Connecta amb nosaltres

Entitats

Entrevista a Toni Albà

Publicat

on

“Ens hem d’enfotre’ns de tot perquè sinó hi ha coses de les que no pots parlar i crees tabú, por i una mesura molt fàcilment aplicable pel poderós per dominar el poble”

El Toni Albà és actor, director, creador d’espectacles… i s’ha convertit en un personatge molt popular per les seves imitacions als programes de televisió Polònia i Crackòvia, en que caricaturitza a polítics i altres personatges com el Papa, en Mourinho o el Rei. Actualment es troba al teatre Victòria amb l’obra “La família irreal” en que interpreta al monarca.

Toni Albà en un moment de l'entrevista. Foto: Eva Macia

Toni Albà en un moment de l’entrevista. Foto: Eva Macia

Preparant l’obra “La família irreal” et deus haver trobat moltes dificultats.

Aquest és el quart espectacle en el que faig de rei. Fa 10 anys, la primera vegada que el vaig fer, va haver un daltabaix, avisos de La Casa del Rei… el rei era intocable. Van trucar de premsa de la Casa del Rei al Buenafuente, per demanar que sobre tot fóssim elegants. Nosaltres hem anat fent, hem passat per on hem volgut perquè creiem en la llibertat d’expressió.

L’intocable ho ha anat deixant de ser.

El primer en fer de rei va ser el Fuentes, després jo, després el Carlos Latre, el Pep Plaza… n’hi ha hagut més. Centenars que hi hauria d’haver! Jo penso que és bo. No podem viure amb l’ai al cor i dir que no ens podem enfotre’ns de segons què. La primera censura, de fet, te la fas tu. Hi ha una cosa que no se’ns acudirà mai: enfotre’ns del dolor físic d’algú. Al Marichalar no el fem coix, no ens enfotem d’això, ens enfotem de que és un vividor. Has de sospesar què pots fer i què no, què està bé fer i què no, què és interessant i què no.

Si ho portéssim a l’extrem, a la pregunta “ens podem enfotre de tot?” la resposta és sí. Ara bé, ha d’haver sentit comú i espai-temps. Recordo que als 8 minuts que s’estampessin les torres bessones em van arribar sms amb els primers acudits. No van arribar als 8 minuts de que passes a Atocha. Està massa a prop. Ens hem d’enfotre’ns de tot perquè sinó hi ha coses de les que no pots parlar i crees tabú, por i una mesura molt fàcilment aplicable pel poderós per dominar el poble.

L’humor funciona per parlar de temes que són tabú.

La gent vol riure i que te’n enfotis realment de qui te’n has d’en fotre.  La gent riu de nosaltres, però se’n riu d’uns altres. Ens utilitza com a  mitjà per riure dels de veritat.

Hi ha algun personatge que no puguis imitar perquè li tinguis una estima especial?

No, en absolut. Sóc molt d’esquerres i m’ha tocat imitar el Carod Rovira, l’Alfred Bosch… gent que aprecio molt i que respecto. És la meva feina.

Notes diferències en imitar un personatge que t’agrada d’un que no t’agrada?

Quan m’agrada un personatge dramàticament tinc ganes d’aprendre a fer-lo, d’imitar-lo i fer-li dir coses que ell no diria mai… de manipular-lo, que és el meu paper com a imitador. A mi m’agrada molt l’Aznar. M’agrada molt imitar-lo perquè és una delícia, un bombó. O el Rei, el Papa, en Mourinho… fer el dolent de la pel·lícula és fascinant.

Com crees un personatge?

Tot és observació. La meva formació actoral és a base d’observar. L’observació l’aplico també en el procés de creació teatral, amb personatges que jo m’invento. Un personatge me l’imagino d’un caràcter determinat, aleshores el que faig és passejar. Vaig a una cafeteria, escolto una manera de parlar, miro una manera de caminar, un posat… observo, copio el que veig a la natura, faig les meves barreges i les imito. Tinc infinitat de personatges. No haig de buscar a dins meu. Això em limitaria molt. Surto a fora. Xuclo de la gent. Amb els personatges famosos, també.

T’arribes a acostar a la seva manera de pensar?

Jo no sé què pensa el personatge. No puc saber mai què pensa el personatge, però a base d’observar el seu comportament, puc esbrinar -ho. En el moment que has observat molt un personatge, que et comportes com ell, acabes tenint la seva mecànica de pensament. L’entens més. No vol dir que hi combreguis, però a base de fer el que fa, veus com pensa el personatge, què faria, què no faria i com ho faria. Quan veus un polític, a la tercera paraula saps que s’ho ha inventat, que no ho sap, què busca ajuda….

En la teva carrera professional què suposa per a tu la paròdia?

A mi m’agrada molt la paròdia, tot i que m’agrada més fer creació. És on gaudeixo més, però sóc un tastaolletes i no sé que acabaré fent. Ara faig un espectacle que es diu Bufonant. És el més heavy que he fet mai. Amb els espectadors faig creació teatral. El públic m’ajuda a crear un espectacle davant seu, i en que ell participa també. Ho puc fer ara que tinc 51 anys.

Ara tens les eines

Ara tinc eines que contínuament vaig construint. Mica en mica vas acostant-te a coses que són capaces de comunicar, d’emocionar, què agraden més, que agraden menys…. sempre estàs en la lluita de per què hi ha coses que funcionen i  d’altres no.

Ets molt perfeccionista?

Penso que sí i és curiós perquè m’agrada molt embrutar. Sempre demano als actors que no siguin estètics. L’estètica perd molt la creació artística. Una cosa que sigui bonica només per ser bonica té algo de fals. En canvi una cosa que estigui molt ben feta, però que no sigui perfecta, per mi és meravellosa. És més meravellosa la bellesa enmig d’un escorxador que no pas la bellesa entre les belleses. Al teatre hem de fer veure cada nit com si el que fem ho estiguéssim improvisant. Per mi aquest és el repte. No espero que cada dia sigui perfecte. El repte és que es pensin que ens ho estem inventant.

Deu ser complicat detectar-ho des de dins

El fet de fer d’actor i director a la vegada et permet automàticament veure-ho de fora. Has de saber cap a on vols que miri el públic. Si fas moltes coses, el públic no sap cap a on mirar. Amb la càmera s’enfoca el que vols que miri el públic. Al teatre li has de dir a l’espectador que miri on vols, de vegades  a un punt petit, els fas fer el zoom que tu vols que faci. Això és la creació.

 Marta Tello

_________________________________________________________

Paco Pàmies, Sacando punta

T’has espantat alguna vegada quan t’has vist vestit de rei?

Sí. El primer dia recordo tothom amb angoixa. El primer problema va ser com es diria el personatge: “rei”, “un rei”, “sa majestat”… i em trobo al guió “Juan Carlos I, Rey de España”. Això ja és un problema. Segon: com va vestit? vam dir que de militar no, que aniria d’esquiador i pam! arribo i em trobo un traje d’almirall de l’armada blanc, tot ple de medalles, la gorra blanca… el Toni Soler va començar a suar….va suar el que no havia suat en la vida.

T’ha pujat la monarquia tant fer de rei?

jajaja, no. Jo sóc antimonàrquic.

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.