Connecta amb nosaltres

Economia

Radiografia al modus operandi dels fons voltors

Els fons voltors juguen al Monopoly amb les finques del Poble-sec

Publicat

on

“Oportunitat única per gaudir de l’estil de vida propi de la ciutat. Dotze apartaments elegants i moderns en un dels barris més animats de Barcelona, el Poble-sec”. Amb aquestes línies la companyia Norvet Property Development publicita la promoció que actualment ofereix al número 33-35 del carrer Poeta Cabanyes. Un projecte que va posar en marxa des de zero amb la compra del garatge que hi havia al solar i on ja ha començat a aixecar habitatges per vendre’ls des de 447.000 euros. Cal destacar que l’obra no és l’única que la companyia desenvolupa al barri, sinó que només és un dels cinc projectes que té actualment en marxa, els quals ja han posat en peu de guerra als veïns i veïnes.

Abans d’entrar en matèria, però, cal analitzar qui i què és Norvet per entendre les seves intencions comercials al Poble-sec. Amb la seu establerta a la Casa de les Punxes de l’avinguda Diagonal, la companyia està distribuïda en una xarxa de cinc empreses batejades amb noms diferents, però que al cap i a la fi es dediquen a gestionar els actius immobiliaris de la matriu. Respecte al capital, aquest prové tant d’Espanya com d’Israel, país del qual és originari el seu director i administrador únic, Alon Ozer Yunger.

Diners d’Israel

La relació d’Israel amb Barcelona queda perfectament radiografiada en les xifres que fins ara s’han fet públiques. Segons dades del Ministeri d’Economia, només l’any 2016 Israel va invertir més de 12 milions d’euros bruts en el mercat del totxo català. En paral·lel, mesos enrere la immobiliària dedicada a la compra, reforma i venda integral d’edificis, MK Premium, reconeixia en una entrevista a la revista Masala que entre el 75% i el 80% dels seus clients provenen d’Israel.

Qui més pot estar interessat a adquirir aquests habitatges? Tots aquells estranjers que vulguin aconseguir la residència espanyola mitjançat la Golden Visa; la targeta impulsada des del 2013 pel Govern d’Espanya i que s’entrega a tots aquells que facin una inversió igual o superior als 500.000 euros. En aquest sentit, l’esquer de l’Estat també és utilitzat per la mateixa Norvet a la seva plana web. Segons assenyalen, “totes les propietats de Norvet s’adeqüen al requisit de la Golden Visa” i “no és necessari que el mínim de 500.000 euros s’inverteixi en un sol immoble, […], es poden realitzar inversions més petites que en conjunt sumin l’import necessari per a la concessió de la Golden Visa”, detallen.

Surten els veïns, entren els inversos

Com pot resultar evident, el poder adquisitiu mitjà dels veïns i veïnes del Poble-sec no resulta atractiu pels fons voltors. Més aviat se n’aprofiten, assenyalen des del Sindicat de Barri del Poble-sec. Com? Si bé una forma seria esperant que als inquilins se’ls esgoti el contracte de lloguer per no renovar-los, sovint s’opta per la via ràpida d’oferir diners perquè rescindeixin els seus contractes i marxin de la finca. Una operació que segons diversos testimonis ja s’ha dut a terme als carrers de Murillo, 12; Margarit, 25; Elkano, 15 i Mare de Déu del Remei, 44; (cal recordar que la promoció de Poeta Cabanyes ha sigut sobre les restes d’un antic garatge).

Si més no, cal tenir en compte que el modus operandi resulta difícil de detectar per la confidencialitat amb què es duu a terme l’operació, la qual també resulta ser l’origen del mòbing immobiliari. Tal com relata Sergi Barrios del Sindicat de Barri del Poble-sec, en aquest cas el paper de Norvet és el de “localitzar una finca que estigui degradada i/o amb veïns amb contractes de tres anys a qui ofereixen diners perquè marxin”. 

Què passa amb aquells que no accepten els diners? L’empresa “genera una situació de degradació de l’escala fins que la gent decideix marxar o bé els fan mòbing immobiliari directament”, assenyala Barrios. L’exemple és la família de Feliciano Esteves, veí del carrer del número 12 del carrer Murillo i a qui Norvet ha intentat desnonar en fins a quatre ocasions (totes elles, de forma infructuosa per l’acció veïnal). Com? En no acceptar les quantitats de diners que li oferia la societat, aquesta va canviar el número de compte on havia d’ingressar el lloguer Esteves i després el va denunciar per impagament.

L’experiència en mòbing immobiliari de Norvet

Cal destacar que la denúncia per impagament actualment és la més utilitzada pels fons voltors a l’hora de desnonar famílies. Una tècnica que, tal com expliquen des del Sindicat de Barri, es pot evitar: “En cas que hagi un canvi de compte corrent o no s’accepti el pagament en mà, s’ha d’anar a la Ciutat de la Justícia i consignar el pagament del lloguer; d’aquesta manera demostres que tens la intenció de pagar, fet que realment és el que l’importa al jutge”, explica Barrios. Al cap i a la fi, quan un fons voltor compra una finca, la llei tampoc obliga a comunicar als seus inquilins que l’immoble té un nou propietari.

De totes maneres, si la llei no satisfà els objectius de Norvet, la companyia es val d’altres recursos. Quins antecedents té en aquest sentit? La presumpta contractació d’empreses com Desokupa. Tal com ha exposat la mateixa regidora del Districte de Sants-Montjuïc, Laura Pérez, “Norvet està sent investigada pel jutjat número 31 de Barcelona per haver contractat Desokupa [amb l’objectiu] de dur a terme un desallotjament extrajudicial”. En aquest cas, fins i tot l’Ajuntament de Barcelona s’ha presentat com a acusació popular al judici, mentre que l’Observatori DESC ha presentat una querella directament contra el seu director, Ozer Yunger i la societat Desokupa.

El lliure mercat s’imposa 

Per a Norvet no hi ha res més dolç que una finca d’època. “Compren amb grans quantitats de diners edificis degradats o en procés de degradació, preferiblement de finals del segle XIX i principis del XX amb un cert interès modernista o noucentista”, explica el membre del Sindicat de Barri del Poble-sec, Sergi Barrios. Immobles amb unes característiques estètiques per reformar, restaurar i després vendre com a “habitatges de luxe”, assenyala la regidora del Districte, Laura Pérez. La rendibilitat que extreuen dels habitatges es pot multiplicar per cinc, assegura Barrios.

El lliure mercat s’imposa, tot i que l’Ajuntament faci la traveta a aquestes empreses. Tal com deia dies enrere el regidor d’Habitatge, Josep Maria Montaner, el consistori havia aturat el 29 de gener les obres al número 12 del carrer Murillo per “incomplir la normativa urbanística”, Segons ha detallat Pérez, en comptes de fer la vintena d’obres menors que figurava en els permisos municipals, s’estava efectuant una reforma integral de l’edifici.

Tot plegat, amb afectacions a les zones comuns i a tots els habitatges, llevat de dos habitatges: el de la família de Feliciano Esteves i el d’un segon veí de renda antiga a qui Norvet havia ofert traslladar-se a viure a un local sense cèdula d’habitabilitat, ha explicat la regidora. Si bé actualment les obres es troben aturades i suspeses, la regidora lamenta que “s’estigui expulsant als veïns dels seus pisos i se’ls estigui substituint per habitatges de luxe”.

En el cas de l’obra del carrer del Poeta Cabanyes el Districte ja ha posat en marxa un expedient sancionador per enderrocar la construcció de forma irregular. Des del Govern de Barcelona es veuen incapaços de resoldre tot el problema de l’habitatge, segons el regidor en la matèria, Josep Maria Montaner, “els ajuntaments no podem fer lleis” i només poden “actuar amb la màxima duresa” si es detecta alguna irregularitat en “intervencions abusives, fraudulentes i il·legals”, conclou.

 

Economia

‘O Meu Lar’: 35 anys de tradició gastronòmica

Publicat

on

El restaurant O Meu Lar, ubicat al carrer Margarit, 24, és un referent de la gastronomia tradicional des de fa 35 anys. Actualment, sota la direcció de Santi Rodríguez Méndez, aquest establiment familiar ha resistit el pas del temps i les diverses crisis econòmiques, consolidant-se com un espai de proximitat i qualitat per als amants de la cuina casolana.

Els orígens

El projecte va néixer com una iniciativa familiar, impulsada pels pares de Santi i el seu germà. L’objectiu inicial era crear un bar que, amb el temps, evolucionés cap a un restaurant especialitzat en marisc de Galícia i carns de qualitat. Amb una brasa a la vista i una selecció de productes frescos, O Meu Lar s’ha convertit en un lloc de trobada per a la gent del barri i visitants de tota Barcelona.

L’actual propietari, que porta 25 anys al capdavant del negoci, destaca la importància del boca-orella en l’èxit de l’establiment: “Abans, quan no hi havia tants telèfons mòbils, la gent recomanava els restaurants de forma directa. La nostra clientela ens coneixia i ens feia confiança”, explica.

Un barri en transformació

El Poble-sec ha experimentat grans canvis al llarg de les dècades. Rodríguez recorda amb nostàlgia l’època en què el barri tenia una oferta gastronòmica molt rica i variada. “Ara trobem menys establiments tradicionals i més cadenes i multinacionals. La competència era sana i donava prestigi al barri, però avui dia molts locals emblemàtics han tancat”, lamenta.

Aquesta transformació també ha tingut un impacte en el negoci. L’especulació immobiliària i l’augment del turisme han provocat una pujada dels preus dels lloguers i un canvi en el perfil dels clients. Tot i això, O Meu Lar continua fidel als seus valors: oferir menjar de qualitat a un preu just, mentre manté una relació propera amb la seva clientela habitual.

Un futur incert

El relleu generacional és un dels grans desafiaments per als negocis familiars. Rodríguez reconeix que la seva generació ja va viure una pèrdua del relleu tradicional, i ara com ara no tenen clar si la tercera generació continuarà amb el negoci. “Els meus fills tenen 12 i 16 anys, i tot i que han crescut veient el nostre esforç, no sé si voldran seguir aquest camí. Aquest ofici és dur. Jo sempre els hi recordo l’important que és estudiar”, afirma.•

Continua llegint

Economia

Cacau, el diner comestible

Publicat

on

Per

Pels cronistes d’Índies no existia la moneda en el Mèxic precolombí perquè, per ells, només era “moneda” un tros de metall amb la marca d’algú que la garantís. Però el concepte “moneda” és més ampli, i qualsevol matèria que s’empri com a tal prové d’una convenció social, la qual li adjudica un valor que permet que es pugui canviar per qualsevol objecte. Aquest és el cas de les ametlles de cacau.

El vestigi més antic del cacau s’ha trobat al sud de l’Equador i data del 5500 aC. Els humans el van dur a Mesoamèrica, atès que els Andes impedien un desplaçament natural. Se’n coneixien quatre varietats, anomenades en nàhuatl cuauhcacáhuatl, mecacáhuatl, xoxhicáhuatl i tlalcáhuatl. Les tres primeres s’usaven com a moneda i la darrera de les esmentades, de gra més petit, servia per a preparar la beguda, la xocolata, a la qual només tenien accés les classes privilegiades. El mot prové dels maies, que anomenaven l’arbre kakhauatl, de kakh, “foc” i atl, “aigua”, perquè aquesta, es localitzava a prop dels arbres de cacau. El deu civilitzador d’aquells pobles, anomenat Quetzacóatl, Kukulkan o Gucumatz, per asteques, maies i quitxés, respectivament, els va dur la llavor del cacau. D’aquí el nom científic de Theobroma cacao (del grec theos, “deu”, i broma, “aliment”), “l’aliment dels deus”, que li va donar el naturalista suec Carl von Linné.

El cacau era la moneda comuna d’asteques, maies, quitxés, mames, totonaques, zapoteques i mixteques, entre d’altres. Gran part del comerç en els mercats d’aquests pobles es feia per simple intercanvi, però per als petits pagaments s’usaven els grans de cacau. Per a les compres de més import s’empraven unes mantes de cotó anomenades cuatchli o patolcuachtli, que alguns cronistes anomenaven toldillos, i que valien 100 grans de cacau. També s’emprava una mena d’ametlla anomenada patachli, i també grans d’or ficats dins d’uns canuts de ploma d’au.

El que va permetre l’ús del cacau com a moneda va ser que es podia fraccionar i transportar fàcilment, així com conservar i emmagatzemar. No tots podien tenir-hi accés, perquè la plantació i emmagatzematge estaven a càrrec de la noblesa. Els conquistadors castellans van haver d’acceptar el cacau com a moneda davant de la manca de circulació de moneda metàl·lica.

Al llarg dels segles, el cacau es va continuar utilitzant com a moneda, encara que limitat a l’àmbit indígena. Així, Félix W. Mac Bryde, en una obra descriptiva de la cultura i història del sud-oest de Guatemala, afirma que el 1914 en un mercat de Mazatenango un cigar o un glop d’aiguardent valien cinc o sis grans de cacau.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

on

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024