Connecta amb nosaltres

Història

Fiesta Mayor y Feria del Paralelo 1943

En els anys més durs de la postguerra les noves autoritats procuraven diversió i doctrina a les classes més populars

Publicat

fa 1 any

on

Any 1939, l’any en què acaba la Guerra Civil, l’any de la derrota, del tancament de tots els teatres i del final d’un model social que afectarà el Paral·lel i a tota la ciutat i la seva gent. A partir d’aquí l’avinguda s’haurà de reinventar mentre a la gent no li queda més remei que sobreviure.

Mentre l’alta burgesia es divertia en els seus feus i es pagava els luxes amb els guanys de la victòria, l’Estat s’encarregava de procurar diversió i doctrina a les classes baixes, que no podien ser deixades de la mà de Déu per la seva tendència natural a la insurrecció. I és així que, malgrat que el 1939 (Año de la Victoria) es feien les festes de Gràcia presidides per les banderes d’Espanya, la Falange i el Movimineto, l’any 1943, al Paral·lel se celebrava la Fiesta Mayor y Feria del Paralelo de Barcelona.

Com es pot veure en el plànol del programa de les festes, dibuixat per Ángel Femenía Aubert, aquarel·lista, il·lustrador i guionista, conegut també com a AFA, els espectacles i les atraccions van ocupar tot el Paral·lel i els carrers adjacents, els teatres: Cómico, Olympia, Victoria, Nuevo, Apolo i Español; els locals d’espectacles que es trobaven en actiu: El Molino, el cabaret Casablanca, el music-hall Ra-Ta-Plan, el cafè-concert Sevilla i la Nueva Criolla, nom amb què es conegué el Barcelona de Noche després de la guerra fins que va tornar a recuperar el nom original en l’època daurada dels 70; els cinemes: Talía, Condal, Hora, Arnau, Monumental i Diana; els balls: Amaya (El Palacio de la Música Moderna, que va introduir el swing, el boogie, la rumba i la música dels gitanos veïns del Portal de Sant Antoni), Rialto, Apolo i la Escuela de Arte; frontons: Barcelona i Nuevo Mundo; i les Atraccions Apolo i la fira que es va muntar a la Ronda de Sant Pau, a l’espai que havia ocupat la presó d’Amàlia enderrocada l’any 1936 (avui plaça de Folch i Torres i l’Institut Milà i Fontanals), davant de l’Olympia i lloc on habitualment els circs hi muntaven les seves carpes.

Les festes i la fira van durar des del 22 de juliol fins al 12 d’agost, i per si la gent s’havia oblidat de les bombes, el primer dia i el de Sant Jaume (¡Santiago y cierra España!) es van llevar amb toc de diana i foc de morter, i els 22 dies de festa es van tancar amb focs artificials i traques valencianes. Es van celebrar jocs infantils, proves esportives, curses de cambrers, concursos de bellesa, de pentinats, de ‘‘charlatanes’’, de bandes civils i militars, tot sota els auspicis d’Educación i Descanso, organització sindical dedicada a promoure tot tipus d’activitats artístiques, culturals i esportives entre els obrers, que s’enquadraven en grups d’empresa, i que culminava en la Demostración Sindical del 1º de Mayo, que se celebrava a l’estadi Santiago Bernabéu.

Les proves esportives i culturals dedicades al jovent estaven organitzades pel Frente de Juventudes, secció juvenil de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i que tenia com a missió “el encuadramiento y adoctrinamiento político de los jóvenes españoles según los principios del Movimiento Nacional”, esperit que torna a ressonar en aquests darrers temps.

La festa no amagava la pobresa i el dolor

Es van fer funcions de cinema, teatre, cuplet, sarsuela, revista i de balls i rondalles regionals, una festa del “chotis y el mantón de Manila”, i el dia 27 de juliol es va fer una “extraordinaria función homenaje al eminente actor don Enrique Borrás”. Es van escollir la Reina del Paral·lel i les dames d’honor, i el diumenge 8 d’agost es va celebrar la “gloriosa exaltación de la Fiesta del Domingo en honor de las modistillas i dependientas de comercio… más de cien organillos amenizaron la fiesta y hubo un interesante concurso del vestido económico, del zapato topolino y un descacharrante concurso del hombre más feo del Paralelo y otro concurso del más gordo de Barcelona”. Sens dubte, la gent volia recuperar la normalitat, però la festa no podia amagar el patiment, els plors pels morts, pels represaliats, la misèria i la gana quan es van apagar els llums. Com diu aquest fragment de Fiesta, de Serrat: …Y con la resaca a cuestas / vuelve el pobre a su pobreza, / vuelve el rico a su riqueza / y el señor cura a sus misas. / Se despertó el bien y el mal / la zorra pobre al portal / la zorra rica al rosal / y el avaro a las divisas. / Se acabó, / que el sol nos dice que llegó el final. / Por una noche se olvidó / que cada uno es cada cual…

En l’edició que NO-DO va projectar el 16 d’agost de 1943 (NOT N 33 A) s’hi pot veure un reportatge de la festa major, imatges dels carrers, de la gent, de les atraccions, dels locals i de la cavalcada. Es pot veure clicant l’enllaç de la Filmoteca Española.

ENRIC H. MARCH

TEMES RELACIONATS
Continua llegint

Història

8 d’octubre de 1894: s’obre l’avinguda Marqués del Duero

Des del pla Cerdà, el nom de ‘paral·lel’ ha estat el més popular

Publicat

fa 3 dies

on

1 octubre, 2024

Per

Iniciat l’enderroc de les muralles, el 1860 s’aprova el pla de l’Eixample, projectat per l’enginyer Cerdà, que estableix la quadrícula que ocuparà el Pla de Barcelona. En el seu límit inferior projecta una avinguda que, provisionalment, Cerdà denomina Paral·lel i que busca unir el port amb Hostafrancs.

L’autor dramàtic, lletrista i articulista, Rossend Llurba (1887-1954), explica en la seva Història del Paral·lel que “a mitjan segle XIX, l’actual Paral·lel era un ermàs abrupte amb algunes hortes partides per un mal camí que conduïa a les Drassanes”.

Quan l’any 1890 s’enderroca el baluard del Rei, la continuïtat del passeig de Colom cap al sud permet l’accés a l’ampliació del port; però també la comunicació amb el Morrot, Can Tunis i Montjuïc. I, a més, fa possible l’obertura d’una nova artèria ciutadana, el Paral·lel, per connectar el port amb la Gran Via i l’Eixample. També permet fer el recorregut complet de circumval·lació de la Ciutat Vella, en una línia de tramvies i autobusos de bon record: el 29. Això fa que la primera urbanització del Paral·lel tingui primordialment un únic sentit: de mar cap a Sants.

En aquet sentit, les primeres cases que s’edifiquen són els números 96 (actualment un edifici dels anys 70 del segle XX), el 92 (edifici de 1874, encara existent) i el 90 (de 1881, també en peu).

El 8 d’octubre de 1894 es dona per oberta l’avinguda del Marqués del Duero; però caldria esperar fins l’any 1929 que s’impulsés cap a la Gran Via amb motiu de l’exposició. Tot i aquest irregular creixement, ja des d’abans de la seva obertura oficial s’estableixen diferents locals, com el Circo Español Modelo, l’Espanyol, avui Paral·lel 62 (1892). Tres anys després, el Circo Canetti s’alça on ara hi ha el Molino. El 1897 s’instal·la la caseta del Cinematógrafo Lumière i l’any 1900 obren el Teatre Delicias, posteriorment Talia i Martínez Soria; i també el Soriano, actual Victòria. L’any següent s’inauguren el Teatre Nou i l’Olympia, a la cantonada d’Aldana amb la ronda de Sant Pau. El 1903, ho fan l’Arnau i l’Onofri, avui Condal. I així quedà establerta la zona d’oci més popular de Barcelona, de finals del segle XIX fins als anys setanta del XX.

Amb la segona República, 1931, l’avinguda rep la denominació de Francesc Layret; però, la dictadura franquista recupera el nom de Marquès del Duero, fins que el 1979 pren la denominació inicial de Cerdà (amb la qual, en realitat, tothom coneixia aquesta via). 

De l’obertura oficial de l’avinguda del Paral·lel, ara fa 130 anys.•

Continua llegint

Història

Can Campanera

‘El 47’ relata com la unió i la determinació veïnal van aconseguir transformar la societat dels setanta

Publicat

fa 3 dies

on

1 octubre, 2024

Per

Per sort per al barri, l’emblemàtic comerç Campanera resisteix, gràcies a l’entusiasme vocacional d’un dels seus dependents, el Dani. No sé si és la drogueria més antiga; abans eren aquests establiments molt populars i necessaris, però van anar desapareixent. En tot cas, els poblesequins encara disposen d’aquest emblemàtic local a la cantonada del carrer d’Elkano amb Blasco de Garay.

No és el mateix una botiga d’aquests productes que allò que mencionem com a ‘colmado’ i que es deia, en el passat, Ca l’Adroguer. En general, les botigues es mencionaven també pel nom del propietari. Avui aquests límits i concrecions s’han anat diluint i confonent. En el passat, com que hi havia molta oferta de petit comerç, cadascú es movia, comercialment parlant, pel seu sector veïnal i també els records personals van lligats al nostre petit mercat quotidià del passat.

El ‘Campanera’ era -i és, per sort- un lloc singular on podies trobar de tot. Abans s’havia dit Parramon, un parent del darrer propietari. Malgrat els graons de l’entrada i la molta gent que hi havia, sempre tenien clientela, un factor era la gran varietat de coses que hi podies trobar i, l’altra, l’amabilitat del personal, marca de la casa. Fins i tot et podien portar la compra a domicili, i això des que aquest servei no era tan habitual com ara. Quan jo anava a escola, fins i tot hi venien una mica de material escolar, llibretes, llapis de colors, per exemple. D’això fa molts anys. Veure en actiu una botiga de tants anys i tant de prestigi és un goig perquè en aquest carrer, que havia estat molt comercial, ja queda poca cosa. Per Nadal i Reis no els feia cap mandra embolicar els regals amb paper bonic i molta paciència.•

Continua llegint

Història

L’estàtua oblidada de l’Exposició de 1929

Estava situada davant les torres venecianes i encara que representa una imatge maternal és una al·legoria de les Arts

Publicat

fa 3 dies

on

1 octubre, 2024

Per

Darrerament es parla del projecte de construir habitatges en una part dels terrenys de la Fira de Montjuïc. L’operació comporta tirar a terra el mur i les columnes que es van construir als anys vuitanta per tancar el recinte pel costat del Paral·lel.
El que ha estat president del Gremi d’Hotels, Jordi Clos, va ser el primer en criticar aquest enderroc i, en dies posteriors, el debat va seguir a les xarxes socials. Curiosament, tothom parlava de les columnes i ningú es va fixar en l’escultura veïna, igualment amenaçada, i que sí és una obra de l’Exposició de 1929.
‘Dona amb nen’
Les torres venecianes de la plaça Espanya són un dels vestigis més singulars de l’Exposició Internacional de 1929. Les dues torres bessones, d’estil historista, estan inspirades en el campanile de la basílica de Sant Marc de Venècia i feien de porta d’entrada al recinte expositiu. Van ser concebudes per l’arquitecte Ramon Raventós, autor també del Teatre Grec. Originalment, Raventós va completar l’entrada amb una balustrada al peu de cada torre, que emmarcaven l’accés als palaus de Comunicacions i del Vestit, tots dos lleugerament elevats per sobre del nivell de la plaça.
Sobre la balustrada, a la part més propera a les torres, es van col·locar quatre estàtues ornamentals. Raventós va encarregar les obres als escultors Josep Viladomat, Enric Monjo i Carles Ridaura, que en va fer dues. Cada estàtua simbolitzava un dels eixos temàtics de l’Exposició. La de Monjo era una al·legoria del Comerç, la de Viladomat de l’Esport i les dues figures de Ridaura representaven la Indústria i les Arts. La darrera és l’única que s’ha conservat, encara que avui és més coneguda com Dona amb nen, ja que representa una figura femenina amb un infant que porta una àmfora. És una obra d’estil clàssic, esculpida en pedra artificial.
La balustrada desapareguda de la plaça Espanya
A diferència de les torres venecianes, que han arribat fins als nostres dies, les balustrades amb les estàtues va ser retirades i substituïdes per escalinates el maig de 1982, en una reforma de la plaça Espanya.
Entre 1985 i 1988 es va dur a terme una reforma del recinte de la Fira de Barcelona que va afectar l’entorn de la plaça de l’Univers i el sector més proper al carrer Lleida i a l’avinguda del Paral·lel.
El projecte inicial, obra dels arquitectes Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Òscar Tusquets, de l’Studio PER, preveia construir una nova façana del Palau del Cinquantenari al Paral·lel. Un pòrtic amb columnes toscanes entre dos templets, que pretenia emular i donar continuïtat a la façana del Palau de Comunicacions de 1929. El pavelló nou i el vell s’havien de comunicar per un pont elevat de ferro sobre una porta d’entrada a la Fira. D’aquest projecte, finalment, només se’n va fer un dels templets i la columnata, sobre el mur que tanca el recinte pel Paral·lel. A l’altre extrem del mur, a la cantonada amb el carrer Lleida, en un racó desangelat, es va col·locar l’estàtua de les Arts de Ridaura, probablement rescatada d’algun magatzem municipal.
Els arquitectes van aprofitar per recuperar també El Forjador de Josep Llimona, rèplica d’una estàtua emblemàtica de l’Exposició. Li van trobar un destí més lluït, a la plaça de l’Univers.
On són les escultures perdudes?
Les altres estàtues de la plaça Espanya, les de Viladomat, Monjo i l’al·legoria de la Indústria de Ridaura, mai van aparèixer. Ara com ara, les tres figures estan oficialment desaparegudes. Però hi ha qui sospita que algun capitost del tardofranquisme va aprofitar per endur-se-les al jardí del seu xalet particular.
La Dona amb nen és l’única supervivent. Lluny dels focus passa desapercebuda. Solitària i oblidada en un racó espera, si el projecte de la Fira tira endavant, que algú se’n recordi d’ella i li trobi un nou destí, una mica més agraït.
 
HISTÒRIES DE BARCELONA

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024