Article de Jordi Llavoré
La història l’escriuen els vencedors i com digué l’enyorat Eduardo Galeano: “Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caceres seguiran glorificant al caçador”; és per això que aquest mes us porto un llibre que parteix de la sospita que bona part de la literatura espanyola de vora 1600 serien traduccions d’originals en català: Sota l’estora del Segle d’Or castellà. Empremtes catalanes als segles XVI i XVII, de Lluís Batlle i Rossell.
Probablement, molts estigueu pensant: I com pot ser que algú posi en dubte l’espanyolitat d’obres com laCelestina, el Quixot que, des de nens, ens han dit que eren puntals del Segle d’Or espanyol? Per respondre aquesta qüestió, podem veure què deia l’erudit Martí de Riquer, a finals del franquisme, en la reedició de la traducció, plena de canvis, de Tirant lo Blanc a l’espanyol publicada a Valladolid per Diego de Gumiel (1511), quan constata que es publicà sense citar cap traductor i sense esmentar enlloc Joanot Martorell ni Martí Joan de Galba i, per tant, per als lectors espanyols, l’obra seria anònima. A més, Martí de Riquer afirma que, si no tinguéssim els tres exemplars conservats de l’edició valenciana (1490) i els dos de la barcelonina (1497), “fins i tot es podria arribar a sospitar que el text imprès en 1511 era l’original de la novel·la” com, de fet, ho fou fins que, malgrat la censura i la crema de llibres, aparegué la primera edició catalana.
Així que, per un moment, pregunteu-vos: Si això va passar amb una obra tan popular a l’època com el Tirant, per què no podia passar amb d’altres obres? Lluís Batlle ens desvetlla a la seva obra un bon munt d’indicis lingüístics i culturals, fruit de llargues hores de recerca, que ho recolzarien. Us atreviu a comprovar-ho?