Connecta amb nosaltres

Economia

Radiografia al modus operandi dels fons voltors

Els fons voltors juguen al Monopoly amb les finques del Poble-sec

Publicat

on

“Oportunitat única per gaudir de l’estil de vida propi de la ciutat. Dotze apartaments elegants i moderns en un dels barris més animats de Barcelona, el Poble-sec”. Amb aquestes línies la companyia Norvet Property Development publicita la promoció que actualment ofereix al número 33-35 del carrer Poeta Cabanyes. Un projecte que va posar en marxa des de zero amb la compra del garatge que hi havia al solar i on ja ha començat a aixecar habitatges per vendre’ls des de 447.000 euros. Cal destacar que l’obra no és l’única que la companyia desenvolupa al barri, sinó que només és un dels cinc projectes que té actualment en marxa, els quals ja han posat en peu de guerra als veïns i veïnes.

Abans d’entrar en matèria, però, cal analitzar qui i què és Norvet per entendre les seves intencions comercials al Poble-sec. Amb la seu establerta a la Casa de les Punxes de l’avinguda Diagonal, la companyia està distribuïda en una xarxa de cinc empreses batejades amb noms diferents, però que al cap i a la fi es dediquen a gestionar els actius immobiliaris de la matriu. Respecte al capital, aquest prové tant d’Espanya com d’Israel, país del qual és originari el seu director i administrador únic, Alon Ozer Yunger.

Diners d’Israel

La relació d’Israel amb Barcelona queda perfectament radiografiada en les xifres que fins ara s’han fet públiques. Segons dades del Ministeri d’Economia, només l’any 2016 Israel va invertir més de 12 milions d’euros bruts en el mercat del totxo català. En paral·lel, mesos enrere la immobiliària dedicada a la compra, reforma i venda integral d’edificis, MK Premium, reconeixia en una entrevista a la revista Masala que entre el 75% i el 80% dels seus clients provenen d’Israel.

Qui més pot estar interessat a adquirir aquests habitatges? Tots aquells estranjers que vulguin aconseguir la residència espanyola mitjançat la Golden Visa; la targeta impulsada des del 2013 pel Govern d’Espanya i que s’entrega a tots aquells que facin una inversió igual o superior als 500.000 euros. En aquest sentit, l’esquer de l’Estat també és utilitzat per la mateixa Norvet a la seva plana web. Segons assenyalen, “totes les propietats de Norvet s’adeqüen al requisit de la Golden Visa” i “no és necessari que el mínim de 500.000 euros s’inverteixi en un sol immoble, […], es poden realitzar inversions més petites que en conjunt sumin l’import necessari per a la concessió de la Golden Visa”, detallen.

Surten els veïns, entren els inversos

Com pot resultar evident, el poder adquisitiu mitjà dels veïns i veïnes del Poble-sec no resulta atractiu pels fons voltors. Més aviat se n’aprofiten, assenyalen des del Sindicat de Barri del Poble-sec. Com? Si bé una forma seria esperant que als inquilins se’ls esgoti el contracte de lloguer per no renovar-los, sovint s’opta per la via ràpida d’oferir diners perquè rescindeixin els seus contractes i marxin de la finca. Una operació que segons diversos testimonis ja s’ha dut a terme als carrers de Murillo, 12; Margarit, 25; Elkano, 15 i Mare de Déu del Remei, 44; (cal recordar que la promoció de Poeta Cabanyes ha sigut sobre les restes d’un antic garatge).

Si més no, cal tenir en compte que el modus operandi resulta difícil de detectar per la confidencialitat amb què es duu a terme l’operació, la qual també resulta ser l’origen del mòbing immobiliari. Tal com relata Sergi Barrios del Sindicat de Barri del Poble-sec, en aquest cas el paper de Norvet és el de “localitzar una finca que estigui degradada i/o amb veïns amb contractes de tres anys a qui ofereixen diners perquè marxin”. 

Què passa amb aquells que no accepten els diners? L’empresa “genera una situació de degradació de l’escala fins que la gent decideix marxar o bé els fan mòbing immobiliari directament”, assenyala Barrios. L’exemple és la família de Feliciano Esteves, veí del carrer del número 12 del carrer Murillo i a qui Norvet ha intentat desnonar en fins a quatre ocasions (totes elles, de forma infructuosa per l’acció veïnal). Com? En no acceptar les quantitats de diners que li oferia la societat, aquesta va canviar el número de compte on havia d’ingressar el lloguer Esteves i després el va denunciar per impagament.

L’experiència en mòbing immobiliari de Norvet

Cal destacar que la denúncia per impagament actualment és la més utilitzada pels fons voltors a l’hora de desnonar famílies. Una tècnica que, tal com expliquen des del Sindicat de Barri, es pot evitar: “En cas que hagi un canvi de compte corrent o no s’accepti el pagament en mà, s’ha d’anar a la Ciutat de la Justícia i consignar el pagament del lloguer; d’aquesta manera demostres que tens la intenció de pagar, fet que realment és el que l’importa al jutge”, explica Barrios. Al cap i a la fi, quan un fons voltor compra una finca, la llei tampoc obliga a comunicar als seus inquilins que l’immoble té un nou propietari.

De totes maneres, si la llei no satisfà els objectius de Norvet, la companyia es val d’altres recursos. Quins antecedents té en aquest sentit? La presumpta contractació d’empreses com Desokupa. Tal com ha exposat la mateixa regidora del Districte de Sants-Montjuïc, Laura Pérez, “Norvet està sent investigada pel jutjat número 31 de Barcelona per haver contractat Desokupa [amb l’objectiu] de dur a terme un desallotjament extrajudicial”. En aquest cas, fins i tot l’Ajuntament de Barcelona s’ha presentat com a acusació popular al judici, mentre que l’Observatori DESC ha presentat una querella directament contra el seu director, Ozer Yunger i la societat Desokupa.

El lliure mercat s’imposa 

Per a Norvet no hi ha res més dolç que una finca d’època. “Compren amb grans quantitats de diners edificis degradats o en procés de degradació, preferiblement de finals del segle XIX i principis del XX amb un cert interès modernista o noucentista”, explica el membre del Sindicat de Barri del Poble-sec, Sergi Barrios. Immobles amb unes característiques estètiques per reformar, restaurar i després vendre com a “habitatges de luxe”, assenyala la regidora del Districte, Laura Pérez. La rendibilitat que extreuen dels habitatges es pot multiplicar per cinc, assegura Barrios.

El lliure mercat s’imposa, tot i que l’Ajuntament faci la traveta a aquestes empreses. Tal com deia dies enrere el regidor d’Habitatge, Josep Maria Montaner, el consistori havia aturat el 29 de gener les obres al número 12 del carrer Murillo per “incomplir la normativa urbanística”, Segons ha detallat Pérez, en comptes de fer la vintena d’obres menors que figurava en els permisos municipals, s’estava efectuant una reforma integral de l’edifici.

Tot plegat, amb afectacions a les zones comuns i a tots els habitatges, llevat de dos habitatges: el de la família de Feliciano Esteves i el d’un segon veí de renda antiga a qui Norvet havia ofert traslladar-se a viure a un local sense cèdula d’habitabilitat, ha explicat la regidora. Si bé actualment les obres es troben aturades i suspeses, la regidora lamenta que “s’estigui expulsant als veïns dels seus pisos i se’ls estigui substituint per habitatges de luxe”.

En el cas de l’obra del carrer del Poeta Cabanyes el Districte ja ha posat en marxa un expedient sancionador per enderrocar la construcció de forma irregular. Des del Govern de Barcelona es veuen incapaços de resoldre tot el problema de l’habitatge, segons el regidor en la matèria, Josep Maria Montaner, “els ajuntaments no podem fer lleis” i només poden “actuar amb la màxima duresa” si es detecta alguna irregularitat en “intervencions abusives, fraudulentes i il·legals”, conclou.

 

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

on

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Paradís fiscal: el paradís dels rics i ‘patriotes’

Publicat

on

Per

S’anomena ‘‘paradís fiscal’’ al país o territori amb una pressió fiscal baixa o nul·la sobre la renda de les persones físiques i els beneficis de les societats. Aquest règim fiscal afavoreix als residents estrangers o a les societats que s’hi domicilien i atrau capitals i empreses dels països industrialitzats, amb pressió fiscal més alta. Aquest concepte és una expressió metafòrica, com ara “treballadors de coll blanc” o “blanqueig de capitals”.
No hi ha una definició única de ‘‘paradís fiscal’’. En general, és una estructura creada per facilitar l’evasió legal d’impostos, però en molts casos mitjançant l’opacitat i el secretisme, i això suposa atreure diners d’activitats criminals. Cada país té la seva pròpia llista de paradisos fiscals, que deixen de ser-ho quan col·laboren facilitant informació. En el cas de les persones físiques, els rics i els grans “patriotes” en solen ser els clients, per exemple, Bertín Osborne, amb domicili fiscal a Luxemburg, tributa a través d’una societat a Panamà. O els Borbons, amb fortunes d’origen desconegut. Ja ho deia Victor Hugo a L’home que riu: “De l’infern dels pobres està fet el paradís dels rics”.
L’origen semàntic del concepte
L’origen de l’expressió “paradís fiscal” es deu a un error de traducció del concepte anglès tax haven (refugi fiscal), de tax, “impost”, “tribut” i haven, “port” o “refugi”. Per tant, tax haven és el refugi fiscal, el lloc on es refugien els capitals per no haver de tributar.
Sembla que cap el 1957, algun traductor al francès no gaire expert va confondre l’anglès haven (refugi) amb heaven, “cel” i com que del cel al paradís només hi ha un pas, ho va traduir al francès com paradis fiscal, i d’aquí va passar a la resta de llengües europees, tot i que en alemany en diuen Steueroase (oasi fiscal), més a prop de l’etimologia de paradís, un mot que deriva del llatí eclesiàstic paradisus, del grec parádeisos i aquest de l’antic irànic pairidaeza de pairi, “al voltant de” i daeza, “mur”, un oasi emmurallat que, situat enmig d’un terreny erm, es veia com l’accés vedat a la felicitat somiada.
El mot paradís va arribar a les llengües romàniques a través de la Bíblia, i va adquirir un significat religiós que, en sentit ampli, designa l’habitatge dels déus i també una situació de felicitat eterna. Aquest paradís és celestial, i es contraposa a l’Edèn, el paradís terrenal on Déu col·locà Adam i Eva. Si se’m permet la llicència, potser seria més exacte designar com a “Edèn fiscal” el paradís terrenal on els capitals gaudeixen de la felicitat de no estar sotmesos a tributació.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Cervesa: dues alsacianes molt catalanes

Publicat

on

Per

Encara en ple estiu, sempre ve de gust prendre una refrescant cervesa o birra, mot aquest últim recentment incorporat al nostre diccionari normatiu. L’Estat espanyol va produir l’any passat 41,5 hectolitres de cervesa, el segon productor d’Europa després d’Alemanya, i el vuitè mundial. El sector representa l’1,3% del PIB, aporta a les arques de l’Estat 6.500 milions d’euros en impostos, i se’n consumeixen uns 58 litres per habitant i any, tot i que el turisme pot distorsionar les xifres.
La cervesa, coneguda a Barcelona des del segle XVI, no havia arrelat perquè es considerava una beguda exòtica i de sabor estrany. El Diario Evangélico, Histórico-Político li va dedicar un article divulgador el 1772. El mestre cerveser Felip Costa va obrir el 1806 el primer establiment on es va elaborar cervesa, però la birra no va guanyar adeptes fins el 1814, després de l’ocupació napoleònica. El 1838 l’italià Andrés Ansaldi obrí una fàbrica-despatx a la Rambla, davant l’església de Santa Mònica i el 1856 la ciutat tenia cinc fàbriques i consumia 5.000 ampolles diàries.
Moritz, arriba el 1851
Louis Moritz Trautmann va néixer a Pfaffenhoffen, un nom que sona a alemany, com tot a Alsàcia, ja que allà es parla una modalitat d’alemany, i va arribar a Barcelona el 1851. Gràcies als seus coneixements cervesers va trobar feina en la fàbrica del francès Ernesto Ganivet. El 1856 comença a elaborar la seva pròpia cervesa, el 1858 adquireix la fàbrica, i el 1859 la de l’alemany Joan Maurer del Portal de Santa Madrona, inaugurada el 1837, convertint-se en un dels principals productors de Barcelona. El 1864 inaugura la nova fàbrica de la Ronda Sant Antoni, llavors la més gran de l’Estat.
Damm, fugint de la guerra
Els alemanys van ocupar Alsàcia tres vegades. A la primera, a la guerra francoprusiana, August Kuenztmann Damm i el seu cosí Joseph Damm, fugen i s’instal·len a Barcelona. El 1876 produeixen una marca pròpia d’estil alsacià que ja porta una estrella de cinc puntes, i el 1905 Damm inaugura la fàbrica, avui seu social, al carrer Rosselló. El 1921 el símbol passa a ser la marca amb Estrella Dorada, d’estil Pilsen, (nom que conserva fins 1991 quan passa a dir-se Estrella Damm), i el 1928 es crea l’Estrella Roja, d’estil Munic, que després de la Guerra Civil deixa de produir-se. Franco no permetia cap Estrella Roja, encara que fos només una cervesa.
Moritz tanca el 1978, però la sisena generació de la mateixa família reobre el 2004 i avui produeixen cervesa Moritz a la fàbrica de La Zaragozana a Saragossa, propietat de la família, elaborada amb aigua Font d’Or del Montseny.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024