El sector de la música en viu de la ciutat reclama la flexibilitat d’una ordenança que dificulta la proliferació de la cultura de petit format

molina_jordi / Barcelona. La imatge de la Barcelona innovadora que sedueix el món projecta una ombra de dubtes en el sector de la música en viu de petit format. En ple debat sobre la remodelació del Paral·lel —i de quin model de ciutat volem en el teló de fons— els locals petits es qüestionen, amb el permís dels prominents Molino, Artèria –ara Barts-, Apolo i companyia, quin és el concepte de música en viu i de cultura que persegueix l’Ajuntament.

La popular Bodega Saltó i l’oníric Tinta Roja són els únics locals del barri amb espectacles de petit format. Altres iniciatives artístiques de proximitat, com les del Bar Sóló, han topat amb l’ordenança municipal. “Els locals que fan música en viu han de ser considerats com a centres culturals i no com a bars de copes: cal un reconeixement més explícit de la seva aportació a la cultura”. Ho diu Pere Camps, director del BarnaSants, el festival de música d’autor més important del país que l’any passat va haver d’abandonar el districte. “Amb el que costava fer un concert a les Cotxeres de Sants, en podia fer tres a qualsevol altre lloc”, deia aleshores, abans que l’administració rectifiqués i li cedís el recinte per la clausura del certamen d’aquest any.

Concert de ‘Very Pomelo’ al Music Hall de plaça Catalunya. Foto: Saioa Baleztena

El sector de la música en viu lamenta que l’esperit transgressor que projecta Barcelona no es correspongui amb la realitat. Així ho veu el professor i periodista, Roger Roca, crític musical a El Periódico, que critica les “poques oportunitats” de la música en directe als locals, i les “exigents” normatives. Segons ell, la “manca d’hàbit i l’ordenança” dificulten l’aposta per la música que exigeix una despesa desorbitada per complir la llei. Un cas revelador el trobem al veí barri de Sants, on Pep Rius fa pocs mesos ha impulsat el Koitton Club: “Mai hem volgut obrir un local que es fiqués a casa dels veïns, però el cost d’insonorització augmenta un 60% la inversió inicial. Complir aquest aspecte de la normativa municipal suposa una inversió monstruosa”.

Sants-Montjuïc, “el més sorollós”
La sindicatura de Greuges de Barcelona assegura que l’any 2012 Sants-Montjuïc va registrar 800 denúncies, més queixes que cap altra zona de la ciutat. Si filem més prim, l’eix Blai-Blesa, del Poble-sec, en va sumar 300. Des de l’Ajuntament, Carles Sala, un dels principals responsables de l’ICUB, reconeix les dificultats per “conciliar el dret al descans amb el de divertir-se”. En canvi, des de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), Carmen Zapata lamenta que “la música en viu es reguli des d’Interior, obeint criteris de seguretat, i no des de Cultura”.

Una llei “poc clara”
La música als bars es regula amb la Llei d’Espectacles de la Generalitat de Catalunya (2009, reglament de 2010), basada en una llei estatal que “parteix d’una normativa d’origen franquista”, explica el crític musical Roger Roca. L’Ajuntament admet una “regulació poc clara”, però recorda que ha dotat de recursos les sales de Barcelona. De fet, l’any 2008 es va fer una partida pressupostària de 600.000 euros que va permetre “millorar les condicions de sales que funcionaven, com l’Apolo, el Sidecar o Bikini”, recorda Sala. Ara bé, també se’n van tancar d’altres emblemàtiques, com la Paloma, el London Bar o el Jazzsi. Des de l’ASACC, se sosté que la mesura no van servir perquè els locals de petit format fessin les reformes necessàries d’insonorització, atès que l’ajut no arribava al 50% de la inversió. “No cal que locals que porten fent música tota la vida i que no han generat problemes incorporin limitadors de so, cal una normativa menys classificada”, explica Zapata.

Rock, jamm sessions i teatre variat a la mítica Big Bang, dels 80 fins avui. Foto: Ana Inés Fernández.

Educar amb la música
El sector reivindica una presència de la música més valenta en l’educació. “El problema és que no percebem la música com a prestigi”, reivindica Roger Roca, que lamenta que la música en viu hagi entrat en la lògica de mercat. En aquest sentit, Rius atribueix l’aportació del món alternatiu a la cultura de Barcelona i, en concret, de Sants. “Si sumem els milers d’espectadors que va tenir la mítica HAMSA al llarg dels anys que va estar en funcionament deixaria en evidència la majoria de d’espais de Barcelona”. Segons l’ASACC, en els darrers anys s’ha reduït entre un 40 i un 50% la programació musical a Barcelona. El sector demana un model cultural de proximitat i divers, a un preu raonable, que pugui conviure amb la cultura i l’entreteniment de gran format.

Articles relacionats:
Entrevista a David Carabén (Mishima)
La remodelació del Paral·lel, entre la crítica i la retòrica
Més articles d’aquest autor a jordimolina.com