Connecta amb nosaltres

Economia

El salari mínim barceloní segueix estancat

Els salaris mínims de ciutat ja s’apliquen en ciutats dels Estats Units, Canadà i Japó, i l’experiència ha demostrat que augmenta la capacitat adquisitiva dels treballadors, redueix la pobresa i la desigualtat, i elimina la necessitat d’algunes ajudes socials

Publicat

on

Fa més d’un segle que ronda la idea d’un salari mínim per als barcelonins. Manuel Escudé Bartolí, Cap d’Estadística Municipal escrivia en l’Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona. Año 1917, publicat el 1921: “En nuestro humilde concepto, el salario en Barcelona ha de ajustarse a los gastos indispensables en la actualidad para la vida de familia. Si en la mitad del siglo anterior el coste de la vida de una casa obrera fue poco más de 3 pesetas diarias, y de 4 en 1900, hoy día el salario mínimo no puede ser inferior a 10 pesetas.”

El març de 2017 en una jornada sobre el salari mínim de ciutat al Col·legi d’Economistes, el doctor Eduard Rojo, de la Universitat Autònoma, va presentar un estudi que afirma que la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE accepta aquests salaris com clàusula d’obligat compliment en concursos públics, però la competència general és estatal i caldria modificar la normativa. L’abril passat el govern central responia a una pregunta del diputat Carles Campuzano (PDECat), dient que tot i que la fixació del salari mínim és estatal, els convenis poden millorar-lo, si així es pacta a nivell sectorial o territorial.

Salari mínim de ciutat

Els salaris mínims de ciutat ja s’apliquen en ciutats dels Estats Units, Canadà i Japó, i l’experiència ha demostrat que augmenta la capacitat adquisitiva dels treballadors, redueix la pobresa i la desigualtat, i elimina la necessitat d’algunes ajudes socials. El SMI espanyol, de 735,90 euros mensuals en catorze pagues, és un dels més baixos d’Europa, però el de Barcelona hauria d’estar per damunt dels 1.200 euros.

A mitjans del passat juliol, el Consell Econòmic i Social de Barcelona, en què hi participen els sindicats (CCOO i UGT) i les patronals catalanes (Foment del Treball, Pimec i Fepime) va presentar un estudi sobre el cost de la vida a Barcelona, per obrir un debat que pretén derivar en la creació d’un salari mínim a la ciutat. Per acabar, només unes xifres: entre 2010 i 2017 l’IPC va pujar a Barcelona un 10,6%, a Catalunya un 10,1%, i al conjunt de l’Estat un 8,1%, cosa que demostra que els convenis estatals (amb increments salarials uniformes) perjudiquen els treballadors catalans. 

Una tardor calenta

En l’àmbit polític, cal recuperar forces per a la tardor calenta que ens espera. Potser quan, a primers de 2019, el Banc Central Europeu deixi de comprar deute espanyol, pugin els tipus d’interès, augmenti la prima de risc, es posi en perill la solvència de l’Estat i els bancs alemanys vulguin cobrar els interessos d’un deute insostenible d’un Estat en fallida, canviï alguna cosa.

Més inútil és l’agudització del feixisme en el PP després dels darrers canvis. Mai renunciarem a la nostra independència, per molta força que tingui l’Estat. Ja ho deia Gandhi: “La força no ve de la capacitat física, sinó d’una voluntat indomable”.

JOSEP M. TORREMORELL  Economista

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Economia

Pensions de jubilació i ingressos

Diners n’hi ha: el frau fiscal estimat per Hisenda és de 69.000 milions d’euros anuals i les grans empreses gairebé no paguen impostos

Publicat

on

Per

es eleccions del 28A han demostrat la incapacitat dels partits per aportar solucions a “allò que realment importa als ciutadans”, mítica frase que els trifatxes van substituir per l’objectiu exclusiu d’aniquilar Catalunya. Un dels problemes bàsics és el de la viabilitat de les pensions. Només el Pacte de Toledo (1995), avui mort, va posar una mica d’ordre. Vegem el costat de la despesa: el 1995 les pensions suposaven 45.000 milions d’euros/any per a 7,5 milions de pensions; el 2008, a l’inici de la crisi, requerien 100.000 milions per a 9 milions de pensionistes. Enguany, amb un PIB lleugerament superior al del 2008, se superaran els 150.000 milions per a 10,5 milions de pensionistes. Però una cosa és el cost global i una altra les pensions individuals, les més baixes de les quals no garanteixen una vida digna.

La solució són els ingressos

Solen apuntar-se dues causes per aquest increment: l’augment de l’esperança de vida i, per tant, de la taxa de dependència (població de més de 66 anys sobre la població en edat laboral), que ha passat del 22% el 2008 al 27% actual i, en segon lloc, la baixa taxa de natalitat d’1,3 fills per dona, molt lluny de la taxa de reemplaçament de 2,1 fills per dona. Les solucions no són al costat de la despesa, com allargar l’edat de jubilació o augmentar la natalitat, sinó del costat dels ingressos. De veritat creuen els trifatxes que fomentar la natalitat és la solució, alhora que posen traves a la immigració? Dins de 20 anys molts dels llocs de treball futurs estaran ocupats per robots. Quan els sous-tifa actuals no arriben ni per pagar l’habitatge, es pot permetre una parella tenir fills o un pla de pensions privat? Diners n’hi ha: el frau fiscal estimat pel ministeri d’Hisenda és d’uns 69.000 milions d’euros anuals i les grans empreses gairebé no paguen impostos. D’altra banda, sous més alts, com reivindiquen els armilles grogues francesos permetrien cotitzar més per pagar pensions o estalviar per al futur. En resum, la clau és en la distribució de la renda i la riquesa, en el costat dels ingressos. Seguir com ara només du al col·lapse.

La via morta

Mentre segueix la farsa a la Sala Pinotxo del Tribunal Suprem, el poli bo del 155 ha guanyat les eleccions als polis dolents del 155. Però sense desobediència civil (exemple: l’1 d’octubre) entrem en via morta. Mentre no deixem els lliris per a les floristes, la presa de pèl de l’oligarquia borbònico-franquista, amb un suposat “diàleg” que no vol, continuarà ben viva i és el mantra escollit pel poder per continuar vexant el poble català. Esperem que ERC no es converteixi en la Convergència del segle XXI. Ja comença a fer-se real la frase “Que la prudència no ens faci traïdors” de Jordi Carbonell (1924-2016) pronunciada l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

Economia

Recicla Tecnologia. Els consells del tècnic del barri

Publicat

on

Per

Recicla Tecnologia ocupa un local de 100 m2 a Creu dels Molers, 30 on el Javier i el Christian han fet bona la filosofia de l’empresa que consisteix en reparar, reciclar i donar una segona vida als aparells electrònics (portàtils, mòbils, altaveus, tablets, pantalles de televisió, etc…). També són pioners en la recuperació d’equips mullats. En aquestes línies ens ofereixen el següent consell de manteniment: ‘‘De cara a l’estiu és aconsellable revisar el nostre ordinador. Amb la temperatura ambient a l’alça, el nostre ordinador també s’escalfa i pateix. Quan la temperatura del processador arriba als 100º cal que sonin les alarmes. Els símptomes que calen valorar són que vagi lent i que el ventilador faci molt soroll’’.

Porteu-lo als tècnics del barri, a Recicla Tecnologia i amb un pressupost de 35 euros per als portàtils us faran un correcte manteniment i equilibraran la temperatura del vostre aparell.

La ideologia de l’empresa és una lluita constant contra l’obsolescència programada i el consumisme desmesurat de productes electrònics. “El reciclatge és el present, no pas el futur, ja fem tard amb el canvi climàtic. I el 50% de la població encara ha de prendre consciència i adonar-se que no es poden llençar les piles ni els aparells electrònics”, remarca Javier Pizarro.

Continua llegint

Economia

Periodisme i bicicletes

Volata és una revista i un local social

Publicat

on

Al carrer de Magalhaes, 54 hi ha un local on s’hi practica el culte al ciclisme des de la vessant més periodística. Tot va començar fa cinc anys, quan dos periodistes i un productor audiovisual van decidir associar-se per crear Volata, un projecte editorial que edita una revista de cultura ciclista dins del moviment slow journalist: reportatges cuinats a foc lent, articles en profunditat, fotografies de qualitat… tot enfocat en el món del ciclisme i el periodisme esportiu.

Un punt de trobada

Un cop posada en marxa la revista calia trobar un local on establir-se, un espai social que seria la seu del Club Ciclista, que s’emmarca dins del projecte, i que serviria com a penya i com a lloc de trobada per als amants del ciclisme. Van trobar aquest local al Poble-sec i fa tres mesos van obrir les portes: “Aquest espai ens permet reunir-nos i organitzar-hi propostes: hi fem presentacions de llibres, visionat de pel·lícules o de carreres, etc’’. ‘‘És un lloc on podem desenvolupar en viu alguns els continguts de la revista, hi ha un diàleg constant entre allò que tractem al paper i el que passa dins de l’espai”, explica l’Olga Ábalos, una de les sòcies.

A més de la revista, el club i el local, des de Volata han posat en marxa un projecte de podcasts temàtics on comenten les diferents etapes del Tour de França i compten amb diferents convidats.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.