Després de diferents períodes en què els Governs de Barcelona han tractat d’ordenar el Parc de la muntanya de Montjuïc sense èxit, l’Ajuntament ha presentat el darrer pla per deixar de donar batzegades i consolidar els fonaments sobre què ha de ser el parc. Tal com ha anunciat al darrer Consell de Barri del Poble-sec el nou responsable municipal de la zona verda, Xavi Martín, des d’aquest novembre la ciutadania ja pot aportar les seves idees per acabar de perfilar aquest pulmó de la ciutat.

La plataforma on s’abocarà la pluja d’idees serà la plana web decidim.barcelona, el portal digital que en un passat ja va ajudar a l’executiu a definir el full de ruta que havia de guiar les seves polítiques. Ara, en la pestanya/procés que s’ha obert amb el nom Montjuïc, un parc per a Barcelona, els veïns i veïnes podran proposar idees sobre què volen que incorpori la muntanya i quins elements s’haurien de transformar o directament suprimir. Posteriorment també seran els mateixos veïns els que votin les idees dels seus conciutadans per dotar-les de més empenta pública.

Operadors, entitats i tècnics, reunits pel consens

Després que l’any 2014 s’aprovés la reforma del PGM de la muntanya que blindava l’espai verd i apostava per la reducció de la circulació, fa escasses setmanes el nou òrgan que reunia a entitats veïnals, operadors i tècnics va tancar les quatre taules de treball. Un espai privat on consensuar què havia de ser la muntanya i que segons Martín, ha servit per fer sorgir idees que podrien “encaixar”. Els resultats d’aquesta taula de participació, però, ara s’hauran de complementar amb el que els veïns i veïnes proposin.

A data de tancar aquest article, el portal virtual ja ha recollit nou propostes en menys de dues setmanes. Entre aquestes, les que més suports han recollit han sigut una primera que demana “mantenir com a parc el solar del passeig de l’Exposició, 25”, una segona que incideix en la idea d’incrementar “el bosc natural, els horts i els camins” amb la idea d’estendre “el verd als barris limítrofs” i una tercera que la complementa, “naturalitzar Montjuïc: menys ciment, més pistes de sorra i menys cotxes”.

Menció a banda mereix la proposta presentada per l’organització del Brunch In The Park, la qual demana “mantenir i garantir les activitats culturals i socials a la muntanya de Montjuïc”. Respecte a aquesta activitat, la Síndica de Greuges, Maria Assumpció Vilà, ja va denunciar el passat mes de maig les molèsties que causa als veïns el festival de música, fet que va aprofitar per qüestionar l’ús privatiu que es fa de l’espai públic, en aquest cas, dels Jardins Joan Brossa.

Tot va començar quan, l’any 2016, CooperaSec va fer una diagnosi de diversos sectors econòmics al barri i va detectar que l’àmbit de les cures era un sector precaritzat i ple de necessitats. A partir d’aquesta anàlisi es va començar a gestar Cooperacures, una associació per socialitzar i dignificar serveis com la neteja de la llar, altres serveis domèstics, les cures i l’acompanyament a persones grans i dependents i els serveis de cangur per als infants.

El grup motor del projecte va presentar-lo la primavera del 2017 i van guanyar una subvenció de Barcelona Activa per tirar endavant una idea que avui ja és una realitat: “L’objectiu era donar resposta a una necessitat que hi ha al barri que és la de les cures dignes, de qualitat i de confiança. Normalment aquesta necessitat es cobreix a través de l’explotació d’altres persones, la majoria de vegades dones migrades que no tenen cap altra opció que acceptar condicions de feina indignes per sobreviure”, explica la Julie Marquiset, coordinadora del projecte.

Beneficis per als usuaris i els treballadors

Cooperacures té dues potes: d’una banda, compten amb 10 dones que han passat per un procés de formació, d’acompanyament i de conscienciació durant sis mesos perquè aquest grup pugui portar el seu propi projecte d’activitat econòmica. D’altra banda, tenen l’objectiu de dignificar no només la feina de les cuidadores sinó també el propi servei de cures: “Les persones que reben les cures també són protagonistes i tenen coses a dir. Per això hem creat una associació on els socis són les persones que treballen i també les que reben el servei”, afegeix la Julie.

A través d’aquesta eina d’economia social i solidària es vol donar resposta d’una manera diferent a una realitat que cada vegada és més evident al barri i a la societat. “Actualment, les cures es cobreixen o bé a través de l’economia capitalista –que també és explotadora perquè la gent que treballa per aquesta via cobra salaris molt baixos– o a través del mercat negre, que no garanteix una qualitat”, expliquen des de l’associació. També existeix el Servei d’Atenció a Domicili dels serveis socials, però “cobreix una part molt petita de les necessitats que hi ha, perquè està destinat a persones que tenen molt pocs recursos i hi ha tota una part de la població que no està coberta”, afegeixen.

Les prestadores de serveis

Les sòcies que s’encarreguen d’oferir els serveis de cures són 10 dones d’entre 38 i 70 anys. La Julie explica que “totes tenen experiència i/o formació específica. Són persones que estan preparades però, per desgràcia, algunes d’elles han treballat molts anys en negre i no poden tenir reconeguda l’experiència, tot i que la tenen”. Durant sis mesos, s’ha fet una tasca d’acompanyament al grup, reunint-se un cop a la setmana en sessions de 4 hores diàries. Totes han passat per un procés d’acompanyament i formació, han treballat en dinàmiques grupals i han creat una base compartida de valors i ambicions.

Com funciona l’associació Cooperacures?

Quan algú interessat en contractar un servei contacta amb l’associació Cooperacures, el primer pas és conèixer la persona que ha de rebre el servei: “Avaluem les seves necessitats, fem una proposta de servei i de pressupost i, quan ens hem posat d’acord, aquesta persona es dona d’alta com a sòcia de l’entitat i nosaltres engeguem el contracte laboral”, diu la coordinadora del projecte.

Aquesta associació vol fer de paraigües i protegir no només a les treballadores sinó també a les persones que necessiten cures i a les seves famílies: “És un sector molt desprotegit i deixar una persona estimada perquè algú altre la cuidi requereix garanties. La idea és que tots plegats podem millorar les cures que oferim i ser més conscients de les necessitats de cadascú”. D’una banda està tothom assegurat i, de l’altra, Cooperacures ofereix un espai de diàleg, de seguiment i d’acompanyament a les famílies. “Posem la cura al centre i acompanyem a tots els col·lectius en els processos que estan vivint”, conclouen des d’aquesta associació que ja comença a rebre les primeres peticions.

Són un grup del barri. Amics d’aquells que et pots trobar a qualsevol terrassa, banc o cantonada del Poble-sec. Veïns anònims, en definitiva. De fet, la fotografia de la dreta que acompanya a aquestes paraules serviria fins i tot per omplir prestatges d’algun arxiu històric d’aquí a unes quantes dècades. Un record? Tampoc és l’objectiu. La meta d’aquest reportatge és analitzar quines són les incerteses que viuen els joves del barri i com encaren el seu futur. Un futur que tot just comencen a treballar-se durant aquest mes.

Tots tres no es coneixen fruit de la casualitat. L’Escola Anna Ravell és el nexe d’unió entre el Martí Martorell, la Paula Lancharro i el Màrius Sin. Han crescut tota la seva vida junts i si bé actualment són íntims amics, també confessen que l’origen de la seva amistat més intensa es remunta a fa tres anys, just quan feien quart de l’ESO. En aquestes darreres setmanes, però, coincideixen a assenyalar que se’ls ha obert una nova etapa vital: la universitat. Un espai on no només es formaran, sinó on també trepitjaran l’accelerador de la vida.

Crítics amb el sistema

Què n’esperen d’aquests quatre anys que els hi queden per endavant? Potser Lancharro és qui té les expectatives més altes. En el seu cas assegura que des de fa anys tenia clar dedicar-se a l’educació, però que no ha sigut fins al darrer curs que ha descobert que la seva veritable vocació “són els nens petits”. “El que sé segur és que vull aprendre alguna cosa per poder innovar en el món educatiu”, avança. En aquest sentit, la seva intencionalitat resulta absolutament justificada: “Crec que l’actual sistema educatiu s’adapta només a la norma; hi ha molts nens que sigui amb trastorn o amb dèficit d’atenció mai s’adaptaran; un nen no és ximple perquè no entengui les matemàtiques… Potser necessita que s’ho expliquin d’una altra manera”, sintetitza.

En canvi, Sin ha optat per encarar el seu futur cap al Periodisme i el món del Dret, tot i que no amb la mateixa seguretat que la seva companya. “Des de petit que m’ha agradat molt la lectura i sí que m’havia plantejat fer periodisme, però la veritat sigui dita, fins al final he anat sempre molt perdut”. Quin va ser el tret que el va fer decidir-se? “Al final de Segon de Batxillerat estava entre el periodisme i la comunicació audiovisual, perquè em semblaven carreres entretingudes i amb un futur laboral complicat, però almenys no avorrit”. Una dinàmica d’incerteses que també ha experimentat Martorell, tot i que en el seu cas ja en primera persona: “Diria que no sóc el més perdut de la classe, però em van dir que si volia fer Economia havia de tenir cursades les matemàtiques del científic. Jo només havia fet les del social i com és natural ja ho vaig començar a passar malament”.

Treballar i estudiar?

El que anys enrere era habitual, ara amb el pla Bolonya alguns estudiants veuen impossible poder-se combinar les assignatures (de presència obligatòria) amb alguna feina per poder pagar la matrícula. De fet, el primer que denuncia l’organització dels horaris es Sin, que ha d’anar matí i tarda a dues facultats diferents de la mateixa universitat (als Campus de la Ciutadella i el Poblenou): “Els meus horaris són els pitjors de tot el grup dels meus amics”. Mentre que l’única estona que té per sortir de la facultat és per agafar el tramvia, Lancharro aprofita els migdies per fer de monitora de menjador a la mateixa Anna Ravell. “Així em puc pagar les meves coses sense haver de dependre de la família”, explica.

Tot i això, tots tres opinen que són la generació més afortunada de les seves respectives famílies. “Si miro enrere, trobo que hem sigut els que més sort hem tingut; el meu pare sí que va poder estudiar, mentre que ma mare va haver de treballar des de ben jove”, exposa el futur periodista. I tot i que són conscients dels avantatges que té poder estudiar, també saben que d’un dia per l’altra el privilegi podria acabar: “Si bé els meus avis directament no van poder estudiar, el meu pare no va poder acabar la carrera perquè també va haver de treballar”, resumeix Martorel.

Objectiu: no perdre l’amistat

Que la universitat suposi obrir-se a noves relacions personals és una obvietat. Ara, enfrontar-se a aquesta situació des d’un bon principi no és senzill d’encarar. Tot va lligat a la personalitat de cadascú. En aquesta línia, Martorell admet que tindrà dificultats per poder conèixer a noves persones com a conseqüència de la seva timidesa. Si més no, assegura que tampoc es voldrà tancar en banda. Tot al contrari que Lancharro, qui ja ha començat amb l’estil de vida cafeter per conèixer a les noves companyes de magisteri.

“Crec que no tindré cap problema a l’hora de conèixer gent nova; al final si he d’estar quatre anys amb aquelles persones, fins i tot m’atreviria a dir que potser amb les que he començat ara no seran amb les que acabaré el grau”, admet la jove estudiant. Tot i això, l’amistat que tenen entre ells sembla estar gairebé bunqueritzada. I no per la relació tan estreta que tenen (que també), sinó per la proximitat. Tots tres viuen gairebé al mateix carrer del Poble-sec. “Només pel fet de baixar a comprar el pa ja tens un munt de possibilitats de trobar-nos”, justifiquen.

Quedar-se al barri?

Per a les famílies la possibilitat de continuar residint al Poble-sec sovint resulta complicada. Alts preus, escassos lloguers, pressió turística… Tot i això, resulta interessant saber com els estudiants encaren els 10 propers anys. Es veuen al barri? A l’àrea metropolitana? A l’estranger? Si bé asseguren que per ara aquest fet encara els hi queda massa lluny, també és cert que algun cop els hi ha passat pel cap aquesta circumstància.

“La meva vida d’aquí a 10 anys no estarà establerta al Poble-sec; és un barri que m’agrada i on he crescut, però a nivell econòmic viure-hi tant aquí com a Barcelona és molt car”, resol la futura mestra d’infantil i primària. “A més, ho tenim tot enfocat al turisme pel que fa als bars i als pisos; són pels turistes…”, afegeix. Quina alternativa veu a aquest problema? Controlar el turisme: “A mi no m’importa que el meu barri sigui turístic, de fet em sembla fins i tot enriquidor, però potser caldria regular-lo; ara parlem del Poble-sec, però ja hem vist què ha passat a la Barceloneta”, adverteix Lancharro.

Sobre aquesta qüestió, Sin considera que “tothom veu molt fàcil regular el turisme, però trobo que ha de ser molt complicat”. Tant ell com Martorell asseguren no haver-se plantejat l’interrogant d’haver de marxar del territori d’aquí a uns anys, però d’entrada els seus punts de vista difereixen. Mentre que al primer no li importaria haver de marxar a una zona més cèntrica, el futur economista veu el seu futur vinculat al barri sí o sí: “D’aquí no vull marxar”.

Resulta rellevant el fet que no contemplin haver de marxar a l’estranger, però en el cas de la jove no li sembla un handicap aquesta opció: “A mi no m’importaria marxar; no m’agrada tancar-me portes”. “A més, una temporada per provar sempre és positiu, i si no va bé sempre pots tornar”.