’actua, segons dades del moviment per l’habitatge. Mentrestant, l’Ajuntament de l’alcalde, Jaume Collboni, subvenciona l’esdeveniment amb 270.000 euros, 250.000 dels quals adjudicats de manera opaca, segons ha denunciat el Sindicat de Llogateres.

Aquest suport institucional contrasta amb la inacció davant casos com el de Concòrdia 41, on 35 veïns s’enfronten a l’expulsió per part del fons Urbe Enginova. Aquest va adquirir l’edifici per 1,8 milions d’euros, amb l’objectiu de no renovar contractes i revendre’ls a preus molt més elevats, malgrat que cinc pisos són de lloguer social municipal. L’Ajuntament, amb dret de tanteig, va decidir no actuar, fet que el va fer perdre una oportunitat clau per protegir habitatge assequible.

The District no només ven habitatges com actius; ven la ciutat sencera. El 60% de les compres de pisos a Barcelona es fan sense hipoteca, destinades a colivings o lloguers temporals que expulsen veïns i disparen preus. Per aquesta raó, cal una resposta contundent. Les institucions han de deixar de subvencionar esdeveniments que alimenten l’especulació i imposar taxes als fons estrangers. La lluita dels veïns de Concòrdia 41 i les darreres mobilitzacions històriques, amb centenars de milers de persones al carrer, mostren que la ciutat no es rendeix. Barcelona no pot ser un tauler de Monopoly per a especuladors. Els barris són comunitat, no mercaderia.

El restaurant O Meu Lar, ubicat al carrer Margarit, 24, és un referent de la gastronomia tradicional des de fa 35 anys. Actualment, sota la direcció de Santi Rodríguez Méndez, aquest establiment familiar ha resistit el pas del temps i les diverses crisis econòmiques, consolidant-se com un espai de proximitat i qualitat per als amants de la cuina casolana.

Els orígens

El projecte va néixer com una iniciativa familiar, impulsada pels pares de Santi i el seu germà. L’objectiu inicial era crear un bar que, amb el temps, evolucionés cap a un restaurant especialitzat en marisc de Galícia i carns de qualitat. Amb una brasa a la vista i una selecció de productes frescos, O Meu Lar s’ha convertit en un lloc de trobada per a la gent del barri i visitants de tota Barcelona.

L’actual propietari, que porta 25 anys al capdavant del negoci, destaca la importància del boca-orella en l’èxit de l’establiment: “Abans, quan no hi havia tants telèfons mòbils, la gent recomanava els restaurants de forma directa. La nostra clientela ens coneixia i ens feia confiança”, explica.

Un barri en transformació

El Poble-sec ha experimentat grans canvis al llarg de les dècades. Rodríguez recorda amb nostàlgia l’època en què el barri tenia una oferta gastronòmica molt rica i variada. “Ara trobem menys establiments tradicionals i més cadenes i multinacionals. La competència era sana i donava prestigi al barri, però avui dia molts locals emblemàtics han tancat”, lamenta.

Aquesta transformació també ha tingut un impacte en el negoci. L’especulació immobiliària i l’augment del turisme han provocat una pujada dels preus dels lloguers i un canvi en el perfil dels clients. Tot i això, O Meu Lar continua fidel als seus valors: oferir menjar de qualitat a un preu just, mentre manté una relació propera amb la seva clientela habitual.

Un futur incert

El relleu generacional és un dels grans desafiaments per als negocis familiars. Rodríguez reconeix que la seva generació ja va viure una pèrdua del relleu tradicional, i ara com ara no tenen clar si la tercera generació continuarà amb el negoci. “Els meus fills tenen 12 i 16 anys, i tot i que han crescut veient el nostre esforç, no sé si voldran seguir aquest camí. Aquest ofici és dur. Jo sempre els hi recordo l’important que és estudiar”, afirma.•