Connecta amb nosaltres

Economia

El comerç es conjura per mantenir la vida pública

Les imatges d’espais públics buits pot esdevenir una normalitat perpètua si els veïns no tornen a apostar pels seus botiguers i restauradors de proximitat

Publicat

on

Que les fotografies de carrers buits passin a la història. Amb aquesta premissa el teixit comercial del Poble-sec ha començat a aixecar les persianes dels seus locals. Plens d’incertesa i pors, sí. Però ben conscients que havien de ser ells els qui donessin la primera passa. Sabien que no podien deixar morir un espai públic que ja ha viscut setmanes crítiques. “La gent ha de tornar a sortir als seus carrers i gaudir del seu barri, dels seus espais i dels seus comerços”, emfatitza el president de l’Associació de Comerciants del Poble-sec i Paral·lel, Manel Tort.

Segons distingeix el representant dels botiguers i restauradors, el confinament obligat per la crisi sanitària de la Covid-19 ha generat dos escenaris entre els associats. Per una banda, tota l’hostaleria i el comerç no essencial que ha patit “un desastre econòmic”; i per l’altra, el comerç que ha estat catalogat de primera necessitat “que ha treballat moltíssimes més hores per no deixar ningú sense les seves necessitats cobertes, i que ha viscut amb molta pena tota la crisi sanitària”, revela Manel Tort. El motiu: la proximitat entre venedor i client. “Són negocis que al final els porten veïns nostres; veïns que han pogut veure des de primera línia com alguns dels seus clients es posaven malalts o morien; això els ha deixat fet pols”.

L’oportunitat del confinament

Tot i el drama de les darreres setmanes, algunes veus autoritzades assenyalen que la crisi de la Covid-19 també ha deixat qüestions a valorar positivament. “Hi ha molta gent que ha descobert que al costat de casa tenia un comerç de proximitat que li ha brindat una atenció més personalitzada, amb uns productes de més qualitat respecte a les grans superfícies i que els generen major confiança”, destaca el portaveu de la Unió d’Associacions de Veïns del Poble-sec, Sergi Gázquez.

Sota el punt de vista de Gázquez, la Covid-19 ha ajudat a fer pedagogia entre els veïns que optaven pels supermercats i que ara gaudeixen de “l’encertada proposta” dels itineraris segurs creats per l’Ajuntament, els quals permeten “fer que la compra sigui una acció més agradable”. “Com que tenim alguns carrers tallats, la gent també es queda a fer bona part de la compra al barri”, analitza Gázquez. Una bona dinàmica a la qual cal sumar el Mercat de la Terra. Segons la portaveu d’aquest mercat de pagès, Chiara Bombardi, ara els veïns que s’apropen fins al recinte omplen els carrets, quan abans “només anaven a fer el vermut i compraven un parell de coses”.

Compra de proximitat

En la mateixa línia de Gázquez, Bombardi considera que el confinament ha deixat lliçons molt positives. El seu exemple és simple però del tot clarificador: “El fet d’estar tancats ha provocat que la gent torni a cuinar”. “Això el que ha provocat és que part de la gent hagi tornat a pensar què havia de comprar i reflexionés sobre el que estava comprant, com s’havia produït i des d’on s’havia transportat”, afegeix.

Segons el seu criteri, la circumstància social ha ajudat a parlar més de l’habitual sobre “com de necessari és estimular el teixit local i la compra de proximitat”. “S’ha generat la idea entre les persones que s’ha de menjar d’una manera més sana, sostenible i controlada”, ressalta. Una bona direcció que espera que també recuperi a tots aquells veïns que s’han abocat a comprar per plataformes virtuals com Amazon: “Vull pensar que moltes d’aquestes persones s’han adonat com d’important és ajudar al comerç local de proximitat; aquí, al Poble-sec, ja ens queda molt poc comerç, és un desastre, però és ara el moment de donar suport al poc que ens queda”.

Collar-se el cinturó

Des del darrere del taulell accepten de bon grat el suport que estan rebent aquests darrers dies, tot i que ja saben que, o es produeix un miracle, o hauran de fer mans i mànigues si no volen tancar per sempre. “En aquest barri tenim comerços que donen feina a poca gent, compten de mitjana amb dos o tres treballadors i sovint són familiars, pel que no tenen unes despeses desmesurades després de collar-se el cinturó amb l’anterior crisi”, explica Tort.

El mateix president de l’entitat comercial creu que molts podran assumir un nou forat al cinturó, sempre que els veïns segueixin confiant en els seus productes. Sinó, el rastre econòmic de la Covid-19 pot passar a ser igual de desolador que en els barris perimetrals. “Aquí no tenim constància que hagin hagut de tancar gaires comerços, però si creuem el Paral·lel, ens trobem amb una preocupant dada: el 30% ja han cessat la seva activitat comercial”.

Economia

‘O Meu Lar’: 35 anys de tradició gastronòmica

Publicat

on

El restaurant O Meu Lar, ubicat al carrer Margarit, 24, és un referent de la gastronomia tradicional des de fa 35 anys. Actualment, sota la direcció de Santi Rodríguez Méndez, aquest establiment familiar ha resistit el pas del temps i les diverses crisis econòmiques, consolidant-se com un espai de proximitat i qualitat per als amants de la cuina casolana.

Els orígens

El projecte va néixer com una iniciativa familiar, impulsada pels pares de Santi i el seu germà. L’objectiu inicial era crear un bar que, amb el temps, evolucionés cap a un restaurant especialitzat en marisc de Galícia i carns de qualitat. Amb una brasa a la vista i una selecció de productes frescos, O Meu Lar s’ha convertit en un lloc de trobada per a la gent del barri i visitants de tota Barcelona.

L’actual propietari, que porta 25 anys al capdavant del negoci, destaca la importància del boca-orella en l’èxit de l’establiment: “Abans, quan no hi havia tants telèfons mòbils, la gent recomanava els restaurants de forma directa. La nostra clientela ens coneixia i ens feia confiança”, explica.

Un barri en transformació

El Poble-sec ha experimentat grans canvis al llarg de les dècades. Rodríguez recorda amb nostàlgia l’època en què el barri tenia una oferta gastronòmica molt rica i variada. “Ara trobem menys establiments tradicionals i més cadenes i multinacionals. La competència era sana i donava prestigi al barri, però avui dia molts locals emblemàtics han tancat”, lamenta.

Aquesta transformació també ha tingut un impacte en el negoci. L’especulació immobiliària i l’augment del turisme han provocat una pujada dels preus dels lloguers i un canvi en el perfil dels clients. Tot i això, O Meu Lar continua fidel als seus valors: oferir menjar de qualitat a un preu just, mentre manté una relació propera amb la seva clientela habitual.

Un futur incert

El relleu generacional és un dels grans desafiaments per als negocis familiars. Rodríguez reconeix que la seva generació ja va viure una pèrdua del relleu tradicional, i ara com ara no tenen clar si la tercera generació continuarà amb el negoci. “Els meus fills tenen 12 i 16 anys, i tot i que han crescut veient el nostre esforç, no sé si voldran seguir aquest camí. Aquest ofici és dur. Jo sempre els hi recordo l’important que és estudiar”, afirma.•

Continua llegint

Economia

Cacau, el diner comestible

Publicat

on

Per

Pels cronistes d’Índies no existia la moneda en el Mèxic precolombí perquè, per ells, només era “moneda” un tros de metall amb la marca d’algú que la garantís. Però el concepte “moneda” és més ampli, i qualsevol matèria que s’empri com a tal prové d’una convenció social, la qual li adjudica un valor que permet que es pugui canviar per qualsevol objecte. Aquest és el cas de les ametlles de cacau.

El vestigi més antic del cacau s’ha trobat al sud de l’Equador i data del 5500 aC. Els humans el van dur a Mesoamèrica, atès que els Andes impedien un desplaçament natural. Se’n coneixien quatre varietats, anomenades en nàhuatl cuauhcacáhuatl, mecacáhuatl, xoxhicáhuatl i tlalcáhuatl. Les tres primeres s’usaven com a moneda i la darrera de les esmentades, de gra més petit, servia per a preparar la beguda, la xocolata, a la qual només tenien accés les classes privilegiades. El mot prové dels maies, que anomenaven l’arbre kakhauatl, de kakh, “foc” i atl, “aigua”, perquè aquesta, es localitzava a prop dels arbres de cacau. El deu civilitzador d’aquells pobles, anomenat Quetzacóatl, Kukulkan o Gucumatz, per asteques, maies i quitxés, respectivament, els va dur la llavor del cacau. D’aquí el nom científic de Theobroma cacao (del grec theos, “deu”, i broma, “aliment”), “l’aliment dels deus”, que li va donar el naturalista suec Carl von Linné.

El cacau era la moneda comuna d’asteques, maies, quitxés, mames, totonaques, zapoteques i mixteques, entre d’altres. Gran part del comerç en els mercats d’aquests pobles es feia per simple intercanvi, però per als petits pagaments s’usaven els grans de cacau. Per a les compres de més import s’empraven unes mantes de cotó anomenades cuatchli o patolcuachtli, que alguns cronistes anomenaven toldillos, i que valien 100 grans de cacau. També s’emprava una mena d’ametlla anomenada patachli, i també grans d’or ficats dins d’uns canuts de ploma d’au.

El que va permetre l’ús del cacau com a moneda va ser que es podia fraccionar i transportar fàcilment, així com conservar i emmagatzemar. No tots podien tenir-hi accés, perquè la plantació i emmagatzematge estaven a càrrec de la noblesa. Els conquistadors castellans van haver d’acceptar el cacau com a moneda davant de la manca de circulació de moneda metàl·lica.

Al llarg dels segles, el cacau es va continuar utilitzant com a moneda, encara que limitat a l’àmbit indígena. Així, Félix W. Mac Bryde, en una obra descriptiva de la cultura i història del sud-oest de Guatemala, afirma que el 1914 en un mercat de Mazatenango un cigar o un glop d’aiguardent valien cinc o sis grans de cacau.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

on

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024