Connecta amb nosaltres

Entitats

“Necessito la distància irònica per acostar-me als temes”

Publicat

on

Entrevista a Marc Crehuet, director i guionista

Marc Crehuet (Santander, 1978) actualment es troba en un moment prolífic de la seva carrera. Entre d’altres, ha escrit i dirigit la sèrie “Pop ràpid” de la que s’acaba d’emetre la 2a temporada a TV3 i, després de l’èxit aconseguit a la sala Flyhart, arriba al teatre BARTS amb l’obra escrita i dirigida per ell mateix, “El rei borni”. Una comèdia negra sobre l’encontre casual a un sopar d’un mosso antiavalots i un noi al que va deixar borni després de llançar-li una pilota de goma durant una manifestació.

Marc Creuhet

Marc Creuhet/ Eva Macia

Com ha estat el teu camí en el sector audiovisual i teatral, que tantes dificultats està passant darrerament?

És una lluita constant, porto anys picant pedra, perquè costa. Jo vaig començar com a guionista de la sèrie “Àngels i Sants”. Va ser una mica com la meva mili. En realitat mai he deixat de tenir o de buscar-me encàrrecs. El que passa és que, el sector teatral el conec menys, però l’audiovisual és difícil. És bastant tancat. Potser ara s’està obrint una mica més, però no massa i això salta a la vista. Han hagut una sèrie de productores que han treballat molt i no hi havia una manera clara d’entrar. Cadascú ha fet  una mica el que ha pogut. En el meu cas ha estat baixant de categoria per poder fer lo meu i poder-me fer un book, una sèrie de projectes que ensenyar i aprendre jo mateix. En el cas dels programes per la Xarxa de Televisions Locals, com hi havia pocs diners, t’obligava a fer de tot. Jo escrivia el guió, dirigia els actors, i al mateix temps muntava i feia les músiques, la qual cosa et dóna una visió global: des de la idea i fins a la distribució.

En que t’agrada més treballar, en la direcció o el guió?

En el cas d’escriure ho he fet tota la vida. Sempre m’ha agradat i m’ho passo bé. I la direcció també. És igual de vocacional, perquè als 12 anys ja volia fer cine. Malgrat que sigui l’únic que no he fet encara. He fet curtmetratges, però no he fet cap peli. Però el que m’agrada realment és explicar històries. Cada format exigeix unes coses i et dóna uns satisfaccions o unes altres, però de fons és el mateix: fer ficció, explicar històries, crear nous mons.

Dius que no has fet cap llargmetratge, però en tens un en projecte

Sí, tinc en ment una idea potent i haig de trobar temps per escriure-la i després recursos per fer-la.

Fer una sèrie a televisió obliga a tenir uns terminis de treball ajustats, molt diferents als del cinema o el teatre.

A mi em va bé tenir terminis i he tingut la sort de tenir-los sempre. M’agrada tenir un timing, però també veig que està bé tenir temps i poder pensar les coses. Ja no només pels resultats sinó per tu, per poder viure-les amb una certa tranquil·litat.

Però està bé posar-se terminis, perquè sinó no acabaríem mai de voler-ho perfeccionar. I és un error perquè, i això ho he viscut, si s’allarguen molt les coses, pots canviar-ho absolutament tot, perquè tu vas canviant. El temps va passant, i hi ha inputs de fora diferents. A més, un cop l’has escrit hi ha un altre procés d’escriptura, què és el treball amb els actors. En el fons és reescriure matisos, personatges. En l’audiovisual no tens tant temps durant el rodatge, però sí el tens en el muntatge i reescrius també.

Quina és la teva relació amb l’humor, tan present en les teves obres?

La reflexió que he fet últimament és que no pretenc fer humor, és que necessito la distància irònica per acostar-me als temes. Quan vaig començar a escriure amb llibertat em sortia el gènere humorístic. Fins i tot quan pretenia fer coses més serioses. Havia de posar algun tipus de broma, havia de distanciar-me del que estava dient, sinó no m’ho acabava de creure. “El rei borni” és la cosa més dramàtica que he escrit, tot i ser una comèdia i que la gent rigui molt, però té un rere fons cru, que no s’amaga.

Fas que el públic reflexioni sobre el nostre sistema.

Crec que estem en un moment en que està agonitzant un tipus de sistema i necessitem replantejar-nos les coses i l’obra és una invitació a pensar respostes.

Creus que el cas de l’Esther Quintana ha contribuït a l’èxit d’espectadors de l’obra?

Doncs no ho sé. Jo la vaig escriure abans. “El rei borni” és una comèdia negra, però que no vol passar per sobre de les emocions dels personatges. La intenció no és frivolitzar i crec que ho hem aconseguit. Em feia por ferir la sensibilitat de gent que hagués patit aquests casos, però em va venir a veure una persona que li havia passat el mateix: havia perdut un ull a una manifestació, i l’obra li va agradar molt.

Escriure-la ha fet canviar el teu punt de vista sobre el conflicte?

En algun punt, però no massa. Això passa perquè la indignació, com deia Stéphane Hessel, és un sentiment que s’aguanta en el temps. Quan la vaig escriure, vaig començar molt des de la indignació i després em vaig anar calmant i fent un treball més racional d’intentar entendre, o com a mínim mirar, quin són els altres punts de vista. Un dels protagonistes és un antiavalots. El primer que em va venir al cap és què pensa un antiavalots quan fa això a aquesta persona. Té algun tipus de càrrec de consciència? No vaig poder parlar amb cap antiavalots, ho vaig intentar, però no ho vaig aconseguir, però si que pots fer un treball d’imaginació per intentar entendre què és el que passa; i evidentment és un personatge, no són tots els antiavalots. Però és un personatge i té una feina molt concreta que marca molt una personalitat.

Marc Crehuet/ Eva Macia

Marc Crehuet/ Eva Macia

Quins són els teus referents?

A nivell de teatre m’agrada molt Dario Fo. A nivell de sèries Larry David, Ricky Gervais, Louis C. K… fan comèdia actual, a nivell de sitcom. Però sóc molt obert i molt eclèctic. Va variant molt les coses en les que em fixo.

Com és treballar a la sala Barts?

Molt còmode. La porten els de la Casa Terrat, amb els que fa temps que tinc relació per coses que mai havien acabat de quallar. Estic molt content de per fi poder fer alguna cosa en col·laboració amb ells. I el Barts em sembla molt bé com a espai. Em sento còmode perquè m’agraden les noves propostes, i el fet d’inaugurar la dramatúrgia a aquest teatre on s’han fet sobre tot monòlegs i altres espectacles.

 Marta Tell0

Articles relacionats:

“El rei borni” inaugurarà la temporada teatral de casa Terrat a la Sala Barts (Ara)

"El rei borni"a partir de l'1 de setembre  ala sala BARTS

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024