Entrevista a Ricard Reguant, director i productor de teatre i cinema.

Ricard Reguant porta tota la vida dedicat al teatre, la TV i el cinema. Ha tocat gèneres diversos i coneix els escenaris des de diferents angles, com actor, director, productor… podem dir que el teatre no té secrets per a ell. Ha dirigit grans musicals com Chicago, Germans de sang, West Side Story o Grease. Ara, després de 30 anys allunyat del món del cinema, torna a la gran pantalla amb una nova pel·lículaque ha dirigit com a Richard Vogue.

Ricard Reguant ha dirigit nombroses obres de teatre i musicals al Paral·lel/ Foto: Eva Macia

Com ha  estat aquest retorn als cinemes?

He tornat perquè volia fer aquesta pel·lícula.

Com neix Richard Vogue?

Era una qüestió de principis, per donar a entendre que el que feia era broma. Amb títols com Sueca bisexual busca semental si no et dius Richard Vogue, ja em diràs. La peli que acabo de fer es diu Serie B. Alguns se l’han pres en serio i encara no ho entenc. La gràcia és que tots sabem que és una broma. L’espectador i jo sabem que és mentida.

És un homenatge a les pelis de sèrie B?

Sí,  i te l’has de prendre en conya, però està tan ben feta que la gent es pensa que és en serio. Tota la pel·lícula és un gag.

A qui va adreçada?

A la gent jove que els agradava el VHS, els vídeo clubs, freakys de pelis de sèrie B…

Amb el difícil moment que està passant el món de l’espectacle, què surt més a compte fer una peli com Serie B  o una gran producció musical de teatre?

Això m’ha costat 200.000 euros. Fer Els Miserables costa 25 milions d’euros. Però la pel·lícula sortirà en DVD, en les plataformes digitals… es va recuperant alguna cosa entre aquests mitjans i les subvencions, però a taquilla és impossible… Abans la gent anava al cinema un cop per setmana, ara va cada dos mesos.

Com és que vas fer tantes pel·lícules eròtiques?

Als anys 70 feia les pelis eròtiques perquè feien diners. Era la industria pura i dura. La peli podia costar com a molt 3 milions de pessetes i arribava a donar 14. Es feien molts diners.

T’agrada treballar tots els gèneres?

A mi m’agrada divertir-me.

Tens una extensa carrera al teatre i al cinema, però vas començar a la televisió.

Primer vaig fer molta televisió. Vaig ser el primer realitzador de programes  a la TV3.

Ho enyores?

Enyoro la tele que es feia en aquella època, et donaven molta llibertat i era molt agraïda.

I actuar?

Fer d’actor cada vegada m’agrada menys, perquè has d’anar cada dia al teatre i m’avorreix.

Per tant, per tu la màxima és divertir-te.

Sí. Jo treballo per divertir-me i si a més puc fer diners, ja és l’hòstia. Vull divertir-me i que es diverteixin les persones per les que ho faig. Normalment faig el que m’agradaria veure com a  espectador i l’encerto bastant. També he tingut grans fracassos, com tothom, però he tingut més èxits.

Al Paral·lel has tingut molts d’aquests èxits

He treballat molt al Paral·lel. Vaig debutar com a director als 17 anys al teatre Espanyol amb un vodevil. Vaig inaugurar el nou Apolo amb l’obra Monjitas, després vaig fer 10 Negritos… He treballat al Victòria, al Condal, a l’Arnau, al Talia vaig debutar amb 12 anys fent Rambla avall… El Paral·lel és un lloc que m’entusiasma i que no caurà mai. És un lloc molt simpàtic, tot i que no és el que era. Venies i et trobaves bars, restaurants… gent amb qui podies parlar terrassa per terrassa. Antigament la gent deia “anem al Paral·lel”. Venien com ara van als centres comercials. Ara venen al Paral·lel a coses molt concretes.

Malgrat tot, el teatre va aguantant

L’oci no és només per divertir-se, és un fet social.  Surts, comentes… el fet social del teatre no morirà mai, perquè la festa en viu no pot morir.

En els musicals dirigeixes un gran nombre d’actors alhora. Complicat?

Molt divertit. No crec que sigui complicat. He treballat des d’un actor fins a 50. El més gran que he fet ha estat el centenari del Club de Futbol Espanyol a l’Estadi Olímpic i vaig treballar amb mil persones. L’única diferència és que amb mil cal que portis un megàfon.

Fas servir una fórmula que ja coneixes. Es tracta de que la gent es diverteixi. Tinc la teoria de que  quan els de dalt es diverteixen, els que estan a baix també.

La diversió és el principal?

La nostra feina és fer que la gent s’oblidi dels problemes, per això ho has de fer molt divertit o molt emocionant. Divertit no vol dir riure tota l’estona. A Germans de sang la primera part és molt divertida, però la segona és dramàtica. Qualsevol cosa que toqui els sentiments és bona  i aquesta és la nostra feina. Si la gent va veure una cosa i surt insensible és el pitjor fracàs que pots tenir.

Hi ha alguna fórmula?

Que el públic vagi a veure una peli o una obra és una qüestió d’atzar. No saps perquè tothom es posa d’acord per anar a veure una peli o per no veure-la. Mai no saps que passarà.

Hi ha hagut vegades que m’han dit “això serà un èxit impressionant”… aleshores m’acollono, perquè vol dir que no anirà ningú. En canvi de vegades he fet coses espantoses, que eren una conya, i han estat èxits dels més importants que he tingut, amb el pati de butaques ple.

Com és la teva manera de treballar?

Sóc molt de la vella escola. Quan els directors deien “ara farem treball de taula”, jo pensava que deien d’anar a sopar o dinar i parlar de l’obra mentrestant, i no. S’asseuen i comenten frase a frase, el personatge, qui és, d’on és, a on va… la primera vegada que vaig veure un treball de taula em vaig acollonir. Vaig pensar, jo mai seré un director seriós, perquè jo no sé fer aquestes coses.

Quin és el teu mètode?

És anar amb la feina feta el primer dia d’assaig. El primer dia sé què vull, què vull que facin els actors. Tot i així, els actors fan coses que em sorprenen i les aprofito, perquè és impossible saber-ho tot. El teatre no són matemàtiques, és pura intuïció.

Marta Tello

_______

Paco Pàmies, traient punta

Les pel·lícules de Richard Vogue no són de les millors…

Les pitjors pelis que s’han fet en la història del cine les he fet jo. A més a més conscient. Hi ha gent que fa pelis dolentes i es pensa que són bones. Jo no. Jo sé que són dolentes, però han tingut molt d’èxit.

Amb tants èxits que has tingut, et fa por el fracàs?

Ja n’he tingut tants… el que passa és que no saps mai perquè fracasses. Com tampoc saps mai perquè tens èxit. Si ho sabéssim jo no faria teatre, ho faria La Caixa.