Connecta amb nosaltres

Història

Importància vital a les Hortes de Sant Bertran

Es crea l’Obra Mèdico Social Claveriana, a la parròquia de Sant Pere Claver

Publicat

on

A finals de 1948, el pare jesuïta Lluís Artigues es fa càrrec de la nova parròquia de Sant Pere Claver, al carrer de Vila i Vilà, 14. La demarcació abastava la zona compresa del carrer Roser fins al port, i des del Paral·lel fins al castell de Montjuïc, en una muntanya amb més de 3.500 barraques. El mossèn aviat prengué consciència de la gravetat de la situació; i les mesures de caràcter social i assistencial foren sempre les prioritàries. Els problemes de salut, generats per la manca de nutrició i higiene, obligaren a crear un petit dispensari. El 1949 es fundà l’Obra Mèdico Social Claveriana i el gener següent, entrà en servei un dispensari dotat amb dos metges i tres infermeres, de forma voluntària i gratuïta.

Hospital al servei de la gent

El 1953 es posà la primera pedra del nou hospital, quan hi cooperaven 12 metges i 19 infermeres. El maig de l’any següent, s’inaugurà l’Hospital de Sant Pere Claver. L’octubre de 1956 començà a funcionar la tercera planta de l’hospital, construïda amb fons d’una campanya de Ràdio Nacional d’Espanya. El 1964 es crea el servei de Psiquiatria, amb el doctor Font al capdavant. L’any següent mor en accident de trànsit mossèn Artigues. El 1968 fou l’any de la desvinculació per a la laïcitat de l’Hospital, de manera que el 1969 es constituïa la Fundació Hospital Sant Pere Claver, segregada de la parròquia.

El 1974 es produí una crisi que portà al tancament de l’hospital; però el relleu de les monges que hi col·laboraven suposà l’arribada de sor Antònia Larrea, qui va gestionar la renovació dels equips materials. A més, els metges plantejaren al bisbat un pla de viabilitat i finalment autoritzà la reobertura i el manteniment del centre.

El nou equipament

El 1982 els doctors més joves plantejaren una reorientació de la institució; i un any després es féu la cessió d’ús del solar on es construiria el nou hospital. El 1986 se signà un conveni amb l’Institut Català de la Salut (ICS), de manera que la Fundació s’inserí al pla general d’hospitals, cosa que a la llarga va suposar el tancament de l’hospital com a tal el 1986. El 1990 s’enderroca l’edifici de Vila i Vilà, cantonada amb Puig i Xoriguer; l’any següent, es posa la primera pedra del nou hospital i el maig de 1992 s’inaugura l’equipament. En l’actualitat, romanen els serveis d’al·lèrgia, proves complementàries, odontologia, dermatologia, oftalmologia i salut mental. De la creació de l’Obra Medico Social Claveriana, ara fa 70 anys.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

La Bella Dorita, mite i llegenda

Publicat

on

Quan jo era petita al barri vivia molta gent relacionada amb els teatres del Paral·lel. Hi havia una ballarina de mitjana edat, rossa i exuberant, que jo em pensava que era la Bella Dorita de veritat, ja que així l’anomenaven a casa, en broma. Però no era la veritable.

En aquells anys la Bella Dorita, l’autèntica, actuava molt sovint i tenia un gran èxit. L’any 1948 es va publicar el conegut llibre d’Ángel Zúñiga, Barcelona y la noche, amb tot un capítol dedicat a la inimitable actriu. Era aleshores la vedet més emblemàtica del Molino pecaminós. El periodista insisteix en què la Bella Dorita no té tants anys com la gent diu. La seva llarga carrera professional va fer que sovint n’hi posessin de més. Havia nascut l’any 1901, per tant ja no era una joveneta, però estava estupenda. Els cartells promocionals la titllaven d’artista moderna, qualificatiu sobre el qual Zúñiga fa broma.

María Yáñez, Bella Dorita, va arribar a fer cent anys i va viure de ple els bons temps de la televisió. Des del mitjà la reclamaven per a reportatges i entrevistes, en les quals explicava allò que li abellia i quan i com li semblava. Va gravar discos amb velles tonades, d’aquelles amb doble sentit, tan característiques del gènere. L’experiència vital li va forjar coneixements diversos, que aplicava a textos amb referències més o menys cultes: Soy la pobre Butterfly/ que a un marino dio su amor/ però el se fue por ahí/ y abusó de mi candor./ Mi sostén era el marino/ que forjarme hizo un Edén/ ¡Oh, qué cruel fue mi destino/ cuando me quitó el sostén! Cal recordar que els sostenidors, en llenguatge col·loquial, van ser, durant anys, els sostens.

Continua llegint

Història

Permetia visitar la muntanya fins al capdemunt

23-07-1929 Inaugurat el tram del funicular de Montjuïc de Miramar fins al castell

Publicat

on

Dins del conjunt d’equipaments de l’Exposició Internacional de 1929, l’octubre anterior s’havia posat en funcionament el tram del funicular de Montjuïc, de 758m, que va des del Paral·lel, fins l’estació del passeig de Miramar. El 23 de juliol entrava en servei el nou tram, de 426m, de Miramar fins a la part superior de la muntanya, on actualment hi ha el passeig del Migdia. Les autoritats militars autoritzaren la nova línia, amb la condició de posar-hi una filferrada tancant-ne el recorregut i bastint la nova estació superior amb la possibilitat de poder-la dinamitar en cas de perill.

Els primers temps de les dues línies foren pròspers perquè el nou mitjà de transport fou utilitzat per totes les classes socials. Tant fou així que l’empresa va promoure la construcció d’un tramvia subterrani per anar des de la Rambla fins a l’estació inferior dels funiculars; però aquest tramvia mai no entrà en servei, encara que unes obres el passat mes d’abril al carrer de l’Est, al Raval, han posat al descobert un tram d’aquesta fallida línia. El juliol de 1930 s’obrí el parc d’atraccions Maricel-Park, més o menys on posteriorment se situà el parc d’atraccions dels anys seixanta, on avui trobem els jardins de Joan Brossa, i s’incrementà l’ús del funicular.

Guerra i bombardejos

Però l’esclat de la guerra civil i els bombardejos provocaren la reducció i posterior tancament del servei. Després de l’entrada de les tropes franquistes, havent estat només onze mesos inactiu, tornà a entrar en funcionament.

La línia superior del funicular fou molt utilitzada els anys del barraquisme pels seus habitants i també pels soldats destacats al castell. El setembre de 1964 es municipalitzaren les dues línies del funicular, i s’hi varen fer obres de remodelació, les primeres en més de trenta anys, fins el 15 d’octubre de 1965. El 1970 entrà en funcionament el telefèric que duu des de Miramar fins al mateix castell. Juntament amb la lenta desaparició de les barraques de la muntanya, que hi restà molts usuaris, el nou telefèric provocà la caiguda en desús de la línia superior.

I així, el 12 de gener de 1981 ambdues línies deixaren de funcionar per fer-hi una modernització d’estacions i equipaments. Però, a la represa de serveis del tram inferior de juliol de 1984 el tram superior quedà per sempre fora de servei. De la inauguració del segon tram del funicular, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Placa commemorativa a Salvà 58

Va ser el primer edifici del Poble-sec

Publicat

on

Per

El passat dissabte 29 de juny,  es va col·locar la placa commemorativa dels 150 anys de la construcció del primer edifici del Poble-sec. Veïns, veïnes i representants de diverses entitats i associacions van ser presents durant els parlaments que es van efectuar davant de l’edifici del carrer Salvà número 58. L’acte es feia en memòria del primer bloc de pisos construït després de la desmilitarització de Montjuïc l’any 1869.

Activitats durant tot el dia

Durant la jornada, que va comptar amb la presència de molts veïns, van haver-hi activitats infantils i musicals i un dinar popular. La placa que es va instal·lar és provisional fins que l’Ajuntament en posi una de definitiva que recordi aquest fet tan important per a la posterior història del barri. Els actes de celebració dels 150 anys es seguiran efectuan durant el que queda d’any amb la participació de moltes enitats i associacions, cadascuna d’elles aportant idees, temps i dedicació.

ENRIC MESTRES

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.