Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Jim Gómez: “És el moment de provar coses amb la música en català”

La guanyadora de la segona edició d’Eufòria es va presentar al concurs amb Sweet Child O’ Mine, de Guns N’ Roses, un tema amb el que volia demostrar la seva faceta més rockera. La Jim és de Granollers, té 21 anys i l’han definit com una bomba musical i de talent. Compartim amb ella les seves reflexions sobre el seu pas pel programa i ens explica com encara els seus projectes musicals futurs.

Publicat

on

Qui és la Jim?
Doncs una nena de vint-i-un anys, a qui li agrada molt cantar, i des de petita ho fa. Em vaig presentar a un programa de talent de TV3, a Eufòria, i el vaig acabar guanyant! D’aquí surt la Jim.

Com valores el teu pas pel programa?
El meu pas ha estat una revelació gran, perquè ara em puc dedicar a la música i és el que m’agrada fer! Anteriorment, ja havia participat a un programa, Objectiu Paki de Televisió Cardedeu. I allò ja va ser un punt que em va fer veure que m’agradava pujar a l’escenari. Però a Eufòria ja ha sigut definitiu el fet de dir: em vull dedicar a això. A part d’un aprenentatge gegant i una superació de reptes, crec que ha estat una obertura de ment molt gran.

I n’ets la guanyadora. Què suposa això?
El fet de guanyar m’ha ajudat a veure que la gent confia en mi per a dedicar-me al món de la música. Jo soc una persona que, tot i que era conscient que tenia una veu maca i cantava bé, no confiava tant. Potser no creia que era suficient per endinsar-me al món de la música i em feia no veure-ho clar. El fet d’haver guanyat aquesta última edició d’Eufòria m’ha ajudat a guanyar-me la confiança de la gent, i a saber que confien en mi, que els agrada el que faig, com soc i la meva música. Em sento molt ben rebuda en aquest sentit, és fort veure que la gent vol la teva música i li pot agradar.

Per tant, estem parlant de què t’ha canviat la vida guanyar ‘Eufòria’?
Òbviament! Sí. Jo soc la mateixa persona, però tinc un aprenentatge molt més gran que m’enduc. Si no hagués entrat a Eufòria res hauria estat el mateix. I això ho dic també per tots els companys que m’enduc d’aquesta experiència.

Creus que formats com ‘Objectiu Paki’ o ‘Eufòria’ són importants per impulsar el talent musical jove?
Totalment, i més dirigits a joves. Amb aquest programa i fent càstings arreu de Catalunya jo m’he adonat que hi ha molta gent jove amb talent. És bo que programes així puguin potenciar que els joves es presentin a un programa i puguin arribar a ser artistes, per crear la teva música –perquè és complicadíssim crear música pròpia sense que et conegui ningú…–, perquè aquests programes potencien molt una sortida amb més garanties, amb gent que ja et vol escoltar i el que toca després és posar-se a treballar. M’agrada molt que es facin aquests programes, sempre m’han agradat molt, i m’ha anat molt bé.

Un dels fets característics d’aquests programes és la llengua. En quina situació creus que es troba la música en català?
Jo crec que ara mateix està bastant bé. La música en català s’està elevant molt. Tenim nous artistes molt potents –com The Tyets, Figa Flawas…–, estan fent música que va més enllà. Crec que fins fa un parell d’anys la música catalana es relacionava molt amb el patxangueo, amb música pròpia de festa major… i ara estem sortint d’aquest cercle i s’estan explorant nous estils. Crec que això està donant una obertura molt gran que ens fa arribar a molta més gent de la que podíem pensar. Per tant, penso que ara mateix estem en un moment guai. Ara es poden començar a fer coses diferents, és el moment de fer-ho.

Tornaries a participar a ‘Eufòria’?
En una entrevista vaig dir que sí, però soc conscient que ja he viscut aquesta etapa. Quan dic que hi tornaria penso en tots els meus companys, les coses bones, els aprenentatges… Tot i que també hi ha moments de pressió i estrès que no repetiria. Jo em quedo amb el fet de poder cantar cada dia, compartir i fer música amb els meus companys… Per a tot aquest procés, que va ser molt maco, sempre hi tornaria!

I quins projectes tens al cap de cara al futur?
L’última novetat ha estat la cançó de l’estiu de TV3, amb Lildami. De fet, la cançó de l’estiu la vaig gravar dos dies després de sortir d’Eufòria, si el divendres va ser la gala final doncs el diumenge ja estava gravant la cançó. Em va agradar molt el resultat, i com va sonar arreu. Passat això, el projecte més gran que tinc a prop és que m’he de posar a fer un disc. El que estic fent ara és intentar compondre. Per a mi és nou, perquè jo mai he escrit res, i per tant estic fent proves per trobar també la meva essència. Diguéssim que estic descobrint el que puc arribar a fer. A això també se sumen alguns concerts programats, però encara no serà amb cançons pròpies. Ara, principalment, em centro a treballar en la meva música per trobar el que més m’agrada i em representa.

REGINA RIGAU (El Monocle)

Continua llegint

Entrevistes

Dídac Amat: “Sequeres com la del 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents”

Dídac Amat afirma que en la seva vida no hi va haver cap punt d’inflexió que li provoqués passar a interessar-se i conscienciar-se cada vegada més pel clima. De fet, explica que ha sigut el propi model educatiu el que l’ha ajudat a entendre que estem vivint una crisi climàtica i ambiental molt forta. “Òbviament, a mi, com a qualsevol altre, m’ha afectat”, destaca. Una conscienciació que l’ha portat a estudiar a quin futur s’enfronta el país i de quines eines disposem.

Publicat

on

Per

Catalunya viu una emergència per sequera que no és nova. Quina diferència hi ha amb la sequera actual de la del 2008?
La intensitat. Giro la pregunta, i et diré no només les diferències… sinó allò que tenen en comú: el que ens diu la ciència, i que tenen en comú, és que sequeres com la del 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents. Per tant, es donaran cada menys temps de marge entre l’una i l’altra, i seran més intenses. Una mica aquesta és la consideració que hem de tenir en compte. En conseqüència, quan vulguem batallar contra la sequera, el que hem d’intentar fer és anar a atacar les seves causes, que també són comunes en aquest sentit. I això és bàsicament reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Quins nivells podria arribar a tenir aquesta sequera en la nostra vida quotidiana en un futur pròxim?
Des del passat 11 de març ja hi ha set municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que han reduït la pressió de l’aigua. Per tant, surt menys aigua de l’aixeta quan la necessiten. Actualment, ja estem produint aigua de dessaladora, això vol dir que l’energia que estaria disponible per a la societat, l’hem de destinar a treure sal de l’aigua del mar per tal de poder-la utilitzar per a usos civils. En conseqüència, òbviament que ens està afectant. Potser no te n’adones tu o en Pere o en Mohamed, o en Josep o en José o la Maria, però òbviament en l’àmbit social ens està afectant ja.

El govern va declarar algunes mesures, algunes restriccions, però totes sempre tenien aquesta lletra petita: les restriccions han de ser per a tots?
A mi m’agrada explicar que Catalunya és un país ben normal, no? Té coses que ens fan diferents, però com a norma general són bastant normals i, per tant, les desigualtats que afecten molts països, a Catalunya també l’afecten. En alguns casos més que d’altres. Per tant, les desigualtats econòmiques també, i les desigualtats en els usos de recursos, que estan molt vinculades a les desigualtats econòmiques, també ens afecten. En aquest sentit, el que tindria certa lògica és que aquells que estan utilitzant més recursos hagin de patir més les conseqüències de l’ús d’aquests recursos. I això a vegades ens pot costar d’entendre.

I amb els agricultors?
Amb els agricultors és evident. Tens una economia agrícola que és molt més dependent dels ecosistemes. Això ens ho porta dient la ciència des de l’any 1992, fins i tot abans… als 80 llargs, quan es crea l’IPCC; ens diu que els que depenguin més dels ecosistemes, patiran més les conseqüències del canvi climàtic. Per tant, que si la teva indústria es basa en l’ús de l’aigua, el dia que no hi ha aigua a conseqüència d’aquests canvis estructurals en el clima, patiràs més que si la teva indústria no depèn de l’aigua o té menys dependència de l’aigua.

Què hem de fer com a societat?
Jo penso, ara des d’una postura política i, per tant, no científica, que hem d’intentar establir mesures per tal de pal·liar els efectes sobre aquelles persones més vulnerables al canvi climàtic, amb ajudes. I no només amb ajudes de diners, sinó amb ajudes per intentar adoptar mesures que ens adaptin a aquesta nova realitat, on la sequera serà més freqüent i més intensa.

Parlaves d’aquest combat polític. Hem d’entendre el canvi climàtic com un combat amb ideologia política?
El canvi climàtic és un fenomen biofísic que té conseqüències polítiques. I que, per tant, com qualsevol fenomen que té causes i conseqüències polítiques, les hem d’intentar abordar. Cadascú intentarà fer una proposta en la seva línia i avui en dia en tenim moltes. En l’àmbit internacional tenim el que anomenem el capitalisme verd, tot i que segurament es podria utilitzar un altre nom. Perquè el Green Deal, s’anomena capitalisme verd, però segurament és una postura molt socialdemòcrata. També tenim altres postures, com pot ser el decreixentisme, pot ser també postures com el post desenvolupament. Per tant, hi ha moltes postures polítiques.

I el decreixement, per què és un concepte que genera tantes reticències, quan al final és un concepte molt físic? És una cosa inevitable que acabarà passant.
Genera reticències per molts motius. Una és perquè suposa un canvi de paradigma absolut del sistema econòmic i, per tant, és normal que com a mínim generi dubtes. De fet, jo crec que fins i tot és legítim que generi no només dubtes, sinó contestació. Perquè el nostre model de benestar es basa en el fet que hi hagi un cert creixement.

Es pot lluitar contra el canvi climàtic dins del sistema capitalista?
No tinc clar que es pugui donar una resposta absoluta a això. Bàsicament perquè el capitalisme es caracteritza per la seva capacitat de mutar en el temps i d’adaptar-se. Alguns autors, com Jeremy Rifkin, et diran que el capitalisme, ben dominat i ben regulat, pot ser un aliat en la lluita contra el canvi climàtic. Més que en la lluita contra el canvi climàtic, en la lluita per la descarbonització de l’economia. Altres autors com Jason Hickel, per exemple, et diran que ni de broma. Que si no tens un canvi de model, serà impossible.

Quina opció prefereixes?
Hi ha una autora que m’agrada recomanar especialment, que és la Kate Raworth, que va ser professora a la Universitat d’Oxford, i és una persona molt compromesa amb la lluita contra les desigualtats; que ens parla d’un concepte que és l’economia del dònut. La seva perspectiva és que hem de tenir tant creixement com sigui possible, però no hem de ficar el creixement per sobre la protecció del medi ambient. Per tant, si és possible créixer, creixem. Perquè el creixement, no ens enganyem, té coses positives, en termes socials especialment. Ara, si no és possible, no. Hem de tenir clar que juguem dins d’uns límits.

Esteve Vallmajor Diez de Andino
El Monocle

Continua llegint

Entrevistes

Paco Lobatón: “Set de cada deu casos els vam resoldre”

Francisco de Asís Lobatón Sánchez de Medina, més conegut com a Paco Lobatón (Jerez de la Frontera, 1951) és reconegut per la seva entrega i tasca en programes de recerca i cerca de persones desaparegudes. Va aconseguir gran notorietat als anys noranta com a conductor del programa ‘Quién sabe dónde’. Actualment, continua present a través de la ràdio; a RNE 5, on presenta ‘Diario de Ausencias’. Tot i això, també és una peça clau dins la fundació QSD, que rep el nom de les sigles del conegut espai de televisió que va presentar durant sis anys.

Publicat

on

Moltes persones coneixen la seva vida i trajectòria, però pocs saben que vostè es va exiliar a l’època de Franco…
(Riu) tens tota la raó. Quan era jove, a part de ser granger, tenia un vincle molt proper amb la ràdio i el teatre. Tot i això, vaig estudiar ciències polítiques perquè no hi havia cap facultat de periodisme en aquella època. Recordo que aquells anys eren molt intensos a causa de la dictadura. Un dia, a una assemblea de mestres em va apuntar amb una pistola un dels agents de la Brigada Político-Social. Em vaig exiliar a Ginebra, on es reunia una comunitat d’emigrants espanyols. Foren moments difícils, però em va fascinar perquè jo lluitava per aconseguir una societat lliure.

Quan va tornar a Espanya, va estudiar comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquella època, imaginava treballar a la televisió?
No, en absolut. Mai vaig imaginar ni contemplar la televisió. Tot va ser gràcies a Pilar del Río. Tots dos érem solidaris amb el moviment sindical pels treballadors i ens passàvem contactes sempre. Un dia, ella va fer un salt: de la ràdio a la televisió. Concretament va començar a treballar a TVE (Televisió Espanyola). Hi va haver un moment, durant els anys vuitanta, que em va comunicar que hi havia una vacant al Telediario. Vaig fer una prova i em vam acceptar. Després d’això va venir Quién sabe dónde…

Quién sabe dónde’, un programa que era líder en audiències. Quan et van comunicar que series tu el presentador?
Quan vaig tornar a Madrid, de nou vaig treballar a la ràdio. Un dia, Jesús Ortiz em va dir de presentar el programa. Vaig estar 24 hores rumiant, i finalment em vaig dir: “Endavant, Paco”. Quién sabe dónde va agafar la referència d’un programa italià, Chi l’ha visto? No es va fer plagi, però va ser una referència en tot moment.

Sovint parla del paper dels periodistes. Avui dia molta gent tracta les desaparicions a través de les xarxes socials. Considera que només un periodista pot comunicar un fet així?
Nosaltres quan fèiem el programa convidàvem a tothom a conèixer el que succeïa. El paper era centralitzador, conciliador… Les coses actualment ja no funcionen així perquè s’han barrejat les històries privades amb la publicitat. Moralment no hi ha gent capacitada. Aquesta “responsabilitat de comunicació”, sobretot si és de caràcter sensible, hi ha gent que no és capaç de fer-la.

Què opina de la gestió duta a terme respecte el succés de l’Álvaro Prieto, que va ser trobat sense vida a l’octubre i el cos del qual va ser capturat per les càmeres de televisió?
El petit Gabriel, l’Álvaro Prieto, la Diana Quer… són casos que responen a l’especialització dels mitjans de comunicació, que han fet que prevalgui el sentit de l’espectacle sobre el principi de la informació i la responsabilitat. Ara el que importa són les audiències ja que aporten beneficis econòmics. Cal destacar que aquests mateixos mitjans de comunicació tenen una funció pública malgrat tenir empreses privades al darrere. Qui paga la publicitat?, nosaltres, els consumidors. No tot s’hi val en aquest món, i el respecte és primordial.

És conscient que la seva vida ha tingut com a objectiu ajudar a milers de persones?
Sí, i dono les gràcies. Set de cada deu casos els vam resoldre, i, afortunadament, la majoria de les persones les trobaven amb vida. A plató presenciàvem la retrobada amb la família. Nosaltres treballàvem molt per a que no fos una cosa desproporcionada o un espectacle. Considero que mai ens vam excedir.

Quan parla sobre aquestes retrobades s’emociona molt. Què suposava per a vostè presenciar un fet així?
Era com un tastet de felicitat. A mi m’emocionaven molt aquestes històries, però tenia un estricte control respecte al meu sentiment personal. Considero que no hem de superposar les emocions personals, ho hem de meditar tot a cada moment. Quan un cirurgià té a les seves mans la vida d’una persona, abans d’entrar al quiròfan pren consciència del nivell de la situació. El mateix ha de fer un periodista quan fa front a la desaparició d’una persona.

El 9 de març, dia internacional de la persona desapareguda, es va emocionar mentre feia el seu discurs. Per què?
Em vaig emocionar perquè vaig dir “fins al final”. Quan ets jove no veus final, però ara soc conscient que cada cop em queda menys. Jo he acompanyat a la família de Cristina Bergua, i junts ens hem acompanyat pel camí de la vida. Plegats ens hem fet grans. Això que sento és un compromís de per vida. He après tant i tan bé… que estic molt feliç.

“Què farem sense Paco Lobaton?”, una frase recurrent entre el públic i els familiars de desapareguts.
(Riu) Mai parlen a la persona famosa. No em diuen Lobatón ni “senyor Lobatón”. Sempre em diuen “gràcies per la teva feina”. Reconeixen la feina feta en comptes de l’èxit, i això és meravellós. M’encantaria viure molt més i continuar recorrent camí. Amb la fundació hem aconseguit fer possible el CND (Centre Nacional dels Desapareguts), millorar la determinació i actuació dels cossos de seguretat de l’estat… tot i això, ens queda molt a fer. Vull continuar viu per veure-ho.

Continua llegint

Entrevistes

Gerard Jofra: “Fer la pel·lícula i sentir-me escoltat m’ha estalviat molts diners en psicòlegs”

El Gerard Jofra Alcaide (Barcelona, 1969) ha estat gran part de la seva vida dedicant-se en cos i ànima a homenatjar la figura dels seus pares, l’Eugenio Jofra i la Conchita Alcaide. Ara, que ja té més de 50 anys, ha conegut la seva vocació: comunicar-se amb el públic explicant acudits i anècdotes. Dos dies a la setmana, dilluns (20 h) i dissabte (23 h), puja a l’escenari del Cafè-Teatre LLantiol, on el seu pare va gravar un dels seus coneguts cassettes, per realitzar l’espectacle ¿Hay alguien?.

Publicat

on

El cognom Jofra li perseguirà tota la vida. És senzill conviure amb la famosa frase de “fill de…”?
Ser fill de l’Eugenio no ha estat senzill. Avui dia em resulta més difícil fins i tot, ja que el meu treball consisteix en pujar a un escenari i explicar acudits, com ho feia el meu pare. Sempre existeix la comparança entre els dos, però ni imito ni competeixo amb ell perquè d’Eugenio només n’hi ha hagut un.

Ser còmic no és fàcil. Què succeeix quan vostè es troba en un moment de complexitat a la seva vida personal i ha de fer l’esforç per fer riure als altres? 
És duríssim. No tot són flors i violes, i potser ara estic davant d’un dels moments més difícils de la meva vida. Malgrat això, quan pujo a un escenari tinc la sensació de curar-me. L’humor m’ha salvat la vida. Amb dotze anys jo acompanyava el meu pare arreu, i ell sempre em deia: “Seu aquí i calla”. Vaig contemplar com molts còmics tenien milers de problemes, però quan pujaven a un escenari es transformaven; i observar-ho ha estat una de les coses més maques que he viscut.

Ja de petit volia ser còmic?
Uf, en absolut (riu). Quan era jove volien que fos torero o futbolista, però no va ser així. He estudiat moltes carreres, i mai n’he acabat alguna. Afortunadament, el meu camí ha estat fer la carrera de la vida, que significa ser artista.

Amb la pel·lícula ‘Saben aquell’, que tracta sobre la vida del seu pare, ha pogut retrobar-se amb el seu passat. Va ser fàcil? Quin consell li donaria al petit Gerard? 
Fer la pel·lícula i sentir-me escoltat m’ha estalviat molts diners en psicòlegs. No ha estat fàcil tornar a viure determinades situacions, però m’ha ajudat a sanar moltes ferides. Tant de bo pogués parlar amb el petit Gerard perquè li diria moltes coses; entre elles que escoltés més els consells del seu pare.

“Y llegó Eugenio y los hizo callar”, una frase de Pedro Ruiz. Vostè, Gerard, ha fet callar a algú?
El Gerard ha demostrat que hi ha molts Gerards. Soc fidel a mi mateix i la vida ho posa tot al teu lloc.

El documental ‘Imprescindibles-Eugenio: Blanco o negro’ mostra una faceta de la vida del seu pare desconeguda per a molts. Què hi ha de cert? Vostè sabia qui participaria en aquest documental?
Tothom qui va participar en el documental van sortir de la meva boca, excepte les amigues de la Conxi, que es van afegir. Vull aclarir una cosa: l’única persona que va conèixer realment al meu pare vaig ser jo. Al documental surt un dels seus primers mànagers, que no es va portar gaire bé amb l’Eugenio i la meva mare, parlant d’una forma que semblava que gràcies a ell el meu pare va arribar a ser qui era… en absolut va ser així. Ha parlat gent que no té idea de res. L’Eugenio va consumir drogues sis anys abans de morir, però darrerament mai ho havia fet, mai. Tot el que han dit és mentida. Per això he fet aquest llibre (el mostra) Eugenio, perquè la segona part del documental no és real.

Té algun projecte en ment?
Fa 23 anys que em dedico en cos i ànima a la vida dels meus pares. Finalment, ara ja sé qui soc. Per fi he conegut la meva identitat. M’he tret moltes pors, moltíssimes. El meu projecte és ser feliç i sentir-me realitzat. Amb 12 anys el meu pare em va preparar per ser el millor mànager del món, i sí, vaig aprendre moltes coses; però a mi no m’omplia res del que feia. Ara sí. Avui dia podria col·laborar a qualsevol programa, però mai faré telebasura. Participaria a GH VIP o Supervivientes, però només explicaria acudits i no em barallaria; i això no els hi serveix. Amb aquesta forma de ser passo més gana? Sí. Jo he tingut diners i no he estat feliç. Ara tinc menys i soc més feliç. Estar a dalt és molt fàcil, però a la inversa és molt dur i no tothom està preparat.

Tornaries a escollir aquesta vida?
La història de la meva vida rep sentit l’any 1991, quan el meu pare, que en aquells moments tenia 49 anys, em va dir: “Gerard et puc demanar un favor? Jo soc qui soc gràcies a la teva mare. Gràcies a ella soc home, pare i artista. Desafortunadament a ella, en vida, mai li vaig poder agrair. Per aquest motiu vaig pujar a un escenari el mateix dia que ella va morir. Vull que tu acabis el meu capítol, el darrer de la meva vida. Sé que ara no saps què hauràs de fer… però la vida t’ho mostrarà. Et demano un favor més, sigues bona persona i mai facis el que no t’agradaria que et fessin”. Recordo que jo no vaig entendre res en aquells moments, ja que era molt jove i només pensava en gaudir de la joventut. Però deu anys després de la mort del meu pare, vaig comprendre el seu missatge; i en aquell moment vaig començar a construir i fer tot aquest camí. Fa un temps, un amic em va dir: “Has perdut 23 anys de la teva vida”. En absolut. No he perdut 23 anys de la meva vida, he esperat tot aquest temps per aconseguir fer una cosa dificilíssima: pujar a un escenari.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024