Història

Teatre Apolo (1904-1943) i (1945-1990)

Sarsueles, revista, music-hall, teatre i cinema han fet d’aquest teatre una peça fonamental del Paral·lel. L’empresari Matías Colsada va fer del local el temple de la revista i era conegut com El Palacio de la Revista

Publicat

fa 6 anys

6 setembre, 2018

Per

ZonaSec

El primer Teatre Apolo va ser construït segons un projecte d’Andrés Audet i inaugurat a finals d’octubre de 1904. Anteriorment, al mateix lloc, hi havia hagut des de 1901 una barraca on s’hi representaven espectacles musicals fins que una tempesta la va destrossar. Era a la part baixa del Paral·lel, entre el carrer Nou de la Rambla (abans conegut com a Conde del Asalto) i la central elèctrica del carrer Mata amb les seves tres altes xemeneies. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, un dels centres neuràlgics d’aquell animat sector del Paral·lel. Aquest primitiu Apolo tenia l’aspecte d’una gran barraca de fira i va arribar a tenir un aforament de 1.300 espectadors.

Els primers empresaris varen ser els germans Soriano (propietaris també del popular Pabellón Soriano, després Teatre Victòria), Joan Socias i Joan Mestres Calvet.

Durant els primers anys es va programar bàsicament sarsueles, espectacles de revista i music-hall. A l’any 1911 s’hi varen projectar les primeres pel·lícules de la Gaumont en sessió contínua al preu de 10 cèntims. La iniciativa cinematogràfica però, no va resultar exitosa i el local es va tornar a orientar envers el melodrama teatral un cop acabat l’estiu de 1914. En aquell temps va destacar l’èxit de les representacions de Los muertos mandan el 1915.

L’Apolo es va convertir en un dels referents del Paral·lel durant l’època daurada d’aquesta via barcelonina. Als anys 20 les sarsueles esdevingueren l’espectacle de més èxit del local. El 1923 s’hi va estrenar la sarsuela de Rafael Millán El dictador i el 1927 una altra sarsuela, Las alondras, de Jacinto Guerrero, ambdues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw. Al febrer de 1928 s’hi estrenava la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferrater.

Acabada la Guerra Civil el cinema tornà a l’Apolo barrejat amb varietats. S’hi estrenaren films com Melodías de Broadway i Mares de China complementades amb actuacions d’artistes com El Gran Fregolino, el Trío Alonso o Rosa de Andalucía. Finalment, el local va tancar a l’agost de 1943 per reformar completament les instal·lacions i donar pas, dos anys després, a un nou Apolo i a una nova etapa en que funcionaria exclusivament com a teatre.

Segona etapa amb Matías Colsada

Després de més de dos anys tancat per obres de reforma, un nou Teatro Apolo va emergir a finals de 1945. La inauguració va ser el dia 22 de desembre amb l’estrena de dues sarsueles: Adiós a la bohemia de Pío Baroja i Pablo Sorozábal i Golondrina de Madrid de Luis Fernández de Sevilla i José Serrano.

L’any 1946 s’hi va representar la primera obra de teatre en llengua catalana durant la dictadura: El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El dia 23 de novembre de 1948 s’hi va estrenar el drama en tres actes Ocells i llops, de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Vila de primera actriu.

A mitjans dels anys 50 l’empresari madrileny Matías Colsada va prendre la direcció del teatre i el va orientar exclusivament cap als espectacles de revista, gènere del que l’Apolo esdevingué l’autèntic abanderat del Paral·lel i li va donar fama i popularitat durant tota la segona meitat del segle en què se’l coneixia com El Palacio de la Revista.

El 4 d’abril de 1990 s’hi va representar l’última funció. Després, el teatre fou totalment enderrocat i s’hi va construir un nou edifici amb un hotel (Tryp Apolo) i als baixos un nou Teatre Apolo que va continuar sent gestionat per Matías Colsada fins a la seva mort esdevinguda l’any 2000.

La història fins a l’actualitat

De 1991 a 1993 el teatre va patir una reforma integral per tal de millorar les instal·lacions i augmentar l’aforament fins a les 1.000 persones, sent un dels teatres més grans de Barcelona.

El juliol de 2017, Ethika Global Entertainment es converteix en l’empresa encarregada de gestionar el teatre, amb Ricard Reguant com a director artístic amb l’objectiu d’apostar per la qualitat i les produccions pròpies. Una de les directrius del projecte és ajudar que el Paral·el sigui un focus de les arts escèniques.

Autor: BARCELOFÍLIA

TEMES RELACIONATSteatre apolo

Up Next

Històries del Paral·lel, el Teatre Arnau

No et perdis

Les germanes Conesa

Continua llegint

Història

Un temporal arrasa la platja del Somorrostro

Publicat

fa 3 setmanes

4 novembre, 2024

Per

Xavier Rodríguez

El barri de barraques del Somorrostro ocupava la franja de platja de la Barceloneta. Se’n tenen notícies des de finals del segle XIX, però es va anar poblaant d’una manera important després de la Guerra Civil. El 1954 hi havia un cens de 2406 barraques, on podien viure entre deu i quinze mil persones. Les barraques (de fustes, cartró, trossos de metall i tota mena de materials aprofitats) no tenien ni aigua, ni llum, ni clavegueram, pel que hi havia una pèssima salubritat.

Les més properes al mar estaven molt més exposades a les inclemències climàtiques. Els temporals dels anys 1957 i 1958 n’afectaren un nombre important. Llavors, l’Ajuntament va decidir fer un passeig marítim, que el 1961 arribaria fins on encara avui dia hi ha el passeig porxat sobre la platja, avui dita del Somorrostro. Amb aquesta nova via, la població es va reduir en més d’un terç. El 9 de novembre de 1964 un nou temporal de llevant va obligar a acollir 642 persones a l’estadi de Montjuïc, el que suposaria un altre cop pel barri de barraques.

L’estocada final, però, el donaria el mateix ajuntament franquista quan el juny de 1966 va procedir a enderrocar les 600 barraques que hi restaven en un sol dia. El motiu oficial va ser que al cap d’uns dies s’hi feien unes maniobres navals i aquell espectacle inhumà no podia ser captat per les càmeres de la premsa convocada. En aquesta evacuació definitiva, els 3000 barraquistes foren traslladats al barri badaloní de Sant Roc; alguns, en pisos nous, i la majoria en barracons construïts a l’efecte, mentre se n’edificava la resta.

Potser us pregunteu: què té a veure això amb el Poble-sec? En general, allò que passa en una part de la ciutat pot arribar a afectar-ne una altra de propera o llunyana. En aquest cas, la història és una repetició cíclica. Com que Montjuïc acollia llavors el nombre més important de barraques de tota la ciutat, cada vegada que hi havia un desastre, acabava sent el lloc de refugi dels damnificats. Ja fos durant les llevantades del Somorrostro, com també en les tràgiques riuades del Vallès de 1962. Fins i tot alguns dels recintes de l’exposició de 1929 es va convertir en espais d’acollida dels barraquistes. En aquests llocs s’hi estaven fins que podien aconseguir un habitatge pels seus mitjans o els n’era adjudicat un, sovint força anys després, al Prat, Sant Boi o a Ciutat Meridiana.

Del temporal que afectà severament les barraques del Somorrostro, ara fa 60 anys.

Continua llegint

Història

‘Can Mañach’, merceria, perfumeria i roba de categoria

Publicat

fa 3 setmanes

4 novembre, 2024

Per

Júlia Costa

Una mica més amunt de Can Campanera es pot veure un local, amb la façana original i un rètol, de la Perfumeria i Merceria Mañach. En va tenir cura durant molts anys la filla dels propietaris, una noia elegant i allò que en deien ‘amb classe’. Va ampliar l’oferta i va incorporar a l’establiment roba moderna, per a totes les edats. Tenia molt bon gust.

El primer regal que vaig comprar a la meva mare pel Dia de la Mare, va ser un ‘necesser’ que vaig omplir amb sabó i colònia. També allà em van assessorar amb el tema dels primers cosmètics; recordo els ‘Polvos Vitamol’ o el primer Rímel. Objectes de luxe per a moments assenyalats eren coses com el Sabó Heno de Pravia o la Colònia Lavanda Puig ‘de regal’, que anava en una bonica ampolla i en una capsa especial. Crec que la colònia actual de la marca no fa la mateixa olor d’espígol que aquella, però pot ser nostàlgia olfactiva. Aquests sabons i colònies eren per a ocasions especials, ja que per a cada dia es feia servir sabó més senzill, de coco o de coco i llimona, i colònia a granel.

El local de la merceria i perfumeria Mañach va acabar per quedar-se’l la botiga Campanera, com a magatzem. La meva mare també hi comprava sovint una mica de tot, mitges, roba interior, mitjons, samarretes, bruses, jerseis, material de merceria… Cito tot això de memòria i tal com raja. En tot cas, trobo que l’important és deixar algun tipus de testimoni viscut d’aquella època. Les dades concretes són interessanta, però aporten poca cosa pel que fa a les vivències personals. •

Continua llegint

Història

130 anys de l’obertura del Paral·lel

Dos anys abans de la inauguració ja s’hi havien instal·lat diverses sales de teatre i espais d’oci

Publicat

fa 3 setmanes

4 novembre, 2024

Per

Xavier Rodríguez

Fa 130 anys, un 8 d’octubre de 1894, es va obrir al trànsit el Paral·lel, una de les avingudes més populars de Barcelona i que manté una ferma singularitat en l’imaginari de la ciutadania. Però tot té una història.

Iniciat l’enderroc de les muralles, el 1860 s’aprova el pla de l’Eixample, projectat per l’enginyer Ildefons Cerdà, que estableix la quadrícula que ocuparà el Pla de Barcelona, des de les rondes fins als municipis propers que s’annexionaran majoritàriament abans de concloure el segle. El límit inferior del projecte era una avinguda que Cerdà, provisionalment, denomina Paral·lel i que unirà el port amb Hostafrancs.

Rossend Llurba (1887-1954), autor dramàtic, lletrista i articulista, explica en la seva Història del Paral·lel que “a mitjan segle XIX, l’actual Paral·lel era un ermàs abrupte amb algunes hortes partides per un mal camí que conduïa a les Drassanes”.

Connexió entre el port i la Gran Via

Quan el 1890 s’enderroca el baluard del Rei, la continuïtat del passeig de Colom cap al sud permet l’accés a l’ampliació del port; però també la comunicació amb el Morrot, Can Tunis i Montjuïc. I, a més, fa possible l’obertura d’una nova arteria ciutadana, el Paral·lel, per connectar el port amb la Gran Via i l’Eixample. També permet fer el recorregut complet de circumval·lació de la Ciutat Vella, en una línia de tramvies i autobusos de bon record: el 29. Això fa que la primera urbanització del Paral·lel tingui primordialment un sentit de mar cap a Sants; i sobretot fins al voltant de la bretxa de Sant Pau. Així, les primeres cases són els números: 96, actualment un edifici dels anys 70 del segle XX; 92, edifici de 1874, encara existent; i 90, de 1881, també en peu.

El 8 d’octubre de 1894 es dona per oberta l’avinguda amb el nom de Marqués del Duero; però de fet, el creixement comentat fins a la Ronda i un parell de cruïlles més enllà, no s’impulsa cap a la Gran Via fins als preparatius de l’Exposició Universal de 1929, inicialment prevista per al 1917.

Primeres instal·lacions d’espectacles

Tot i aquest irregular creixement, ja des d’abans de la seva obertura oficial, el 1892 obre el Circo Español Modelo, que seria l’Espanyol, avui Paral·lel 62. Tres anys després, el Circo Canetti s’alça on ara hi ha El Molino. El 1897 hi trobem la caseta del Cinematògraf Lumière, un xic més cap a la Ronda de Sant Pau. El 1900 obren el Teatre Delicias, que posteriorment serien el Talia i el Martínez Soria; i també el Soriano, actual Teatre Victòria. L’any següent s’inauguren el Teatre Nou i l’Olympia, a la cantonada d’Aldana amb la ronda de Sant Pau. El 1903, ho fan l’Arnau i l’Onofri, avui Condal. I així va quedar establerta la zona d’oci més popular de Barcelona de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX.

Amb la segona República, el 1931, l’avinguda rep la denominació del polític, advocat i defensor del moviment obrer Francesc Layret; però amb la dictadura franquista recupera el nom de Marqués del Duero, fins que el 1979 pren la denominació inicial de Cerdà, que popularment sempre havia tingut: el Paral·lel. De l’obertura oficial de l‘avinguda del Paral·lel, ara ha fet 130 anys.

Continua llegint