Connecta amb nosaltres

Economia

El salari mínim barceloní segueix estancat

Els salaris mínims de ciutat ja s’apliquen en ciutats dels Estats Units, Canadà i Japó, i l’experiència ha demostrat que augmenta la capacitat adquisitiva dels treballadors, redueix la pobresa i la desigualtat, i elimina la necessitat d’algunes ajudes socials

Publicat

on

Fa més d’un segle que ronda la idea d’un salari mínim per als barcelonins. Manuel Escudé Bartolí, Cap d’Estadística Municipal escrivia en l’Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona. Año 1917, publicat el 1921: “En nuestro humilde concepto, el salario en Barcelona ha de ajustarse a los gastos indispensables en la actualidad para la vida de familia. Si en la mitad del siglo anterior el coste de la vida de una casa obrera fue poco más de 3 pesetas diarias, y de 4 en 1900, hoy día el salario mínimo no puede ser inferior a 10 pesetas.”

El març de 2017 en una jornada sobre el salari mínim de ciutat al Col·legi d’Economistes, el doctor Eduard Rojo, de la Universitat Autònoma, va presentar un estudi que afirma que la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE accepta aquests salaris com clàusula d’obligat compliment en concursos públics, però la competència general és estatal i caldria modificar la normativa. L’abril passat el govern central responia a una pregunta del diputat Carles Campuzano (PDECat), dient que tot i que la fixació del salari mínim és estatal, els convenis poden millorar-lo, si així es pacta a nivell sectorial o territorial.

Salari mínim de ciutat

Els salaris mínims de ciutat ja s’apliquen en ciutats dels Estats Units, Canadà i Japó, i l’experiència ha demostrat que augmenta la capacitat adquisitiva dels treballadors, redueix la pobresa i la desigualtat, i elimina la necessitat d’algunes ajudes socials. El SMI espanyol, de 735,90 euros mensuals en catorze pagues, és un dels més baixos d’Europa, però el de Barcelona hauria d’estar per damunt dels 1.200 euros.

A mitjans del passat juliol, el Consell Econòmic i Social de Barcelona, en què hi participen els sindicats (CCOO i UGT) i les patronals catalanes (Foment del Treball, Pimec i Fepime) va presentar un estudi sobre el cost de la vida a Barcelona, per obrir un debat que pretén derivar en la creació d’un salari mínim a la ciutat. Per acabar, només unes xifres: entre 2010 i 2017 l’IPC va pujar a Barcelona un 10,6%, a Catalunya un 10,1%, i al conjunt de l’Estat un 8,1%, cosa que demostra que els convenis estatals (amb increments salarials uniformes) perjudiquen els treballadors catalans. 

Una tardor calenta

En l’àmbit polític, cal recuperar forces per a la tardor calenta que ens espera. Potser quan, a primers de 2019, el Banc Central Europeu deixi de comprar deute espanyol, pugin els tipus d’interès, augmenti la prima de risc, es posi en perill la solvència de l’Estat i els bancs alemanys vulguin cobrar els interessos d’un deute insostenible d’un Estat en fallida, canviï alguna cosa.

Més inútil és l’agudització del feixisme en el PP després dels darrers canvis. Mai renunciarem a la nostra independència, per molta força que tingui l’Estat. Ja ho deia Gandhi: “La força no ve de la capacitat física, sinó d’una voluntat indomable”.

JOSEP M. TORREMORELL  Economista

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Economia

AICEC-ADICAE guanya la macrocausa contra les clàusules sòl

L’organització amb seu al carrer de la Creu dels Molers tritura a la banca als tribunals

Publicat

on

La lluita contra les clàusules sòl, cada cop més a prop del seu final. Tal com ha decretat l’Audiència Provincial de Madrid, totes les clàusules sòl que havien imposat les entitats financeres als seus clients hipotecaris són nul·les, per abusives. En aquest sentit, s’ha de posar de relleu que la plataforma de consumidors que ha aconseguit liderar aquest procés contra la banca treballa des del mateix Poble-sec: el carrer de la Creu dels Molers.

Segons explica la coordinadora de AICEC-ADICAE, Isabel Pons, aquesta decisió dóna la raó als 9.000 consumidors que s’havien plantat contra el producte que els havien col·locat una quarantena d’entitats financeres. Per tant, els bancs es veuran obligats a retornar els diners indegudament cobrats, més els interessos que puguin acumular. Un fet que dóna la volta a la truita, ja que ara són els consumidors que encara no han cobrat els que juguen amb avantatge: contra més temps passi, més diners els hi hauran de pagar els bancs.

Recurs a la vista?

Tot i aquesta bona notícia, Pons recorda que la banca encara pot presentar un recurs al Tribunal Suprem i que aquest pot estimar o desestimar-lo. De fet, la coordinadora de la plataforma confia en què la justícia espanyola s’empari en la nova normativa comunitària: “Europa ja va assenyalar que si es tractaven de clàusules abusives, s’havien de tornar tots els diners amb retroactivitat”, ha detallat. Què suposa aquest fet? Que els diners a retornar per part de la banca s’incrementaran notablement.

A més, la sentència que ha guanyat AICEC-ADICAE també suposa una doble pressió sobre el sector financer, ja que ara els bancs hauran d’estudiar molt bé el seu següent moviment judicial a dur a terme davant la macrodemanda. El motiu: el 98% dels jutges està donant la raó als consumidors quan aquests denuncien la clàusula sòl que els hi van imposar en el contracte hipotecari. En xifres rodones, la victòria de la plataforma suposarà que com a mínim 9.000 famílies vegin com la banca els hi retorna 4.000 euros de mitjana (sense comptar les costes judicials ni els interessos acumulats).

Continua llegint

Economia

El Nadal rere l’aparador

Els comerciants tradicionals ajusten els seus potencials davant les dinàmiques de les grans superfícies comercials i la irrupció de la compra per internet dels regals de Nadal

Publicat

on

No ens enganyem, Nadal és sinònim de consum. Si bé cadascú pot gastar més o menys diners, tothom incrementa les seves despeses, ja sigui en els regals de Reis, o en parar la taula amb el bo i millor del supermercat. Es nota aquesta dinàmica a les botigues del Poble-sec? Evidentment. Els seus responsables són incapaços de negar-ho. De fet, alguns assenyalen que aquest mes de desembre els serveix per facturar dues o tres vegades més respecte a un mes normal. Si més no, pràcticament tots coincideixen: “Amb el Nadal salvem l’any, no guanyem diners”.

Prova d’aquesta frase lapidària és el rastre de botigues de proximitat que queden als carrers i places. Respecte a altres barris de la ciutat, el Poble-sec no compta amb cap eix comercial vertebrat. Alguna botiga per aquí, algun altre establiment per allà… “De petit negoci poc en queda; només s’han obert establiments que tanquen fins molt tard, mentre que les grans superfícies que hi ha a la perifèria ens han acabat de castigar”, analitza la responsable de la Pastisseria Cases, Sònia Garcia.Centres comercials i Amazon

Encara que el barri no compti amb cap centre comercial a la seva vora, no s’ha de menystenir el paper actiu que juga el Portal de l’Àngel o aquelles superfícies que queden relativament a la vora amb el cotxe. Segons la mateixa Garcia, “la dinàmica de consum de la gent jove condueix al fet que desaparegui el comerç de proximitat; ja no busquen aquesta atenció personalitzada, sinó que es fixa en els horaris i en el preu més baix”.

En el mateix sentit, l’encarregat d’un altre negoci familiar, Joan Roldán, de la Joiera Roldán, percep la compra a les grans superfícies com un desencadenant del tancament de botigues de barri: “Al final ens hem trobat que ens han desaparegut certs serveis del barri, ja que si abans els veïns tenien una drogueria o una ferreteria davant de casa, ara molts es veuen forçats a anar als centres comercials”. Espais que, al seu parer, mai podran substituir determinades vendes al detall com és el cas del seu sector: “La nostra clientela és molt fidel i dubto que Amazon ens la prengui, perquè com que és un gènere molt singular, a la gent els hi agrada tocar-lo i remenar-lo”.

Conèixer el client

D’altra banda, un dels pilars forts que defensen des de la llibreria La Carbonera és la relació que els seus responsables han establert amb els veïns i veïnes del barri. En aquest sentit, Carlota Freixenet explica que “als nostres clients Amazon no els farà mai les recomanacions que nosaltres els hi oferim” i que “si aquests ens demanen un llibre amb temps, saben que nosaltres sempre els hi podrem trobar”. Una clau d’èxit que al Nadal exploten encara més, ja que segons confessa Freixenet, “molts dels llibres que treballem als clubs de lectura després es converteixen en regals del mateix lector a familiars i amics”.

Adaptar-se a les campanyes

En aquesta línia, des de La Carbonera posen de relleu la importància de saber-se adaptar a cada campanya de comerç, com ara l’amic invisible: “Com que els llibres s’adapten a aquesta mena de pressupostos, les ofertes ens funcionen molt bé”. Una oportunitat que, a més, combinen amb la motivació extra amb la que alguns veïns visiten la botiga: “Si bé molts compradors habituals s’acostumen a mirar els llibres més cars al llarg de l’any, mai els acaben de comprar; ara, quan arriben les festes de Nadal sí que decideixen fer l’esforç”, detalla Freixenet.

Campanyes que no quallen

Tot i que any rere any l’Ajuntament de Barcelona engega diferentes campanyes de comunicació per promoure el consum al comerç de proximitat, els botiguers consultats asseguren que aquestes campanyes mai les acaben de notar a les caixes enregistradores. De fet, fins i tot alguns com Roldán asseguren “no tenir ni idea” de quins són els esforços municipals per promoure les vendes al detall. “L’únic que podem veure són les quatre llums i poca cosa més que no ens serveix de res”, critica.

En paral·lel, Freixenet sí que recorda haver vist publicitat respecte a la importància del comerç de proximitat en campanyes anteriors, “però enguany encara no he vist res”, confessa. Un punt de vista també compartit per la Sònia Garcia, qui observa una certa sensibilitat de l’actual Govern municipal amb el petit botiguer, però que mai ha acabat de rendibilitzar econòmicament: “tot i tenir bones intencions, tampoc han acabat de dur a terme cap iniciativa que m’hagi ajudat a millorar les vendes”, resumeix.

Fotografia | Iore i Thomas Hawk

Continua llegint

Economia

Cal reformar els plans de pensions

Al Regne Unit, els treballadors reben una part del salari en forma de pla d’estalvi per a la jubilació. A més, poden escollir una gestora pública del pla creada pel govern anomenada Nest

Publicat

on

Per

Fa 25 anys que hi ha plans de pensions a l’Estat espanyol, però ja en fa tres que el seu patrimoni està estancat en uns 110.000 milions d’euros, i des de fa gairebé deu anys no hi entren nous estalviadors. Per això els incentius que, per aquestes dates, la banca ofereix per a contractar-ne estan enfocats només a prendre’s clients els uns als altres. L’Estat no ha complert cap de les 10 recomanacions que l’OCDE li ha fet.

Us en faig cinc cèntims en una atapeïda síntesi: 1) Cal una reforma integral, no pegats com fins ara. 2) Cal desenvolupar els plans d’empresa i sectorials, que només són el 25%. 3) Les comissions dels plans són de les més altes de l’OCDE. 4) El disseny fiscal és deficient. 5) No hi ha estratègies d’inversió (al Regne Unit, per ex., els primers anys no inverteixen en productes de risc). 6) Les gestores no tenen en compte el cicle vital, és a dir, les característiques pròpies de cada treballador. 7) La finalitat del pla és percebre una renda periòdica que complementi la pensió pública i no ser un instrument fiscal. 8) Escassa competència: el 80% de les gestores estan en mans de grups bancaris. 9) Manca d’informació: en molts països de la UE els treballadors reben cada any una estimació de la pensió pública que cobraran quan es jubilin. I 10) No s’han desenvolupat instruments financers per protegir-se de l’augment de la longevitat.

Aportacions als plans
Permeteu-me destacar alguns punts que considero claus: calen més plans d’empresa. Al Regne Unit, els treballadors reben una part del salari en forma de pla d’estalvi per a la jubilació, llevat que s’hi mostrin en contra. A més, poden escollir una gestora pública del pla creada pel govern anomenada Nest. A l’Estat espanyol les aportacions als plans, que desgraven a l’IRPF, son regressives: beneficien més a les rendes altes, que les usen com un instrument fiscal i no per complementar una futura pensió pública. Finalment cal recordar que, encara que la majoria de gestores són de la banca, en cas de fallida del banc, els plans no es perden perquè són fora del balanç.

De qui és la culpa?
Vista la deixadesa de l’Estat espanyol, la millor solució per a un català es crear la nostra pròpia República. Més urgent es fa encara aquesta fugida de la potència colonial espanyola veient com el deep state franquista, que domina el poder des de fa 80 anys, ha aconseguit introduir en les institucions andaluses la fórmula genuïna del feixisme franquista, davant d’un PSOE borbònic que no defensa el seu ideari republicà original i ha estat donant ales al feixisme a Catalunya. Això sí, tenen el cinisme infinit de dir que la culpa és dels catalans, que és com dir que la culpa de l’existència del Ku-Klux-Klan és dels negres, i no s’adonen que tenen un rei feixista, una policia feixista i uns tribunals feixistes.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.