La raó d’existir del barri del Poble-sec és essencialment bèl·lica; la seva identitat, obrera. Fa ara, en aquest 2019, 150 anys que una ordre militar feia minvar l’espai de defensa del castell de Montjuïc (coneguda com a Zona Polèmica). Una retirada de l’espai de protecció de la fortalesa que recularia de l’alçada del que avui és l’avinguda del Paral·lel fins al passeig de l’Exposició. Aproximadament uns 400/500 metres radials que serien suficients per crear un nou bressol urbà, un nou assentament humà.

En poc temps, l’abotifarrat sector on fins aleshores només es conreava va passar a acollir noves construccions. Edificacions que, tal com assenyala el president del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC), Josep Guzmán, no van passar a ordenar-se sobre el plànol fins uns quants anys més tard: “Per això hi ha alguns carrers que poden semblar estar torts”, emfatitza l’historiador.

Barri jove, barri amb identitat

A diferència dels antics municipis del pla de Barcelona, com ara Sants, Sant Andreu o Gràcia, el Poble-sec mai va ser independent de Barcelona i la seva història és bàsicament moderna. Ara bé, d’on rau aquest fort caràcter dels poblesequins i la seva activa vida associativa? “Quan va néixer el nucli urbà, va néixer proletari”, recalca Guzmán , “a diferència de Sant Andreu o Gràcia, aquí mai vam tenir grans famílies ni cap mena de senyors, tot al contrari: aquest va ser el bressol de les accions de l’anarcosindicalisme”, posa de relleu.

Aquesta qüestió té les seves arrels en la multitud d’immigrants que ha acollit la falda de Montjuïc des dels seus origens. Si bé actualment a la capital catalana s’hi pot arribar des de ben lluny amb avió, per carretera o ferrocarril, a l’època la gran porta d’entrada a la ciutat era el port. De fet, aquella configuració urbana d’aleshores encara perviu a dia d’avui: encara que el Raval és el primer barri que es troben els homes que arriben des del mar, tot seguit hi ha el Pobles-sec. Només el 2015 la població nouvinguda al barri representava el 35% del total.

Un de cada tres

Aquest factor, però, mai ha representat un problema social al territori. Tot al contrari. “El Poble-sec és obrer, va néixer obrer i serà obrer; això no dóna un sentit d’arrelament, sinó més aviat de cohesió”, insisteix Guzmán. Aquesta idea resulta bàsica per entendre la integració d’uns migrants que han passat de viure tant a les penúries del barraquisme com en les de l’actual pressió econòmica: “La gent que per desgràcia havia de viure en aquestes condicions als anys 50 o 60 va recollir la capacitat reivindicativa de la dècada dels 30 quan al Paral·lel sortia la CNT”, explica l’historiador, qui trasllada part d’aquest activisme a les protestes contemporànies.

Pel que fa a l’evolució generacional, aquesta tampoc sembla espantar al teixit associatiu. Sota el criteri de qui també va ser president de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, “la forma de treballar de les entitats i la cohesió canviarà i haurà de canviar, però l’esperit i la forma de funcionar serà la mateixa”, opina. Només cal donar un cop d’ull per les entitats i les associacions per adonar-se’n de la multiculturalitat que les nodreixen i la seva intergeneracionalitat. “Això és el que atreu els joves”, assegura Guzmán. Una joventut que és sinònim de futur i que a les seves mans quedarà una de les joies patrimonials intangibles del barri: l’hola, l’adéu, el com va la família? i el fins aviat! Dit d’una altra manera, el saludar-se. “A pocs barris de Barcelona encara se saluda la gent pel carrer”, sintetitza l’historiador.

D’on ve el mot Poble-sec?

La història de les paraules sovint es troba viciada, manipulada i fins i tot oblidada. No és el cas del nom del Poble-sec; investigar els seus orígens gairebé donaria per a una tesi doctoral a qualsevol facultat d’història o geografia. Davant d’aquesta incògnita toponímica, existeixen diferents tesis. Algunes més sarcàstiques, com aquella que diu que era una forma de referir-se a aquesta zona de Montjuïc plena de brolladors d’aigua, o d’altres més realistes, com el fet que es tractava de l’única zona de la ciutat on no arribaven les canalitzacions d’aigua.

Entre totes aquestes hipòtesis, Guzmán distingeix per sobre de la resta la que es basa en l’explotació aqüífera del territori. Segons explica, “aquesta zona era rica en aiguamolls i conreus, però la instal·lació de diferents fàbriques fora muralles en època medieval va acabar assecant la terra”. “Tenim documentació de les queixes dels pagesos que, segons relaten, les fàbriques van fer perdre capacitat productiva dels seus conreus”, destaca.