Connecta amb nosaltres

Història

Bodega Bohemia (1940-1998)

Des de principis dels anys 20 fins el 1940 es deia Celler Bohemi i era una botiga de queviures amb espectacles

Publicat

on

Els antecedents històrics de la Bodega Bohemia es remunten a una petita botiga de queviures que hi havia a la cantonada entre els carrers Nou de la Rambla i Lancaster als anys 20. Li deien el Celler Bohemi i per entrar a veure els artistes calia passar abans per sota d’un bosc d’embotits que penjaven dins el colmado. En aquella primera època l’accés era pel número 11 de Nou de la Rambla. Hi actuaven aprenents de cantants de sarsuela, mags, imitadors d’artistes i altres aficionats ansiosos per esdevenir artistes.

Després de la Guerra Civil, ja com a Bodega Bohemia, va començar a adquirir celebritat a mitjans dels anys 40. L’entrada s’havia canviat al numero 2 del carrer Lancaster i amb el temps el local passaria a ser un dels llocs més típics i turístics del Barri Xino. Un piano vertical contra la paret presidia el petit escenari. Tot l’entorn era ple de fotografies dedicades d’artistes de tota mena i d’inscripcions i frases diverses: El arte embellece la vida o El mejor local para olvidar tus preocupaciones, n’eren alguns exemples.

L’arribada del Gran Gilbert

Francisco Prió va ser el propietari del local a la posguerra. Aleshores eren habituals les aparicions de la policia per enxampar aspirants a artistes que hi actuaven sense contracte, infringint el reglament d’espectacles.

La història de la Bodega Bohemia però, no seria la mateixa sense la figura del Gran Gilbert, un artista que imitava a tota mena d’estrelles (Raquel Meller, Maurice Chevalier, la Mistinguett…) i que durant 20 anys va ser l’ànima absoluta del local. Aquell Gran Gilbert era en realitat un català de nom Joan Massó Gilbert, nascut a Figueres el 1885. Havia començat a treballar de perruquer de senyores a la Barcelona de començaments de segle XX i després va iniciar un pelegrinatge per Argentina, Brasil i França, on es convertí en un especialista en la paròdia de cantants de l’època i d’artistes d’ambdós sexes.

A començaments dels anys 50 Gilbert va tornar a Barcelona i començaria a actuar regularment a la Bodega Bohemia. A la dècada dels 60 ja era un dels artistes més populars i coneguts del Barri Xino. Personalitats de l’època com el ministre d’Información y Turismo Manuel Fraga o els parents del dictador, els marquesos de Villaverde, havien passat per la Bohemia a veure el Gran Gilbert. El 1966 va protagonitzar la pel·licula de Manolo SummersJuguetes Rotos. L’any 1968 la seva estimada Bodega Bohemia era testimoni i padrí de la presentació del primer disc de Jaume Sisa, el cantautor galàctic, titulat L’home dibuixat.

El 1971 en plena actuació a la Bohemia el Gran Gilbert es va trobar malament, patia un fort mareig i va ser portat a casa seva. Va deixar d’existir només uns dies després. S’acabava allà la vida d’un artista que va morir, com aquell que diu, amb les botes calçades.

Els últims anys i l’endrerrocament

Sense el Gran Gilbert la Bodega Bohemia va continuar la seva singladura com a refugi d’artistes vells i decadents que es resistien a retirar-se i que tenien en aquell racó del Barri Xino la seva llar i la seva única raó d’ésser. Carmina Farguell, Mary Alda o Maruzella foren alguns dels noms dels artistes habituals. El local va passar a ser regentat per la mateixa empresa que portava els també llegendaris Tabú, Panam’s o Villa Rosa. El 1985 Jaume Sisa tornava a La Bohemia per presentar la seva transmutació de Sisa a Ricardo Solfa, quan va decidir abandonar Barcelona per instal·lar-se a Madrid amb una nova identitat artística.

En una de les seves darreres etapes, amb Manuel Puga al front del negoci, la Bodega Bohemia celebrava totes les nits dels divendres una mena de premis d’honor que s’atorgaven a conegudes personalitats del món de la faràndula (Matías Colsada, Juanita Reina, Carmen Sevilla o Lola Flores en són alguns exemples). La Bodega Bohemia va tancar portes a l’abril de 1998 i l’edifici que l’acollia va ser enderrocat al gener de 2002.

BARCELOFÍLIA

Història

El Cafè-Concert Sevilla

Publicat

on

Un dels cafès més populars del Paral·lel va ser el Sevilla. Va obrir l’any 1906, tot i que la data exacta ha estat una mica controvertida. Abans de ser cafè-concert havia estat sala de descans del proper teatre Olimpia, que no s’ha de confondre amb el de la Ronda de Sant Pau.  Al principi, com d’altres establiments, era un espai atrotinat, sense ventilació ni condicions adients. Tenia un soterrani que l’autoritat va fer tancar a causa de les males condicions. L’any 1908 el local, ja més ben arranjat, es va convertir en el Café-Concert Sevilla. El propietari es deia Carpinell. La publicitat indicava que es trobava en front del Pabellón Soriano i que comptava, dia i nit, amb trenta boniques cambreres. La publicitat del local es va fer, fins i tot, en vers: ¿Quiere pasar bien el rato y aún hacer economías? / Dirijase al Paralelo y entre en el Café Sevilla…

Allà, segons deien aquells versos, sempre s’estava de festa i el ball i el cafè costaven un ral. Allà s’hi trobaven moltes penyes, formades majoritàriament per homes amants de les gresques pecaminoses. Una de molt famosa va triar el nom de ‘‘els fills de p…’’ i per entrar-hi calia ser apadrinat per una senyora d’aquesta professió, que l’havia de batejar amb cava davant dels membres més qualificats, segons ens explica Miquel Badenes en els seus imprescindibles llibres sobre el Paral·lel. Van ser molt populars els seus espectacles de flamenc.

L’any 1947 el Sevilla, situat al número 72 del Paral·lel, va tancar les portes i s’hi va instal·lar una societat recreativa de tipus familiar. Tot i que la numeració ha sofert variacions, ocupava part del solar de l’antic Imperio del Mueble. Una drogueria va conservar el nom de Sevilla durant alguns anys.

Continua llegint

Història

Els anys clau per a les barraques de Montjuïc

9-10-1945 Creació de les parròquies de Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver

Publicat

on

El 9 d’octubre de 1945, el bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, signa un decret per crear quaranta noves parròquies a la ciutat. Fins llavors, al Poble-sec hi havia dues parròquies: Santa Madrona i la Mare de Déu de Lurdes, que llindaven al carrer de la Concòrdia. Aquestes dues parròquies abans arribaven per la zona de Sant Antoni fins a la Gran Via, i arribaven fins a la vorera muntanya de l’avinguda del Paral·lel. Però el canvi més important fou que d’aquell decret naixien dues noves parròquies: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver.

Parròquies arrelades al barri

L’àmbit d’actuació d’aquesta darrera parròquia abraçava, i encara abraça, la zona del Poble-sec compresa entre el port i el carrer del Roser; és a dir, una població de més de 15.000 habitants. Però en la zona pròxima a la nova demarcació parroquial també trobem la muntanya de Montjuïc que, entre les darreres cases del barri i els voltants dels murs del castell, acollia milers de barraques amb població d’ètnia gitana i immigrants d’altres zones de Catalunya i de l’estat, el que podia significar un increment de 3.500 persones més.

Pel que fa a l’àmbit de Sant Salvador d’Horta, el contacte amb les barraques de Montjuïc quedava limitat a la part superior dels carrers que anaven de Roser a Margarit, ja que la Satalia i el parc de Montjuïc també suposaven un obstacle al pas dels barraquistes de la zona superior al passeig de Miramar, que en gran part o feien servir els funiculars, que arribaven a la vora del castell, o circulaven pels carrers ascendents del barri. Tot i això, aquesta parròquia també es va orientar a les barraques, especialment a les que hi havia al voltant del camp de la Satalia, fins a l’Escola del Bosc.

Barraques i context social

El barraquisme fou determinant en l’activitat de Sant Pere Claver, i anava lligat a altres factors en relació al context social. La zona propera al port, anomenada Terra Negre, amb molts dipòsits, magatzems i indústries, on hi havia una gran nombre de barraques, presentava unes condicions de vida extremament precàries des del punt de vista de l’habitabilitat, la higiene i l’alimentació. A més, la proximitat del Raval, llavors Barri Xinès, i d’un Paral·lel en condicions socialment complexes, dibuixaven un escenari social crític. Tot això en un context polític on el silenci era l’única resposta col·lectiva a les vivències particulars i generals, per a molts negatives. De la creació de les parròquies ara fa 75 anys.

Continua llegint

Història

Història del meu carrer: Francesc de Tamarit

Publicat

on

Per

Carrer que va del Paral·lel al carrer Villarroel. Francesc de Tamarit i Rifós (Barcelona 1600-1653). Va ser membre del Consell de Cent i, més tard (1638-41), membre del braç militar de la Generalitat; actuà conjuntament amb Pau Claris i altres diputats contra els propòsits de la cort de Madrid i els projectes del comte duc d’Olivares (com la Unión de Armas) i protestà sorollosament contra les excessos comesos per les tropes castellanes, especialment el saqueig de Palafrugell (1639). El virrei comte de Santa Coloma intentà d’atreure’l a la causa de Felip IV de Castella, sense èxit. El 1639 anà a Salses al davant d’una companyia reclutada a Barcelona i participà en el setge de la plaça per tal de recuperar-la, caiguda la qual tornà a Barcelona, on fou entusiàsticament rebut (gener del 1640). La seva oposició –juntament amb altres diputats– a l’allotjament de tropes castellanes a Barcelona motivà que el govern de Madrid ordenés la seva detenció i el seu trasllat a Perpinyà. El virrei comte de Santa Coloma l’empresonà, però no s’atreví a treure’l de Barcelona. La notícia provocà una commoció a la ciutat; les autoritats sol·licitaren l’alliberament del pres i enviaren una ambaixada a Madrid que fou obligada a renunciar d’entrar-hi. Finalment, un aldarull popular (22 de maig) assaltà la presó i l’alliberà juntament amb altres detinguts. Pel juliol del 1640 anà a Perpinyà, des d’on inicià contactes secrets amb representants francesos del cardenal Richelieu, tot i que mostrà un cert recel envers els futurs aliats. Davant l’amenaça castellana damunt Barcelona, tornà a la ciutat i formà part del consell de guerra que organitzà la defensa; contribuí eficaçment a la victòria del 26 de gener de 1641 sobre les tropes castellanes (batalla de Montjuïc) i més tard es destacà al front de Lleida, ja en plena Guerra dels Segadors. Pel juliol del 1641 cessà en el seu mandat com a diputat. Més tard fou mestre racional de la ciutat de Barcelona (1643).

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.