Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Jordi Solà: “Els incendis seran cada vegada més intensos, ràpids i extensos”

Ens desplacem cap al Parc de Bombers de Lleida per parlar amb en Jordi Solà Gimeno, cap de la Regió d’Emergències de Lleida, sobre tot allò que envolta els incendis (actuals i futurs), quin paper hi juga el canvi climàtic, el despoblament rural, consciència social, prevenció i molts altres aspectes.

Publicat

on

Com es determina quantes dotacions i bombers acudeixen a un avís?

Una vegada rebuda l’alarma, el coordinador territorial que hi ha a la sala de control, és qui determina els mitjans que van a cada emergència. Per protocol, tenim segons el tipus de servei (accident de trànsit, incendi d’habitatge, incendi forestal…) una sortida mínima que ens indica quin ha de ser el nombre de bombers i vehicles, a més de quina ha de ser la tipologia d’aquests últims. Així i tot, el mateix coordinador, d’acord amb la informació que rep sobre l’emergència, pot ampliar la sortida per sobre d’aquest mínim previst per protocol.

En el cas dels incendis forestals, quin seria aquest mínim?

En campanya d’estiu són tres camions d’aigua, un helicòpter bombarder i un de comandament.

Entre els bombers, quina és la diferència entre els funcionaris i els voluntaris?

Un bomber funcionari, com el seu nom diu, forma part del cos de funcionaris, l’únic que la seva professió és ser bomber. Com a tal, té un sou de bomber funcionari. En canvi, un bomber voluntari, és una persona que la seva professió és una altra, pot ser un autònom, estudiant… que en vocació de servei i de manera altruista es fa voluntari. Aquests, fan pràcticament la mateixa formació que els altres i tenen el mateix equipament, però no tenen un sou com el que tenen els bombers funcionaris, sinó que només rep una compensació econòmica d’aquelles hores que dedica amb un servei efectiu.

En termes d’igualtat de gènere, en quin punt es troba ara mateix el cos de Bombers de la Generalitat?

El cos de bombers històricament ha estat molt masculinitzat. Avui dia, tenim només un 2% de bomberes funcionàries. L’any passat a escala de govern, es va arribar a un acord per aprovar una sèrie de mesures que intenten revertir aquestes xifres i aproximar-nos a una igualtat, entre el nombre de bombers, respecte de les bomberes. En totes les convocatòries que hi hagi a partir d’ara per accedir al cos, es reserva un mínim de places per a dones. Per exemple, en les properes convocatòries de bombers funcionaris, hi haurà un mínim d’un 25% de places per a dones i un màxim d’un 40%. La intenció és intentar amb els anys apropar-nos amb aquesta paritat.

Com es pot saber les causes d’un incendi? El foc no ho esborra tot?

Nosaltres els bombers no fem la investigació de l’origen dels incendis, això és competència dels Agents Rurals, però sí que passem la informació quan arribem primer allí on ha començat el foc. A partir d’aquí, els agents busquen l’origen o les possibles causes de l’accident.

El despoblament de les zones rurals, n’és un dany col·lateral o una causa? La gent deixa els nuclis rurals perquè hi ha més incendis o hi ha més incendis perquè la gent marxa?

Està clar que el despoblament de les zones rurals té com a conseqüència que s’abandonin camps, els quals deixen de conrear-se i acaba per créixer-hi la vegetació, que es converteix en boscos al cap dels anys. Això és el que ens està passant en les últimes dècades. Als anys 60, a Catalunya hi havia un 30% de superfície forestal, avui dia n’hi ha aproximadament un 70%, i no és només això, aquesta superfície de boscos que ara tenim de més, és una superfície amb més densitat d’arbres, i tot això està sent en gran part conseqüència d’aquest abandonament de les zones rurals.

De cara al futur, podem afirmar que els incendis seran cada vegada més greus i extensos?

Sí, de fet ara ja ho estem veient. Les últimes dècades ens demostren que els incendis cada vegada són més intensos i ràpids, perquè hi ha més superfície forestal, aquesta és més densa, amb més càrrega de foc i amb unes condicions climàtiques més difícils.

Pel que fa a la consciència social, vivim massa d’esquena als boscos?

Jo crec que la societat sí que té consciència del que està passant, tant del canvi climàtic com de què cada any hi ha un risc d’incendis més gran, i si preguntes a la gent, generalment tots en són conscients. Potser sí que quant a actuacions de prevenció, a escala de subvencions i de facilitar que tot el que hem dit no afecti tan greument a escala d’incendis, falta una mica d’acció a nivell de país.

Aquest pacte hauria de ser una cosa en la qual també se sumés tota la població no?

Sí, per millorar els incendis forestals hi ha, per una banda, la part d’extinció, en què nosaltres com a cos de bombers ja ens encarreguem de demanar més mitjans, millores en els equipaments, més personal… però sens dubte el millor és no haver d’arribar a l’extinció i tenir una gestió de les zones forestals que les facin rendibles, perquè això reduiria la càrrega de foc que tenim repartida pel territori. També s’hauria d’afavorir a la pagesia, ramaderia… perquè en puguin realment viure, ja que tota la seva activitat ens crea discontinuïtats dins les masses forestals, que a l’hora de contenir un incendi, ens donen l’oportunitat que puguem aturar-los abans que si no les tenim.

Pel que fa als ciutadans, més enllà de la prevenció, com podem aportar el nostre granet de sorra?

Com a societat, evidentment el que hem de ser és respectuosos amb el bosc quan anem a gaudir-ne. No embruta’l amb papers o altres residus, i també hem de respectar les prohibicions de fer-hi foc, que són del 15 de març al 15 d’octubre, al bosc o a les proximitats a menys de 500 metres d’aquest. Amb això sobretot, s’ha de ser molt respectuós, perquè una acció negligent que puguis fer, per exemple encenent una foguera, pot tenir un efecte devastador.

AMIC

Entrevistes

Berta Aroca: “Del Tik Tok a la ràdio, un nou paradigma de la comunicació per a joves”

Berta Aroca s’ha posicionat com una de les creadores de contingut en català de primer nivell en aquests últims temps. La mataronina compagina els seus estudis de comunicació amb ser influenciadora, i alhora participar en alguns programes de televisió i ràdio. Amb gairebé 200.000 seguidors a Tik Tok, recentment s’ha estrenat com a presentadora del programa El Loft d’iCat FM

Publicat

on

Per

Qui és Berta Aroca?
La Berta Aroca és una noia de vint anys, mataronina. Una noia molt normal que un dia, amb onze anys, va decidir començar a fer vídeos a Youtube, i posteriorment a Tik Tok. Des de llavors vaig caure amb gràcia.

Com arribes a ser considerada creadora de contingut i ‘influencer’?
Feia vídeos a YouTube, però ho feia “por amor al arte”. M’agradava molt i no pensava en seguidors. Vaig arribar a tenir 100.000 seguidors a YouTube, però en aquell moment no era res. I més endavant, vaig començar a crear contingut en català. Quan comences a fer coses en català, pel fet d’haver-hi tan poca gent, destaques i és quan tothom et vol. Suposo que en aquell moment va començar tot.

Per quina raó decideixes fer el canvi i comences a comunicar en català?
Vaig començar a comunicat en català per diversos motius. En primer lloc, perquè és la meva llengua i, en segon lloc, perquè vaig veure que realment funcionava bé. Al principi, inconscientment, feia vídeos en castellà. De sobte, vaig començar a veure vídeos d’en Long Li Xue, i em va sobtar que tingués tants seguidors, i això em va animar. El primer vídeo que vaig publicar en català es va fer viral. Vaig pensar: com és possible que ningú estigui fent vídeos en català?

Per tenir més contingut en català, creus que hem de generar nous referents, nous creadors de contingut, en català?
Jo vaig començar a fer vídeos en castellà, amb només onze anys, perquè el contingut que consumia era majoritàriament en castellà. I de fet, cal dir que en castellà no només hi ha més contingut, sinó que també té més repercussió. És complicat competir contra això, però val la pena i cal que hi hagi més referents.

Com gestiones el fet de ser influent per a noies més joves? Sents un pes de responsabilitat per això?
Quan fas contingut d’humor, el públic t’encasella molt ràpidament. Això a vegades et fa creure que no és gaire important el que penses o transmet, de fet jo creia que per a la gent les coses que deia no arribaven més enllà. Quan vaig començar a parlar d’altres coses, vaig veure que el meu contingut arribava més lluny, i que aquest contingut serveix per ajudar a altra gent.

‘El Loft’ d’iCat, és un dels nous projectes en què estàs treballant. Com sorgeix la idea i amb qui comparteixes aquesta experiència?
La ràdio sempre m’ha agradat, i arran d’anar fent tertúlies vaig anar veient que realment era un món que m’agradava molt. Aquest mateix agost em van trucar per fer-me la proposta del Loft d’iCat. És un programa setmanal, que es fa de dilluns a dijous de les nou de la nit i fins a les onze. I el comparteixo amb la Xènia Casado, que és una grandíssima professional!

Com responeu a la necessitat de crear contingut amb atractius de safareig i d’actualitat?
En el que abans era Adolescents XL, que ara es diu XL, ja es pot trobar aquest tipus de contingut. Precisament per això, el programa d’en Roger Carandell, la Marta Montaner i la Juliana Canet és un referent per a nosaltres. Al Loft comencem amb una secció de notícies, perquè la gent estigui informada. Després ja parlem de tot: coses banals, safareig, actualitat musical…

El format pòdcast ajuda també a modernitzar una mica la ràdio, perquè hi ha qui considera que la ràdio és un canal de gent gran. Que en penses d’això?
Em fa ràbia la gent que diu que la ràdio és per a gent gran. I em sap greu que no escoltin la ràdio, perquè és fantàstica! Això, a vegades, és una cosa que pensen els joves, i precisament per aquest motiu des del Loft vam decidir apostar per un contingut transmèdia; que té moltíssima força a TikTok i Instagram, i també a Spotify.

Creus que cal una regeneració de la comunicació a la ràdio, per destinar-la a un públic juvenil?
Cal que hi hagi joves, cal que hi siguem perquè representem una part molt gran de la societat catalana i tenim coses molt interessant a dir. La presència de joves en aquests espais és un avenç enorme, i alhora és una oportunitat de la qual jo vull aprendre molt. Estic molt agraïda per aquesta aposta.

Abans eren els grans qui parlaven dels joves. Podem afirmar que ara són els joves els qui parlen dels joves?
Que els joves puguem parlar de nosaltres mateixos és importantíssim. Tot i això, encara hi ha feina per fer. Jo m’he trobat amb gent gran, amb “boomers”, que m’expliquen com he de fer els meus vídeos. Creem contingut per a joves, perquè som joves! I els adults ja tenen altres continguts. Això s’ha de respectar, perquè prou ens ha costat arribar on som avui.

A diferència d’altres influenciadores que posen el focus en allò més superficial, estem acostumats a trobar temes quotidians als teus vídeos. A què es deu això?
Els meus inicis a les xarxes socials van ser imitant perfils de persones, com per exemple professors. Però no volia fer-me viral de forma gratuïta. El que volia era ensenyar coses boniques. Crec que és important explicar les coses quotidianes, i fins i tot mostrar-me vulnerable.

Per acabar, digues tres pros i tres contres de la teva professió…
El que m’agrada. En primer lloc, és la millor feina del món, i tinc la sort de no estar precaritzada. En segon lloc, totes les persones que he pogut conèixer. I en tercer lloc, allò que diuen de ser el teu propi cap, la majoria de les vegades. I tres coses dolentes. En primer lloc, les paranoies mentals que tinc constantment per les xifres. En segon lloc, que quan et veus tant a internet se t’oblida una mica qui ets. I per últim com m’afecta a la salut mental.

REGINA RIGAU (El Monocle)

Continua llegint

Entrevistes

Pilar Fort: “El problema del beisbol és que és un esport minoritari”

Veïna del Poble-sec de tota la vida, la Pilar Fort (Barcelona, 1941) és la presidenta del Club de Beisbol i Softbol Barcino. El seu pare i el seu marit han estat jugadors de beisbol, pel que és un esport que sempre ha estat present a la seva vida. Parlem amb ella de la situació del club, la tradició catalana del beisbol i el softbol i la seva relació amb el districte de Sants-Montjuïc.

Publicat

on

Com va néixer el club?
Vam néixer ara farà deu anys d’una forma molt improvisada, perquè teníem ganes que hi hagués més clubs de beisbol a banda del Beisbol Barcelona, que era l’únic club que hi havia en aquell moment. Qui vam fundar en el seu dia el CBS Barcino érem persones molt properes a aquest esport o exjugadors, i des d’allà hem estat una associació esportiva sense ànim de lucre amb un caràcter social i amb els valors de l’esport.

Tu ets jugadora de beisbol?
No, jo personalment no, em ve d’herència del meu pare, que va ser director d’un club als anys quaranta, i em vaig casar també amb un jugador, i ara els meus fills i els meus nets també ho són, per la qual cosa és una tradició de família.

Hi ha poca tradició a Catalunya, us emmiralleu en els Estats Units?
Aquí a Barcelona i a Catalunya n’hi ha bastants d’equips de beisbol, però no és un esport com pot ser el futbol i el bàsquet, evidentment. La il·lusió de tota la gent que hi ha al darrere de tots els equips de beisbol i softbol és el fet de poder fomentar aquest esport més enllà dels Estats Units, però aquí és molt complicat que aquests esports puguin arribar a tenir la força i la visibilitat que tenen el futbol o el bàsquet, per no dir impossible.

I el fet que no sigui un esport majoritari us dificulta el dia a dia?
Clar, no comptem amb les instal·lacions adequades o amb les subvencions que necessitem per tirar endavant. A Barcelona hi ha només un camp de beisbol per als dos clubs que som a Barcelona, i aleshores et trobes amb uns horaris limitats per poder entrenar i altres activitats.

Quina és la diferència entre el softbol i el beisbol?
El beisbol és el que veiem més als Estats Units, amb una pilota petita i llançada a l’aire, i en canvi el softbol és una pilota més gran i el llançament es fa per sota el braç, i el camp també és més petit.

El CBS Barcino es va proclamar campió del campionat de Catalunya de beisbol de Primera Divisió en vèncer al CBS Manresa, molt d’esforç per arribar-hi, no?
Sí, el 2016, 2017 i 2021 hem estat campions de Catalunya i altres anys hem quedat subcampions. Tots els equips són molt competents i a la categoria de primera divisió hi ha deu o dotze equips molt ben preparats, tant el Manresa, com el Gavà, com l’Hèrcules són equips molt bons amb un nivell de beisbol molt elevat, i per això sempre és un regal jugar contra ells.

Al Barcino hi ha diferents equips, els panas, els caimans, els blue socks… per què?
Al softbol tenim quatre equips, els Barcino Panas, Barcino Rookies, Barcino Caimanes i Barcino Caciques, i cadascun té un nom que el diferencia a l’hora de participar en els campionats. Hi ha molt d’interès encara que no ho sembli, perquè hi ha un gran gruix de comunitat llatinoamericana a Catalunya que ha jugat a aquest esport al seu país i que quan ha vingut aquí ha volgut recuperar-ho.

Quines ajudes rebeu en l’àmbit institucional?
Només rebem una petita subvenció, el que et comentava abans de l’esport minoritari ens afecta molt, ja que tenim una ajuda molt petita que no dona per gaire, i per això la nostra economia és bàsicament sostinguda per les quotes dels jugadors. Una de les solucions és trobar patrocinadors, però després de la covid les empreses tampoc estan gaire per patrocinar esports minoritaris, i més tenint en compte que la ciutat de Barcelona és molt gran com perquè apostin pel nostre club. Hi ha també el tema dels partits, el lloguer de l’espai on entrenem, els arbitratges i els entrenadors… i de més coses que amb la subvenció de l’Ajuntament no arriba ni de lluny. El problema del beisbol és que aquí és un esport minoritari, i amb l’oferta que hi ha és impossible tenir estabilitat econòmica.

Aquest estiu es van donar els premis als millors equips i esportistes de la temporada del districte de Sants Montjuïc, i vosaltres vau sortir premiats, suposo que és motiu d’orgull.
Ens van donar el premi per haver guanyat el Campionat d’Espanya l’any passat, cosa que ens va fer molta il·lusió en el seu moment i evidentment encara més il·lusió que al nostre districte se’ns reconegui. Ja fa uns quants anys que fem el torneig internacional de la Mercè i el torneig internacional de Nadal, i cada any ens estem superant més en nombre d’equips, aquest passat Nadal ha vingut un equip d’Alemanya i un de Suïssa, i continuar tenint reconeixements així al districte ens dóna molta visibilitat i veiem que fem les coses bé.

Se us fa complicat que la gent us conegui?
La premsa esportiva no parla en absolut de beisbol i de softbol, només hem vist aquest any que hi ha hagut el campionat de softbol femení i han comentat alguna cosa, però ja està. Ens hem d’espavilar nosaltres per poder tenir visibilitat: repartir fulletons a les escoles, fer-nos presents, formar part de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec… ser-hi presents.

Tot voluntari, no?
Sí, tots els que estem a la junta directiva i els jugadors ho fem de forma voluntària, aportant el nostre granet de sorra. Cadascú aporta el que pot, jo per exemple estic jubilada i puc posar-hi més hores que d’altres. És per això que una de les nostres demandes cap a les administracions és el fet que ens ajudin amb la promoció d’aquest esport i també amb poder oferir-nos unes instal·lacions al Poble-sec que ens permetin apropar-nos a la gent del barri, perquè avui dia encara no tenim local.

Continua llegint

Entrevistes

Rubén Yuste: “El teatre musical no s’ha de menystenir, és un gènere amb entitat pròpia”

Rubén Yuste (Terrassa, 1975) és actor, cantant i ballarí a l’obra Pretty Woman, El Musical, la revisió d’un clàssic cinematogràfic que es pot veure al teatre Apolo des del setembre d’enguany. Amb una carrera i doctorat en Ciències Polítiques, Yuste és un actor polifacètic que mai no ha deixat d’estudiar. Especialitzat en teatre musical, ha participat en obres com Balansiyyà, Grease, Mamma Mia, Spamalot, Los Miserables, Forever Young, Sugar con faldas y a lo loco, entre d’altres.

Publicat

on

Quan va iniciar-se el teu interès pel teatre?
Vaig començar una mica diferent a la resta dels meus companys, em vaig llicenciar i doctorar en Ciències Polítiques i vaig estar uns quants anys treballant al món de la consultoria, però cap al 2004 vaig tenir una crisi existencial en què vaig entendre que jo el que volia i havia volgut sempre era dedicar-me al teatre, pel que amb 27 anys vaig posar-me a estudiar teatre musical i a dedicar-m’hi, i no he parat. Des dels 4 anys vaig començar a fer teatre a l’escola, als 12 anys vaig entrar al Casal Popular, el punt de referència del teatre amateur i semi-professional de Rubí, d’on sóc jo, i vaig començar a fer l’Estel de Natzaret, Els Pastorets i diferents clàssics catalans.

Et ve de família?
No ho sé, perquè a casa meva no han estat mai gaire de teatre, tot i que sí que ens ha agradat sempre cantar i ballar, com un acte de celebració i de trobada familiar. Som molta gent a casa, 21 cosins, i sempre acabem ballant tots plegats. Suposo que a l’escola, de ben petit, em vaig interessar per aquest món, i el fet que el professor de teatre ens portés a un lloc com el Casal Popular em va encaminar cap aquí definitivament.

La música ha estat sempre present a la teva vida…
Sí, jo de petit ballava i cantava jotes aragoneses, ja que el meu pare és de l’Aragó. I dona la casualitat que el Centre Aragonès de Rubí eren als baixos de casa del meu tiet, i dels 4 als 16 anys vaig estar fent jotes. Quan era una mica més gran vaig fer claqué, després ball de saló, ball professional… el teatre i el ball era el que més presència havia tingut a la meva vida; el cant ja no tant, cantava per gust, perquè m’agradava, però sense cap formació. Penso que el fet de fusionar les tres disciplines m’ha agradat sempre i m’omple molt.

El teatre musical és un gènere menystingut?
És cert que en els darrers anys vaig començar a renegar una mica del teatre musical, perquè és un camp socialment menystingut, com si no acabés de ser teatre, o com si fóssim actors de segona. Aquí, al nostre país, no es veu igual el teatre musical que a Londres o a Nova York, i amb aquesta influència vaig menystenir-lo jo també, i vaig començar a fer text, que m’agrada però no em fa sentir tan realitzat com el teatre musical, que contempla la veu, les partitures, les escenes i les coreografies.

És pot tenir una estabilitat econòmica sent actor?
Jo he tingut molta sort, vaig començar amb Balansiyyà i Grease cap al 2006 i he anat empalmant una feina amb una altra, però és cert que és un altre tipus de feina, no tens vacances, ni un horari tancat, és una organització diferent de la vida, perquè potser tindràs uns mesos molt intensos i uns altres en què no tens treball.

Fas diferents personatges, amb quin et quedaries?
Faig molts personatges, de Happy Man, que fa l’opening del show perquè els dos amants es trobin per començar la seva història d’amor, de Sr. Thompson, que és el gerent de l’hotel, de Hollister, un dependent de botiga, i també un dels cantants del Restaurant Voltaire i d’acomodador del cinema. Personatges còmics que ajuden a que la història d’amor es vagi desenvolupant, però em quedaria amb el Sr. Thomson, perquè al prinicpi és una persona dura i recta però al final empatitza amb els personatges i se n’adona que no ha de jutjar a la gent per la primera impressió.

Creus que si la gent no tingués la referència de la pel·lícula hi aniria?
Tenim un públic de tot tipus, des de persones que han vist la pel·lícula i la referencien fins a gent que no ha vist mai la pel·lícula i senten que estan a Broadway. És un espectacle molt ben fet, perquè han sabut mantenir l’essència de la pel·lícula amb el valor afegit de teatralitzar moltes coses. Et pot agradar més o menys, però la proposta a nivell de direcció, guió i actors és molt rodona, és un espectacle musical amb entitat pròpia.

La pel·lícula és de l’any 92, creus que la rebuda del públic és diferent tenint en compte com ha avançat el moviment feminista? 
En vam parlar molt amb la directora, que tenia aquesta preocupació. No és el mateix la societat del 1992 que la del 2022, i no podem obviar-ho, però cal entendre que l’ambientació i tot gira entorn d’aquest context. Tot i així, penso que el paper de la Vivian canvia lleugerament respecte al de la pel·lícula en el fet que ella constantment se situa com a subjecte amb poder de decisió.

Com està anant la venda d’entrades?
Esperàvem més afluència. Creiem que ara mateix el teatre a Barcelona està tenint poca afluència si ho comparem amb Madrid, l’oferta és menor i segueixen sense omplir-se les sales. El boca-orella funciona molt però és una cosa lenta i volàtil. No sabem si és una falta de diners o que la gent ja no té l’hàbit d’anar al teatre, però és una pena perquè Barcelona porta molts anys sent un referent teatral i s’està perdent.

Què li diries a algú que dubta d’anar a veure ‘Pretty Woman, El Musical’?
Li diria que és un espectacle rodó, que és anar al teatre a oblidar-te de tot, a riure, a emocionar-te… amb una música increïble i unes coreografies que donen gust de veure. És un regal per a un mateix.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021