Connecta amb nosaltres

Cultura

L’apocalipsi

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla de l’excesiva devoció envers els ‘influencers’…

Publicat

on

Feia tres anys que no et veia, fins que vam coincidir al mateix vagó del metro; a la Línia Verda, entre les parades del Paral·lel i del Poble-sec. Jo havia aconseguit seure en un lloc que de seguida vaig cedir a un home coix que li costava mantenir l’equilibri entre el vaivé del comboi. Va ser llavors quan et vaig veure, agafada a un masteler. Miraves el mòbil, com tothom aquella tarda del mes de juny, en què la humanitat sencera s’havia posat d’acord per seguir l’esbojarrada i devastadora proposta d’un influencer amb massa influència. Vaig voler atansar-me cap a la teva posició per preguntar-te com t’havien anat els darrers tres anys. Encara que havia sabut de tu per una amiga teva que m’havia explicat que tornaves a tenir parella, que t’havies mudat al carrer Margarit i que havies deixat la feina. De fet, en més d’una ocasió havia volgut trucar-te per saber com estaves, enviar-te un WhatsApp, o felicitar-te pel teu aniversari. Però no ho havia fet per por de recaure en una melangia que m’havia corcat l’ànima, i és que, durant aquells tres anys sense tu, m’havia dedicat a idealitzar el que podria haver estat la nostra vida en parella si no t’hagués deixat. Encara ara recordo el dia que ens vam separar, vas ser tu qui em va preguntar que em passava. Vas pressionar-me fins que et vaig dir allò tan típic i tan fals: “Vull estar sol, em falta espai, donem-nos un temps; m’ofego”. Vas saber la veritat quan, dies després, em vas veure agafat de la mà d’una altra pel carrer Blai. Ho sé, vaig ser un imbècil, com la població mundial aquest dia en el qual et vaig trobar a dins del metro i el comboi va aturar-se just abans d’arribar a la següent parada (Poble-sec). Eren les 19:19 de la tarda, l’hora que havia estipulat l’influencer per fer aquella bestiesa invocada a TikTok. I llavors, va passar. Tota la humanitat, inclosa la gent que omplia el nostre vagó, va posar-se a botar sense parar, a saltar igual que una plaga de llagostes aparellant-se. Aleshores em vas veure, ens vam mirar als ulls un instant curt i vas somriure entre tota aquella catarsi absurda i malaltissa. El que no sabíem, és que, al mateix temps, el planeta Terra, empès per la pressió de tota la població mundial, es despenjava de l’òrbita que havia seguit durant bilions d’anys. Primer vam perdre la cobertura, després els llums van espetegar i, seguidament, tot el món es va esfondrar. Els salts es van convertir en crits i la foscor va engolir la llum. Tu i jo vam mirar d’acostar-nos a la desesperada, però el sostre de llautó, se’ns va venir al damunt i ens va cobrir d’un silenci que ha esdevingut crònic.

Ara ja fa un any que visc sota la penombra apocalíptica, a prop del que queda de tu, atrapat a l’L3 i alimentant-me dels vestigis d’una màquina expenedora. Estic sol, tinc massa espai per a mi, massa temps i, tot plegat; m’ofega.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Literatura eròtica en català

Idil·lis: Una nova passa en la normalització del gènere eròtic en la nostra llengua

Publicat

on

Tot i que les escenes eròtiques estan presents en la literatura catalana des dels seus inicis –només cal recordar alguns passatges del Tirant lo Blanc (1490), de Joanot Martorell–, no és menys cert que la literatura eròtica en català no és pas el gènere més conreat. Potser tot és deu una qüestió de vergonya o de pudor per part dels lectors i dels escriptors, però el cert és que Joan Fuster, ja al 1978, ens instava a “salvar el patrimoni eròtic” i alertava de la mediocritat eròtica de la nostra narrativa.

Pas a pas, gràcies a les col·leccions de narrativa eròtica de diverses editorials (Tusquets, La Magrana, El Llamp, entre d’altres), semblava que la cosa millorava i que la literatura eròtica en català revifava –com si s’hagués pres una pindoleta màgica de color blau–, però, ai las!, al final només era trempera matinera…

Avui, gràcies a la col·lecció Idil·lis d’Edicions de la Ela Geminada, sembla que podem estar davant d’un canvi històric i que el gènere eròtic gaudeixi de l’espai que li pertoca a casa nostra, en tant que part essencial de la cultura i l’expressió literària catalanes. Idil·lis, de la mà de Laia Regincós i Alba Padrós i amb l’elegant imatge gràfica de la dissenyadora Ariadna Miró ha estrenat una nova època que esperem que sigui ben fructífera.

Si us crida l’atenció i voleu saber com sona la narrativa eròtica, Idil·lis ja ha publicat quatre títols: Delta de Venus, d’Anaïs Nin; Obres púbiques, de Manuel de Pedrolo; Nou animal d’Ella Baxter i la col·lecció de relats Lluenta, de Marta R. Gustems. I demà, qui sap… potser podrem tornar a llegir Henry Miller en català o gaudir d’una reedició de El sol de la tarda, de Robert Saladrigas?

Continua llegint

Cultura

‘Pops’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del perill dels bars de tapes…

Publicat

on

Per

El periodista ens acaba d’anomenar “els valents de la mar”. Jo la veritat no me’n sento de valent. Si faig el que faig és per un interès propi, no per un bé comú. Perquè a mi la comunitat ja fa temps que me la porta fluixa. A la barca som set, quatre dones i tres homes; supervivents. El gran atac em va agafar a casa, m’havia agafat festa aquell dia. Ja feia un parell de setmanes que a la ràdio informaven d’albiraments estranys des de la platja de la Barceloneta. Els científics donaven explicacions vagues, poc convincents, com sempre que es troben amb un esdeveniment que no acaben d’entendre. I llavors, va passar allò que era impensable que passés. La revenja dels maleïts pops.

Normalment, em dutxo amb un transistor d’aquests que tenen l’antena retràctil. Crec que escoltava un programa d’entrevistes quan: ‘‘Tallem la comunicació per informar que uns pops gegantins estan ocupant la platja’’. La platja, van dir! Il·lusos. Primer van ocupar la platja, sí, però desprès van creuar la costa, la carretera i, seguidament, es van dedicar a arrasar tots els restaurants de la Barceloneta, una venjança en tota regla. No contents amb això, van abraçar edificis sencers amb els seus tentacles per fer-ne runa, que engolien i escopien contra els bars de tapes. Estava clar que qui tenia en el menú pop a la gallega, popets arrebossats o qualsevol varietat de cefalòpode a la carta, llepava. Òbviament, els regents dels bars i restaurants eren devorats. Després, penjaven els seus esquelets dels semàfors més alts, a mode d’advertència. Està clar que en el carrer Blai i va haver una escabetxina de les que fan història. I aquí entro jo. Un dels valents de la mar, com ha dit el periodista. En realitat em dedico a la restauració. Regento un bar de tapes fantàstiques al carrer Blai. Especialitat? Ja us ho podeu imaginar: pop. Diria que faig les millors croquetes de pop de Barcelona. Bé. El cas és que van entrar al meu local i van endrapar-se el meu encarregat i el cambrer. Per sort, van marxar sense enrunar el local.

La qüestió és que, ara mateix, la humanitat està amenaçada per aquestes criatures que semblaven tan afables. Qui no recorda el meravellós documental Lo que el pulpo me enseñó. Jo el vaig veure i, no tinc clar si el “pulpo” em va ensenyar alguna cosa. Però sí que tinc clar que els maleïts pops ens van enganyar a tots amb una campanya de màrqueting molt ben orquestrada. Culpa de Netflix, és clar. Bé, que m’enrotllo. La cosa és que ara, “els valents de la mar”, naveguem per a pactar un període de pau. Duem amb nosaltres una bandera blanca ben grossa i unes bosses de roba molt ecològiques, on es pot llegir: no mengem pops. Jo aspiro a poder negociar amb ells, d’estranquis. I és que encara tinc estoc de tentacles al congelador. No crec que passi res per servir unes darreres tapetes, però per si de cas…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Però si això és el Paradís!

La gran transformació de París vista des d’uns grans magatzems

Publicat

on

No és pas la meva intenció la de descobrir-vos qui fou Émile Zola (1840 – 1902), un dels més grans escriptors de tots els temps. Estic segur que la immensa majoria de vosaltres sabreu que fou un narrador que va voler descriure tota la societat i fer-ho des d’una perspectiva el més objectiva possible i partir d’una visió determinista d’uns personatges que sobreviuen com poden en uns escenaris marginals.

Entre la producció d’aquest escriptor m’agradaria destacar dues novel·les que em tenen el cor robat: Thérèse Raquin (1867), que podem llegir en una magnífica traducció de Lluís Maria Todó per a Edicions de 1984, i La taverna (1877), una novel·la que ens recorda que el París del luxe i l’excés no és més que l’altra cara de la moneda d’un París molt més fosc, el de la gana i la misèria dels més humils. Si no l’heu llegida, us aconsello la versió catalana que n’ha fet Carles Llorach-Freixes per a Adesiara.

Avui, però, us vull parlar d’una altra novel·la de Zola:  El Paradís de les Dames (1883), que podem considerar com la més optimista de l’autor i que ha estat publicada recentment a Viena Edicions amb traducció de Josep Maria Pinto.

En aquesta obra, Zola ens narra la inauguració d’uns grans magatzems que tindran tant d’èxit que capgiraran, fins i tot, l’urbanisme de la capital francesa. Imagino que a hores d’ara ja haureu descobert que aquesta novel·la va servir de base per a una sèrie de televisió italiana que podem veure cada tarda a TV3: El paradís de les senyores. Doncs sí, les peripècies dels Guarnieri, els Amato, els Bergamini, els Conti, els Cattaneo i les Venus són, de fet, una revisió ambientada al Milà dels anys cinquanta i seixanta del segle passat de la novel·la de Zola.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024