Connecta amb nosaltres

Esports

Ni el futbol ni el bàsquet, al Poble-sec creix el criquet

L’Institut Consell de Cent crea la primera Lliga Femenina de Criquet de Barcelona

Publicat

on

Pilota de criquet / Liji Jinaraj

El desenvolupament de la gran ciutat ha exterminat les llaunes que es feien servir com a porteries a mig del carrer. De cistelles de bàsquet públiques i a l’aire lliure ja ni en parlem; disposar d’una prop de casa és gairebé un privilegi. Factors, però, que no han frenat el sorgiment de noves pràctiques esportives. Si bé l’auge econòmic va portar al Poble-sec noves famílies pakistaneses, ara aquestes han introduït un esport fins ara pràcticament desconegut: el criquet.

Si bé fins ara qualsevol solar buit podia ser vàlid, des de fa un temps ara cada dissabte al matí desenes de joves s’entrenen al camp municipal Julià de Campmany a Montjuïc. Tot plegat, gràcies a la col·laboració de les institucions municipals que busquen normalitzar-lo i aprofitar la seva dinàmica col·lectiva per enfortir la cohesió social. En aquest sentit, l’Institut Consell de Cent donarà aquest mes d’abril el tret de sortida a la primera Lliga Femenina de Criquet de Barcelona, mentre que pel 6 de març està prevista la primera Trobada d’Equips de Criquet Femení de la ciutat.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Esports

Les fletxes del Fossat de Santa Eulàlia

Tir amb arc, una pràctica minoritària en un escenari històric

Publicat

on

La funció militar del Castell de Montjuïc ja forma part de la història, però tot i així hi ha un submón que gairebé cada dia recupera la seva essència bel·licista (amb evidents diferències, que no es confongui ningú). No, no són ni jugadors de guerres, ni es disfressen per la zona de militars. Són arquers, com els de l’Edat Mitjana, però actualitzats al segle XXI. De fet, poca cosa té a veure l’actual esport amb la tècnica que es feia servir segles enrere. Tot i això, les fletxes que llisquen pel Fossat de Santa Eulàlia continuen sortint propulsades amb el mateix objectiu: fer punteria. Encertar.

Abans d’entrar en matèria, però, cal repassar la història d’una entitat que té la sort d’entrenar en un espai tan simbòlic de la ciutat. El Club Arc Montjuïc va ser fundat el 19 de març de 1984, quan encara Barcelona no havia sigut ni designada com a seu dels Jocs Olímpics del ‘92. La seva ubicació estratègica, però, seria clau per al seu futur vinculat al gran esdeveniment mundial. Al cap i a la fi, un gran nombre de socis del club van col·laborar estretament amb la prova olímpica, ja fos mitjançant la cessió de voluntaris, com a la direcció implícita de la seva gestió.

Des del primer dia

En aquest sentit, s’ha de tenir en compte que una part significativa dels seus fundadors encara segueixen col·laborant amb el club. Tal com assenyalen des de l’entitat, la seva missió actual està centrada en el procés d’expansió de l’agrupació. Un objectiu, però, que no resulta gaire complicat d’aconseguir: la mateixa història els ha posat al lloc que els correspon; ser un dels clubs més reconeguts i respectats de Catalunya i l’Estat espanyol. Una vida activa que no només els ha servit per difondre la marca com a tal, sinó que també els ajuda a atraure monitors i entrenadors de primer nivell.

De fet, alguns d’aquests han resultat essencials per treballar l’esperit social del col·lectiu. En els darrers anys aquesta ànima ha treballat aspectes tan diferents que van des de la recerca històrica del tir amb arc, fins a la investigació per poder integrar a persones amb discapacitats funcionals (com ara treballar el tir amb persones cegues, minusvàlides o amb problemes psicològics). Per últim, s’ha de tenir en compte un aspecte essencial: el Club Arc Montjuïc ha donat vida a un equipament que sovint ha restat oblidat pels barcelonins. Ara, però, el castell gairebé resulta inimaginable sense els seus arquers.

Fotografia | V Copa Barcelona Femenina – XXVII Trofeu Mercè Esportiva / Club Arc Montjuïc

Continua llegint

Esports

Montjuïc, la muntanya dels ‘runners’

Les sabatilles esportives conquereixen la muntanya màgica

Publicat

on

Montjuïc ple d'atletes i runners / CANDI- FLICKR

Enganxada al mar i amb multitud de desnivells entre els seus 177,7 metres d’alçada, la muntanya de Montjuïc, més enllà de ser un pulmó verd de Barcelona, també és territori esportiu (i no només per l’anella olímpica). Sí, potser l’esperit del 92 omple de motivació als corredors que s’enfilen pels camins que perfilen la muntanya que mor sobre el mar en forma de penya-segat, però és que la zona verda és ideal per resseguir desenes de rutes. De fet, només a Wikiloc (la plana web especialitzada en matèria esportiva) s’hi concentren més d’una vuitantena de circuits que han anat pujant els runners al llarg dels darrers anys.

Entre el ventall, hi ha de tot. Des de mapes per aficionats que volen començar a estrenar les esportives, fins a recorreguts per aquells que es volen posar a prova abans d’alguna competició significativa. Al cap i a la fi, el parc també és camp d’entrenament d’estrelles com Àngel Mancebo, el perruquer del Poble-sec que aprofita sempre que pot per sortir a preparar-se les Ironman’s, o aquells que amb l’esperit de conquerir maratons es recreen amb les marques blaves de l’arribada del coreà Hwang Young-Cho.

Córrer amb la ciutat als peus

Si bé el nostàlgic record evoca a les anelles olímpiques, l’skyline que ressegueixen els esportistes és el d’una ciutat que en 26 anys no ha deixat de transformar-se. El que no ha canviat gaire, però, és el tram de tres quilòmetres de la clàssica Jean Bouin. La cursa encara l’entrenen multitud d’atletes dies abans de dur-se a terme i que, com no podia ser d’una altra manera, any rere any puja a la Font de Gat, un dels punts més reconeguts de l’espai natural.

A nivell pràctic, però, què és el que més valoren els runners? El fet de disposar de nombroses fonts per no haver de preocupar-se per la hidratació, la gran quantitat de desnivells pels qui els agrada fer atletisme de muntanya (i just a tocar de casa), així com trepitjar zones reconegudes com el Palau del MNAC o tenir de fons el Port de Barcelona. Tota una sèrie de motius que situen a la muntanya màgica en el TOP-5 dels espais on anar a desconnectar, sigui a primera hora, a la tarda, o mentre cau el vespre.

Fotografia | Montjuïc, plena d’atletes i runners / CANDI – FLICKR

Continua llegint

Esports

El perruquer Ángel Mancebo competirà en el Mundial d’Ironmans de Sud-àfrica

“Ara aniré a passar-m’ho de la millor manera possible”, confessa el poblesequí

Publicat

on

Persiana amunt, persiana avall. La perruqueria d’Àngel Mancebo és un dels clàssics del carrer de Blai. Un local irreductible que aguanta amb estoïcisme la pressió turística. Ara bé, l’habilitat amb les tisores no és l’única fortalessa del seu propietari. De fet, quan treballa només cal observar-li les mans, els braços… Mancebo és pura fibra. Un animal impossible de definir, que just acaba d’aconseguir classificar-se pel Mundial d’Ironmans que es disputarà al setembre a Sudàfrica.

Per contextualitzar la bèstia que s’amaga rere el seu afable caràcter, només s’ha de traduir en xifres una competició Ironman: nedar 3,86 quilòmetres a tota pastilla, pedalejar 180,25 quilòmetres i córrer gairebé una marató (42,2 quilòmetres). Tot seguit, en aquest ordre i sense descans. Si bé a molts els fa mandra només el fet d’escalfar, ell en canvi fins i tot fa algunes Ironmans “per entrenar”. L’exemple? D’aquí a uns dies marxarà a Astana (Kazakhstan) a fer-ne una on posar-se a prova pel Mundial. Setmanes més tard, s’aproparà a Vitòria (Euskadi) per fer-ne una altra.

UNA VIDA AL CARRER
A diferència de Déu que després de crear la Terra va decidir descansar al setè dia (diumenge), Mancebo prefereix els dissabtes. Què vol dir això? Doncs que en qualsevol estona lliure que té es corda les sabatilles per sortir a còrrer, o bé es posa el casquet de piscina per saltar a l’aigua. La bicicleta, en canvi, confessa que prefereix reservar-la pels caps de setmana. “Em passo tot l’any entrenant, faci fred, calor, plogui, nevi…”; al cap i a la fi, és la típica persona que li agafarà la fi del món lluny de casa (o dins la perruqueria).

Al cap i a la fi, entre aquestes quatre parets mensualment va passant el gruix dels seus fans. “La majoria saben a què em dedico i m’animen; fins i tot els hi agrada que els expliqui les batalles sobre com em van les competicions”, revela. És el que té haver estat 38 anys al carrer. Un Blai en el qual creu que acabarà de passar unes quantes primaveres més, ja que a diferència del Mundial de Futbol, en el de triatletes els esportistes s’han de buscar la vida per poder pagar-se les inscripcions que van dels 300 als 600 euros (sense comptar vols, allotjaments i manutenció a l’estranger).

HOME SPONSORITZAT
Afortunadament, però, Mancebo presumeix de poder comptar amb un parell d’sponsors que el patrocinen per allà on es desplaça. Tot i així, reconeix que “no és fàcil fer les proves cada quatre mesos; com a molt alguns fan una de forma anual perquè no tenim cap mena d’ajuda”. Pel que fa a la seva categoria, el perruquer serà l’únic espanyol que està entre els 55 i els 60 anys que competirà a Sud-àfrica. Tot gràcies a la marca aconseguida a la Xina setmanes enrere (05:17:41), la qual li va valer el cinquè lloc i el bitllet al Mundial. “Ara aniré a passar-m’ho de la millor manera possible”, assegura.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.