Connecta amb nosaltres

Cultura

‘Comiat’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla d’una manifestació d’amor molt especial…

Publicat

on

Em mires. Jo descanso sobre la llitera. Semblo una mena de Frankenstein amb totes aquestes sutures. Deses l’agulla al costat de l’instrumental que has utilitzat. Ara em toques. Tinc la pell freda i blana. Em dius que tot això és una bogeria i em fas un petó al front. Surts del soterrani. Puc abandonar el meu cos balmat i seguir-te fins al terrat. No hi ha núvols que enteranyinin la lluna plena. T’acostes al tocadiscs que vas pujar fa uns dies i l’endolles al corrent elèctric. Baixes les escales i entres a la nostra habitació. El teu vestit jau sobre el llit. Te’l poses i et maquilles asseguda al tocador. Piques l’ullet al mirall. Estàs preciosa; et dic, però no em pots sentir. Obres l’armari i agafes la meva roba. Tornes al soterrani. M’observes amb deteniment, com si calculessis alguna cosa. Em manipules amb destresa i aconsegueixes engiponar-me el pantaló i botonar-me la camisa dels diumenges. Després em xiuxiueges que estic molt guapo, tot i que tots dos sabem que no és veritat. Sues. T’eixugues el front amb una gasa i em nues un cordill al turmell dret. Llavors, prens la mànega connectada a la bombona d’heli que reposa en un dels racons de l’estança. Somrius. Sé que estàs recordant com ens vàrem petar de riure quan et vaig dir que m’hauries d’insuflar el gas pel forat del cul, per sort, vam idear la manera perquè ho poguessis fer des de la boca. M’introdueixes la mànega fins a l’esòfag, encreues els dits i acciones la vàlvula de la bombona. El gas sona com un xiulet. Sobtadament, la pell em tiba i les arrugues es dissipen del meu rostre de vell. La camisa m’estreny el pit. Levito. M’encamino cap al sostre en posició horitzontal. Fas esclatar una rialla i crides: ho hem aconseguit! Em treus la mànega d’una revolada i em tapones la gargamella amb un trefí que vam dissenyar plegats. Ara només vull petonejar-te. Tanques el gas. Seus a terra i repeteixes en veu alta: tenies raó. Ja t’ho vaig dir; et dic, però no em pots sentir. T’aixeques. M’agafes del cordill i pugem al terrat, sembles una vella sortint d’una fira macabra. Em lligues de la barana i voleio igual que un estel. Aixeques l’agulla del tocadiscs i la col·loques amb molta cura sobre el vinil. Sonen els primers acords de Fly me to the moon, era la nostra cançó. La ballàvem les nits del divendres per donar la benvinguda als caps de setmana. També va ser un divendres quan ens van comunicar el maleït diagnòstic i, l’endemà, ja t’estava proposant tota aquesta història. Vas pensar que feia broma, fins que ho vas entendre. Després, van venir els tres mesos de tractament inútil, en què, a males penes, et vaig poder ensenyar el meu ofici: la taxidèrmia.

Em deslligues de la barana. Ballem sota l’influx de la lluna plena i d’en Frank Sinatra. Som com una baldufa amb la inèrcia a punt d’esvanir-se. Se’t neguen els ulls mentre giravoltem. Tens dubtes. Em fa l’efecte que t’agradaria deixar-me lligat al terrat i pujar a visitar-me tot sovint. Saps que m’encantaria, però no és el que havíem parlat. Fraseges l’últim vers de la cançó. Jo també t’estimo; et dic, però no em pots sentir. Fas el cor fort i m’empenys cap al cel. El vent m’embolcalla i se m’endú en direcció al mar. M’allunyo. T’allunyes. Ara soc un punt isolat esperant l’oblit en el firmament. Et vaig agrair que m’ajudessis a marxar quan encara em podies sentir? Crec que sí, però per si de cas: gràcies.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Literatura eròtica en català

Idil·lis: Una nova passa en la normalització del gènere eròtic en la nostra llengua

Publicat

on

Tot i que les escenes eròtiques estan presents en la literatura catalana des dels seus inicis –només cal recordar alguns passatges del Tirant lo Blanc (1490), de Joanot Martorell–, no és menys cert que la literatura eròtica en català no és pas el gènere més conreat. Potser tot és deu una qüestió de vergonya o de pudor per part dels lectors i dels escriptors, però el cert és que Joan Fuster, ja al 1978, ens instava a “salvar el patrimoni eròtic” i alertava de la mediocritat eròtica de la nostra narrativa.

Pas a pas, gràcies a les col·leccions de narrativa eròtica de diverses editorials (Tusquets, La Magrana, El Llamp, entre d’altres), semblava que la cosa millorava i que la literatura eròtica en català revifava –com si s’hagués pres una pindoleta màgica de color blau–, però, ai las!, al final només era trempera matinera…

Avui, gràcies a la col·lecció Idil·lis d’Edicions de la Ela Geminada, sembla que podem estar davant d’un canvi històric i que el gènere eròtic gaudeixi de l’espai que li pertoca a casa nostra, en tant que part essencial de la cultura i l’expressió literària catalanes. Idil·lis, de la mà de Laia Regincós i Alba Padrós i amb l’elegant imatge gràfica de la dissenyadora Ariadna Miró ha estrenat una nova època que esperem que sigui ben fructífera.

Si us crida l’atenció i voleu saber com sona la narrativa eròtica, Idil·lis ja ha publicat quatre títols: Delta de Venus, d’Anaïs Nin; Obres púbiques, de Manuel de Pedrolo; Nou animal d’Ella Baxter i la col·lecció de relats Lluenta, de Marta R. Gustems. I demà, qui sap… potser podrem tornar a llegir Henry Miller en català o gaudir d’una reedició de El sol de la tarda, de Robert Saladrigas?

Continua llegint

Cultura

‘Pops’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del perill dels bars de tapes…

Publicat

on

Per

El periodista ens acaba d’anomenar “els valents de la mar”. Jo la veritat no me’n sento de valent. Si faig el que faig és per un interès propi, no per un bé comú. Perquè a mi la comunitat ja fa temps que me la porta fluixa. A la barca som set, quatre dones i tres homes; supervivents. El gran atac em va agafar a casa, m’havia agafat festa aquell dia. Ja feia un parell de setmanes que a la ràdio informaven d’albiraments estranys des de la platja de la Barceloneta. Els científics donaven explicacions vagues, poc convincents, com sempre que es troben amb un esdeveniment que no acaben d’entendre. I llavors, va passar allò que era impensable que passés. La revenja dels maleïts pops.

Normalment, em dutxo amb un transistor d’aquests que tenen l’antena retràctil. Crec que escoltava un programa d’entrevistes quan: ‘‘Tallem la comunicació per informar que uns pops gegantins estan ocupant la platja’’. La platja, van dir! Il·lusos. Primer van ocupar la platja, sí, però desprès van creuar la costa, la carretera i, seguidament, es van dedicar a arrasar tots els restaurants de la Barceloneta, una venjança en tota regla. No contents amb això, van abraçar edificis sencers amb els seus tentacles per fer-ne runa, que engolien i escopien contra els bars de tapes. Estava clar que qui tenia en el menú pop a la gallega, popets arrebossats o qualsevol varietat de cefalòpode a la carta, llepava. Òbviament, els regents dels bars i restaurants eren devorats. Després, penjaven els seus esquelets dels semàfors més alts, a mode d’advertència. Està clar que en el carrer Blai i va haver una escabetxina de les que fan història. I aquí entro jo. Un dels valents de la mar, com ha dit el periodista. En realitat em dedico a la restauració. Regento un bar de tapes fantàstiques al carrer Blai. Especialitat? Ja us ho podeu imaginar: pop. Diria que faig les millors croquetes de pop de Barcelona. Bé. El cas és que van entrar al meu local i van endrapar-se el meu encarregat i el cambrer. Per sort, van marxar sense enrunar el local.

La qüestió és que, ara mateix, la humanitat està amenaçada per aquestes criatures que semblaven tan afables. Qui no recorda el meravellós documental Lo que el pulpo me enseñó. Jo el vaig veure i, no tinc clar si el “pulpo” em va ensenyar alguna cosa. Però sí que tinc clar que els maleïts pops ens van enganyar a tots amb una campanya de màrqueting molt ben orquestrada. Culpa de Netflix, és clar. Bé, que m’enrotllo. La cosa és que ara, “els valents de la mar”, naveguem per a pactar un període de pau. Duem amb nosaltres una bandera blanca ben grossa i unes bosses de roba molt ecològiques, on es pot llegir: no mengem pops. Jo aspiro a poder negociar amb ells, d’estranquis. I és que encara tinc estoc de tentacles al congelador. No crec que passi res per servir unes darreres tapetes, però per si de cas…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Però si això és el Paradís!

La gran transformació de París vista des d’uns grans magatzems

Publicat

on

No és pas la meva intenció la de descobrir-vos qui fou Émile Zola (1840 – 1902), un dels més grans escriptors de tots els temps. Estic segur que la immensa majoria de vosaltres sabreu que fou un narrador que va voler descriure tota la societat i fer-ho des d’una perspectiva el més objectiva possible i partir d’una visió determinista d’uns personatges que sobreviuen com poden en uns escenaris marginals.

Entre la producció d’aquest escriptor m’agradaria destacar dues novel·les que em tenen el cor robat: Thérèse Raquin (1867), que podem llegir en una magnífica traducció de Lluís Maria Todó per a Edicions de 1984, i La taverna (1877), una novel·la que ens recorda que el París del luxe i l’excés no és més que l’altra cara de la moneda d’un París molt més fosc, el de la gana i la misèria dels més humils. Si no l’heu llegida, us aconsello la versió catalana que n’ha fet Carles Llorach-Freixes per a Adesiara.

Avui, però, us vull parlar d’una altra novel·la de Zola:  El Paradís de les Dames (1883), que podem considerar com la més optimista de l’autor i que ha estat publicada recentment a Viena Edicions amb traducció de Josep Maria Pinto.

En aquesta obra, Zola ens narra la inauguració d’uns grans magatzems que tindran tant d’èxit que capgiraran, fins i tot, l’urbanisme de la capital francesa. Imagino que a hores d’ara ja haureu descobert que aquesta novel·la va servir de base per a una sèrie de televisió italiana que podem veure cada tarda a TV3: El paradís de les senyores. Doncs sí, les peripècies dels Guarnieri, els Amato, els Bergamini, els Conti, els Cattaneo i les Venus són, de fet, una revisió ambientada al Milà dels anys cinquanta i seixanta del segle passat de la novel·la de Zola.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024