Connecta amb nosaltres

Entitats

Àurea Màrquez: “Sóc molt feliç a dalt de l’escenari”

Publicat

on

@Marta_Tello/ L’Àurea Márquez és actriu de teatre, televisió i cinema. Al 2011 va rebre el Premi Memorial Margarida Xirgu per la seva interpretació a ‘Pedra de Tartera’. Actualment es troba al teatre Tantarantana amb l’obra ‘Barbablava, l’esperança de les dones’, que estarà en cartell del 3 al 20 d’abril.

aurea marquez

L’actriu Àurea Màrquez/ Foto: Teatre Tantarantana

‘Barbablava’ és una adaptació del clàssic conte?

No és tant una adaptació, sinó que està inspirat en el personatge de l’home. L’obra parla del desig, de la necessitat que tenim els uns dels altres, de com de vegades les paraules traeixen els sentiments. Volem expressar el que sentim amb paraules, però les paraules mai arriben a la dimensió i profunditat del que estem sentint. També parla, crec jo, de com les dones de vegades busquem en l’home, i projectem en ell, mancances o necessitats que tenim i que hauríem de resoldre nosaltres mateixes. És una obra  que et fa reflexionar sobre les relacions humanes i en concret sobre les relacions de parella. Sobre la condició humana i sobre com som, que a la fi és el que busquem quan anem al teatre, que ens facin de mirall del que nosaltres som i vivim, i potser veient-ho en els altres podrem entendre coses que per nosaltres mateixos no podem.

L’obra combina comèdia i drama.

Potser és més dramàtica, però també hi ha humor, hi ha tendresa, hi ha música… És una obra poètica, però que no s’espanti la gent, que no és un recital de poesia.

Jo crec que és per a tots els públics. Perquè tots hem estimat, tots ens hem enamorat… No pot estar lluny de ningú això… Algú connectarà més amb el llenguatge i la manera de fer i d’explicar-ho, però els temes són universals.

Has interpretat papers molt durs al llarg de la teva carrera. Et sents més còmode fent drama?

La cosa ha anat així en la meva vida. Per la meva història em desenvolupo bé amb tot el que són emocions, i si són fortes, et diria que millor. També m’agrada molt fer comèdia i ho puc fer, però ho he d’anar a buscar més, tinc menys oportunitat de fer-ho. El primer que tinc així a mà és la cosa dramàtica. Em surt fàcilment. Sóc una persona molt emocional, sóc intensa i també com he anat treballant aquest tipus de paper, doncs és com un múscul: si el vas exercitant, aquest en sap més que els altres.

Ens ho prenem com una oferta per fer comèdies?

Si el projecte és bo i a mi m’agrada, jo estic disposada. El que passa és que potser la comèdia està associada a un tipus de teatre més comercial, que no m’interessa tant. És un terreny per explorar. Crec que les obres més completes, i que poden arribar a molt públic, són comèdies, però que també tinguin contingut, i que ens facin reflexionar o ens toquin alguna cosa. O sigui, les comèdies dramàtiques. Seure a un lloc perquè només et facin chistes, chistes, chistes… i gag i gag a mi m’avorreix.

Les teves interpretacions et serveixen també a nivell personal?

Sí, em serveixen perquè d’alguna manera el que fem els actors és investigar sobre la naturalesa de les persones. De vegades et trobes un personatge que penses, “per què fa això?” i et porta a ser una mica psicòleg i intentar entendre’l. El que m’aporta aquesta professió, entre d’altres coses, és que m’amplia la capacitat d’entendre les persones, les reaccions, i els seus comportaments. Sempre hi ha una raó, una explicació, un origen, i això ho trobo apassionant.

Tornes a actuar sota la direcció de Lurdes Barba, qui et va dirigir quan vas guanyar el premi Margarida Xirgu. Com és treballar amb ella?

Ella i jo ja hem fet uns quants muntatges juntes, i en l’última cosa que ella ha fet, ‘Ocells i llops’, li he fet d’ajudantia de direcció per primera vegada. Ens entenem  súper bé, perquè tenim una sensibilitat semblant. Ella també és una dona molt intensa, molt apassionada. En poquetes paraules ens podem entendre i això ho facilita molt. Si no estic en situació de confiança em faig una mica petita, no acabo de desplegar bé les ales. Amb la Lurdes sé que em puc equivocar, la puc cagar, puc fer el ridícul… no tinc cap por de res perquè ella no em jutjarà ni em tallarà les ales.

Es nota una sensibilitat semblant pel fet de que sigui dona?

Jo crec que sí que es nota. Seria mentida dir que no i potser m’agradaria dir que no, però sí que ho noto. I no dic que no hagin directors que no puguin entendre l’univers de la dona… però és com si a un tio li expliques què és parir o què és tenir la regla. Ho podrà entendre, però no ho ha viscut igual. Les dones vivim les emocions en general una mica més a flor de pell. També he treballat amb homes i m’encanta. M’encanta sortir d’aquí, perquè tot el que et tanca i et limita, et fa més pobre. M’agrada anar a l’altre lloc i veure un pensament al que jo mai hauria arribat.

És un altre angle

Exacte. És un altre angle, un altre punt de vista de la vida. Potser més racional, més del món de les idees, dels conceptes… que també està molt bé. Però com hi ha menys directores que directors, penso que s’ha de potenciar que hagi paritat. Hi ha molta gent que dirigeix que són dones, però no els hi donen una responsabilitat gran. Encara hi ha molta desigualtat. Costa molt donar els llocs de responsabilitat i mando a les dones.

Trobes que el teatre és el teu medi natural?

Sí. Jo sóc molt feliç a dalt de l’escenari. He arribat a patir molt, però he viscut moments d’una intensitat, d’una plenitud tal que … no sé com explicar-ho… com d’èxtasi. Quan sembla que la funció no l’estàs fent tu, que la fa algú per tu… És el que els flamencos diuen “El duende”. Quan estàs connectat amb els que estan amb tu a l’escenari, amb el públic… es crea una cosa… No passa sempre, evidentment, però quan passa és màgia pura.

Abans d’acabar, i sabent que vas viure al Poble-sec, ens expliques algun record d’aquella etapa?

I tant! Pensa que vaig viure al Poble-sec des dels 5 anys, fins els 24. Visc a Gràcia des de fa molts anys, però el meu barri, que és on un es cria i on té els records de la seva infantessa, és el Poble-sec. Quan era petita i vivia allà era un barri molt obrer i molt poc modern… i ara quan hi vaig és una passada de terrassetes, de bars… Moltes vegades hi vaig només a passejar per aquells carrers que són els de la meva infantessa. Hi vaig a fer remember… jo sola.

 

Barbablava1

Imatge promocional de l’obra ‘Barbablava, l’esperança de les dones’/ Teatre Tantarantana

 

 

 

 

 

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.