Connecta amb nosaltres

Entitats

Jordi Pérez: “Al públic se l’ha acostumat a veure coses d’entreteniment, de divertimento… cada cop menys culturals”

Publicat

on

@Marta_Tello/ Jordi Pérez (1978, Ripoll) és el director artístic de ‘La Vilella’. Un espai per les arts escèniques on es fa formació, investigació, creació i exhibició, que es va posar en marxa a l’octubre de 2013 a una antiga fàbrica de sifons, al passeig de l’Exposició.

JordiPerez

Jordi Pérez, Director artístic de ‘La Vilella’/ Eva Macia

En què consisteix el projecte de ‘La Vilella’?

Sorgeix sobre tot d’una inquietud artística. Fa 10 anys vam néixer com a companyia (cía. Sargantana). Portàvem 5 anys en un altre espai on fèiem investigació i es va començar a obrir formació per actors professionals i a fer una mica de mostra de projectes. Buscàvem un lloc on fer créixer tot això. La idea d’associació crec que és el que més s’acosta a la filosofia de treball. Tothom que entra pot ser soci, pot valorar, aportar idees i pot dir-nos realment el que pensa sobre el que s’està fent. Estàvem veient que la gent no va al teatre, però per què no hi va? Hem intentat posar els preus barats per veure si és realment això el que frena la gent o és que no l’interessa el que es fa. Intentem programar el que nosaltres creiem que hauria de ser una proposta diferent.

Com us veieu en aquest nou espai?

L’edifici és una eina, és un lloc on poder treballar a gust i on poder seguir avançant. Un lloc on poder veure altres companyies com treballen i que els altres, si volen, puguin veure com treballem nosaltres. I un lloc on poder intercanviar amb el públic.

A nivell d’associació, quina és la vostra relació amb altres entitats?

Hem començat a obrir-nos al barri, a associacions i entitats que no tinguin res a veure amb el teatre, però que sí tinguin a veure amb el tema de l’obra, per veure si els interessa i els aporta coses noves. Vam anar a veure la Coordinadora i vam contactar amb els Artistes Plàstics de Poble-sec. Hem fet coses conjuntes amb l’escola de fotografia CFD, i amb la Bibliomusicineteca.

Com us moveu en termes de promoció i preus?

Volíem treballar el boca-orella. L’únic lloc on som és al ‘Tr3SC’. I es parla de nosaltres al ‘Time out’, ‘teatrebarcelona.com’, ‘Teatralnet’. Llocs on la gent vagi a mirar coses de teatre, però intentem no fer Atrapalos perquè acabes obligat a pujar el preu de les entrades per poder fer ofertes bones després. L’entrada són 12eur. i un cop ets soci són 10eur. Si ets soci i a més ets de l’associació d’actors, i per tant ets actor professional, l’entrada val 6eur. Nosaltres entenem que un actor aprèn si també veu altres actors treballant. Així que el mateix fem amb les escoles que estan associades i tenen el carnet d’estudiant d’interpretació: paguen 8eur. enlloc de 10eur

 Sou autogestionables i treballeu sense subvencions

Sí. És un risc. Estem intentant veure què passa. Per filosofia hem intentat unes quantes coses diferents a la majoria de teatres i veurem com evoluciona. Ara farà 3 mesos que vam obrir i el nivell de socis va pujant, ja portem 240-250.

De vegades les subvencions també són perilloses, si comptes amb que cada any te les donin.

Nosaltres de moment estem sense subvenció. Fa 10 anys que funcionem i no hem tingut mai. Tal com estan plantejades ara, em sembla més interessant no ser-hi. Potser d’aquí uns mesos ens faci falta perquè això és un monstre que s’ha de pagar, però la idea és que el que fem sigui prou interessant perquè la gent vingui i l’interessi pagar. Hem de ser capaços de crear un públic que no hi és. Al públic se l’ha acostumat a veure coses d’entreteniment, de divertimento… cada cop menys culturals. Si  fas números, un actor aquí, si la nit és bona, s’emporta 9eur. Un cop descomptat l’entrepà i els dos bitllets de metro, veus que està treballant gratis. Per això el públic ha de ser conscient del que costa: cada 20-30eur. dels que paga al Teatre Nacional, hi ha 80 extres que fica la Generalitat. Potser és un suport la llei del mecenatge. A França, per exemple, si et fas mecenes d’un espai, el 60% del que aportes quan declares t’ho retornen. És una manera de subvencionar el que la gent té ganes de subvencionar.

Creus en la fórmula del mecenatge?

No sé si és el millor, però és una opció. El que sí està clar és que les subvencions, tal com estan ara, no funcionen. Projectes que segur van començar fa molts anys com a idea artística, acaben en una rutina. La subvenció t’adorm, més que no t’ajuda a seguir creant.

Què cal fer perquè la gent vingui al teatre?

Estem intentant trobar propostes de gent que tingui necessitat d’explicar i de parlar. Que no siguin propostes per necessitat d’ensenyar o per necessitat de treballar, sinó per necessitat  artística, d’expressar. I de qualitat. Després intentem escollir temes sobre els que creiem que la gent està parlant al carrer. ‘Ball d’hivern’, per exemple, parla de xarxes socials, però també del 1714 i d’aquest adormiment que portem tots a dintre.

Com et sents millor, com actor, director…

Per a mi tot forma part de la mateixa cosa. Tinc necessitat de fer preguntes de les inquietuds que veig, que sento, del que m’indigna… m’emprenya que estiguem tots adormits i que no ens despertem. Necessito plantejar aquest emprenyament per veure si la gent pensa igual o passa. Com a personatge em va bé perquè em fico en una altre visió que no és la meva. A nivell personal, m’omple.

Quin tipus d’espectacles programeu a La Vilella?

Anem alternant. Fem 4-5 setmanes d’un espectacle de teatre, 1 ó 2 de dansa i 1 proposta internacional. Aquest és el desig. La proposta internacional no és sempre possible per un tema econòmic. Quan venen propostes internacionals, per intentar assumir part del cost, aquesta gent fa workshops per contactar amb professionals.

Un dilluns al mes fem una cosa que es diu ‘Fractals’. Ajuntem tres disciplines artístiques diferents. Convidem a gent de cada disciplina que no es coneguin de res, arriben aquí a les 7 de la tarda, els donem un tema i tenen dues hores per muntar un espectacle. A les 9 ve el públic i ho veu. Hem unit percussió, poesia i acrobàcia; vam ajuntar un violí barroc amb un disc-jockey, tres ballarins….

Esteu en algun altre projecte?

L’any vinent, si tenim prou propostes, la idea és que al final de temporada podem presentar als socis la programació de l’any següent, però no estarà tota tancada. La idea és que hagi forats amb espectacles preseleccionats, perquè els propis socis votin què els interessa, i els més votats siguin el que es programin. Així els impliquem i tenim l’opció de veure què és el que interessa a la gent, del que nosaltres creiem que ha d’haver en un teatre.

FacanaVilella

Façana de ‘La Vilella’/ Eva Macia

ZonaExpo

Zona d’exposicions/ Eva Macia

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.