Connecta amb nosaltres

Entitats

Quim Masferrer: “Toco temes absolutament universals”

Publicat

on

@Marta_Tello/ Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) és actor i director de teatre. Conegut pels treballs realitzats en ràdio i televisió amb la companyia Teatre de Guerrilla i per haver presentat el programa de TV3, El Foraster. Després de dos anys de gira, arriba per primera vegada a Barcelona l’espectacle Temps. Un monòleg dirigit per Ramon Montserè i escrit per Masferrer qui també n’és el protagonista. Temps és una tragicomèdia sobre una persona a qui li queden 90 minuts de vida. Del 3 a 21 de setembre la podrem veure a la Sala BARTS.

QuimMasferrer_CRdavid-ruano_peq

Quim Masferrer a l’obra ‘Temps’/ Foto: David Ruano

Què és per a tu fer Temps a Barcelona?

A mi personalment m’agrada molt més fer primer gira per dins del territori i després fer com una mica de cloenda a Barcelona. Potser perquè és una inèrcia diferent a la que estem acostumats. Normalment els espectacles estrenen a Barcelona i després se’n van a fer comarques. A mi, que sóc de comarques, m’agrada fer primer les gires i després aterrar a Barcelona.

Així reivindiques també la força dels pobles.

Més que reivindicar-ho és com un fet normal. És dir que es pot fer teatre professional des de qualsevol punt. Malgrat sí que és cert que a les capitals les coses agafen rellevància. Quan fas Barcelona, tot s’infla. I és lògic que sigui així, però, per altre costat, a tots els pobles, per petits que siguin, encara que no tinguin infraestructures, encara que no tinguin una programació de teatre estable, es pot fer teatre. La màgia del teatre precisament és aquesta. Només necessites un públic i algú que expliqui alguna cosa. No volem reivindicar res, el que passa és que tenim El Foraster, que és un programa que va de pobles i queda tot molt impregnat.

El ‘món rural’ és una característica marcada a Teatre de Guerrilla

M’inspiro en el meu entorn com un fet normal. La meva manera de parlar és gironina i sovint toco temes més rurals, perquè el meu entorn és rural. El que pretenc és parlar de coses sota aquest prisma, però toco temes absolutament universals. El que sí és cert és que aquest segell, aquest manera de fer, i aquesta cosa de que sóc d’un poble petit i de que no perdo els orígens, li pot donar una certa peculiaritat.

Vas demanar a Ramon Fontserè dirigir Temps per algun motiu concret?

Sempre intentes, a cada espectacle que escrius i que tens ganes de tirar endavant, ser fidel a una manera de fer, que és la meva, però també resseguir una miqueta aquesta marca i seguir evolucionant. Sempre a la casa jo havia dirigit els meus espectacles, i un cop escrit aquest, vaig pensar que potser per fer aquest pas més seria interessant que hi entrés una direcció. Algú de fora que li donés la seva visió i així pogués ser un enriquiment. I aquí vaig ser molt agosarat. Per a mi en Ramon Fontserè és un referent. Gairebé es pot dir que vaig descobrir el teatre amb ell. Al Ramon el mig coneixia i li vaig proposar. Es va llegir la intenció de l’espectacle, els textos que tenia escrits… i em va dir, “doncs som-hi, endavant”. La veritat és que ens hem entès molt bé. Hi ha hagut una entesa que crec que va més enllà de la feina. Ha estat una experiència extraordinària, fins el punt de que abans el coneixia i ara som amics.

En altres situacions, com et trobes quan et dirigeixen, acostumat a ser el director de les teves obres?

M’agrada molt. Tens la por aquella que algú li doni una versió al que tu has escrit que no t’agradi. Però a mi la veritat l’experiència em diu que sempre enriqueix. Has de tenir molt clar el teu rol. És a dir, ara jo sóc l’autor i sóc l’actor d’aquesta història i hi ha algú que la dirigeix. Em poso al servei d’aquella persona. Amb l’espectacle Temps hem arribat a llocs que no haguéssim arribat mai. Només amb la complicitat, amb el debat, amb el no estar d’acord en alguna cosa… allò que es genera en el local d’assaig et porta a un punt que tu sol hagués estat absolutament impossible arribar-hi.

Aquesta obra és alhora un viatge introspectiu, com és fer el viatge entre dos?

Amb l’espectacle Temps pretenia crear un personatge que tingués la llibertat absoluta per dir el que volgués i que pogués fer dalt de l’escenari el que volgués. A veure en quina situació podíem col·locar aquest personatge perquè pogués fer-ho. Aleshores se’m va aparèixer aquesta situació tan terminal: “només et queden 90 minuts de vida”. Una pregunta que a nivell personal espero no haver-me-la de respondre mai, i que gràcies al teatre et pots permetre el luxe de posar-te en aquesta tessitura. La compassió que tens cap a aquesta situació és tan bèstia que pots fer el que vulguis, és a dir, plorar, passar por i al mateix temps ser lliure, que és el que jo volia d’un bon principi. I aquí te’n adones, una vegada més, que toques un tema molt particular que és gairebé universal. Amb el Ramón ha estat relativament senzill, perquè ell m’ha respectat les coses que jo gràcies al teatre faria, i jo també he acceptat les seves propostes personals.

Creus que l’humor és més útil per parlar o per escoltar coses que poden ser delicades?

Crec que l’humor és el poder del comediant. És una arma molt interessant i eficaç per poder dir coses. Jo sempre poso el mateix exemple: els bufons eren els únics que podien riure’s del rei a la cara. A casa nostra hem tingut grans humoristes que feien en els seus espectacles una crítica molt bèstia a través de l’humor. És com una mena de vaselina. Els comediants no pretenem canviar el món. Jo pretenc entretenir, però sí que és cert que escric espectacles i després utilitzo l’humor per portar a terme aquests espectacles. I tinc ganes de fer editorial, de dir coses que penso, i entre riure i riure, m’agrada fer servir una mica la destral. Saps que l’espectador et pot arribar a fer molt més cas, que amb una cosa seriosa.

Gaudeixes per igual actuant que creant?

Una de les coses que més m’apassiona d’aquesta feina és pujar a dalt de l’escenari i representar allò que he escrit. El moment aquell que tens una idea i no saps com codificar-la, com fer-la baixar… aquest procés a mi m’apassiona perquè em costa molt, és difícil. I dius, “d’aquest caos que tinc ara al cap, com ho podria ordenar de tal manera que l’espectador ho entengués quan jo ho expliqui a dalt de l’escenari?” Del no res, del foli en blanc, hi ha un dia que s’obren uns llums i és un espectacle. Això és una cosa que a mi em té captivat.

 

temps_peq

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.