Entrevista a Julio Álvarez, director del Teatre Tantarantana

Des de 1992, aquest petit teatre del Raval ha estat pioner en teatre infantil i ara, és pioner en regeneració artística / J.M.

@molina_jordi / El Teatre Tantaranta (c./ De les Flors, 22) va ser un dels pioners en fer programació infantil a Barcelona. Aleshores corria l’any 1992, i avui, més de vint anys després, torna a ser pioner en matèria de regeneració artística. Conscient dels canvis que viu l’expressió i la producció teatral, aquest petit teatre a tocar del Paral·lel cedeix un dels seus espais, l’Àtic 22, a joves companyies a través del projecte El Cicló. Parlem d’aquest projecte amb el director del teatre, Julio Àlvarez (Barcelona, 1950), que defensa el paper de les sales alternatives i la seva aportació a l’oferta artística del Paral·lel.

Comencem per descriure, en poques paraules, el projecte El Cicló.
Volem que sigui una llar d’artistes.

Davant dels nous reptes que es planteja el sector, han optat per escoltar les noves veus… Això demana certa valentia.
Potser sí, però en realitat ens hem limitat a ser sensibles a tot allò que està passant al nostre voltant. A mirar amb certa perspectiva el futur del teatre.

No totes les sales escolten els joves creadors, sovint exclosos dels circuïts més comercials del teatre…
Ens arribaven a les portes del teatre moltes iniciatives joves, sobretot sorgides de l’Institut del Teatre, a les que constantment havíem de dir no. A diferència d’altres temps, quan dels centres de formació sortien individualitats que somiàvem amb contractes del Lliure, d’en Flotats o d’alguna sèrie de TV3, ara ens arriben nuclis organitzats amb una visió renovada del teatre i amb propostes professionals damunt la taula. A força de dir no a moltes propostes interessants ens vam adonar de que qui està fora de joc érem nosaltres.

I d’aquí sorgeix el projecte El Cicló…
Es tracta de tornar a pensar en un teatre no només com a aparador d’espectacles, sinó com un lloc d’acollida per als artistes, una casa que ajudi al coneixement, al diàleg, posant l’accent sobre els creadors en lloc de fer-ho sobre el producte. I, sobretot, donar estabilitat als joves que demanen pas i oportunitats. Pensem que és bàsic donar suport al canvi generacional dins del sector.

El Tantarantana disposa de dos espais, l’Àtic 22 i Baixos 22. El Cicló l’acull la part de dalt, una mena de laboratori artístic…
El projecte d’El Cicló està estretament lligat a l’Àtic 22, un espai per experimentar i investigar. Es tracta d’una sala diàfana que permet jugar amb la disposició del públic i esquivar la rigidesa de la programacions estable, com la que fem a Baixos 22, per donar prioritat a la immediatesa. Si ens arriba un projecte professional, i un cop estudiat vèiem que té possibilitats, doncs el programem i li donem suport amb la promoció. En un moment de crisi i al llindar de la jubilació, el meu soci Víctor Suañez i jo hem volgut qüestionar-nos la forma de programar. I no només això, començar a pensar en un relleu que escenifiqui aquest canvi generacional. Podríem dir que estem mudant la pell.

El projecte d’El Cicló conviu amb la programació estable de Baixos 22, on encara s’hi poden veure titelles…
Sí, les titelles ens han acompanyat des de l’inici. Si bé a l’Àtic 22 experimentem constantment, als Baixos 22 podem dir que hi ha cert aburgesament. Des de l’inici del teatre, hem fem doble programació: infantil i adulta. La programació infantil és de caps de setmana i també per escoles i, a les nits, de dimecres a diumenge, hi ha la programació per adults.

El teatre Tantarantana està estretament lligat al barri del Raval, però és a tocar del Paral·lel… Quina relació heu tingut amb l’avinguda?
El Paral·lel està molt centrat en els grans teatres. Fa uns anys, nosaltres, tot hi estar a dos carrers, semblava que estàvem en un altre món. I això que a Barcelona els teatre estem associats i jo, personalment, he estat a la junta directiva d’ADECTA (Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya). Des de fa molts anys que hi ha l’intent de connectar el gran teatre amb el petit, però no sempre és fàcil.

Julio Álvarez, a l’entrada del teatre (c./ de les Flors, 22) / J.M.

Aquest distanciament s’ha anat reduint?
Penso que sí. D’una banda, segueix imperant una dinàmica en què es tendeix pensar en gran. És a dir, quan hi ha la Festa FEM Paral·lel, per exemple, es tanca l’avinguda pensant únicament amb els teatres del Paral·lel i no amb les sales alternatives o els centres de creació dels barris que estem a tocar. Seguim una miqueta al marge i això que nosaltres fem un cosa que cap dels teatres del Paral·lel fa: teatre infantil. Hi ha molts nens i nenes de la zona que el seu referent teatral és el Tantarantana, perquè només han vist teatre a l’escola.

El circuït comercial del Paral·lel és massa rígid per acollir les noves generacions d’artistes?
Les sales de teatre alternatives enriqueixen l’oferta cultural del Paral·lel. Ens hem d’imaginar l’avinguda com l’artèria principal, la que té més capacitat de convocatòria. Però des d’aquest eix surten unes petites ramificacions cap als barris que aporten aspectes diferenciadors. No només nosaltres, també espais com la Sala Fènix o la Vilella enriqueixen l’oferta actual. Si el Paral·lel és un menú estàndard, els barris tenim les delicatessen. Ara bé, el Victòria té mil i pico butaques i nosaltres un centenar, i és evident que en grans esdeveniments interessa l’aforament.

El vostre centre de gravetat segueix sent el Raval, més que no pas el Paral·lel…
Sempre hem incorporat el fet social al nostre teatre. Des de fa quatre anys fem el Tanta Jove, per exemple, un taller de creació amb els instituts i gent gran de la zona. Durant vuit mesos, un cop a la setmana, fan un treball de creació i, producte d’aquest intercanvi, sorgeix un espectacle que es programa de forma professional. Això permet viure un procés de creació i producció artística a persones que no sempre tindrien aquesta oportunitat.

Segurament un dels projectes més coneguts és l’Ocupa Raval…
Ocupa Raval marca una aposta clara per retratar la realitat actual, volíem impulsar un procés creatiu global i oferir al públic una experiència artística a partir d’un recorregut físic per diferents espais i carrers del barri. Totes les ciutats tenen el seu propi Raval, i nosaltres n’estem orgullosos del nostre.