Anna Pruna / L’actor Roger Berruezo (Massanet de la Selva, 1985) es va trobar dins el món de la interpretació més per casualitat que per vocació. Va començar a pujar als escenaris quan estava estudiant disseny gràfic i des d’aleshores no ha deixat de fer-ho. L’hem pogut veure a musicals tan mítics com Mar i Cel o Cop de Rock i també a les sèries de sobretaula de la televisió espanyola. Ara estrena Casi Normales a la sala Barts i ho fa content per tornar al Paral·lel i per compartir escenari amb grans talents com el de l’actriu i cantant Nina.
En primer lloc, Roger, explica’ns per què no ens hem de perdre Casi Normales i com és el teu personatge, o millor dit, els teus personatges?
No us heu de perdre aquest musical perquè és necessari veure com evoluciona el món del musical, com canvia la manera d’explicar històries tan “normals” i perquè veure aquest musical és un viatge curt però intens que val molt la pena i que no deixa ningú indiferent. Els meus personatges són el psicofarmacòleg i el psicòleg, dos personatges diferents que condueixen una mica la vida de la Diana –la protagonista de la història– y que intenten guiar-la per un camí. Ja veurem si ella es deixa o no…
Com et sents tornant al Paral·lel?
Molt bé! Cop de Rock i Mar i cel van ser al Victòria i ara estaré just al davant, així que com a casa.
Havies treballat mai amb la Nina? Com està resultant l’experiència?
Mai. Ens coneixíem per la professió i, be, qui no coneix a la Nina? La veritat és que ha estat un descobriment. Estic gaudint i aprenent molt tot compartint escena i aquest viatge amb una persona educada, respectuosa, companya, amiga… De les millors coses que m’han passat en tota aquesta aventura. Estic encantat i crec que és el principi d’una llarga amistat.
Ens fas cinc cèntims de com van ser els teus inicis en el món de la interpretació?
Jo estudiava disseny gràfic i arribar a ser actor va ser un camí inesperat. Els meus inicis professionals es remunten a setembre del 2008, al teatre Coliseum de Barcelona, amb Que, el nou musical, d’Àngel Llacer i Manu Guix. Va ser un d’aquells moments en què la vida et demostra que alguns somnis es fan realitat. Després van venir Hoy no me puedo levantar, Cop de rock, La festa Salvatge, La Bella i la Bèstia, Mar i Cel, Rent i ara Casi Normales.
Vas estudiar art dramàtic o has anat perfeccionant sobre la marxa?
Ha estat un aprenentatge sobre la marxa. Com ja he dit, jo estudiava disseny gràfic a La Massana. Mai hauria pensat –ni jo ni ningú que em conegués– que acabaria treballant sobre els escenaris o davant d’una càmera. He après molt i segueixo aprenent, amb els companys, les situacions… És molt emocionant i gratificant!
Et recordem sobretot pels teus papers a musicals com Hoy no me puedo levantar, Cop de rock o Mar i cel. Quin ha estat, per a tu, el treball que més t’ha fet créixer com a artista? I el que més t’ha agradat fer?
Cadascun dels musicals te un calaix ple de records i vivències dins meu. Tots són especials individualment, tots m’han fet créixer en el seu moment, tots han fet que sigui qui soc avui. Però el musical més especial per a mi és i serà el primer, el Què. El recordo i somric, estic segur que és per alguna cosa…
Prefereixes estar sobre els escenaris o et sents més còmode fent sèries de televisió?
Si puc fer les dues coses, millor! Estic còmode en els dos àmbits. Potser davant de la càmera estic més tranquil i sota menys pressió que en un teatre, però això és el que el fa tan viu i excitant. M’agraden molt els dos mons i, de moment, no els hi vull deixar de donar la mà.
El teu paper a Acacias 38 va ser molt aclamat pel públic i fa poc has tornat a TV1. Com és el teu ritme de vida durant la temporada de rodatge?
El ritme durant rodatge és el que em mou, és el que m’agradaria sentir sempre. Si combinem rodatge amb teatre, només hi ha ritme i feina: vida poca! (riu) però també és emocionant buscar els forats per poder fer una mica de vida social.
Creus que en la teva professió és vital aparèixer en televisió per “ser algú”?
No pas! Per sort, cadascú és diferent i te diferents valors a la vida i diferents metes a les quals arribar. Partint de la base que tothom “es algú” i tothom es únic i diferent a la resta. Que tenir més visibilitat ajuda a arribar a més llocs? Sí, és cert. Però no tothom busca el mateix.
I, per cert, quan et veurem a tv3?
Això dic jo! Quan? És el gran misteri que sempre m’he plantejat. Si algú en sap la resposta que me la digui! I no serà perquè no em coneguin o no hagi fet cap càsting… Potser encara no ha arribat el moment, qui sap.
Et sents més valorat a la resta d’Espanya que a Catalunya a nivell professional?
No, a Catalunya he treballat molt en el món del teatre i a la resta en el món de l’audiovisual. Però sí que he de dir que tinc una espineta clavada per no treballar a tv3. M’agradaria molt, la veritat, és una cosa que, sincerament, no entenc!
Tens altres projectes en ment a part de Casi Normales?
De moment no, ara centrat i focalitzat en Casi Normales i en el seu recorregut. Ja veurem què ens depara el 2018…