@pruna_ana / Aquest mes i de manera excepcional, PARAL·LEL OH! Ha anat fins a Sant Andreu per una bona raó: conèixer l’Andrea Motis (Barcelona, 1995) una jove promesa del jazz internacional. Als seus 21 anys, la jove cantant, trompetista i saxofonista ja ha gravat 6 discs amb la seva banda encapçalada pel jazzman Joan Chamorro i ha viatjat per mig món oferint la seva música que fusiona estils com el swing, la bossa nova o el blues. A més d’una gran artista, l’Andrea és una noia alegre i senzilla que, malgrat tots els afalacs que rep, no ha permès que la fama la faci canviar.
El teu amor per la música és una herència familiar?
El meu avi era un acordionista que tocava d’oïda, el meu pare ha tingut sempre interès per la música, el jazz… I la meva germana és guitarrista i també toca el banjo i l’ukelele. El meu pare volia que aprenguéssim música i per això als set anys vaig començar a fer classes de trompeta.
I com t’inicies en el món del jazz?
Als 11 anys vaig començar a fer saxo amb en Joan Chamorro. Ell em va introduir en el món del jazz, perquè jo al principi tocava música infantil, clàssica… A partir de tocar el saxo em vaig començar a afeccionar més per aquest gènere i va ser quan vaig tenir més trempera per estudiar, per aprendre a improvisar…
L’Andrea Motis al bar Colòmbia de Sant Andreu
De ser trompetista i saxofonista, com passes a convertir-te en cantant de jazz?
Quan vaig començar a col·laborar amb el Joan, un dia em vaig animar a cantar, per acompanyar la banda. Em feia vergonya però ho vaig intentar. Al Joan li va agradar i em va proposar treballar-ho més i fer el nostre primer disc Joan Chamorro presenta Andrea Motis, quan jo tenia 13 anys. He fet algunes classes de cant però sobretot he après de manera autodidacta, el que més practico és la trompeta.
Parla’m de l’últim disc, registrat ni més ni menys que a Impulse Records de Nova York
Per a mi el més important és que el disc estigui ben gravat i que estiguem contents amb ell. És el primer en el qual, a més de tocar, he fet algunes composicions. Hem fet tres temes en català, que és una novetat, en portuguès… La música que faig en aquest disc és música que he triat i estic molt contenta amb el treball que hem fet.
Quin grau de dedicació suposa arribar on ets ara?
El màxim de temps possible que tinc lliure m’agrada estudiar per millorar. És una petita obsessió perquè és la meva feina però també és el meu hobby. Aspirem a tocar com aquells que ens agraden més i intentar ser cada dia millor. Es tracta d’escoltar molta música, compartir, escoltar altres companys en directe…
I a què dediques el temps que no dediques a la música?
M’agrada fer moltes coses: llegir, fer coses de la casa, cuinar, tenint cura de les plantes i estic aprenent a cosir. També m’interessa molt l’ecologia i el medi ambient, m’hi passo moltes estones informant-me.
Creus que per fer el salt a la fama, com tu has fet, n’hi ha prou amb tenir talent?
El fet de tocar bé potser sí que és un factor però realment avui en dia la fama depèn de moltes altres coses, que estan apartades de la música. Les discogràfiques potencien i catapulten molta publicitat sobre una persona i això fa que aquesta persona sobresurti. Hi ha molta gent que toca el jazz de meravella que no és coneguda ni al poble del costat i d’altres que són simplement un producte industrial. Nosaltres mai no hem pretès ser famosos sinó ser bons musics.
Dedicant-te exclusivament a la música des dels 13 anys. Has sentit mai que pel camí t’estaves perdent alguna cosa?
Jo formo part de la Sant Andreu Jazz Band, on tots som nois joves de diferents edats entre els 8 i els 20 anys i gran part dels meus amics eren allà. Tenia molts companys de la meva edat amb els qui compartia aficions i ens ho hem passat bé d’altres maneres: anant a concerts, tocant…
Heu actuat a Japó, sud Africà, Amèrica, Polònia… Quin escenari ha estat el més imponent?
Doncs va ser a Brasil, fa set anys. En un concert vam fer el nostre repertori i quan vam començar a fer bossa nova tot el públic es va aixecar i va començar a cantar i ballar amb mi. Va ser molt impactant perquè això els cantats de rock potser ho viuen sovint però per a mi va ser…
L’Andrea Motis amb l’Anna Pruna
Diuen de tu que ets ‘La gran esperança del jazz’ ‘nena prodigi’… Com evites que la fama pugi al cap?
La companyia d’en Joan Chamorro i dels meus pares han fet que no vagi per camins més directes a la fama, tipus concursos. He rebut ofertes, però el que més m’interessa és formar-me bé i no anar-me’n per camins de propaganda televisiva. Crec que això és bàsic per la salut mental.
Quina és la teva ambició més gran?
Quan vaig començar, no m’havia ni arribat a imaginar que podria fer un disc. Ja he fet coses que no m’hauria pensat mai. Em sento molt a gust amb el meu quintet personal i musicalment i haver pogut gravar amb ells a Estats Units ja és un somni fet realitat. El que voldria és poder seguir treballant amb la música i fent-ho al meu gust durant molt de temps.
Per acabar, pots avançar-nos algun projecte pels propers mesos?
En un mes marxem a Dinamarca i el dia 5 de juny fem un concert a l’Auditori amb la Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra, que és el primer cop que venen a Barcelona. Fem temes clàssics, balades.. És un espectacle molt dolç i la gent s’ho passa molt bé.