La teva pel·lícula és una adaptació d’una història escrita per Francesc Escribano que parla de la Guerra Civil i de la figura del mestre Antoni Benaiges. Com va sorgir la idea de portar-la al cinema?
La idea de fer la pel·lícula sorgeix quan la història de l’Antoni Benaiges, després de passar per la novel·la, es torna a explicar de maneres diferents. Es fa una obra de teatre, un còmic, es fan cançons i, finalment, es converteix en un guió de cinema. Amb Paco Escribano, autor de la novel·la i un dels productors de la pel·lícula, i amb el guió d’Albert Val, es posen a fer aquesta versió.
Hi ha un contrast entre la teva anterior pel·lícula, ‘Gente que viene y bah’ (2019), i aquesta. De la comèdia romàntica passes al drama històric…
Jo no tinc problemes en afrontar diferents registres. No miro el gènere per escollir el projecte, sinó que miro que la història m’agradi i que vegi que li puc donar el meu punt de vista, la meva interpretació personal. Si rebo un guió que m’agrada, de comèdia o del que sigui, veuré si m’agradaria portar-ho a la pantalla. Prioritzo això.
El tema principal de la pel·lícula és la memòria històrica a partir de l’exhumació d’uns cossos d’una fossa de la Guerra Civil, no?
La pel·lícula enllaça dues trames: la que explica la història de l’Antoni Benaiges, mestre republicà que va ser represaliat el 1936, i després s’entrellaça amb la història del 2010 en la qual, arran de l’exhumació real de la fossa de La Pedraja (Burgos) ressorgeix la història del mestre. Volíem representar el col·lectiu de les famílies que busquen i els problemes que tenen per trobar les restes dels seus familiars desapareguts.
Tenim, doncs, una pel·lícula que juga contínuament entre dos temps, el present i el passat?
Sí. Comença i acaba amb la trama del present, que és la que dona el detonant de la història, però al llarg de la pel·lícula es van entrellaçant constantment.
T’ha costat rodar una pel·lícula d’època per reflectir aquesta trama dels anys de la República?
És difícil rodar èpoques, i més si tens poc temps. Com que és una pel·lícula modesta de producció, vol dir que tens poc temps per dur a terme el rodatge. A més a més, sumat al fet que tenim molts nens… Són dos condicionants importants de cara a la complexitat de la pel·lícula.
Et volia preguntar sobre això del condicionant de rodar amb nens, un dels protagonistes. Treballar amb nens requereix un esforç supletori, oi?
Sí. Necessites més temps en molts aspectes, com el càsting, necessitem més temps per trobar-los. També més temps de preparació i reunions amb ells perquè entenguin la història. Això ho faig a través d’una coach. Els nens no roden tantes hores com els adults i has de sintetitzar molt el material que rodes amb ells.
Amb el cas d’Antoni Benaiges, hi ha una reivindicació de la figura del mestre de l’escola republicana?
Volíem descobrir aquesta història, que no és massa coneguda, però és un fet real. Es toca la vida d’aquesta persona i el tema de la memòria històrica. Quan parlem de Benaiges també parlem de tots aquells mestres republicans que tenien la mateixa vocació i que molts van tenir el mateix final, malauradament.
Aquest homenatge als mestres de la República enllaça amb un film espanyol de referència com és ‘La lengua de las mariposas’ (1999, José Luis Cuerda)…
Sí. Aquesta pel·lícula era un referent. I per no fer una sensació de repetició d’història ja explicada vam buscar aquesta altra dimensió d’explicar també aquesta trama del present. Òbviament, té molts punts en comú amb La lengua de las mariposas i també té coses diferents.
Un dels puntals de la pel·lícula és la tria d’Enric Auqer com Antoni Benaiges. Com va ser la tria d’aquest actor català que no es prodiga massa en cinema?
Ja vam pensar en ell en la primera opció de càsting. És un actor superversàtil i cada vegada que interpreta un personatge té la capacitat de canviar molt i aleshores necessitàvem veure com podia encarnar aquest mestre. Vam veure que transmetia tot el que ara hem vist a la pel·lícula. I així és com el vam escollir.
La pel·lícula té un títol suggeridor. Sabem que aquesta excursió al mar no es va poder fer per culpa de l’esclat de la Guerra, però el mar atresora aquest costat metafòric, associat a la llibertat, l’aventura, el futur, no?
Tot i que l’excursió era realment al mar, no era una metàfora, sí que simbolitza aquesta manera que té el mestre que volia obrir els horitzons dels nens, de fer-los veure que hi havia tot un món més enllà del seu poble. Descobrir-los, no sols el mar, sinó poder donar-los l’opció a pensar a poder tenir la vida que volguessin…
Resulta destacable el paper de la neta de l’avi, interpretada per Laia Costa, que actua de fil conductor entre el present i el passat…
Sí. Ella representa l’herència d’una ferida transgeneracional, com si diguéssim, hereva el dolor i el trauma que el seu avi li ha transmès. Parlem de com s’han tractat aquestes coses en les nostres famílies perquè hi ha casos de gent que no n’ha volgut parlar mai. I ara són els nets els que estan indagant i desenterrant aquest silenci.
La pel·lícula funciona molt bé als cinemes, ha estat un èxit de taquilla, i també per les nominacions als premis Goya i als Gaudí. Esteu molt contents, oi?
Molt. Tenir 5 nominacions als Goya i 6 als Gaudí ja és un èxit. La pel·lícula és modesta de pressupost i va néixer amb una vocació humil, que era “a veure si la gent anirà al cinema a veure-la”. No esperàvem aquesta rebuda a les sales, ni aquesta recaptació de taquilla. El reconeixement de les Acadèmies és motiu d’orgull per tot l’equip.
Amb ‘El mestre que va prometre el mar’ podríem dir que el tema de la Guerra Civil no està esgotat, que continua interessant al públic, no?
Com que és un tema que s’ha tocat molt, tant la prèvia a la Guerra, la mateixa Guerra i la postguerra, tenim molts referents i molt bons. Tenia el dubte de si interessaria una altra més. I la gent ha parlat i s’ha demostrat que sí, que interessa. Si són temes que es consideren necessaris de ser explicats, doncs que siguin explicats.
JOAN MILLARET