Any 1939, l’any en què acaba la Guerra Civil, l’any de la derrota, del tancament de tots els teatres i del final d’un model social que afectarà el Paral·lel i a tota la ciutat i la seva gent. A partir d’aquí l’avinguda s’haurà de reinventar mentre a la gent no li queda més remei que sobreviure.

Mentre l’alta burgesia es divertia en els seus feus i es pagava els luxes amb els guanys de la victòria, l’Estat s’encarregava de procurar diversió i doctrina a les classes baixes, que no podien ser deixades de la mà de Déu per la seva tendència natural a la insurrecció. I és així que, malgrat que el 1939 (Año de la Victoria) es feien les festes de Gràcia presidides per les banderes d’Espanya, la Falange i el Movimineto, l’any 1943, al Paral·lel se celebrava la Fiesta Mayor y Feria del Paralelo de Barcelona.

Com es pot veure en el plànol del programa de les festes, dibuixat per Ángel Femenía Aubert, aquarel·lista, il·lustrador i guionista, conegut també com a AFA, els espectacles i les atraccions van ocupar tot el Paral·lel i els carrers adjacents, els teatres: Cómico, Olympia, Victoria, Nuevo, Apolo i Español; els locals d’espectacles que es trobaven en actiu: El Molino, el cabaret Casablanca, el music-hall Ra-Ta-Plan, el cafè-concert Sevilla i la Nueva Criolla, nom amb què es conegué el Barcelona de Noche després de la guerra fins que va tornar a recuperar el nom original en l’època daurada dels 70; els cinemes: Talía, Condal, Hora, Arnau, Monumental i Diana; els balls: Amaya (El Palacio de la Música Moderna, que va introduir el swing, el boogie, la rumba i la música dels gitanos veïns del Portal de Sant Antoni), Rialto, Apolo i la Escuela de Arte; frontons: Barcelona i Nuevo Mundo; i les Atraccions Apolo i la fira que es va muntar a la Ronda de Sant Pau, a l’espai que havia ocupat la presó d’Amàlia enderrocada l’any 1936 (avui plaça de Folch i Torres i l’Institut Milà i Fontanals), davant de l’Olympia i lloc on habitualment els circs hi muntaven les seves carpes.

Les festes i la fira van durar des del 22 de juliol fins al 12 d’agost, i per si la gent s’havia oblidat de les bombes, el primer dia i el de Sant Jaume (¡Santiago y cierra España!) es van llevar amb toc de diana i foc de morter, i els 22 dies de festa es van tancar amb focs artificials i traques valencianes. Es van celebrar jocs infantils, proves esportives, curses de cambrers, concursos de bellesa, de pentinats, de ‘‘charlatanes’’, de bandes civils i militars, tot sota els auspicis d’Educación i Descanso, organització sindical dedicada a promoure tot tipus d’activitats artístiques, culturals i esportives entre els obrers, que s’enquadraven en grups d’empresa, i que culminava en la Demostración Sindical del 1º de Mayo, que se celebrava a l’estadi Santiago Bernabéu.

Les proves esportives i culturals dedicades al jovent estaven organitzades pel Frente de Juventudes, secció juvenil de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i que tenia com a missió “el encuadramiento y adoctrinamiento político de los jóvenes españoles según los principios del Movimiento Nacional”, esperit que torna a ressonar en aquests darrers temps.

La festa no amagava la pobresa i el dolor

Es van fer funcions de cinema, teatre, cuplet, sarsuela, revista i de balls i rondalles regionals, una festa del “chotis y el mantón de Manila”, i el dia 27 de juliol es va fer una “extraordinaria función homenaje al eminente actor don Enrique Borrás”. Es van escollir la Reina del Paral·lel i les dames d’honor, i el diumenge 8 d’agost es va celebrar la “gloriosa exaltación de la Fiesta del Domingo en honor de las modistillas i dependientas de comercio… más de cien organillos amenizaron la fiesta y hubo un interesante concurso del vestido económico, del zapato topolino y un descacharrante concurso del hombre más feo del Paralelo y otro concurso del más gordo de Barcelona”. Sens dubte, la gent volia recuperar la normalitat, però la festa no podia amagar el patiment, els plors pels morts, pels represaliats, la misèria i la gana quan es van apagar els llums. Com diu aquest fragment de Fiesta, de Serrat: …Y con la resaca a cuestas / vuelve el pobre a su pobreza, / vuelve el rico a su riqueza / y el señor cura a sus misas. / Se despertó el bien y el mal / la zorra pobre al portal / la zorra rica al rosal / y el avaro a las divisas. / Se acabó, / que el sol nos dice que llegó el final. / Por una noche se olvidó / que cada uno es cada cual…

En l’edició que NO-DO va projectar el 16 d’agost de 1943 (NOT N 33 A) s’hi pot veure un reportatge de la festa major, imatges dels carrers, de la gent, de les atraccions, dels locals i de la cavalcada. Es pot veure clicant l’enllaç de la Filmoteca Española.

ENRIC H. MARCH