Anna Pruna / La cantant Gemma Humet (Terrassa, 1988) ha mamat la música des de ben petita. Té estudis de piano i cant jazz i, a l’abril de 2015, va treure el seu primer disc d’estudi: ‘Si canto enrere’. Ara, acaba de treure el segon: ‘Encara’. Revolucionaria i defensora de causes justes, l’any 2013 va posar la seva veu en l’acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya. El 2015 va cantar a l’escenari oficial de la Via lliure i enguany ha participat, juntament amb altres músics, en la gravació del tema Agafant l’Horitzó, en favor de la independència, que ha superat amb escreix els dos milions de visualitzacions a Youtube. Parlem uns minuts amb aquesta noia de veu dolça i idees clares i ens deixem portar per la sonoritat de les seves paraules…
Com van ser els teus inicis en el món de la música?
A casa meva som quatre germans i, excepte la meva mare, tota la meva família s’han dedicat a la música, més o menys professionalment. La veritat és que mai m’he plantejat fer una altra cosa. Faig música des dels cinc anys: vaig estar a una escola de música de Terrassa, després al conservatori de Terrassa i després a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya).
Vas estudiar piano i després vas redirigir la teva carrera cap al jazz.
Vaig començar a l’ESMUC fent piano clàssic, jo tocava el piano des dels cinc anys i anava realment per a pianista, però vaig decidir tornar a fer les proves d’accés per fer cant jazz i vaig redirigir la meva carrera. Ho vaig fer perquè el meu germà és pianista clàssic i, quan veia la seva vida i el que ell feia, pensava que allò no era el que jo volia fer.
Quan decideixes que vols ser cantant?
Sempre havia volgut cantar però, per timidesa, no m’atrevia ni a dir-ho. Llavors va arribar un moment, amb 18 anys, que vaig dir: prou, s’ha acabat! Si el que jo vull és cantar, he d’anar cap a aquí.
Com defineixes el teu estil com a artista?
M’agraden moltes coses i sempre costa trobar l’etiqueta perfecta. Jo dic que faig cançó d’autor mediterrània, perquè la meva veu és molt d’aquí però no estic fent cançó d’arrel. Faig cançó d’autor i m’agrada molt explicar històries, que les meves cançons diguin alguna cosa.
Et sents més còmoda interpretant o et consideres cantautora?
Em costa molt sentir-me identificada amb l’etiqueta de cantautora. Jo he estudiat tota la vida per ser músic i em sento intèrpret de les cançons, també de les meves. Però suposo que, si ens cenyim al que significa la paraula cantautor, evidentment ho sóc.
Quines són les teves referències musicals?
A casa meva s’ha begut molta música i des que era petita he escoltat coses molt diferents: fados, nova cançó, Llach, Maria del Mar Bonet… Després vaig passar una etapa a l’adolescència en què no escoltava per res aquest tipus de música, però al final hi he acabat tornant. També he escoltat molt jazz, pop i a l’ESMUC et trobes gent de moltes disciplines diferents: música tradicional, clàssic, flamenc, modern… I et fa descobrir molts móns i tenir imputs nous.
Parla’ns del teu segon disc, ‘Encara’.
És un disc que tenia moltes ganes de fer. El primer es basava en parlar de les meves vivències, era més introspectiu. En aquest segon disc tenia ganes de fer una mica de valoració i mostrar el que penso de les coses que estan passant globalment. Estem en un moment en què hi ha moltes guerres, tenim una crisi al Mediterrani molt important… Tenia la necessitat d’expressar-me, d’explicar que no estic d’acord amb les polítiques que s’estan fent. I penso que és un moment en què, les persones que tenim un micròfon i un públic al davant, no podem deixar de dir el que pensem. En el meu cas, estar callada va en contra de la meva moral.
De fet has posat veu a causes com la dels refugiats i recentment a la cançó ‘Agafant l’Horitzó’ en favor del sí a la independència. Creus que el fet de posicionar-te políticament pot restringir el teu públic?
Pot ser que sí, però si me’l restringeix, simplement és que no és el meu públic. M’agrada ser molt honesta i sincera amb mi mateixa i amb els demés i, si no puc dir el que penso, senyal que el meu públic són unes altres persones.
La cantant Gemma Humet en la promoció del seu darrer disc / GH
Com ha estat l’experiència de gravar ‘Agafant l’Horitzó’ amb grups com Txarango, Aspencat o Cesc Freixas?
Va ser molt maco, estàvem entre amics perquè la majoria ens coneixem de fa temps. Va ser molt bonic trobar punts d’unió amb persones que pensem el mateix. Aquest tema ha tingut molt més ressò del que esperava i m’ha portat moltes coses bones.
Creus que t’ha obert més portes?
Com que són coses de les que es parla tant i et veu tanta gent, sí que crec que gràcies a això m’ha descobert molta gent. Però a mi em fa tanta il·lusió poder-hi ser, formar part d’aquesta causa, que tampoc em plantejo si ho estic fent per arribar a més gent. Simplement jo hi crec.
Cada any surt una nova fornada de músics professionals dels conservatoris. Creus que tots podran trobar el seu forat per dedicar-se a la música?
Crec que això depèn molt de les ambicions que tingui cadascú. Potser una persona serà feliç tocant a clubs de jazz cada nit i una altra voldrà ser súper famosa. Estem en un sector en el que t’has de buscar tant la vida que crec que, si realment hi creus, al final acabes trobant el teu forat. Pots viure de la música però no sé si pots viure només de fer concerts.