Connecta amb nosaltres

Economia

El salari mínim barceloní segueix estancat

Els salaris mínims de ciutat ja s’apliquen en ciutats dels Estats Units, Canadà i Japó, i l’experiència ha demostrat que augmenta la capacitat adquisitiva dels treballadors, redueix la pobresa i la desigualtat, i elimina la necessitat d’algunes ajudes socials

Publicat

on

Fa més d’un segle que ronda la idea d’un salari mínim per als barcelonins. Manuel Escudé Bartolí, Cap d’Estadística Municipal escrivia en l’Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona. Año 1917, publicat el 1921: “En nuestro humilde concepto, el salario en Barcelona ha de ajustarse a los gastos indispensables en la actualidad para la vida de familia. Si en la mitad del siglo anterior el coste de la vida de una casa obrera fue poco más de 3 pesetas diarias, y de 4 en 1900, hoy día el salario mínimo no puede ser inferior a 10 pesetas.”

El març de 2017 en una jornada sobre el salari mínim de ciutat al Col·legi d’Economistes, el doctor Eduard Rojo, de la Universitat Autònoma, va presentar un estudi que afirma que la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE accepta aquests salaris com clàusula d’obligat compliment en concursos públics, però la competència general és estatal i caldria modificar la normativa. L’abril passat el govern central responia a una pregunta del diputat Carles Campuzano (PDECat), dient que tot i que la fixació del salari mínim és estatal, els convenis poden millorar-lo, si així es pacta a nivell sectorial o territorial.

Salari mínim de ciutat

Els salaris mínims de ciutat ja s’apliquen en ciutats dels Estats Units, Canadà i Japó, i l’experiència ha demostrat que augmenta la capacitat adquisitiva dels treballadors, redueix la pobresa i la desigualtat, i elimina la necessitat d’algunes ajudes socials. El SMI espanyol, de 735,90 euros mensuals en catorze pagues, és un dels més baixos d’Europa, però el de Barcelona hauria d’estar per damunt dels 1.200 euros.

A mitjans del passat juliol, el Consell Econòmic i Social de Barcelona, en què hi participen els sindicats (CCOO i UGT) i les patronals catalanes (Foment del Treball, Pimec i Fepime) va presentar un estudi sobre el cost de la vida a Barcelona, per obrir un debat que pretén derivar en la creació d’un salari mínim a la ciutat. Per acabar, només unes xifres: entre 2010 i 2017 l’IPC va pujar a Barcelona un 10,6%, a Catalunya un 10,1%, i al conjunt de l’Estat un 8,1%, cosa que demostra que els convenis estatals (amb increments salarials uniformes) perjudiquen els treballadors catalans. 

Una tardor calenta

En l’àmbit polític, cal recuperar forces per a la tardor calenta que ens espera. Potser quan, a primers de 2019, el Banc Central Europeu deixi de comprar deute espanyol, pugin els tipus d’interès, augmenti la prima de risc, es posi en perill la solvència de l’Estat i els bancs alemanys vulguin cobrar els interessos d’un deute insostenible d’un Estat en fallida, canviï alguna cosa.

Més inútil és l’agudització del feixisme en el PP després dels darrers canvis. Mai renunciarem a la nostra independència, per molta força que tingui l’Estat. Ja ho deia Gandhi: “La força no ve de la capacitat física, sinó d’una voluntat indomable”.

JOSEP M. TORREMORELL  Economista

Economia

El test de Turing més a prop que mai

Publicat

on

Per

Qui no recorda pel·lícules com 2001 Odissea a l’Espai (1968) o Blade Runner (1982) on les intel·ligències artificials es comporten com humans…

De fet, el matemàtic britànic Alan Turing (1912) va idear el famós test de Turing que es basava en intentar detectar una conversa humana d’una conversa generada per un ordinador (llavors eren escrites). Fins a la data, malgrat els avenços, encara es considera que cap IA ha passat el test de forma completa. Tot i així, la fita sembla propera.

Estem immersos en plena revolució de la intel·ligència artificial i això ho canviarà tot igual que ho va canviar la revolució industrial o l’aparició d’Internet. Des de fa un any que cada dos per tres apareix alguna tecnologia innovadora derivada de la IA que ens deixa bocabadats i el fet sembla no tenir fi. La darrera ha estat aquest passat mes de maig. OpenAI, l’empresa creadora del famós ChatGPT, ha tret una nova versió que es denomina ChatGPT 4o. La lletra “o” es refereix a Omnicanal, és a dir, que no només xateja si no que pot treballar amb imatges, sons o vídeos.

El fet és que amb aquesta nova versió la IA pot dialogar verbalment amb nosaltres com ho faria un humà qualsevol. No hi ha decalatge entre converses, hi ha una entonació totalment humana i realista. Li podem ensenyar imatges o vídeos, parlar sobre elles i que ens doni detalls que per a nosaltres passen desapercebuts. Si veieu la demostració que circula per internet us en fareu creus. Si Turing fos viu ploraria d’emoció: el que ell pronosticava com una fita inassolible als anys 50, ara és a punt d’assolir-se.

VÍCTOR CARBONELL (victor.carbonell@gmail.com)

Continua llegint

Economia

Els rics de debò no paguen per Patrimoni

Un estudi demostra que l’impost del Patrimoni grava més a professionals d’ingressos alts que als titulars de grans fortunes

Publicat

on

Per

El 1978 es va crear l’Impost Extraordinari sobre el Patrimoni, que com el seu nom indica era transitori, però fa 46 anys que està en vigor. Dels 34 països de l’OCDE (els més desenvolupats del món), només s’aplica a l’Estat espanyol, Noruega i Suïssa. Amb dades d’Hisenda del 2021 (últim exercici tancat), aquest impost va recaptar 1,244,5 milions d’euros, dels quals 596,2 a Catalunya, el 49,7% del total, i a Madrid 1,2 milions, el 0,09%. Les comunitats de Madrid, Andalusia, Cantabria i Extremadura apliquen bonificacions del 100%. El 2022 el govern espanyol va crear l’Impost Temporal de Solidaritat de les Grans Fortunes (que a finals del 2023 va esdevenir indefinit) per compensar la manca de recaptació de les comunitats governades per la dreta extrema del PP i Vox.

Els megarrics paguen menys

Jordi Galí, catedràtic de la UPF, i Èlia Capella han publicat un estudi titulat Qui (no) paga l’Impost sobre el Patrimoni a Catalunya? que demostra que els rics de debò no paguen pas, o no tant com haurien de fer-ho. Els perfils més baixos, sovint de professionals d’alta qualificació, amb propietats immobiliàries i inversions productives basades en les rendes del treball, paguen en concepte de patrimoni més que no pas els megarrics, uns perfils més del gran capital o de nissagues empresarials. Aquesta regressivitat s’explica per una sèrie d’exempcions i límits a la quota que afavoreixen les grans fortunes i, d’altra banda, com la quota de Patrimoni sumada a la de l’IRPF no pot superar el 60% de les bases imposables de la renda, els professionals d’alts ingressos rarament compleixen el requisit, mentre que les fortunes que “no treballen” i viuen d’altres rendiments els permet rebaixes de fins el 80% del total imposable. Els autors de l’estudi proposen que s’apliquin les receptes de l’economista francès Gabriel Zucman, que amb la mateixa recaptació faria que es passés dels més de 87.700 pagadors catalans actuals als 3.113 més rics.

Més pobre, més de VOX

Després d’una campanya electoral adulterada, no tant perquè un candidat competia en inferioritat de condicions, sinó per la interferència del psicodrama de Pedro Sánchez i per l’habitual tupinada amb el vot exterior, seguim sense saber qui presidirà la Generalitat. Però la qüestió de fons és sempre la mateixa: en un país normal hi ha un eix multicolor dreta-esquerra, però en un país ocupat es combina amb l’eix ocupants-autòctons. En els barris més pobres de Barcelona, que haurien de ser feu de l’esquerra, Vox ha tret un 18% a Torre Baró o un 13% a Trinitat Vella: vot ètnic espanyol i anticatalà. Poc abans, el paràsit de La Zarzuela havia atorgat el títol de reial a la Reyal Acadèmi de sa Llengo Baléà, una llengua imaginaria: una irrupció com un elefant en una cristalleria. Ja son pare rebia el nom clau de Elefante Blanco en el cop d’estat del 23F, pres del nom del prostíbul madrileny que solia freqüentar. Aquest és el panorama.

Josep Maria Torremorell
Economista

Continua llegint

Economia

La Font del Gat tornarà a tenir restaurant a partir d’aquest estiu

Després de 4 anys, l’Ajuntament de Barcelona ha adjudicat la gestió del local al grup La Confiteria

Publicat

on

La Font del Gat, situada als Jardins de Laribal, a la muntanya de Montjuïc, tornarà a tenir un restaurant. Tal com ha pogut conèixer aquest mitjà de comunicació, obrirà aquest estiu i continuarà anomenant-se Font del Gat. Després d’un temps en silenci, finalment el grup La Confiteria s’ha fet càrrec de la gestió d’aquest espai emblemàtic, que mantindrà l’essència original del local.

Segons el Lito Baldovinosles, copropietari juntament amb l’Enric Rebordosa del grup La Confiteria, encara no han començat les obres, però tenen present que el disseny del restaurant serà antic i modernista. A més, volen que l’experiència gastronòmica ofereixi tapes catalanes típiques però amb un toc contemporani.

Una gran programació 

Tot i això, el més destacat de la nova Font del Gat serà el seu enfocament cultural. Es planeja convertir el local en un punt de trobada important per a esdeveniments culturals, com ara projeccions de cinema a l’aire lliure, concerts, nits de rumba i sessions de piano. La intenció és crear un espai vibrant que atregui tant locals com visitants, i que es converteixi en un punt de referència cultural a la ciutat.

Tot i que l’obertura està prevista per al mes de juny que ve, el ritme de les obres i els permisos necessaris podrien influir en la data exacta. A més, cal destacar que, contrari al que alguns mitjans han suggerit, La Font del Gat no serà només una destinació estacional. Tot i que s’espera que durant l’estiu s’ofereixi una programació més àmplia a causa de les possibilitats que ofereix la terrassa, el restaurant també té la intenció d’obrir les portes durant els mesos d’hivern, encara que sigui únicament els caps de setmana.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024