@orioladbe i @pruna_ana / De pare català i mare aragonesa, ‘el Noi del Poble-sec’ (Barcelona, 1943) va néixer al carrer de Poeta Cabanyes, al bell mig d’un Poble-sec que poc tenia a veure amb el que és ara. Hi va viure fins als 20 anys. Ens trobem al bar El Sortidor, a una plaça plena de records per aquest cantautor que als seus 73 anys encara conserva aquest aire de revel·lia i seducció que el fa tan particular. Després de parlar amb nosaltres, gaudirà d’un dinar de germanor amb els seus veïns i amics del barri, els de tota la vida. De fons sona Jacques Brel, un dels seus musics preferits. Seiem en un racó del local i ens deixem portar pels seus records, encara incrèduls per la sort que tenim de compartir aquests minuts amb una de les figures més importants del panorama cultural del país.

Parlar amb vostè és parlar amb el Noi del Poble-sec. Quins records té del Poble-sec de la seva infantesa?

Tots els records de la meva infantesa estan al barri. Aquí hi vaig viure fins als 20 anys. Els espais que més recordo són aquest –la plaça del Sortidor– i una placeta de més amunt que ja no existeix, era un tros de muntanya plana que fèiem servir com a camp de futbol. Però el punt més important era el mateix carrer. Ara el barri ha canviat molt, i pel decorat de la meva infantesa és trist però per a la gent que hi viu és millor.

1970. Passejant pel seu carrer Poeta Cabanyes

Recentment ha estat guardonat amb el premi Poble-sec. Quina es la reva relació actual amb el barri?

La que em marca la família, la que encara em queda aquí. Tinc amb el barri la relació que em marquen els records, la gent i els llocs que representen coses importants a la meva vida… És una relació indissoluble, que ni puc ni vull trencar per res. L’únic barri que tinc i que he tingut és aquest, malgrat hagi estat vivint a molts altres llocs.

Un dels seus temes més reconeguts és ‘Aquellas pequeñas cosas’.  Quines són les petites coses del dia a dia de Joan Manuel Serrat?

Jo ja no tinc petites coses. Qualsevol cosa, per petita que sigui, és molt important. Em trobo en un moment en què valoro molt el temps i, per tant, tot el que succeeix al llarg de dia és important per a mi. Tracto de no deixar que cap cosa passi sense donar-li la importància que té.

‘‘Em trobo en un moment en què valoro molt el temps i, per tant, tot el que succeeix al llarg del dia és important per a mi’’

Com una de “las viudas” de Rubianes, que li semblava la idea que en Pepe donés nom a una de les placetes del Paral·lel? Ara sembla que anirà a la Barceloneta…

Jo estava en contra, perquè allò no és una placeta, és una cantonada. Rubianes no es mereix un racó, si volen mantenir el seu record lligat a un carrer els qui administren aquestes coses s’ho han de pensar una mica més perquè a ell no li agradaria gens això i els que l’estimem tampoc ens sentim satisfets.

Des de l’any 65 en què presenta les seves primeres composicions a un programa de Ràdio Barcelona fins al dia d’avui, recorda algun moment favorit de la seva carrera?

No puc triar cap moment perquè cadascun d’ells ha arribat gràcies a molts moments anteriors, i ha estat alhora responsable d’altres coses que m’han passat. Afortunadament m’han passat moltes coses i no podria triar només un perquè deixaria en mal lloc als altres i seria enganyós. De qualsevol manera, els moments més màgics de la vida els he tingut fora de la música, al voltant de la gent que estimo.

J.M Serrat i Anna Pruna en un moment de l’entrevista / Oriol Adán

Ja fa 7 anys del seu darrers disc d’estudi en solitari. Més enllà d’àlbums recopilatoris o treballs conjunts, veurem algun nou treball de Serrat en solitari?

Estic fent cançons però no vol dir que tregui el disc. No li puc dir res perquè les circumstàncies ajuden molt poc a que m’importi massa treure’l. No tinc massa interès en treure’l perquè la indústria discogràfica viu un moment bastant penós.

Vostè ha viscut millors moments d’aquesta indústria discogràfica.

Sí, jo vaig viure un moment en què escriure cançons i fer discos era crear moments molt màgics amb la gent, que els rebia i els esperava. Avui en dia veig companys i companyes que s’hi esforcen i que no arriben a aconseguir que els seus discos tinguin la més mínima difusió. Per molt que em parlin d’Internet o de qualsevol mitjà per difondre la música, això és una fal·làcia. Es difon el que algú té interessos molt concrets en difondre i molt lligat a grans trucs de comunicació. La música sempre ha estat un negoci, però ara és un negoci de molt pocs.

Aleshores què li diria a algú que avui en dia vol dedicar-se al món de la música?

Dons li diria que ho faci.  Escriure música, fer cançons, cantar-les… Tot això és meravellós. Però també li explicaria les dificultats, tot i que no caldria perquè se les trobarà de seguida que comenci. Mai la gent jove ha tingut tantes possibilitats per formar-se, tants mitjans per poder realitzar obres i alhora mai ha tingut tants inconvenients per fer-la pública, per trobar una feina.

‘‘Mai la gent jove ha tingut tantes possibilitats per formar-se, tants mitjans per poder realitzar obres i alhora mai ha tingut tants inconvenients per ferla pública, per trobar una feina’’

Les seves cançons han format part de la banda sonora de diverses generacions. Quina seria la banda sonora de la seva vida?

Seria la música que m’ha emocionat, que m’ha ensenyat. Un aprèn posant-li atenció a les coses. M’agrada tot allò que és capaç de commoure’m, d’obrir-me el pensament, de fer-me entendre més coses…  Seria una llista molt llarga i en el fons ingrata perquè me’n oblidaria de molts que han estat importants, i no vol dir que hagin estat famosos.

Joan Manuel Serrat al bar El Sortidor

Durant la seva carrera ha compartit escenari amb molts cantant diferents, però, hi ha algun artista amb qui li hagués agradat fer-ho?

M’hagués agradat cantar amb Jacques Brel. Probablement és un dels artistes que més he admirat, un dels artistes més complerts que han existit, com a compositor, com a comunicador, com a actor…

Mediterraneo ha esdevingut la cançó de la campanya ‘Casa nostra, casa vostra’, amb artistes convidats i un concert multitudinari al Palau Sant Jordi. Com va ser aquesta experiència col·lectiva?

No és la primera vegada que es fan aquest tipus d’iniciatives, però aquesta vegada ha tingut un gran ressò per les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Tant de bo serveixi per sensibilitzar a la gent, però sobretot a l’administració, per reconèixer la terrible realitat que signifiquen aquests milions de persones desplaçades dels seus territoris per motiu de guerres i gana.

Què en pensa de com s’està gestionant el drama dels refugiats?

Crec que cal plantejar seriosament la necessitat de donar pas lliure a qui realment necessita trobar un lloc on ficar la vida. Son les administracions les que han de crear les normes per ajudar aquesta gent, i això em posa verd, perquè la única norma que han creat fins ara és la de les fronteres i la de les barreres, i això no solucionarà el problema, més aviat l’agreujarà. No es pot estar col·laborant amb Frontex i a la vegada fent les armes que es disparen en aquests països dels que fuig la gent.

Vostè sempre ha tingut esperit rebel i sentit de la justícia. Quines coses el fan sentir orgullós de la societat actual?

Dintre de les situacions desgraciades i injustes, com pot ser el drama dels refugiats, he vist a la joventut del nostre país involucrada, treballant i ajudant des del lloc on es produïen aquests fets, i això em fa sentir orgullós de compartir territori amb aquesta gent.

Canviant de tema, una mica més a prop. ¿Què en pensa del procés que viu Catalunya?

Crec que és un procés que ve des de molt lluny i en què intervenen molts factors sentimentals, econòmics, d’incomprensió i de greuges acumulats. El govern central hauria de plantejar-se seriosament el fet de demanar als catalans què en pensem de tot això i escoltar la nostra opinió.

Fa uns anys deia que només es retiraria si trobava alguna cosa més divertida que fer. Segueix pensant el mateix?

Home, m’agradaria donar més arguments. Primer de tot, em retiraré si em fan fora, després, si ja no puc més, si em falla la veu, les cames, l’esperit, la il·lusió… I, evidentment, la raó més optimista de totes és que em retiraré si trobo alguna cosa que em diverteixi més. Aquesta seria el súmmum!