@orioladbe / Hi conviuen 3 noies d’entre 19 i 22 anys, acompanyades diàriament per un equip de professionals que les ajuden a configurar un projecte de vida independent i de qualitat.
Davant la necessitat i la demanda de les persones amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), en aquest cas sense cap tipus de discapacitat intel·lectual, per poder rebre una atenció diferent, la Fundació Friends-Asperger inicia el projecte de vida independent Viure i conviure, escollint el Poble-sec com el lloc on des del passat mes de setembre conviuen en un pis supervisat l’Ariadna, l’Helena i la Mariona, tres noies amb TEA. Es tracta d’una iniciativa pionera a Catalunya, que pretén facilitar a aquestes 3 joves una bona transició a la vida adulta i promocionar la seva participació activa a la societat.
Les noies són el centre
El programa es basa en un acompanyament a l’hora de prendre decisions o a l’hora de resoldre problemes quotidians, però sempre tenint en compte a les noies i mantenint la seva integritat com a persones. Se’ls ofereix un recolzament des del principi, i es va retirant poc a poc a mesura que les noies van guanyant autonomia. “Elles són el centre, ja que el que tenen és una discapacitat social, però molt bona capacitat intel·lectual” destaca Isabel Guerra, psicòloga i coordinadora del projecte.
Explicant a una de les noies el funcionament de la cuina /Carlos Omar Esquivel Soto
Pocs recursos
Malgrat la subvenció de 8.000 euros de l’Ajuntament de Barcelona, i que les famílies de les 3 noies fan una aportació mensual de 600 euros, amb aquests diners no n’hi ha prou.
Davant la manca de recursos s’ha iniciat una campanya de mecenatge a migranodearena.org, a més d’organitzar diversos actes dedicats a l’autisme en què els pares de les noies s’hi impliquen tant com poden. La Fundació dona molt suport posant el nom i diversos professionals, però recursos econòmics no en té, de manera que el pes en aquest cas recau sobre les famílies.
Valoració positiva
Al tractar-se d’un projecte pioner, no hi ha cap model de metodologia de treball previ, pel que bona part de la feina s’ha anat desenvolupant en el dia a dia. No obstant això, tot i ser conscients que hi ha certes coses que s’han de millorar, els resultats són bons. “Són moltes hores amb elles creant un projecte de vida que les motiva. No se les tracta com a persones amb discapacitat, primer de tot són cadascuna d’elles com a persona, i s’estableix un vincle meravellós” explica la Isabel. “No sóc la seva terapeuta, ni la seva amiga, ni la seva mare, sóc un recurs de recolzament incondicional que elles tenen. Saben que poden recórrer a mi per resoldre qualsevol problema que tinguin, i veuen que van avançant.”
Així doncs, la Isabel té molt clar que aquest és el camí a seguir, ja que “amb més d’un any de teràpia aquestes noies no han aconseguit tants progressos com els que han fet aquí en un sol mes. No es tracta de què jo faci màgia, sinó que treballar en un context natural d’intervenció afavoreix molt”.