Història

Un jardí concorregut i amb els usuaris més diversos

Juliol de 2007 Obre el parc de la Primavera

Publicat

fa 2 anys

6 juliol, 2022

Per

Xavier Rodríguez

El parc de la Primavera, situat al capdamunt del carrer Nou de la Rambla, arrenca des del refugi antiaeri 307, al costat de l’ambulatori de les Hortes, i s’enfila muntanya amunt, quan enllaça amb el passeig de l’Exposició, sobre el túnel del funicular, on pren el nom de passeig de Miramar, i continua de baixada pel carrer de la Font Trobada i el passeig de Montjuïc, fins arribar de nou a Nou de la Rambla, al CAP de les Hortes.

En temps pretèrits, fins als anys 70 i 80 hi havia hagut algun bloc de pisos, algun magatzem o fàbrica, un grup de barraques i, fins i tot, al pla que hi ha al capdamunt, hi va haver-hi un edifici de pisos, la casa rosa. Aquest bloc, molt malmès, es va enderrocar a finals del passat segle XX.

Pel que fa a la part inferior, la Primavera baixa, avui dia ocupada pel parc de la Neteja i l’ambulatori, un cop se n’enderrocaren les barraques, l’espai restà fantasmagòric durant anys, en un paisatge de runes, la bardissa que hi va créixer, al costat de la font pública que durant dècades havia abastit les persones que vivien a les barraques. Per desgràcia, s’hi afegí que llavors el consum de drogues era molt important i no resultava estranya trobar-t’hi algú amb una xeringa clavada al cos, deambulant per l’entorn.

La creació d’aquest parc, amb els jocs infantils, el recinte per a gossos, les terrasses, els camins i passeres que ens duen a la part superior, on podem gaudir d’una bona vista de la ciutat orientada a la costa, tots aquest elements conformen un excel·lent punt d’esbarjo per al veïnat de la part més oriental del Poble-sec: les Hortes de Sant Bertran.

El 2002 havia entrat en servei el CAP de les Hortes i l’abril de 2007 s’havia obert a les visites el refugi antiaeri 307, una joia d’arqueologia contemporània. Aquests importants serveis, sanitaris i culturals, quedaven emmarcats pel nou parc de la Primavera.

També volem recordar que el 7 de juliol de 1997, ara fa 25 anys, s’inauguraren els jardins del Mirador del Poble-sec, que van des de la vorera de muntanya del passeig de Montjuïc, fins als jardins de Miramar.

I fa 20 anys, el 20 de juliol de 2002, es va inaugurar la reurbanització de la plaça de Santa Madrona i dels carrers adjacents, la plaça major de la França Xica.

Sembla que el mes de juliol, el mes de la Festa Major del Poble-sec, ha estat en les darreres dècades el moment triat per les autoritats municipals per fer les inauguracions que afecten el barri. De l’obertura dels jardins de la Primavera, ara fa 15 anys.

TEMES RELACIONATS

Up Next

Els xarlatans de la postguerra

No et perdis

Caserna de les Drassanes (1792-1935)

Continua llegint

Història

La Terra Negra, Misèria i prostitució (1900’s-1930’s)

Durant segles, els terrenys del peu de la muntanya de Montjuïc van ser una zona fosca i sòrdida que era coneguda amb el malnom de Terra Negra

Publicat

fa 4 setmanes

1 juliol, 2024

Per

ZonaSec

A les nostres Històries del Paral·lel no tot poden ser flors i violes. A l’entorn del Paral·lel també hi ha hagut misèria, tristesa i una profunda sordidesa.

A la plaça de les Drassanes hi havia una carbonera que va donar nom a aquesta part de la ciutat, i també a l’actual rotonda del final del Paral·lel. Era la carbonera que abastia de carbó les tres famoses xemeneies del Paral·lel. A causa de l’activitat d’aquesta carbonera i de les xemeneies de l’elèctrica, tota la zona estava envaïda de fum negre i la gent que s’hi passejava quedava amb els peus negres pel carbó. La zona era coneguda com la Terra Negra.

Mala fama i prostitució

La mala fama d’aquests terrenys venia de lluny, des del segle XVI, i es va mantenir fins a ben entrat el segle XX. La misèria i la insalubritat que envoltava el món de la prostitució a la Barcelona dels inicis del segle XX tenia el seu punt més dramàtic quan les dones atrapades en aquesta vida envellien. Per a una prostituta de carrer, els darrers anys de l’exercici de l’ofici més vell del món constituien l’etapa més crua i miserable del seu trist destí professional. Més enllà dels carrerons del Barri Xino, la prostitució més tronada s’emplaçava a l’altra banda del Paral·lel, entre les altes xemeneies de La Canadenca i de la central d’electricitat del carrer Carrera. Allà, a les antigues hortes de Sant Bertran i a un pas de la costa de Montjuïc, el sexe de pagament es practicava a la mateixa via pública o en els solars que encara estaven per edificar al voltant dels carrers Vila i Vilà, Puig i Xoriguer i Albareda. Aquells espais esdevenien autèntics prostíbuls a l’aire lliure que congregaven també, a banda dels clients habituals, una gran quantitat de mirons, tafaners i delinqüents.

Aquell indret va acabar esdevenint un autèntic cementiri d’elefants per a les velles meuques a les que el pas del temps i la misèria havien deixat sobre els seus cossos signes inequívocs d’envelliment i de malaltia.

La Sodoma i Gomorra d’Europa

El sud del Paral·lel era conegut com “la Sodoma i Gomorra d’Europa” o també, com el carrer del vici. L’escriptor, pedagog i filàntrop Max Bembo (José Ruiz Rodríguez), un dels més acreditats cronistes dels baixos fons d’aquella Barcelona, descriu amb tota mena de detalls les pràctiques que s’hi feien a l’aire lliure, fonamentalment a partir dels capvespres. Les velles prostitutes practicaven el sexe donant plaer als seus clients indistintament de forma manual, oral o fins i tot, malgrat els seus vells cossos, s’atrevien a coits directament contra les parets o sobre vells matalassos menjats de plagues i paràsits que apareixien escampats per la zona.

Però no tot és pecat a la Terra Negra. Jacint Verdaguer li va dedicar un poema i, segons la llegenda, la santa Madrona, que va ser durant un temps patrona de la ciutat, va néixer en una cova de la zona. Val a dir que gent de classe alta de la ciutat, baixava per aquests barris a buscar diversió i emocions fortes a baix preu.

Barraquisme i l’aparició de la droga

Amb l’arribada de la Segona República l’activitat del mercat del sexe en aquella zona va anar a menys. Després de la Guerra Civil, Barcelona va rebre un allau migratori que no va trobar habitatge assequible i es va instal·lar en barraques a la muntanya de Montjuïc. D’altra banda, la repressió sobre la prostitució al centre de la ciutat va augmentar i aquesta activitat es va tornar a desplaçar a la Terra Negra. Això va perpetuar la marginalitat d’aquests terrenys, que es va perllongar fins ben entrada la democràcia amb l’arribada, als anys 70, del tràfic de droga a Can Tunis.

A partir de llavors, probablement, desplaçar-se i amagar-se a la falda de Montjuïc era més segur per practicar aquelles activitats.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El fantasma del virrei

Publicat

fa 4 setmanes

1 juliol, 2024

Per

Júlia Costa

Dalmau de Queralt i de Codina (1593-1640), comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya va ser el segon comte amb aquest títol. Va ser nomenat virrei en l’època de Felip IV. Era una època complexa, pobra i violenta, Catalunya patia la presència de les tropes i s’havien de recaptar diners per mantenir diverses guerres. Els soldats cometien agressions i el virrei no ho podia controlar, tot i que va anar a Madrid a intentar, sense èxit, que es limités el pas de tropes.

Les revoltes populars van estendre’s per Catalunya i el 7 de juny de 1640 van arribar a Barcelona grups de pagesos disposats a treballar per a la sega. Era Corpus i es van dirigir al Palau de Santa Coloma. El virrei va intentar fugir, cap a les Drassanes, amb la intenció de sortir de la ciutat en vaixell. Va aconseguir arribar a la platja però va ser descobert i assassinat pels revoltats. Amb la seva mort va iniciar-se la Guerra dels Segadors.

La mort de Dalmau de Queralt va generar llegendes sobre la presència del seu fantasma per la zona de les Hortes de Sant Bertran, aleshores un indret allunyat de la ciutat, fosc i poc poblat. Verdaguer va dedicar un poema a aquells fets on recorda que durant molt de temps hi va haver un túmul amb una creu que recordava la mort de Dalmau de Queralt.

De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.

Continua llegint

Història

14 de juliol de 1959 Primera emissió de televisió des de Miramar

El 1983 el centre de TVE es traslladà a Sant Cugat

Publicat

fa 4 setmanes

1 juliol, 2024

Per

Xavier Rodríguez

En ocasió de l’Exposició Internacional de 1929 i en tot el canvi que la muntanya de Montjuïc va patir per a l’esdeveniment, en la zona encarada al port, propera a l’antiga unitat de bateries militars Álvarez de Castro, es varen fer els jardins de Miramar. Dins d’aquest entorn i enllaçant amb el telefèric que duia al moll de Barcelona i a la platja de la Barceloneta, s’hi va construir un palauet, obra de l’arquitecte Ravantós i Farrarons, que acollia un restaurant, amb boniques vistes a la ciutat i al mar. Després de l’exposició, el restaurant es va convertir en hotel, fins que la guerra civil en va provocar el tancament i abandonament.

El 1956 TVE havia iniciat les emissions, des dels estudis de Madrid, al Paseo de la Habana. La recepció dels seus senyals arribà a Barcelona quan el desembre de 1958 s’instal·là un repetidor a la torre de les Aigües del Tibidabo. Així, el juliol de l’any següent es varen fer les primeres emissions de TVE des dels nous estudis de Miramar, en un programa de només mitja hora, des dels jardins exteriors, denominat Balcó al Mediterráneo.

Cal tenir present que quan es varen iniciar les emissions des de Barcelona, hi havia només 140.000 aparells receptors a tot l’estat, dels quals uns 70.000 a la ciutat i perifèria. Però aviat els aparells van anant-se instal·lant a les llars. Al principi, quan un veí d’una escala adquiria el primer aparell, la resta de nens hi anaven, en especial per veure el programa infantil de les marionetes d’Herta Frankel o Rin tin tin. I és que el centre de Miramar va suposar l’entrada del nou mitjà a la majoria de cases del país.

Recordem els noms d’alguns programes: Amigos del martes, el primer musical de TVE, amb Franz Joham, Gustavo Re i Artur Kaps; Carrusel, concurs presentat per Joaquin Soler Serrano; Panorama; Discorama, musical amb José Luis Barcelona i Pepe Palau; Club Miramar, amb Federico Gallo; Visado para el futuro, amb Lluís Miravitlles; o Reina por un día, amb Marius Cabré. Altres presentadors eren Mario Beut, Sílvia Tortosa, Juan José Castillo, Mònica Randall, Joan Viñas, Irene Mir, Anna Maria Solsona, Lluís Pruneda, Asunción Vitoria o Aurora Claramunt.

El repetidor del Tibidabo fou clau perquè va permetre l’entrada de TVE a la xarxa Eurovisió de la Unió Europea de Radiodifusió, amb la primera transmissió en directe: el casament del rei de Bèlgica Balduí amb Fabiola, el 1960.
Les emissions eren totes en llengua castellana. Només el 1964 es va fer el primer programa en català, que fou una representació adaptada a la televisió de l’obra teatral La ferida lluminosa de Josep Maria de Segarra, en català; però la programació en la nostra llengua fou residual fins a la mort del dictador. De la primera emissió de televisió des de Miramar, ara fa 65 anys.

Continua llegint