La lluita contra les clàusules sòl, cada cop més a prop del seu final. Tal com ha decretat l’Audiència Provincial de Madrid, totes les clàusules sòl que havien imposat les entitats financeres als seus clients hipotecaris són nul·les, per abusives. En aquest sentit, s’ha de posar de relleu que la plataforma de consumidors que ha aconseguit liderar aquest procés contra la banca treballa des del mateix Poble-sec: el carrer de la Creu dels Molers.

Segons explica la coordinadora de AICEC-ADICAE, Isabel Pons, aquesta decisió dóna la raó als 9.000 consumidors que s’havien plantat contra el producte que els havien col·locat una quarantena d’entitats financeres. Per tant, els bancs es veuran obligats a retornar els diners indegudament cobrats, més els interessos que puguin acumular. Un fet que dóna la volta a la truita, ja que ara són els consumidors que encara no han cobrat els que juguen amb avantatge: contra més temps passi, més diners els hi hauran de pagar els bancs.

Recurs a la vista?

Tot i aquesta bona notícia, Pons recorda que la banca encara pot presentar un recurs al Tribunal Suprem i que aquest pot estimar o desestimar-lo. De fet, la coordinadora de la plataforma confia en què la justícia espanyola s’empari en la nova normativa comunitària: “Europa ja va assenyalar que si es tractaven de clàusules abusives, s’havien de tornar tots els diners amb retroactivitat”, ha detallat. Què suposa aquest fet? Que els diners a retornar per part de la banca s’incrementaran notablement.

A més, la sentència que ha guanyat AICEC-ADICAE també suposa una doble pressió sobre el sector financer, ja que ara els bancs hauran d’estudiar molt bé el seu següent moviment judicial a dur a terme davant la macrodemanda. El motiu: el 98% dels jutges està donant la raó als consumidors quan aquests denuncien la clàusula sòl que els hi van imposar en el contracte hipotecari. En xifres rodones, la victòria de la plataforma suposarà que com a mínim 9.000 famílies vegin com la banca els hi retorna 4.000 euros de mitjana (sense comptar les costes judicials ni els interessos acumulats).

No ens enganyem, Nadal és sinònim de consum. Si bé cadascú pot gastar més o menys diners, tothom incrementa les seves despeses, ja sigui en els regals de Reis, o en parar la taula amb el bo i millor del supermercat. Es nota aquesta dinàmica a les botigues del Poble-sec? Evidentment. Els seus responsables són incapaços de negar-ho. De fet, alguns assenyalen que aquest mes de desembre els serveix per facturar dues o tres vegades més respecte a un mes normal. Si més no, pràcticament tots coincideixen: “Amb el Nadal salvem l’any, no guanyem diners”.

Fa 25 anys que hi ha plans de pensions a l’Estat espanyol, però ja en fa tres que el seu patrimoni està estancat en uns 110.000 milions d’euros, i des de fa gairebé deu anys no hi entren nous estalviadors. Per això els incentius que, per aquestes dates, la banca ofereix per a contractar-ne estan enfocats només a prendre’s clients els uns als altres. L’Estat no ha complert cap de les 10 recomanacions que l’OCDE li ha fet.

Us en faig cinc cèntims en una atapeïda síntesi: 1) Cal una reforma integral, no pegats com fins ara. 2) Cal desenvolupar els plans d’empresa i sectorials, que només són el 25%. 3) Les comissions dels plans són de les més altes de l’OCDE. 4) El disseny fiscal és deficient. 5) No hi ha estratègies d’inversió (al Regne Unit, per ex., els primers anys no inverteixen en productes de risc). 6) Les gestores no tenen en compte el cicle vital, és a dir, les característiques pròpies de cada treballador. 7) La finalitat del pla és percebre una renda periòdica que complementi la pensió pública i no ser un instrument fiscal. 8) Escassa competència: el 80% de les gestores estan en mans de grups bancaris. 9) Manca d’informació: en molts països de la UE els treballadors reben cada any una estimació de la pensió pública que cobraran quan es jubilin. I 10) No s’han desenvolupat instruments financers per protegir-se de l’augment de la longevitat.

Aportacions als plans
Permeteu-me destacar alguns punts que considero claus: calen més plans d’empresa. Al Regne Unit, els treballadors reben una part del salari en forma de pla d’estalvi per a la jubilació, llevat que s’hi mostrin en contra. A més, poden escollir una gestora pública del pla creada pel govern anomenada Nest. A l’Estat espanyol les aportacions als plans, que desgraven a l’IRPF, son regressives: beneficien més a les rendes altes, que les usen com un instrument fiscal i no per complementar una futura pensió pública. Finalment cal recordar que, encara que la majoria de gestores són de la banca, en cas de fallida del banc, els plans no es perden perquè són fora del balanç.

De qui és la culpa?
Vista la deixadesa de l’Estat espanyol, la millor solució per a un català es crear la nostra pròpia República. Més urgent es fa encara aquesta fugida de la potència colonial espanyola veient com el deep state franquista, que domina el poder des de fa 80 anys, ha aconseguit introduir en les institucions andaluses la fórmula genuïna del feixisme franquista, davant d’un PSOE borbònic que no defensa el seu ideari republicà original i ha estat donant ales al feixisme a Catalunya. Això sí, tenen el cinisme infinit de dir que la culpa és dels catalans, que és com dir que la culpa de l’existència del Ku-Klux-Klan és dels negres, i no s’adonen que tenen un rei feixista, una policia feixista i uns tribunals feixistes.

JOSEP MARIA TORREMORELL