El passat febrer es va publicar un manifest del col·lectiu Economistes pel Benestar, del que formen part les cambres de comerç de Barcelona, Girona i Sabadell i les patronals Amec, Cecot, Pimec i FemCat, que clamen contra el dèficit fiscal crònic de Catalunya i els efectes perniciosos per a la competitivitat, que s’agreugen amb el pas del temps: el dèficit del 2019, l’últim calculat, va ser de 20.196 milions d’euros, és a dir, el 8,5% del PIB català. En només tres anys ha augmentat en 3.000 milions. És més, entre el 2000 i el 2019, el consum per habitant va augmentar un 1,7% a Catalunya, contra un 8,6% de mitjana a l’Estat espanyol, i en el mateix període el PIB per capita va créixer un 14,0 %, també per sota del 17,8% de la mitjana espanyola. Espoli? No, un robatori en tota regla. No ens empobrim, ens empobreixen. Fa basarda veure com el nostre govern negocia per engrunes del pressupost públic, mentre any rere any l’economia catalana es dessagna. Trobareu més informació teclejant “economistes pel benestar” a Google.
Xifres esgarrifoses
No voldria atabalar-vos amb xifres, però és que són esgarrifoses: el 2019 Catalunya va aportar a l’estat uns ingressos de 64.000 milions d’euros i les despeses rebudes a canvi van ser de 44.000 milions. Com a conseqüència, Catalunya ocupa el lloc 76 en PIB per capita entre les 240 regions europees i el 135 en l’índex de progrés social (IPS) de la UE, que mesura el recursos disponibles per habitant. Només per comparar: el País Basc ocupa el lloc 51 en PIB per capita i el 48 en IPS. És més, els euros per habitant que el País Basc pot gastar en serveis socials són un 169,6% més que a Catalunya; en educació, un 54,3% més; en infraestructures, un 116,8% més i en recerca, desenvolupament i innovació un 330,3% més. Per no parlar de la situació fiscal de Madrid, que Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya del 2008 al 2018, directament ha qualificat d’immoral.
Països Catalans ‘solidaris’
A l’estat espanyol, que aportin més que no reben (dèficit fiscal) només hi ha Catalunya, les Balears i el País Valencià. No és casualitat que siguin els Països Catalans els únics “solidaris” (de fet, espoliats) a l’Estat. Aquest problema econòmic és només part d’un altre més global: el genocidi econòmic, cultural i jurídic que el regne d’Espanya alimenta contra la nostra llengua i la nostra nació, ja reconeguda per l’ONU com a “minoria nacional” i per la justícia europea, com a “grup objectivament identificable”. Un grup que el 9N de 2014 va rebre un ciberatac “encarregat per un estat” que va deixar inutilitzats els historials mèdics de 7,5 milions de catalans durant un dia i mig. Quants catalans van matar?
JOSEP MARIA TORREMORELL
ECONOMISTA