Connecta amb nosaltres

Economia

L’euro digital, més a prop

El BCE està desenvolupant un euro digital a partir del 2026, però caldrà assegurar la mateixa privacitat que té l’euro físic

Publicat

on

L’efectiu va a la baixa i el 2022 només el 59% de les compres a la zona euro es van fer en efectiu, tretze punts menys que el 2019, i el 46% dels diners gastats en compres van ser pagats amb targetes en front del 42% en efectiu. El primer de novembre el Banc Central Europeu (BCE) va començar la fase de preparació de dos anys per a la creació d’un euro digital, després d’una primera fase iniciada l’octubre de 2021. L’euro electrònic no substituirà l’efectiu i, a diferència de les criptomonedes, tindrà un valor fix equivalent al de l’euro físic. Serà gratuït, privat i segur contra fraus, blanqueig de capitals o atacs informàtics al BCE, disponible per a transaccions entre particulars, punts de venda, comerç electrònic i amb les administracions i no caldrà connexió a internet per fer tots els pagaments amb telèfon o amb targeta.

Avantatges i dubtes

Els ciutadans podran disposar d’una cartera electrònica creada pel seu banc o per una entitat pública i canviar euros físics per digitals i viceversa en caixers habilitats, i l’Eurosistema assumirà els costos de la compensació, gestió i liquidació de les transaccions. Els bancs centrals de la Xina, Rússia i els Estats Units també estan desenvolupant el iuan, el ruble i el dòlar digital, respectivament, però en el cas de la moneda xinesa amb la sospita, més que fundada, de que pot tractar-se d’una nova eina de control de la població. La protecció de dades dels usuaris serà també el punt més polèmic de la nova moneda europea. Segons el projecte actual, el BCE no podrà veure ni les dades personals dels usuaris ni identificar els particulars amb els seus pagaments. Caldrà, però, veure el projecte acabat i les lleis i reglaments redactats.

Una altra enganyifa?

En el terreny polític, no soc feliç. Els pactes entre els autodenominats partits independentistes i els gihadistes constitucionals fan pudor d’una nova enganyifa de l’Estat. L’única espurna d’esperança és el fet que el 5 d’octubre el rei es va reunir a la Zarzuela amb la presidenta del Tribunal Europeu dels Drets Humans, Síofra O’Leary, una jurista irlandesa d’armes tomar i el president del Tribunal Constitucional, Cándido Conde Pumpido, i al cap de pocs dies el PSOE va canviar totalment de discurs i aparegué (oh, miracle!) un acord de pau amb supervisió internacional, on sempre havien dit que ni parlar-ne. No obstant això, al nucli profund de l’Estat hi ha individus com Felipe González (un terrorista d’estat) i José Maria Aznar (un criminal de guerra), alguns jutges prevaricadors, una colla de militars franquistes, bisbes encobridors de pedòfils (són més de perdonar-se que d’amnistiar), la Sexta, El País i la caverna mediàtica mentint sobre Catalunya, i al capdamunt de tots ells un individu d’una família de tarats endogàmics, incultes, luxuriosos, lladres, ganduls i mentiders. Ja ho va dir el 1902 el premi Nobel de la Pau suís Charles Albert Gobat (1843-1914): “Catalunya no serà feliç ni respectada fins que se separi d’Espanya”.

JOSEP MARIA TORREMORELL
Economista

Continua llegint

Economia

Dels beneficis de la immigració al problema

La política migratòria de l’Estat, sense una política demogràfica beneficiosa, estanca l’economia de l’Estat i perjudica Catalunya

Publicat

on

Per

L’esquerra caviar qualifica de xenòfobs i racistes als que diuen que cal expulsar els delinqüents estrangers multirreincidents, una mesura imprescindible, necessària i de sentit comú. Dit això, cal recordar que les migracions són part de la política demogràfica, molt deficient a l’Estat i a Catalunya. Anem sintèticament als fets: 1) la immigració a l’Estat té dos orígens bàsics: Amèrica i Àfrica. 2) El 98% dels immigrants arriben per Barajas, saltant-se el permís turístic. 3) Per això es va ampliar Barajas amb la terminal T4. 4) Els que arriben en pastera són residuals, però donen molt joc mediàtic. 5) Els emigrants africans són magrebins i subsaharians. 6) Els subsaharians són la “classe mitjana” de països paupèrrims i fugen d’una organització social basada en el govern dels patriarques, on no tenen futur. 7) Els més pobres dels pobres no emigren perquè no poden ni pagar les màfies de les pasteres.

Les conseqüències

Conseqüències: 1) Atès que el gruix de l’emigració és mà d’obra barata, els sous reals (descomptada la inflació) es mantenen en el 75% de la mitjana de la UE els últims 30 anys. 2) És fals que “aquests faran possible que cobrem les nostres pensions” perquè cobren poc i cotitzen poc i ells també es jubilaran. 3) La productivitat ha caigut un 7,3% a l’Estat des del 2000 (a Alemanya ha pujat un 11,8%) i 4) ha baixat del 2,4% per sota de la mitjana europea el 2000 al 14,4% el 2022. 5) La caiguda de productivitat impedeix que els sous reals pugin i fa que 6) els joves ben formats i qualificats de l’Estat marxin a l’estranger: 400.000 el 2022, segons el BBVA, fet en el que també influeix 7) el preu inabastable dels habitatges i dels lloguers, no per culpa dels immigrants, sinó dels governs ineptes que no han creat l’oferta necessària. I tot plegat 8) afavorit per l’elit mafiosa i colonial que ostenta el poder a l’Estat, que 9) també usa l’emigració com ariet contra Catalunya per desnaturalitzar la seva població i destruir la nostra llengua, amb l’ajuda del bonisme d’alguns catalans, autèntiques víctimes de la xenofòbia castellana i hispana en general.

Caïm, Abel i Dostoievski

El bonisme de l’esquerra caviar ha destrossat l’esquerra tradicional. Els partits socialistes han desaparegut a Itàlia i França i la dreta s’obre pas a tota Europa. Enguany he tornat a sentir d’aquesta esquerra ecofarsant e insostenible que cal suprimir Nadal “per no ofendre altres religions”. Els catalans estem passant les de Caïm, expressió, per cert, que és cultura religiosa i popular, no religió, mitologia cristiana presa de la sumèria que personifica la lluita del neolític entre Caïm (agricultor i, per tant, sedentari) i Abel (ramader, i per tant, nòmada); vaja, com en el far west americà el segle XIX. Deia Dostoievski: “Arribarà un dia en què la tolerància serà tan intensa que es prohibirà pensar als intel·ligents per a no molestar als imbècils”. A fe de Déu, que ja hi hem arribat.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Economista

Continua llegint

Economia

L’educació és un pilar de l’economia

El fracàs de l’avaluació del programa PISA no només posa en evidència mancances pedagògiques, sinó també econòmiques

Publicat

on

Per

Els resultats de l’últim informe PISA, sigla en anglès de Programa internacional per a l’avaluació d’estudiants, en el que l’OCDE n’avalua els de quinze i setze anys d’una vuitantena de països desenvolupats cada quatre anys, ha produït una forta sacsejada social. Entre 2018 i 2022 s’ha produït una davallada en les competències dels estudiants, en general, a tota Europa. I aquí una de les causes és la pandèmia, perquè no és el mateix teletreballar que telestudiar. Però la davallada a Catalunya ha estat forta, per sota de la mitjana estatal, la riota per als mitjans espanyolistes, que n’han fet escarni. Però aquí hi entren altres factors, que tenen molt a veure amb l’economia. Com més alt és el nivell educatiu més alt serà el salari i més baixa la probabilitat d’anar a l’atur: la taxa de desocupació de la població activa amb estudis fins a ESO era del 16,2% el 2022, i la dels que tenien estudis superiors, només d’un 4,9%.

Infrafinançament

D’altra banda, hi ha el factor de la població estrangera. A Castella i Lleó, que té el millor nivell estatal de PISA, és el 8,5% i a Catalunya el 20,5%. Però en escolars aquestes xifres són molt superiors, atès que la taxa de natalitat dels autòctons és més baixa que la dels estrangers. Però el més greu de tot, i a on anem a parar sempre, és a l’infrafinançament provocat pel dèficit fiscal: en sanitat, llistes d’espera; en transports, serveis tercermundistes; i en educació, moltes mancances i falta de professorat: a Extremadura i Navarra hi ha 8,4 alumnes per professor en centres públics, a Catalunya, 11,6. Només Madrid, governat per la dreta extrema, està pitjor. Com més inversió més excel·lència, però Catalunya és la cinquena per la cua en despesa pública per alumne en ensenyament públic, i en el pressupost del 2023 d’aquesta Generalitat de nyigui-nyogui l’augment de  despesa en educació és inferior a la mitjana del conjunt del sector públic.

Fracàs de l’esquerra

He deixat al marge qüestions no econòmiques, reflex del fracàs de l’esquerra caviar, que propicia l’avanç de l’extrema dreta a tota Europa. Escoles amb menjar exclusivament halal, alumnes que ja no suspenen (només estan en procés de millora) perquè no es frustrin, immersió lingüística vol dir el català s’enfonsa i ja es a punt d’ofegar-se, víctima de la multiculturalitat que mata la cultura pròpia, la critocràcia (govern dels jutges) dicta lleis (25% de castellà), la Generalitat ja no diu Bon Nadal, sinó bon solstici d’hivern i altres minúcies que interpel·len els polítics. Un àmbit polític sense novetats: sis mesos després de les eleccions, Pedro Sánchez és president i no s’ha complit cap pacte d’investidura, i certs jutges s’ofenen en ser titllats d’indecents per Míriam Nogueras, que també advocava perquè fossin cessats i jutjats. De fet actuen com gihadistes de l’una, grande y libre, fan política pro franquista en lloc de fer la seva feina d’àrbitres neutrals. Són els intocables. En definitiva, som al cap del camí: independència o extinció.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Economista

Continua llegint

Economia

El restaurant Alapar rep el Premi Barcelona Restauració

La cuina de l’establiment, ubicat al carrer de Lleida, està inspirada en les clàssiques izakayas del Japó

Publicat

on

Per

Ubicat on era l’antic Pakta (carrer de Lleida, 5), el restaurant Alapar s’ha emportat el Premi Barcelona Restauració en la categoria de Qualitat Gastronòmica. Guardó que el consolida com un establiment de referència no només del barri, sinó de tota la ciutat. Pel jurat de la quarta edició dels premis, Alapar ha merescut la distinció per oferir “una proposta gastronòmica única a la ciutat, per ser un local d’avantguarda i d’alta gastronomia que representa la ciutat més cosmopolita”.

Una picada d’ullet al Japó

Alapar es defineix com una ‘‘Izakaya mediterrània”. És a dir, un local d’inspiració japonesa, però amb producte local i de proximitat. La carta del restaurant destaca per oferir una cuina casual, gustosa i divertida, amb picades d’ullet al país nipó i amb un ampli assortiment de plats pensats per compartir amb un segon comensal. De fet, la proposta gastronòmica que encapçalen en Jaume Marambio i la Vicky Maccarone ja apareix a la Guia Michelín. Tal com han destacat des de la cuina del restaurant a les seves xarxes socials, el premi està “carregat de significat”. “Tot l’equip s’esforça dia a dia per aconseguir l’excel·lència. Estem molt emocionats i només podem donar les gràcies amb majúscules i continuar treballant dia a dia”, han expressat. La resta de guardons dels IV Premis Barcelona Restauració, han recaigut en el Quimet d’Horta, d’Horta-Guinardó (premi a la integració en el barri); el Root & Rolls, de l’Eixample (premi al local notori o innovador); en La Forquilla, de Nou Barris (premi sostenibilitat), en El Café del Centre de l’Eixample i en la figura del restaurador Pere Chias (ambdós, premis honorífics).

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021