@Marta_Tello/ L’Àurea Márquez és actriu de teatre, televisió i cinema. Al 2011 va rebre el Premi Memorial Margarida Xirgu per la seva interpretació a ‘Pedra de Tartera’. Actualment es troba al teatre Tantarantana amb l’obra ‘Barbablava, l’esperança de les dones’, que estarà en cartell del 3 al 20 d’abril.
L’actriu Àurea Màrquez/ Foto: Teatre Tantarantana
‘Barbablava’ és una adaptació del clàssic conte?
No és tant una adaptació, sinó que està inspirat en el personatge de l’home. L’obra parla del desig, de la necessitat que tenim els uns dels altres, de com de vegades les paraules traeixen els sentiments. Volem expressar el que sentim amb paraules, però les paraules mai arriben a la dimensió i profunditat del que estem sentint. També parla, crec jo, de com les dones de vegades busquem en l’home, i projectem en ell, mancances o necessitats que tenim i que hauríem de resoldre nosaltres mateixes. És una obra que et fa reflexionar sobre les relacions humanes i en concret sobre les relacions de parella. Sobre la condició humana i sobre com som, que a la fi és el que busquem quan anem al teatre, que ens facin de mirall del que nosaltres som i vivim, i potser veient-ho en els altres podrem entendre coses que per nosaltres mateixos no podem.
L’obra combina comèdia i drama.
Potser és més dramàtica, però també hi ha humor, hi ha tendresa, hi ha música… És una obra poètica, però que no s’espanti la gent, que no és un recital de poesia.
…
Jo crec que és per a tots els públics. Perquè tots hem estimat, tots ens hem enamorat… No pot estar lluny de ningú això… Algú connectarà més amb el llenguatge i la manera de fer i d’explicar-ho, però els temes són universals.
Has interpretat papers molt durs al llarg de la teva carrera. Et sents més còmode fent drama?
La cosa ha anat així en la meva vida. Per la meva història em desenvolupo bé amb tot el que són emocions, i si són fortes, et diria que millor. També m’agrada molt fer comèdia i ho puc fer, però ho he d’anar a buscar més, tinc menys oportunitat de fer-ho. El primer que tinc així a mà és la cosa dramàtica. Em surt fàcilment. Sóc una persona molt emocional, sóc intensa i també com he anat treballant aquest tipus de paper, doncs és com un múscul: si el vas exercitant, aquest en sap més que els altres.
Ens ho prenem com una oferta per fer comèdies?
Si el projecte és bo i a mi m’agrada, jo estic disposada. El que passa és que potser la comèdia està associada a un tipus de teatre més comercial, que no m’interessa tant. És un terreny per explorar. Crec que les obres més completes, i que poden arribar a molt públic, són comèdies, però que també tinguin contingut, i que ens facin reflexionar o ens toquin alguna cosa. O sigui, les comèdies dramàtiques. Seure a un lloc perquè només et facin chistes, chistes, chistes… i gag i gag a mi m’avorreix.
Les teves interpretacions et serveixen també a nivell personal?
Sí, em serveixen perquè d’alguna manera el que fem els actors és investigar sobre la naturalesa de les persones. De vegades et trobes un personatge que penses, “per què fa això?” i et porta a ser una mica psicòleg i intentar entendre’l. El que m’aporta aquesta professió, entre d’altres coses, és que m’amplia la capacitat d’entendre les persones, les reaccions, i els seus comportaments. Sempre hi ha una raó, una explicació, un origen, i això ho trobo apassionant.
Tornes a actuar sota la direcció de Lurdes Barba, qui et va dirigir quan vas guanyar el premi Margarida Xirgu. Com és treballar amb ella?
Ella i jo ja hem fet uns quants muntatges juntes, i en l’última cosa que ella ha fet, ‘Ocells i llops’, li he fet d’ajudantia de direcció per primera vegada. Ens entenem súper bé, perquè tenim una sensibilitat semblant. Ella també és una dona molt intensa, molt apassionada. En poquetes paraules ens podem entendre i això ho facilita molt. Si no estic en situació de confiança em faig una mica petita, no acabo de desplegar bé les ales. Amb la Lurdes sé que em puc equivocar, la puc cagar, puc fer el ridícul… no tinc cap por de res perquè ella no em jutjarà ni em tallarà les ales.
Es nota una sensibilitat semblant pel fet de que sigui dona?
Jo crec que sí que es nota. Seria mentida dir que no i potser m’agradaria dir que no, però sí que ho noto. I no dic que no hagin directors que no puguin entendre l’univers de la dona… però és com si a un tio li expliques què és parir o què és tenir la regla. Ho podrà entendre, però no ho ha viscut igual. Les dones vivim les emocions en general una mica més a flor de pell. També he treballat amb homes i m’encanta. M’encanta sortir d’aquí, perquè tot el que et tanca i et limita, et fa més pobre. M’agrada anar a l’altre lloc i veure un pensament al que jo mai hauria arribat.
És un altre angle
Exacte. És un altre angle, un altre punt de vista de la vida. Potser més racional, més del món de les idees, dels conceptes… que també està molt bé. Però com hi ha menys directores que directors, penso que s’ha de potenciar que hagi paritat. Hi ha molta gent que dirigeix que són dones, però no els hi donen una responsabilitat gran. Encara hi ha molta desigualtat. Costa molt donar els llocs de responsabilitat i mando a les dones.
Trobes que el teatre és el teu medi natural?
Sí. Jo sóc molt feliç a dalt de l’escenari. He arribat a patir molt, però he viscut moments d’una intensitat, d’una plenitud tal que … no sé com explicar-ho… com d’èxtasi. Quan sembla que la funció no l’estàs fent tu, que la fa algú per tu… És el que els flamencos diuen “El duende”. Quan estàs connectat amb els que estan amb tu a l’escenari, amb el públic… es crea una cosa… No passa sempre, evidentment, però quan passa és màgia pura.
Abans d’acabar, i sabent que vas viure al Poble-sec, ens expliques algun record d’aquella etapa?
I tant! Pensa que vaig viure al Poble-sec des dels 5 anys, fins els 24. Visc a Gràcia des de fa molts anys, però el meu barri, que és on un es cria i on té els records de la seva infantessa, és el Poble-sec. Quan era petita i vivia allà era un barri molt obrer i molt poc modern… i ara quan hi vaig és una passada de terrassetes, de bars… Moltes vegades hi vaig només a passejar per aquells carrers que són els de la meva infantessa. Hi vaig a fer remember… jo sola.
Imatge promocional de l’obra ‘Barbablava, l’esperança de les dones’/ Teatre Tantarantana