Entrevista a Ramon Simó, director del Festival Grec

Ramon Simó (Tarragona, 1961) és escenògraf i director, està al capdavant del Festival Grec des de l’any passat, quan va prendre la responsabilitat d’apropar el Festival a la gent. Anteriorment havia estat el director artístic de la Fira de teatre de Tàrrega.

Ramon Simó a la seu del Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona/ Josep Aznar

Quan vas agafar les regnes del Grec vas comentar que volies apropar-lo a la gent. De quina manera?

Hem canviat el sistema de comunicació del Grec. Ara passa molt per les xarxes socials i per la connectivitat directe amb l’espectador. Hem creat un sistema de venda d’entrades nou, per poder tenir més relació amb l’espectador i hem augmentat la capacitat explicativa del programa i de les activitats que fem per als espectadors. És a dir, que tinguin l’oportunitat de viure el Festival, no tan sols com un espectador que paga una entrada, sinó que també participa de moltes de les coses que es fan. D’altra banda, hem augmentat la programació gratuïta. L’objectiu últim del Festival és apropar el teatre, la dansa… sense el prejudici de que sigui complicat.

A què et refereixes?

Quan vaig arribar em van dir que la gent tenia la percepció de que el Grec fa coses molt sofisticades, molt complicades o que era molt elitista. Jo no m’ho havia plantejat mai així. Moltes vegades hi ha coses que semblen elitistes, bàsicament perquè nosaltres les hi col·loquem. Normalment posem moltes barreres o molts prejudicis sobre un determinat tipus d’espectacle. És una barrera cultural que s’ha creat i que hem de treure com sigui.

La consigna deu ser “vés-hi i ja veuràs”…

La consigna és “vés-hi”. És com el que passa amb la lectura o la cuina. Tots estem acostumats a anar a restaurants estranys, on preparen plats realment estranys, que no tenen res a veure ni amb la nostra manera d’entendre la cuina ni amb els sabors que estem acostumats a tastar. En canvi, anem i ens agrada. Per què? Doncs perquè s’ha aconseguit trencar el prejudici de que la cuina bona és la nostra. Ara ho hem d’aconseguir amb el teatre, amb la dansa i amb el circ. Quan una companyia estrangera o una companyia d’aquí fa un espectacle particular, és evident que és particular perquè no és com tots els espectacles, però també és evident que està pensat per a tothom. El teatre es pensa perquè l’espectador que tens al costat o el veí de casa teva pugui venir a veure’l.

Es tracta de provar què sents.

Descobreixes que és una cosa que t’interessa, que et pot agradar… alguna vegada no t’agradarà… pot ser que una cosa no t’agradi, i vegis que està bé. Fantàstic! Això és el que t’hauria de passar al teatre. Potser que no hagis disfrutat prou, en canvi tinguis al costat un espectador que s’ho estigui passant bomba. Això d’anar al teatre o a veure un espectacle de dansa, de música o de circ és un acte comunitari i és tant important el que passa a l’escenari, com el que passa a la platea. És on realment es genera un intercanvi, es genera una experiència que pertany a tots aquells que estem veient la funció.

El programa d’enguany inclou moltes obres que tracten sobre la actualitat, que ens fan reflexionar sobre on estem ara.

Un dels objectius del Festival és mirar d’expressar el que ens passa, perquè potser així ho entendrem millor. Això és molt important en el teatre i en la dansa. Els artistes en el moment en que generen el seu espectacle estan intentant entendre el que està passant, el seu món, les relacions entre les persones. L’espectador el que veu finalment és un punt de vista. I això és el que t’ajuda com a espectador a pensar que les coses es poden veure de moltes maneres i des de molts punts de vista diferents. És el que necessitem ara, perquè estem en un moment en que sembla que només es pugui pensar d’una manera.

Què ha suposat per a tu tant personalment com professional la direcció del Grec?

Personalment et situa en un territori en que tens accés i coneixement de tot el que passa al món. Privadament i amb els teus propis recursos ja ho fas, però ara la meva obligació és saber tot el que passa, i és divertit, però de vegades em dic “m’és igual, no vull saber res més”, saps tantes coses… La feina ara és transmetre-les, és a dir, com ho fem arribar al públic, als professionals, com els posem en contacte. I després una feina que jo m’he imposat que és intentar que els nostres espectacles tinguin un recorregut internacional. Això m’obliga a viatjar, a tenir contacte amb gent de teatres de tot arreu i espero que a partir d’aquí podem començar un procés d’internacionalització una mica més clar de les nostres coses. Però és una feina que comporta, en aquests temps on som, una responsabilitat afegida. Ara que està tot tant empobrit, que costa tant produir espectacles, el Grec és un gran coproductor d’espectacles. Ara que molts teatres no poden fer programació estrangera, això et carrega d’una certa responsabilitat.

Quin suport institucional rep la cultura?

En el moment que estem penso que s’ha deixat la cultura de banda. Jo diria que s’està produint la relegació de la cultura fora de les necessitats de les persones. Vull dir que com no tenim diners, de seguida el que es fa prescindible és la cultura, a nivell institucional i social. Des del govern central, o moltes vegades des del govern autonòmic, diputacions i ajuntaments, que no és el cas de l’Ajuntament de Barcelona, per sort, on jo treballo, i no tinc aquest problema, la cultura és l’últim del pressupost, en l’últim en que es pensa i en que es dediquen recursos. Es pensa que és prescindible davant d’altres coses que són prioritàries. Així fas que la gent pensi que la cultura és prescindible, i això és realment un problema molt gros.

També perquè feu reflexionar i potser no interessa gaire

Crec que el problema és un altre, però no menys greu. És el problema de la prescindibilitat. No pot ser que tot sigui més important que la cultura. Si des de les institucions públiques consideren que la cultura és l’últim que has pagar, l’últim on has d’arribar, el missatge que estàs transmetent socialment és molt salvatge. Per dir-ho d’una manera suau, és promoció de la ignorància. Estàs promovent que els teus conciutadans arribi un moment en que ni sàpiguen res ni els interessi saber res. Crec que no és una cosa voluntària, però desgraciadament el missatge que està rebent la gent és que la cultura és prescindible.

Aquest any has introduït el Minigrec. Què significa per a tu?

És una provatura. L’any passat vam començar a fer uns quants espectacles pel públic familiar, perquè pensava que els nens també deuen tenir dret a tenir Grec. Aquest any vam ajuntar dues iniciatives, la meva, amb la del Festival Mini Barcelona. Comencem a crear l’hàbit que els nens i les famílies vagin al Grec durant l’estiu, que consumeixin, facin, vagin a veure cultura. Aquest any només fem una coproducció, però la voluntat és de fer-ho créixer. La idea és que aquest mini Grec acabi tenint un patró similar al Festival.

A més heu anat a sales on no havíeu anat abans, per tot Barcelona.

Realment l’ampliació l’hem fet amb el Minigrec. El Grec és un festival públic i en conseqüència ha de treballar amb els teatres públics. EI fet de situar-lo a Montjuïc vol dir que treballem amb teatres públics bàsicament. De fet jo vull centrar la programació a Montjuïc, però no vull deixar de contaminar una mica la ciutat.

Perquè és el Festival de la ciutat.

És clar, però tothom ha de saber que l’epicentre és Montjuïc. El 75% dels espectacles es fan a Montjuïc.

A més, aneu al Refugi 307

Sí, anem al Refugi 307 a fer “el Subterrànies”, que ja s’havia fet, però jo penso que és important que la gent tingués oportunitat de veure’l dins del Grec, perquè trobo que és un espectacle interessant en molts aspectes, no només per la qualitat, sinó també pel lloc on es fa, per la història que explica. Després fem el recorregut de La Caldera [Cal·ligrames en moviment], que passa pel Poble-sec i acaba al Grec, fem l’espectacle del Tomàs [Tomás Aragay, dirigeix l’espectacle La naturalesa i el seu Tremolor], que també és un recorregut per una altre zona del Poble-sec. Jo penso que hem d’anar creant aquest pol d’atracció important entre el Grec i la Margarita Xirgú, i a partir d’aquí anar vessant, anar colonitzant altres espais.

Recomana’ns tres espectacles del Grec

Opus que és l’espectacle inaugural, de la companyia australiana Circa; les Tragèdies Romanes, que és monumental, és un monstre que paga la pena veure, del Toneelgroep d’Amsterdam; i Rinoceront, gran espectacle, amb un gran repartiment. Aquests tres són espectacles bomba. Grans, molt grans, de dimensions, de tot…

Marta Tello

Artcles relacionats:

El Grec 2013, més proper que mai