Entrevista a Ilie Sánchez, capità del Barça B

molina_jordi / Poble-sec.  Solia baixar per l’escalinata de la Font del Gat fent tocs amb la pilota. Ilie Sánchez (Barcelona, 1990) recorda amb nostàlgia el seu pas per les escoles Tres Pins i Bosc de Montjuïc. En aquella època, es formava a l’APA Poble-sec i somiava en debutar algun dia al Camp Nou amb el primer equip del Barça. De moment, és el capità del filial barcelonista i un dels puntals del planter més prolífer del futbol mundial.

Ilie Sánchez, amb les samarretes dels seus dos equips de l’ànima: el Barça i l’APA-Poble-sec. / Alessia Bombaci

Has crescut al Poble-sec i vius amb la família al Paral·lel. Quin record tens del barri?
El primer que em ve al cap és l’escoles Tres Pins i l’institut Bosc de Montjuïc. Em va marcar molt positivament compartir classe amb companys amb problemes auditius. Recordo el director, el senyor José, i la meva tutora, la Blanca. L’exigència de tots dos centres em va ajudar més tard en assumir la disciplina del futbol. Ara faig molta vida a la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí i gaudeixo menys del barri, però m’escapo a Montjuïc sempre que puc.

Entre els 10 i 11 anys passes pel futbol formatiu de l’APA…
Va ser un temps curt, però molt important per mi. L’APA em va permetre tornar a jugar a futbol regularment i agafar de nou el ritme. Recordo bé els entrenadors i els companys, la majoria d’ells més grans que jo. Entre ells hi havia el meu germà, un futbolista impressionant. Sempre dic que té més nivell que jo, malgrat que ell no ha fet el salt al món professional. Tots dos ens hem trobat amb obstacles pel camí.

I no han estat pocs. La temporada passada, una lesió en principi lleu al taló esquerre es va complicar fins al punt de posar en perill la teva carrera.
La cicatriu de la primera intervenció es va infectar. Se’m va operar d’una cosa que va acabar sent una de ben diferent i quatre cops més greu. La meva meta, en un principi, no era tornar als terrenys de joc, sinó recuperar la funcionalitat del peu. Primer, per a la vida diària i, després, per a la vida diària d’un esportista. M’ho vaig prendre amb calma, però amb molta decisió. Després de passar per quatre operacions, vaig començar a recuperar el peu.

El club et renova mentre estàs recuperant-te…
En tot moment vaig tenir el suport del club i dels companys. No podia viure el dia a dia amb el grup, però em veien a visitar a l’hospital. No m’hagués recuperat sense el seu suport, però molt menys sense el dels meus pares. En alguns moments de la lesió no em podia valdre per mi mateix. Ells arribaven allà on jo no podia.

Comença la temporada i l’equip et nomena capità.
És un orgull. Aquesta era la quarta temporada al filial i la sisena al Barça. Tenint en compte que un filial es renova cada any, és evident que algú que porta quatre anys o és el més veterà, o és un dels més veterans. Potser per això es van decantar per mi per fer de capità, tot i que no sóc el més gran. Segurament el punt diferencial ha estat haver superat una lesió greu. Crec que veuen en mi un bon exemple de com afrontar la lesió i un referent per als joves que els pugui passar alguna cosa semblant.

Ilie Sánchez rebutja ofertes de Grècia per renovar amb el Barça / Alessia Bombaci

No només serà per això. Luis Enrique, primer, i ara Eusebio destaquen de tu virtuts que transcendeixen la gespa.
Des de petit sempre m’ha agradat fer molt de cas els entrenadors que he tingut. Comprendre la seva aposta tàctica i transmetre les seves ensenyances al camp. De Luis Enrique em quedo amb la seva ambició. És un gran motivador i sap contagiar-ho als jugadors. De l’Eusebio, en canvi, destacaria el seu compromís amb el club. Tot el què ens ensenya sempre està enfocat a seguir al Barça, als seus valors i en com poder ser útils en aquest club. I tots dos són molt disciplinats, entrenadors de la mateixa escola que Tito i Guardiola. Malalts del futbol que ho estudien tot al mil·límetre.

Quin és el teu referent del primer equip?
He crescut mirant-me en Xavi. Crec que és el millor futbolista en què un s’hi pot fixar per aprendre a jugar a futbol. De petit, enlloc de veure pel·lícules de dibuixos animats, el meu avi m’ensenyava vídeos d’en Guardiola, però no el vaig poder gaudir tant en directe. Ara, segueixo mirant en Xavi, però darrerament també em fixo més amb en Busquets. La meva tasca al filial té més punts en comú amb el seu paper al primer equip.

El teu avi matern, Joan Cèsar Farrés, va ser tota una institució al club. Director de la Masia durant 19 anys, un barcelonista molt estimat. Sobretot dins del vestidor…
Fa sis anys que va morir, els mateixos que porto al Barça. El més dur va ser que morís poc abans que fitxés pel club que havia estat la seva vida. Sota la seva tutela van passar jugadors com Amor, Guardiola, Celades, De la Peña, Valdés… Fa uns mesos, el meu tiet Joan Farrés, que va ser el seu ajudant, també va morir. Iniesta, Puyol i Valdés, que van coincidir amb ell a la Masia, em van trucar per donar-me el condol.

L’Olympiacos grec, de Michel, s’ha interessat per tu. Però el FC Barcelona et vol dos anys més… Això sí, amb fitxa del filial…
Estic tenint molts mals de cap per decidir-me. I la veritat és que no tinc molt de marge. El Barça li corre presa que firmi i, si no firmo jo, hauran de buscar aviat algú que ho faci. El meu somni segueix sent arribar al primer equip, però sóc conscient que això ara per ara és molt difícil.

Què faràs?
Em vull quedar. És una bona senyal que la proposta del Barça, malgrat sigui amb fitxa del ‘B’, sigui per dos anys. El contracte que em plantegen està dissenyat per un jugador important del filial. Això em dóna certa confiança en què pugui entrar en els plans del primer equip, no només en Copa del Rei o Pretemporada. Quan calen reforços i es mira el filial se sol apostar pels jugadors veterans.

Però no cada dia es tenen ofertes d’equips importants d’Europa…
Ara mateix, encara que sembli contradictori, l’aposta més ambiciosa és quedar-me. No només per mirar de fer el salt al primer equip, sinó també per mirar de tenir una sortida encara millor de cara l’any que ve, en cas que no hagi fet realitat el meu somni de jugar amb el primer equip del Barça.