molina_jordi / Poble-sec. El dia en què els mitjans el truquin per parlar de qualsevol tema que no tingui res a veure amb el fet migratori, l’Ammad Hussain (Rawalpindi, 1985) haurà aconseguit el seu objectiu: normalitzar la seva catalanitat. Sense voler-ho, s’ha convertit en un expert sobre el tractament informatiu de la diversitat cultural als mitjans de comunicació. Parlem amb ell al carrer Blai, després de compartir una tarda al Seminari ‘Que fem per la diversitat als mitjans?’, organitzat per la Taula Intercultural del Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

L’Ammad apel•la a la responsabilitat dels mitjans en el tractament de la diversitat. Foto: Ana Inés Fernández.

Una de les conclusions del Seminari és la creació d’estereotips i creences negatives dels mitjans sobre la diversitat cultural…
Sovint escoltem informacions negatives o malintencionades del fet migratori. Es relaciona constantment immigració amb delinqüència. La vinculació de la nostra realitat amb el conflicte genera i legitima discursos discriminadors i polaritzadors. Una notícia que relaciona un aspecte causal amb l’origen d’una comunitat està contribuint a estigmatitzar-la. Els mitjans estan sembrant llavors que amb el temps poden generar conflictes.

L’estereotip és, en el fons, una fórmula de control?
Els mitjans generen discursos que simplifiquen algunes informacions sobre realitats complexes. Per simplificar-les, es creen estereotips. Per exemple, reduir l’islam a una religió fanàtica m’ha portat en molts casos a que se’m pengi l’etiqueta d’opressor de dones. Inclòs he hagut de donar explicacions en contra de l’explotació infantil. La imatge que els mitjans perpetuen sobre l’islam és la d’un col·lectiu resistent al canvi i certament perillós.

I no és així…
No. L’equiparació de l’islam amb una religió radical serveix per reforçar dicotomies com “ells i nosaltres” o “civilitzats i bàrbars”. Sincerament, jo he conegut el vel com a símbol de l’islam perquè aquí m’ho han explicat. De petit, abans de venir a Catalunya, no n’havia vist al meu país. I vaig estar-m’hi vuit anys! I sí, és cert que he après coses del meu país que ignorava, però sovint són excepcions. El què passa és que tenim formes de vida molt diferents. Nosaltres fem molta vida a l’interior de casa, però és un tret cultural, igual hi ha altres cultures que tenen el costum de fer més vida al carrer. Recordo la meva infància al Pakistan amb dones cultes i inquietes, que no deixen de ser-ho pel fet que es reuneixin a casa per fer xerrades.

Què tenim en comú els pakistanesos i els catalans?
Compartim moltes similituds. Els pakistanesos, com els catalans, som una societat molt treballadora i compromesa amb la feina. També tenim un concepte semblant sobre la importància de la família i, paradoxalment, les dones són molt respectades.

Tens la sensació que els mitjans parlem molt de vosaltres, però sense vosaltres?
Estem poc representats en els mitjans. Sobretot tenint en compte l’elevat percentatge de població estrangera que hi ha a Catalunya i a la resta de l’estat. És important que els informadors incorporin com a fonts d’informació vàlides dels col · lectius de minories culturals. Que s’acostin a les associacions però que, en qüestions que marquin l’agenda, avui dia desnonaments o independència, se’ls pregunti a ciutadans estrangers. En cas contrari, estarem fomentat la percepció que les persones immigrades tenim poques coses a dir i que la nostra aportació és prescindible. Cap cultura va en contra de cap altra, totes s’enriqueixen.

T’has sentit mai utilitzat per mitjans d’aquí?
En una ocasió Els Matins de TV3 em va convidar per parlar sobre l’islam. No sóc en cap cas un especialista del tema, però sí que volia suavitzar la imatge que predomina i explicar experiències pròpies de quan vivia al Pakistan. Un cop al plató, em van presentar com un convidat que volia rebatre a la tertuliana Pilar Rahola, arran d’un article publicat per ella diari Avui que jo no compartia. Em van utilitzar perquè ella pogués expressar les seves idees sobre Palestina. Jo no tenia res a veure amb els palestins ni els israelians, ni esperava que el debat acabés tenint un format de ‘cara a cara’ que poc tenia a veure amb el motiu pel qual havia acudit al programa.

Ammad, al carrer Blai. Foto: Ana Ines Fernández

I en política? En època d’eleccions alguns partits busquen perfils com el teu per presumir de sensibilitat social.
He mirat de no caure en aquest parany. No hi ha cap partit que representi al cent per cent la meva sensibilitat. Amb el temps i com a conseqüència d’actuacions que no m’han agradat he anat perdent la confiança en algunes formacions. Les persones d’origen estranger no sempre simpatitzarem amb els partits que promocionin programes suposadament avantatjosos per nosaltres. El què volem és que es faci feina a peu de carrer.

Després de 20 anys, creus que Catalunya és mereix l’apel·latiu de ‘terra d’acollida’?
No es pot negar que a Catalunya hi ha una voluntat de donar facilitats en benefici d’una bona convivència. Hi ha iniciatives per la interculturalitat, taules de debat, propostes… El model català té una personalitat pròpia, però a les localitats on hi ha elevats índex d’immigració les reaccions envers aquest fenomen són més visibles. Els catalans som humans i hi ha reaccions xenòfobes com a tot arreu. A l’any 1993, era un dels pocs nens immigrants de l’escola. Aleshores, era més fàcil ser un més del grup. Ara això és més difícil.

Per què?
He de donar més explicacions que qualsevol altra persona. M’he escolaritzat aquí, parlo el català gairebé millor que la meva pròpia llengua, però encara hi ha qui s’amaga la cartera quan em veu al metro. Però si critico els mitjans que cauen en generalitzacions, jo no puc fer el mateix. Estic content d’haver aterrat a Barcelona. I quan em relaciono aconsegueixo enderrocar la primera percepció que tenen de mi. M’agrada la ciutat, la seva geografia i la seva diversitat. Models d’inclusió social com el francès o el britànic tenen molt a aprendre del nostre. Però encara tenim un llarg camí per recórrer. Es tracta de fer-lo junts.