Connecta amb nosaltres

Economia

El món de la restauració creua els dits

Els professionals asseguren que l’estampa de les terrasses plenes de gent no reflecteix la situació econòmica dels establiments

Publicat

on

Temps perdut i impossible de recuperar. Aquesta és la conclusió a la qual arriba l’àmplia majoria dels restauradors del Poble-sec. L’obligació de tancar durant el confinament per la crisi sanitària generada per la Covid-19 els ha trastocat tota la planificació econòmica de l’any i avui dia es troben a l’expectativa del que pugui passar. Sí, evidentment, com tot lector d’aquest article, però amb la càrrega afegida de tenir unes despeses fixes a cobrir. En el seu cas, tots ells confessen que la persiana pesa i les factures se’ls poden emportar per davant.

Abans d’entrar en matèria cal tenir en compte que el sector de la restauració del Poble-sec no només són les terrasses del carrer de Blai, els pinxos en oferta i els grups de joves turistes a la cerca de passar una nit entre copes.  Tal com exposen des de la recentment creada Xarxa de Bars i Restaurants de Barri de Barcelona, fundada amb la participació d’una trentena d’establiments de la falda de Montjuïc, molts d’aquests locals són regentats exclusivament per nuclis familiars. Veïns de tota la vida que la seva principal font d’ingressos són els mateixos poblesequins.

Entre aquests està la Michela Tocco, qui fa només un any que va obrir l’Archimissa Gastrobar al carrer de Vallhonrat. Degut a les restriccions sanitàries imposades, el local l’ha hagut de tenir tancat un total de 80 dies, ja que sense l’habitual volum de feina no li sortien els números: “Vaig posar una taula davant la porta, però sense terrassa ni poder servir a l’interior, al principi era impossible”. Ara explica que ja ha adequat les taules de l’interior per poder garantir les distàncies de seguretat, però segueix a l’espera que l’Ajuntament li doni permís per poder muntar una terrassa extraordinària en una plaça d’aparcament. Segons denuncia, no sap ni en quin punt es troba el tràmit que va sol·licitar: “Ningú em dona cap informació”.

La llosa del lloguer

Tocco detalla que al món de la restauració tota la rotació de taules està molt calculada per poder facturar prou per cobrir les despeses corrents. L’aturada en sec d’aquest sistema, però, no ha fet més que alimentar el seu principal maldecap: el lloguer. “El propietari no ha volgut arribar a cap acord per reduir-nos la quota; a més, les ajudes de l’administració han suposat endeutar-nos encara més amb els préstecs dels bancs, i aquests no els han tramitat ni de forma ràpida ni proporcional”, sosté qui finalment ha aconseguit rebre una “ridícula” quantitat de diners.

Dir que els gerents del Bar Bagaría del carrer Nou de la Rambla han tingut més sort que l’Archimissa Gastrobar seria faltar a la veritat. Tal com relata la seva responsable, Neida Martín, el propietari del local els ha permès retardar el pagament dels mesos de lloguer que van haver de tancar, però “tampoc ens serà de gran ajuda, perquè l’haurem de pagar íntegrament i si bé al principi ens van dir que teníem temps fins a final d’any, ara cada dia 9 de mes ens pregunten quan cobraran aquests diners”.

A expenses del consum veïnal

En el cas del Bar Bagaría, aquest dona de menjar a Neida Martín, el seu marit i les seves dues filles de quatre anys. Una família sencera que a dia d’avui viu de les canyes que serveixen a la seva fidel parròquia: “En un any i mig hem pogut fer-nos una clientela que tan bon punt vam aixecar la persiana, va tornar al local”. Tot i el bon ritme que han tornat a agafar, la responsable assegura que viuen molt pendents de la situació sanitària: “Ara creuem els dits perquè no tinguem una recaiguda a la tardor o al desembre, perquè sinó sí que haurem d’abaixar la persiana”.

El teletreball resta clientela

A diferència del Bagaría, la dinàmica de copa i tapa no es reprodueix a l’Archimissa Gastrobar. Tocco emfatitza que el seu local s’ha caracteritzat sempre per servir plats, però que amb l’increment del teletreball ha perdut molts clients que treballen a empreses de la zona. “Respecte als veïns també hem notat que ha caigut el poder adquisitiu, la gent ja no entra a gastar com feia abans”, afegeix. De fet, tant l’establiment de Tocco com el de Martín asseguren que ni ara ni abans han viscut del turisme: “De tant en tant algun es perd per aquí, però no són més que un plus, nosaltres funcionem gràcies al barri”, comenta la primera.

Uns metres més enllà, en Yasir Mohammed s’ho mira des de la barra del bar Zodiaco del carrer Blai. “Portem menys d’un mes treballant i no sabem si estem guanyant o perdent diners; l’únic que veig és que tenim menys feina, la gent no té els mateixos diners i crec que el poc turisme tampoc ens ajudarà a solucionar l’any”, diu.

Economia

‘O Meu Lar’: 35 anys de tradició gastronòmica

Publicat

on

El restaurant O Meu Lar, ubicat al carrer Margarit, 24, és un referent de la gastronomia tradicional des de fa 35 anys. Actualment, sota la direcció de Santi Rodríguez Méndez, aquest establiment familiar ha resistit el pas del temps i les diverses crisis econòmiques, consolidant-se com un espai de proximitat i qualitat per als amants de la cuina casolana.

Els orígens

El projecte va néixer com una iniciativa familiar, impulsada pels pares de Santi i el seu germà. L’objectiu inicial era crear un bar que, amb el temps, evolucionés cap a un restaurant especialitzat en marisc de Galícia i carns de qualitat. Amb una brasa a la vista i una selecció de productes frescos, O Meu Lar s’ha convertit en un lloc de trobada per a la gent del barri i visitants de tota Barcelona.

L’actual propietari, que porta 25 anys al capdavant del negoci, destaca la importància del boca-orella en l’èxit de l’establiment: “Abans, quan no hi havia tants telèfons mòbils, la gent recomanava els restaurants de forma directa. La nostra clientela ens coneixia i ens feia confiança”, explica.

Un barri en transformació

El Poble-sec ha experimentat grans canvis al llarg de les dècades. Rodríguez recorda amb nostàlgia l’època en què el barri tenia una oferta gastronòmica molt rica i variada. “Ara trobem menys establiments tradicionals i més cadenes i multinacionals. La competència era sana i donava prestigi al barri, però avui dia molts locals emblemàtics han tancat”, lamenta.

Aquesta transformació també ha tingut un impacte en el negoci. L’especulació immobiliària i l’augment del turisme han provocat una pujada dels preus dels lloguers i un canvi en el perfil dels clients. Tot i això, O Meu Lar continua fidel als seus valors: oferir menjar de qualitat a un preu just, mentre manté una relació propera amb la seva clientela habitual.

Un futur incert

El relleu generacional és un dels grans desafiaments per als negocis familiars. Rodríguez reconeix que la seva generació ja va viure una pèrdua del relleu tradicional, i ara com ara no tenen clar si la tercera generació continuarà amb el negoci. “Els meus fills tenen 12 i 16 anys, i tot i que han crescut veient el nostre esforç, no sé si voldran seguir aquest camí. Aquest ofici és dur. Jo sempre els hi recordo l’important que és estudiar”, afirma.•

Continua llegint

Economia

Cacau, el diner comestible

Publicat

on

Per

Pels cronistes d’Índies no existia la moneda en el Mèxic precolombí perquè, per ells, només era “moneda” un tros de metall amb la marca d’algú que la garantís. Però el concepte “moneda” és més ampli, i qualsevol matèria que s’empri com a tal prové d’una convenció social, la qual li adjudica un valor que permet que es pugui canviar per qualsevol objecte. Aquest és el cas de les ametlles de cacau.

El vestigi més antic del cacau s’ha trobat al sud de l’Equador i data del 5500 aC. Els humans el van dur a Mesoamèrica, atès que els Andes impedien un desplaçament natural. Se’n coneixien quatre varietats, anomenades en nàhuatl cuauhcacáhuatl, mecacáhuatl, xoxhicáhuatl i tlalcáhuatl. Les tres primeres s’usaven com a moneda i la darrera de les esmentades, de gra més petit, servia per a preparar la beguda, la xocolata, a la qual només tenien accés les classes privilegiades. El mot prové dels maies, que anomenaven l’arbre kakhauatl, de kakh, “foc” i atl, “aigua”, perquè aquesta, es localitzava a prop dels arbres de cacau. El deu civilitzador d’aquells pobles, anomenat Quetzacóatl, Kukulkan o Gucumatz, per asteques, maies i quitxés, respectivament, els va dur la llavor del cacau. D’aquí el nom científic de Theobroma cacao (del grec theos, “deu”, i broma, “aliment”), “l’aliment dels deus”, que li va donar el naturalista suec Carl von Linné.

El cacau era la moneda comuna d’asteques, maies, quitxés, mames, totonaques, zapoteques i mixteques, entre d’altres. Gran part del comerç en els mercats d’aquests pobles es feia per simple intercanvi, però per als petits pagaments s’usaven els grans de cacau. Per a les compres de més import s’empraven unes mantes de cotó anomenades cuatchli o patolcuachtli, que alguns cronistes anomenaven toldillos, i que valien 100 grans de cacau. També s’emprava una mena d’ametlla anomenada patachli, i també grans d’or ficats dins d’uns canuts de ploma d’au.

El que va permetre l’ús del cacau com a moneda va ser que es podia fraccionar i transportar fàcilment, així com conservar i emmagatzemar. No tots podien tenir-hi accés, perquè la plantació i emmagatzematge estaven a càrrec de la noblesa. Els conquistadors castellans van haver d’acceptar el cacau com a moneda davant de la manca de circulació de moneda metàl·lica.

Al llarg dels segles, el cacau es va continuar utilitzant com a moneda, encara que limitat a l’àmbit indígena. Així, Félix W. Mac Bryde, en una obra descriptiva de la cultura i història del sud-oest de Guatemala, afirma que el 1914 en un mercat de Mazatenango un cigar o un glop d’aiguardent valien cinc o sis grans de cacau.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

on

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024