Entrevista a la filòsofa i escriptora Marina Garcés (@MarinaGarces)
Marina Garcés, en un acte a l’Ateneu La Base / Jordi Molina
@molina_jordi / La seva intervenció a l’acte de presentació de la Plataforma Aturem el Pla Paral·lel va aixecar un aplaudiment ensordidor. La filòsofa Marina Garcés (Barcelona, 1973), una de les veus més prestigioses que ha recolzat el clam veïnal del Poble-sec, s’oposa al “turisme extractivista” propi, diu, de la Marca Barcelona i defensa “les alternatives” que s’estan teixint des de la Ciutat Comuna.
Un diagnòstic per a la ciutat.
Barcelona s’ha construït en relació a una marca que ha de competir pels seus valors mercantils en el mercat internacional de les ciutats. Va començar amb les Olimpíades, s’havia de convertir en ciutat del coneixement i ha acabat sent un macro parc turístic.
El Pla Paral·lel és una atracció més d’aquest parc?
Sí. Hi podria haver projectes que afavorissin l’espai públic i el veïnatge, però estem davant d’una reforma que vol privatitzar bona part del nou espai en benefici d’un determinat sector.
El consistori insisteix que la reforma de l’avinguda generarà beneficis. Sectors del veïnat i una gran part dels comerciants de la zona, també.
La indústria turística de Barcelona és un cas clar de capitalisme extractivista. I un dels factors que millor l’identifiquen és la dimensió de xantatge. Ens han fet creure que més enllà del turisme no hi ha res. El Pla Paral·lel, com la resta de projectes urbanístics de la ciutat vinculats a la indústria turística, té efectes perniciosos.
A l’Amèrica Llatina ja es parlava del capitalisme extractivista.
Consisteix a aterrar en un determinat indret, localitzar els recursos naturals més valuosos i explotar-los intensament. No per repartir-los entre els ciutadans autòctons i afavorir el desenvolupament, sinó per vendre’ls al millor preu al mercat internacional. Barcelona fa el mateix, la diferència està en què els recursos naturals som nosaltres, la nostra memòria col·lectiva i el nostre patrimoni. Estem davant d’explotacions que posen en primer terme una sèrie de beneficis a curt termini per sobre dels seus danys. El que es coneix com riquesa empobridora.
Com es pot convèncer al teixit comercial o al sector econòmic que aquesta riquesa és “empobridora”?
Aquests sectors tenen mirades parcials, totes elles legítimes, però perceben les millores d’una activitat econòmica que se’ns presenta com l’única possible. Hi ha una tasca a fer de tipus divulgatiu, com fa molt bé el documental Bye Bye Barcelona, que posa de manifest els riscos de la ciutat que estem construint. En la mateixa línia, el Poble-sec està fent una gran tasca divulgativa de què és el Pla Paral·lel, posant l’accent en les alternatives. En una forma de fer ciutat, economia, activitat, sociabilitat… Si no hi ha alternativa, el xantatge és molt fàcil de fer: o el turisme o res, ens diuen. Però l’abús del turisme ens converteix en una societat dependent.
L’alternativa passa per l’empoderament dels barris.
Barcelona està en un impàs del qual no sabem com se’n sortirà. A banda del projecte polític i econòmic de què parlàvem, que tots coneixem amb el nom de Marca Barcelona, estem teixint un model, conegut com el de Ciutat Comuna, que correspon a una ciutat que es construeix des dels barris i des de baix. No només per la gent que hi viu, sinó també per la que s’hi està de pas. El conflicte entre aquestes dues Barcelones és avui més frontal que mai.
A l’Ajuntament ha estat prou representada aquesta Ciutat Comuna?
No. I això que hem tingut un govern d’esquerres durant 30 anys, no només del PSC, sinó també d’ICV-EUiA. Potser hi va haver etapes de diàleg més intens, sobretot quan el moviment veïnal era un contrapoder, però això es va anar neutralitzant.
Creus que ara que es parla tant d’una candidatura ciutadana amplia –arran de la presentació de Guanyem Barcelona— el llegat polític d’aquestes formacions pot ser un condicionant insalvable?
No parlaria d’hipoteques. Però el que no es pot ser és acrític i convertir la generositat en una mena d’acceptació del mal menor. Els primers que han obert les orelles a una confluència acrítica són aquells sectors del PSC i d’ICV-EUiA que fins fa un temps consideraven antisistema i deslegitimats aquells sectors amb els quals ara volen una aliança.
Ho dic perquè “guanyar”, com diu Guanyem Barcelona, és important, però potser abans caldrà sumar…
Estic d’acord que la política no es pot fer des de l’idealisme barat. És una posició molt impotent i cal ser materialment i políticament pràctics. Però què vol dir sumar i què vol dir guanyar? No ho sé. Són processos complexos que haurem de fer amb cura.
Veus la ciutat preparada per un canvi polític?
Crec que tenim l’oportunitat, si tenim en compte les potencialitats polítiques del moment, d’un canvi. No només del color polític d’un govern o altre, sinó d’una altra forma de fer política. Cal gosadia i atreviment. I perdre la por que ens ha inculcat el llenguatge de la crisi.