Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Joan Turu: “És molt fàcil demanar que canviïn les coses de fora però és més difícil canviar un mateix”

Quan el Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) va obrir els ulls ja es va adonar que les coses no rutllaven del tot bé al món… però això no el va frenar ni el va ensopir. Al contrari. Aquest entusiasta s’ha dedicat a canviar el món amb les seves il·lustracions. Autor de Rebel·lió a l’escola o Quan perdem la por, l’entrevistem amb motiu de la seva darrera obra, Els homes plorem i per endinsar-nos en les seves idees sobre la vida, les relacions, els fills, l’educació i la societat.

Publicat

on

Sempre t’han acompanyat un llapis i una capsa de colors per transmetre al món la manera com t’agradaria que anessin les coses. Te n’has sortit?
Ara estic en un procés de mirar molt cap endins. Considero que hi ha una part de l’esquerra que entén i veu molt necessari el canvi social i focalitza molt en desgranar com és la societat. En part hi estic d’acord, però també és cert que he conviscut amb persones de moviments socials que miren molt cap enfora, per canviar la part de fora i prou. Ara vull buscar l’equilibri: canviar coses externes, sí, però també vull mirar endins i saber quantes coses he de canviar jo. És molt fàcil demanar a fora que canviïn les coses, però és més difícil fer-ho un mateix. Jo sempre em pregunto: d’on em ve aquesta responsabilitat social?

L’educació actual és efectiva?
Crec que una part de l’educació ve de la comunicació. Els mitjans de comunicació han d’informar perquè si un no sap que està passant alguna cosa, si no es visibilitza un fet, difícilment el podré canviar. Sempre penso: on puc invertir la meva energia perquè doni el màxim de fruits possible? Crec que ens hem de focalitzar en la infància. L’educació en els primers set anys ens marca de per vida. Podem ser-ne més o menys conscients, però les percepcions de la vida, l’autoestima, etc. vénen d’aquí. Per això hem de protegir aquesta etapa i hem de vetllar per ella. Estic convençut que si hagués viscut una altra infància seria molt diferent. I per trobar la part positiva: moltes coses del que soc avui, vénen de la infància. Per exemple, vinc de l’esplai, i del compromís social que em va deixar aquesta organització.

Creus que l’educació emocional s’està tractant a les escoles?
No tinc capacitat per parlar-ne. Sé que hi ha una part de l’educació emocional que, com a mínim, sona més. Però crec que som una societat que viu bastant de cara a la galeria. A vegades, a la que rasques una mica veus que no hi ha res. Passa amb els mètodes educatius de les escoles: encara costa el canvi. Però també és certa una cosa: a vegades carreguem tot el pes de l’educació a l’escola.

Tornant a l’actualitat. Hi ha 56 conflictes bèl·lics al món. Com podem mostrar als infants valors de pau tal com estan les coses?
Ho lligo amb dos temes: d’una banda, la hipocresia de “celebrem el dia escolar de la pau”… amb els casos d’assetjament que hi ha als centres educatius. Treballen un dia la pau i ja s’ha acabat. Moltes vegades, ens fiquem la samarreta un dia i ja ens quedem tranquils, però has de pensar que això no només es tracta d’un dia. És molt fàcil demanar la pau a Ucraïna i que difícil és, com a professor, o com a pare o com a parella, no estar en guerra. És precisament aquí on puc fer alguna cosa.

Els infants necessiten exemples.
Per això jo no promouré mai la violència, però entenc que, a vegades, sigui necessari un cop de puny sobre la taula. Des de la meva posició de privilegiat és molt fàcil dir que la violència no és el camí. Clar, ho dic tenint un plat a taula cada dia. Però jo no li diré a algú que té un conflicte, per exemple, al Kurdistan o a on sigui, que no agafi les armes. La violència no és un camí que promouré, però tampoc el jutjaré. Profundament, crec que el canvi social ha de venir a través de la pau.

Parlant de canvis. Creus que és utòpic pensar que ens en podem sortir sense els diners? 
Crec que el món és molt complex. Jo et puc dir: jo menjo ecològic. Molt bé. Però, si tothom mengés aquest tipus de menjar seria insostenible. Per tant, és tot molt complicat, i la nostra ment necessita simplificar-ho per quedar-se tranquil. Jo visc amb moltes contradiccions. Totes les accions tenen moltes implicacions.

Parlem ara del teu llibre Els homes plorem. Al protagonista de la història no li va bé quan intenta ser algú diferent al que ell és realment. Creus que estem ensenyant això als infants? A no ser ells?
Fem entrar en contradicció als infants dient-los que siguin ells mateixos, però la societat no premia, precisament, aquest fet. Et poso un exemple: conec una família amb un infant que té l’expressió de gènere de noia. La família ha optat per dir-li: aquest jersei millor no te’l posis. Ho fan per protegir la criatura. Clar, no soc ningú per jutjar aquesta família, però és el que fem tots. El meu fill va amb cueta i clips a la llar d’infants, allà encara no ha viscut cap situació complicada. Si l’expressió de gènere del meu fill és femenina o li agrada anar amb brilli-brill, jo li faré suport. Tanmateix crec que és millor explicar-li què pot trobar fora de casa: vius en una societat en la qual no se’t permetrà sortir de la norma de ser nena o nen. I si ho fas, pillaràs.

Per a quina edat és el teu llibre?
Jo crec que no té edat concreta. Recordo llegir el Petit Príncep de petit i no entendre res, tanmateix em va encantar. La majoria d’aquests llibres estan a la secció infantil i a mi m’encanten! I tinc 38 anys. (riu)

Estàs content amb el teu dia a dia? Tens algun projecte que ens puguis detallar?
Estic en un moment dolç i molt gratificant, i intento prendre consciència de la responsabilitat que tinc, tot i que tampoc no m’agrada massa aquesta paraula! És molta pressió i si reviso tant el que faig, llavors perdo espontaneïtat. M’ha passat amb molts grups de música: considero que el millor àlbum és el primer. Comencen frescos i després es professionalitzen i perden l’essència. Jo intento no perdre l’essència.

AMIC

Entrevistes

Isaac Cortés i Domingo: “L’art és simplement l’expressió de l’ànima”

Isaac Cortés i Domingo (Barcelona, 1978) és un escriptor badaloní que fa dos anys que resideix al barri del Poble-sec. Col·laborador de la revista Paral·lel Oh!, és escriptor de contes, entre els quals destaquen ‘El pou de l’era’, guanyador del Premi Guillem de Belibasta, i ‘Velcro’, guanyador del Premi Francesc Candela. En una entrevista al bar Mombiela, clàssic local del Poble-sec, Cortés parla de la seva carrera literària i de l’expressió artística en el marc d’una societat cada cop més individualitzada.

Publicat

on

Comencem parlant una mica dels teus orígens, ets del Poble-sec de tota la vida?
La meva família és de Badalona, i jo he viscut la meva infància allà, tot i que he viscut a Vallcarca, al Raval, al Born… I ara, al febrer farà dos anys que vaig venir a viure al Poble-sec, que ha estat com un nou començament a la meva vida. Vaig començar a escriure de forma més professional amb trenta llargs, perquè vaig ser pare molt jove, als 20 anys, i tot i haver estudiat filologia romànica vaig haver de buscar-me la vida per tirar endavant.

Com vas acabar escrivint pel Paral·lel Oh!?
Un dia, al bar Mombiela, vaig veure la publicació del Paral·lel Oh!, i em va cridar l’atenció. Els vaig escriure explicant que feia contes, que no m’hi guanyava la vida, però que, ja que estava al barri, volia contribuir en alguna cosa; i ara cada mes escric un conte per a la revista. Ara mateix m’agradaria molt impartir cursos de literatura gratuïts, però m’està sobtant molt perquè no estic trobant llocs on fer-los. Penso que el barri és una petita comunitat i cal que ens ajudem els uns als altres per no seguir amb la línia deshumanitzada que estem vivint avui dia, que ens aboca a un individualisme que no ens deixa veure més enllà. I també tenint en compte que per a mi és vital poder transmetre quelcom tan inherent a l’ésser humà com la creació artística, i fer-ho de forma gratuïta perquè tothom pugui accedir-hi.

Per què contes? Per què no un altre gènere?
El conte el vaig descobrir en un curs de l’Ateneu Barcelonès i allà em vaig adonar que ara per ara no tinc fons per fer una novel·la. Una novel·la és per a un corredor de maratons, perquè t’hi has d’estar amb la mateixa història un període llarg de temps, i, en canvi, un conte el pots escriure en una setmana, la història comença i acaba amb una introducció, un nus i un desenllaç i després passes a una altra cosa. A més a més, aquí a Barcelona veus coses realment extraordinàries, gent que ho passa molt malament per tirar endavant, i també gent que viu molt bé. Quina història deu tenir el senyor del Mombiela? El senyor que passa aquí 12 hores tancat, o aquest senyor que està travessant el carrer? Són històries molt interessants per a mi i penso que he d’escriure-hi.

El fet de ser pare d’hora ha acabat fent que vegis la teva carrera literària truncada?
L’ha endarrerit, i per això tinc la sensació que vull fer moltes coses i que em falta temps. De totes maneres, el món literari està molt precaritzat i aquí a Espanya el conte no és un gènere gaire valorat, com ho podria ser a Estats Units o Mèxic. Aquí tenim a Calders, Monzó, Pàmies… gent mediàtica que escriu contes que la gent llegeix, però està poc valorat. A mi molts cops m’han preguntat: i la novel·la, per quan? I no és un pas posterior a l’escriptura de contes.

I és fàcil obrir-se portes en el panorama literari català sense tenir res al darrere?
Sí, és molt complicat perquè aquí a Catalunya publica gent molt mediàtica o coses que estan molt bé però que han de tenir una gran seguretat econòmica per a les editorials. Jo de moment he anat provant a concursos, no he contactat amb cap editorial, però companys de l’Ateneu que escriuen molt bé sí que hi han contactat i s’han acabat autofinançant la novel·la. També entenc el paper de les editorials, perquè no deixen de ser un negoci i a ells els interessa vendre llibres, no buscar la qualitat literària més alta.

Ser escriptor és una professió condemnada a la precarietat?
Vivim en una societat capitalista en què el principal objectiu és vendre, i l’art és simplement l’expressió de l’ànima a través de l’expressió artística, i això ni ven, ni interessa. Els que ens dediquem a l’evolució de l’ànima estem condemnats a la precarietat perquè l’evolució de l’ésser humà està virant cap a una altra banda. O fas una obra mestra, o alguna cosa que es consumeixi ràpid, o estàs perdut.

Parlem dels dos contes amb què has guanyat concursos, El pou de l’era i Velcro, de què tracten?
El primer concurs que vaig guanyar, el Premi Guillem de Belibasta, va ser amb El pou de l’era que està ambientant en un petit poble del Pirineu, tracta d’una nena a qui se li mor el pare, que abans de morir li ha donat una sèrie de lliçons sobre la vida per poder tirar endavant. Realment el conte tracta del pes i la influència que tenen els nostres pares sobre nosaltres. La meva mare, per exemple, és una persona amb moltes pors, i com que ella té molta por, també la transmet als fills. A mi, per exemple, em feia por anar amb bicicleta perquè a ella li feia molt respecte que anés amb bicicleta. I el conte va d’això, d’aquesta empremta que ens deixen  els pares que de vegades ens salva o de vegades ens posa lloses al damunt que ens hem d’anar traient. I l’altre conte, Velcro, guanyador del Premi Francesc Candela, és la història d’un noi que treballa a Glovo. El conte és ràpid i curt, amb molts punts i seguits perquè la vida dels treballadors de Glovo és precisament anar d’un lloc a l’altre sense parar; però resulta que el protagonista, que va amb el patinet per repartir unes pizzes, arriba a una casa on un senyor li demana que hi entri perquè ha tingut un problema amb la dona. El noi té un debat perquè no pot parar de repartir, però alhora necessita bones ressenyes per poder seguir treballant, així que hi entra, però quan és a dins veu a la dona morta. I aquí comença una curta però intensa història que descobriràs si llegeixes el conte.

Continua llegint

Entrevistes

Frank Capdet: “‘Golfus de Roma’ és un espectacle en la seva forma més genuïna’’

Frank Capdet (Barcelona, 1971) és l’actor i veí del Paral·lel que interpreta a Hysterium a l’obra Golfus de Roma, la comèdia musical en català guardonada amb sis Premis Tony que ha estat estrenada recentment al Teatre Condal de Barcelona. Amb una llarga trajectòria en què ha passat per televisió, cinema i teatre, Capdet ha estat nominat cinc cops com a Millor Actor de Teatre Musical als Premis Butaca i ha participat d’obres com La Bella y la Bestia, La Venganza de Don Mendo o La pell de brau, entre moltes altres.

Publicat

on

‘Golfus de Roma’ és una adaptació de tres obres de Plaute, com ha estat adaptar un clàssic romà al segle XXI?
Hem d’entendre que ens ubiquem a l’Antiga Roma, encara hi ha esclaus i un d’ells és Pseudolus, un esclau irreverent que intenta aconseguir la llibertat ajudant a Eros, el fill del seu amo, a guanyar-se l’amor de Phília, però resulta que Phília pertany a M. Lycus, que l’ha venuda al general Miles Gloriosus, pel que tota l’obra és un embolic divertidíssim que gira entorn d’aquesta història. L’obra no s’ha volgut adaptar al context actual, sinó que s’ha fet una relectura perquè no hi apareguin trets misògins o una burla de la prostitució.

Creus que la comèdia musical és un gènere que està de moda?
Està de moda gairebé per una necessitat fisiològica, i és que la gent fa molts anys que encadena una crisi amb una altra, i després de la pandèmia la gent té moltes ganes de passar-ho bé, de desconnectar i treure l’angoixa, i això t’ho dona Golfus de Roma.

Deu ser una mica complicat generar sinergies amb un elenc format per un total de 26 actors, no?
Amb això té molt a veure el Roger Julià, que ha estat el codirector de l’espectacle i és pallasso de la companyia de pallassos catalana Rhum&Cia, i s’ha encarregat de crear aquesta sinergia a través d’un treball constant de fórmules i exercicis diaris que precisament el que feien era crear equip. Per a mi va ser extraordinari perquè va ser com tornar a l’escola d’interpretació, començar des de zero sense por a equivocar-nos, perquè anem tots a l’una.

S’ha de ser una mica pallasso per actuar en una obra així?
Evidentment, i no només pallasso! El director, Daniel Anglès, ha batut tots els rècords, tot l’elenc de Golfus de Roma és absolutament polivalent, tots som intèrprets, però a més a més hi ha pallassos, instrumentistes, ballarins, acròbates… i tot això és gràcies al Daniel, que fa molts anys que dirigeix i sap què vol mostrar i com ho vol mostrar.

Tu ets veí del Paral·lel de tota la vida, suposo que el seu teixit cultural t’ha influenciat molt.
Per descomptat, el caliu cultural que es vivia al Paral·lel als anys 70 i 80 era el de la Barcelona canalla i la Barcelona il·luminada sempre amb uns rètols gegants, i jo em vaig nodrir d’això. En sortir de l’escola anàvem amb els amics a les atraccions de l’Apolo a jugar a les maquinetes, sempre recordo el camí en bus des de l’escola, en què podíem veure les bombetes de nit d’El Molino, del Teatre Victòria… era la nit il·luminada de Barcelona, una nit que semblava dia perquè sempre hi havia llum, espectacle i vida.

Com creus que ha canviat avui dia l’avinguda?
Pensava que mai ho diria, però hem arribat a tenir una normativa que cada cop constreny més l’ambient d’aquests espais. Que una terrassa, per exemple, estigui oberta fins a la 1 de la matinada, fa que aquest ambient continuï viu i que ajudi a l’oci del voltant a viure, perquè influeix en l’horari dels cinemes i els teatres, que hem hagut d’anar canviant els horaris a cada cop més aviat per poder sobreviure. Però no és només l’horari de les terrasses i dels locals. Una normativa una mica menys restrictiva quant a rètols lluminosos per a les sales i l’hostaleria al Paral·lel també ajudaria a visibilitzar i recuperar l’ambient i el consum de cultura i d’oci. No es tracta de fer contaminació lumínica ni dispendi energètic, però tampoc cal tenir un Paral·lel desangelat. Aquí tenim un teixit cultural que continua sense conèixer-se, i avui dia el consum cultural que es fa d’aquesta avinguda també ha canviat, i per això necessitem donar-li valor amb una cosa tan simple com normatives que assegurin la continuïtat de l’espai o també una exposició permanent de la història del Paral·lel, per no perdre la noció del que ha estat.

Un company teu ha parlat a RAC1 sobre la importància de fer musicals en català, remarcant la necessitat que el públic aposti per aquestes produccions perquè continuïn endavant. Esteu veient poca assistència per part del públic? 
Vam començar amb unes setmanes molt bones pel que fa a d’afluència de públic, però en els últims dies hem vist una baixada de la venda d’entrades, que té l’explicació, segurament, en què el mes de novembre és un mal més, venen festes de Nadal i la gent es reserva bastant. La productora Focus ha tingut la gran valentia de portar aquesta comèdia musical de Madrid a Barcelona i traduir-la al català, cosa que normalment no es fa perquè els grans musicals que venen de Madrid, com Billy Elliot o Pretty Woman no fan aquest doblatge. Fins i tot produccions com Cantando bajo la lluvia, que és catalana, es fa en castellà per facilitar el salt cap a Madrid. Tot i així, la manca de públic no és només a Golfus, sinó a tots els teatres. Hem perdut mig milió d’espectadors des del 2011-12, i a això se li suma que cada cop hi ha més oferta: quasi 13.000 funcions al període de 2021-22. Hauríem de poder trobar la fórmula per tenir un consum teatral a l’alçada de l’oferta.

Què destacaries de ‘Golfus de Roma’?
Jo trobo que la proposta de Daniel Anglès surt dels marges d’un sol gènere i és una barreja de tot, només per això ja penso que és un espectacle antològic del teatre a Catalunya, i que està fent història. És un espectacle que barreja teatre musical amb circ, on tots els intèrprets fan de tot, on els actors són músics, i els músics, actors. Tot això és un festival de l’humor, que fa que sigui un espectacle en la seva forma més genuïna, la definició de la paraula espectacle.

Continua llegint

Entrevistes

Lídia Rodrigo i Montse Planas: “Nosaltres entenem la muntanya des d’allò comunitari”

El Foment Excursionista de Barcelona és una entitat del Poble-sec que enguany celebra el 100è aniversari. La seva història és llarga i reflecteix la història del país. L’entitat va ser fundada l’any 1922 pel grup Agrupació Excursionista Joventut i un altre grup d’excursionistes denominat Avant Sempre, i des d’aquell dia han construït un teixit associatiu i social que rau en l’estima i el respecte que tenen per la muntanya. Els seus butlletins i la seva col·lecció fotogràfica són història viva i propera d’aquest context excursionista de llarga tradició que ha estat sovint el pal de paller d’una classe treballadora amb aspiracions de superació culturals i esportives. Parlem amb la Lídia Rodrigo (1946), vicepresidenta segona, i Montse Planas (1960), vocal i exsecretària de l’entitat.

Publicat

on

Quins són els valors que us han guiat durant aquests 100 anys? 
Lídia Rodrigo: Hi ha el fet d’aprendre l’esforç que has de fer, la companyonia, l’escoltar-se i recolzar-se els uns als altres, aprendre a superar les dificultats que et trobes i entendre que formes part d’un grup. S’ha d’aprendre anar a la muntanya i mentre es fan excursions un ha de formar-se i saber com caminar, per on, què has de portar, etc.
Montse Planas: Avui en dia vivim en un temps digital en què tothom busca el track en el mòbil i se’n van sols a la muntanya, però nosaltres com a club no entenem la muntanya de forma individual. L’entenem des d’allò comunitari: els veterans, que porten més anys, ensenyen als més inexperts, i en grup sempre vas aprenent.

Per què creieu que ha hagut una disminució de la gent que es federa? Ara ja no té la funció social que tenia fa 50 o 100 anys?
M: Clar, als 60 quan hi havia el boom dels clubs excursionistes la gent es trobava al club i anaven a la muntanya. Ells es veien i deien: “Ens veiem dijous al Foment!”, perquè quedaven per preparar les excursions. Això avui dia no passa, tenim les xarxes socials i el Whats App i és per allà que s’envia tot, a internet trobes les excursions i qualsevol pot anar-hi.

Què opineu de la massificació de les muntanyes que va causar el confinament al territori català? 
L: A la muntanya pots pensar que ho tens tot controlat però de sobte se’t pot fer de nit, o se’t pot acabar la bateria del mòbil. Això anant amb un club ho evites, perquè les excursions es parlen i es preparen. Cada cop hi ha menys tendència de federar-se, abans quedaves al centre de Barcelona i agafaves un autocar per fer les excursions, però ara això no passa gaire.

Quina vinculació té el Foment amb el barri del Poble-sec?
L: nosaltres vam néixer aquí però l’any 1936 ens van incautar el local i no vam tornar al barri fins al 1991, quan vam comprar aquest local. Formem part de la Coordinadora d’Entitats i el 1994 vam iniciar la Caminada de Montjuïc, en el marc dels actes commemoratius del 125è aniversari del Poble-sec. Així ens vam integrar al barri plenament, participant en les seves activitats i esdevenint una entitat emblemàtica del barri.

Com porteu la tasca del voluntariat amb el relleu generacional?
M: Tenim ara una fornada de gent jove molt dinàmica i activa, hi ha tres o quatre que som d’una edat més gran i també dos joves que venen a escalar i que estan prenent el relleu de la junta, i això ens tranquil·litza.
L: També estem mirant de fer tallers al rocòdrom per a infants perquè puguin tenir aquest espai com un punt de referència i agafin un hàbit, però també és cert que actualment els infants tenen una oferta d’oci molt gran. La vida de les famílies no és com abans, ara la gent marxa de Barcelona els caps de setmana i abans això era impensable, pel que si als nens se’ls enduien d’excursió era una cosa estupenda per als pares.

Vau ser el primer grup excursionista català en fer cim a  l’Everest, com es porta aquesta medalla?
M: Va ser un repte molt important per al club. Quan vam inaugurar l’exposició la vam fer coincidir amb una xerrada que feia el Carles Vallès, que va participar en aquella expedició a l’Everest i avui dia continua sent soci.  Com també ho és el  Ramon Bramona, un altre soci que ha fet expedicions al Saraghrar, al Dhaulagiri o a l’Ama Dablam. Són gent que han estat tota la vida socis i ho són perquè els seus pares ho han estat.

El Foment és una entitat que guarda diferents històries, com per exemple el fet que les dones no poguessin inscriure’s com a sòcies durant el franquisme, com es va enfocar això des de l’associació?
M: És cert, durant el franquisme, com que les dones no podien fer-se sòcies, la solució que es va trobar va ser la de fer-les usuàries de la biblioteca. Havien de fer el servei social perquè sinó no podien tenir certes coses com passaport, carnet de conduir, una carrera, etc. Una d’aquestes coses era ser sòcia del club: per ser-ho, havies de passar pel servei social, i moltes, naturalment, no hi estaven disposades.

Què en destaqueu, d’aquest centenari?
M: Destacaríem moltes coses, però la que podríem dir que ens fa més il·lusió és que estem treballant amb l’Ajuntament de Barcelona per fer el primer sender homologat de la ciutat de Barcelona, el Montjuïc 360º, que esperem inaugurar de cara al desembre d’enguany.

Quins actes us queden per celebrar el 100è aniversari?
L: Ara ens queden dues xerrades, la del 4 d’octubre, a càrrec de Ramon Bramona, i la del 10 de novembre, L’himàlaia indi en bicicleta, així com l’apadrinament de la campanya de donació de sang al Poble-sec. I també poder fer algun dinar de socis i sòcies, clar!
M: Part de la celebració ha estat també fer una inversió en infraestructures de cara al present i al futur: hem renovat el rocòdrom, hem comprat un nou projector, hem tapat unes humitats i hem arreglat certes coses que calia arreglar.

Amb il·lusió, oi?
M: Amb moltíssima il·lusió, clar! Nosaltres a totes les xerrades omplim i ve molta gent, sòcia o veïna del barri. L’acte de la nostra exposició i xerrada va ser al Centre Cívic, i es va omplir de gom a gom, pel que encara ens queda molt i molt per celebrar. I, per suposat, el que més il·lusió ens fa és poder inaugurar a finals d’any el sender de Montjuïc 360º, que seria un punt i final rodó.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021