Anna Pruna / Diverses entitats del Poble-sec vetllen per la salut i la reinserció de les persones sense llar. A Barcelona n’hi ha 3000. Més d’un miler viuen al carrer.

EL CAS D’EN RAÚL

En Raúl va néixer a Barcelona fa 35 anys. Als 16 anys comença a treballar i es treu el títol d’electricista d’edificis. Al cap de poc marxa a Múrcia, on treballa al sector de la construcció, però amb l’arribada de la crisi s’acaba la feina. En Raúl torna aleshores a Barcelona, deixant enrere dues ex-dones i dos fills als qui cada mes els ha de passar una pensió. Arriba aquí sense un lloc on viure i l’única persona que li fa costat és la seva àvia: mentre viu a casa seva pot aconseguir algunes feines per passar la pensió als seus fills. Amb la mort de l’àvia, en Raúl ho perd tot i de la nit al dia es troba al carrer, compartint espai a caixers, racons i parcs amb cocaïnòmans, alcohòlics i persones que dibuixen al seu rostre la paraula desesperació. “Viure al carrer és el pitjor que li pot passar a una persona, explica, no descanses, no dorms, t’aprimes i els dies se t’escapen entre buscar menjar i un lloc on mantenir la higiene. Si no surts del circuit estàs acabat”.

Un fenomen multicausal

Fa un any i mig que en Raúl no té llar però ha pogut deixar el carrer i ara viu a l’alberg que la Fundació Sant Joan de Déu té a Creu dels Molers. Ha trobat una feina i està buscant una habitació per marxar de l’alberg. En Raúl pot explicar la seva història però molts dels seus companys ja no poden fer-ho: “El carrer et consumeix, diu, estàs exposat a que et passi qualsevol cosa. En el que portem d’any ja he perdut vuit persones que vaig conèixer al carrer. Viure-hi t’acurta la vida uns 20 anys”.

Una persona sense llar dormint a les Tres Xemeneies / Juan Lemus-Arrels

Tècnics i assistents socials dels serveis d’atenció coincideixen en afirmar que una de les causes més comunes per acabar al carrer és la pèrdua de vincles, com és el cas d’en Raúl. “Tots ells tenen en comú que han fracassat en els vincles. Per adversitats de la vida com un divorci, la pèrdua de la feina, el consum de tòxics… han experimentat el rebuig del seu entorn familiar i social”, explica en Joaquim Corral, Director de Sant Pere Claver-Fundació Serveis Socials.

Recursos al Poble-sec

No obstant, per oferir ajuda a les persones sense llar cal estudiar cas per cas i això és el que fan entitats del barri com Bona Voluntat en Acció, l’ONG que des de fa 20 anys treballa promovent la inserció laboral: “Ens encarreguem d’informar les persones sense sostre de les possibilitats que tenen. En cas que siguin immigrants els indiquem on empadronar-se. Això és molt important per tal que puguin accedir a l’assistència sanitària i tramitar la targeta de treball”, explica l’Alicia Ordovás, treballadora social d’aquest centre.

Des dels Serveis Socials Sant Joan de Déu-Barcelona acullen 52 persones sense llar que venen derivades dels serveis d’inserció social o els CPA (Centres de Primera Acollida) i que passen a l’alberg una mitjana de 100 dies, tot i que la durada varia molt depenent de cada cas. “Dormen aquí, els donem roba, àpats i els fem un seguiment social, un pla de treball individualitzat per veure quines opcions té cada resident”, diu en Francesc Pous, responsable de l’alberg. En Raúl, que hi viu des de fa set mesos, ho té clar: “Qui acaba a Sant Joan de Déu i no aprofita l’oportunitat és perquè no vol”.

Una altra fundació que acompanya les persones sense llar és Arrels: “Treballem amb equips de carrer per veure la situació de vulnerabilitat de les persones i intentem oferir-los una llar. Actualment tenim 76 pisos i una residència amb 34 places però encara manquen recursos”, explica Ferran Busquets, director d’Arrels Fundació.

Problema estructural

Barcelona és la ciutat que ofereix més dificultats per accedir a un habitatge: “Algunes de les persones que arriben a l’alberg tenen feina, feines precàries o inestables amb salaris de 400€”, explica el Francesc Pous. Una habitació a Barcelona suposa uns 350€ i moltes persones es veuen abocades a dormir a l’alberg com a recurs per poder fer un petit pla d’estalvis. Les entitats reclamen més parc públic d’habitatge i poder fer ús dels pisos buits i abandonats que hi ha a la ciutat.

Marxa a favor de la campanya per a que ningú hagi de dormir al carrer / Juan Lemus-Arrels

Dades que parlen per sí soles

De les 1.026 persones que dormen al carrer a Barcelona, 188 ho fan a Sants Montjuïc. Hi ha 1.954 persones allotjades en equipaments municipals o entitats socials i 415 que viuen en assentaments irregulars. Des del 2008 fins a l’actualitat el nombre de persones que dormen a la via pública ha augmentat un 56%. El 90% de les persones sense llar són homes i el 19% pateixen una situació de vulnerabilitat molt elevada. L’esperança de vida és de 58 anys i el 12% d’ells tenen estudis superiors.

Sensellarisme i salut mental

A moltes de les persones que no tenen llar se’ls suma una problemàtica afegida: les malalties mentals. La fundació de serveis socials de Sant Pere Claver ofereix assistència a persones sense sostre amb problemes de salut mental. Ho fan a través de dos serveis: l’Equip de Salut Mental per a persones sense sostre (ESMES), format per un equip de psiquiatres i acompanyants terapèutics que recorren els carrers i detecten persones amb possibles trastorns, els deriven i els ofereixen tractament. Aquest servei treballa actualment amb un centenar de persones. I també compten amb la recent obertura del Centre Cal Muns, amb 45 places, que ofereix un conjunt integrat de serveis de salut, socials i residencials per a les persones més vulnerables. “El nostre objectiu és derivar cada persona segons les seves necessitats. Als qui tenen la possibilitat de viure independentment se’ls intenta oferir un habitatge” explica en Joaquim Corral. “Abans, afegeix, hi havia moltes persones al carrer amb problemes de salut mental que no accedien als recursos perquè no els coneixien”. Un altre programa amb el que treballen des de Sant Pere Claver és l’anomenat Primera Llar, un model inspirat en l’internacional Housing First a través del qual s’ofereix una llar amb unes condicions de pagament molt adaptades per a persones que tenen llarg recorregut de vida en el carrer: “D’aquesta manera poden iniciar un procés de recuperació i començar un espai de vida” diu Corral. Al programa Primera Llar hi poden accedir problemes que tinguin o no problemes de salut mental. La màxima condició que se’ls exigeix és que no acumulin objectes i que no molestin els veïns.

Sala de jocs i biblioteca de l’alberg de Sant Joan de Déu Serveis Socials al Poble-sec. / St Joan de Déu

LES CLAUS

• • Raúl (Resident a SS Sant Joan de Déu Barcelona): “Gràcies a la Fundació he pogut recuperar la motivació per moure’m i buscar feina. Si saps aprofitar l’oportunitat pots sortir del pou”

  • Ferran Busquets (Arrels Fundació): “Demanem, com a mesura pal·liativa, obrir espais a tots els barris on els sense llar puguin dormir a cobert, fins que trobem una solució millor”

  • Alicia Ordovás (Bona Voluntat en Acció): “Hi ha manca de recursos, a l’hivern hi ha persones que es queden fora dels alberg perquè no hi ha prou places”

  • Joaquim Corral (Sant Pere Claver): “Hem començat a detectar gent que dorm al cotxe. Fan la seva jornada laboral però no poden permetre’s un pis i viuen al cotxe”