Explica’ns què és el Consell d’Associacions de Barcelona i quantes associacions agrupa?
El Consell d’Associacions es va crear fa 12 anys i és una entitat de tercer nivell que aglutina entitats de segon nivell, és a dir, federacions. Tenim 33 federacions i cadascuna reuneix moltes associacions. Es calcula que a Barcelona hi ha unes 4.500 entitats de base.

I la gran majoria són de caràcter voluntari…
Sí, tot i que hi ha una certa tendència a intentar professionalitzar alguns aspectes de les associacions però això requereix recursos, per tant, o tens molts socis o tens moltes subvencions, i les subvencions tenen un límit. No obstant, tot i ser voluntaris, hi ha un grau de compromís molt elevat i quan hi ha activitats grans, l’Associació Catalana de Voluntariat Social treu gent de tot arreu.

Quins serveis oferiu a les entitats?
Acompanyament, formació, gestió de conflictes en cas que sigui necessari, assessorament jurídic i en tema de subvencions… Cobrim qualsevol mena de necessitats que pugui tenir l’associació.

Promoveu que hi hagi relacions entre les entitats?
Sí, intentem que facin activitats conjuntes, ja sigui de difusió de projectes, de formació, d’intercanvi d’experiències… I també promovem relacions entre les federacions.

L’associacionisme a Barcelona viu un bon moment?
Jo crec que sí, hi ha moltes associacions i la gent té ganes de participar, d’aglutinar-se… Hi ha associacions reglades amb els seus estatus i d’altres més lliures, sense lligams jurídics. Des que va haver-hi el moviment del 15 M i també arran de tots els processos participatius que s’han obert des de l’Ajuntament, la gent ha vist que participant i coordinant-se podien millorar el seu entorn.

“L’associacionisme fou el principal bastió de la defensa de les llibertats democràtiques en els anys immediats a la guerra civil” diu Pere Baltà, guanyador del premi ENS de l’associacionisme cultural català. Podríem vincular-ho al moment polític actual?
L’associacionisme és un moviment assembleari, lliure i que reclama els drets mínims que qualsevol persona ha de tenir. Crec que això indubtablement influeix en el tema polític. La majoria d’associacions han apostat per defensar la llibertat, el dret a decidir i s’han manifestat favorables als drets democràtics.

Quins són els barris més rics en teixit associatiu?
Nosaltres hem fet un estudi que es diu Panoràmic i que reflecteix totes les associacions que hi ha a Barcelona. Per districtes, el que té més associacions és l’Eixample, que agrupa el 19% del total, seguit de Ciutat Vella i Sants-Montjuïc.

Observeu que la gent jove s’engresca a associar-se?
Cada vegada més. Sobretot a les associacions que tenen grups de cultura popular com els castellers o els tabalers. Però la seva participació depèn molt de les activitats que s’organitzen, hi ha associacions que s’han sabut revitalitzar i que potencien que els joves hi participin.

I pel que fa als nouvinguts, es fa una acollida d’aquestes persones al teixit associatiu?
Penso que és difícil que s’integrin en associacions que ja estan creades. Per exemple, els agrupaments escoltes o esplais estan oberts, però no hi ha gaire afluència de nouvinguts. El que passa sovint és que ells mateixos creen els seus propis grups, com l’Asociación de Mujeres Latinas o moltes altres amb especificitats concretes.

Des del CAB treballeu amb polítiques d’igualtat?
Molt. El tema de la no discriminació per gènere ni per condició sexual està molt vigilat. I es té molta cura que no hi hagi cap classe d’abús social de cara als treballadors ni de cap altra mena. A més, demanem que les associacions tinguin un codi ètic i que siguin transparents.

Ara impulseu des de Torre Jussana el primer Edcamp sobre associacionisme i voluntariat. Explica’ns aquesta proposta…
És una activitat que organitzem conjuntament amb altres escoles de formació associatives i que tindrà lloc el 2 de febrer. És una metodologia que consisteix en què tothom és formador: es proposa un tema, que en aquest cas és Els reptes de la formació associativa i el voluntariat, es fa un intercanvi d’experiències i es creen diferents debats.

Quins reptes ha de plantejar-se l’associacionisme?
La incorporació de més gent jove i sobretot la renovació de juntes cada quatre o màxim vuit anys. També el tema d’acollida dels nouvinguts, els refugiats i dels menors no acompanyats; estem pensant quines activitats oferir-los, fora de l’horari lectiu, per tal que es puguin anar incorporant a la vida civil.

Expliqui’ns els orígens d’aquesta barra mítica de la Boqueria. Per què Pinotxo?
Quan la meva mare va agafar el bar es deia Quiosco, com tots els bars dels mercats. Jo era petit i em van regalar un gosset molt maco, però no sabia quin nom posar-li. En aquell moment s’estrenava la pel·lícula de Walt Disney i vaig decidir que el gos es diria Pinotxo. A partir d’aquí el nom es va anar promocionant sol, la gent deia “anem al bar aquell on tenen un gos que es diu Pinotxo…”

I al final el bar i vostè mateix s’han acabat convertint en Pinotxo
Ja estic tant acostumat a que em diguin així que, de vegades, si em diuen Joan, no penso que em parlin a mi.

Qui hi treballa actualment?
El meu nebot, la seva dona, el seu fill i tres nois més. És un negoci familiar on treballem tres generacions juntes.

Com és la cuina del Pinotxo?
Fem una cuina molt casolana, cuina de ciutat: cap i pota, calamarcets saltejats amb mongetes, estofat de vedella, cigrons amb botifarra… Receptes de la meva mare, perquè quan ella va obrir el bar, els bars dels mercats només venien entrepans, croissants i cafès amb llet i la meva mare va ser la primera en fer plats de menjar.

Vostè comença a treballar amb la seva mare als 6 anys. Què recorda d’aquells inicis?
Recordo que obríem molt d’hora a la matinada, quan sortia la gent dels locals de nit. Abans d’anar a dormir, venien al Pinotxo a menjar. Així va ser com ens vam anar fent un nom.

Després de tots aquests anys, quina és la lliçó més important que ha après darrera de la barra?
Sempre que vaig a un bar o un restaurant estic pendent de tot allò que fan els cambrers i els cuiners, si em deixen entrar a la cuina. I sempre hi ha alguna cosa que em queda, que copio d’ells. El secret és tenir sempre els ulls ben oberts.

Per la barra han passat un munt de clients famosos. A qui recorda amb més afecte?
Aquí ve sovint el Carles Gaig, que és una persona immillorable, Juan Mari Arzak sempre que ve a Barcelona passa per aquí, igual que l’Arguiñano, que va ser aquí no fa gaire i va entrar a la cuina i tot, vam fer molta conya. També recordo un dia que va venir la Jacqueline Bisset, maquíssima. Vingui el personatge que vingui a la Boqueria, farà quaranta mil voltes, però m’acabarà venint a veure.

Quina relació té amb la resta d’establiments del mercat?
Aquí som una comunitat i tots estem molt units, sobretot els bars del mercat. En el dia a dia cadascú va a la seva, però quan ens necessitem, ens tenim. Jo tinc relació amb tothom i mai no he tingut problemes amb ningú.

I quan no està al Pinotxo, què fa?
Cada dia plego a les cinc de la tarda, arribo a casa, em poso el xandall i surto a córrer un parell d’horetes. Tota la vida he estat maratonià, he fet les primeres 18 maratons de Barcelona, una marató de Nova York i durant l’any sempre feia unes sis mitges maratons.

En tots aquests anys, ha estat testimoni d’una gran transformació de la ciutat
Afortunada i desgraciadament. Ara a Barcelona hi ha molta delinqüència. Jo vinc molt d’hora al matí i cada dia vinc en taxi perquè em fa por anar pel Raval a aquelles hores. Recordo altres temps, els 60 i 70, quan hi havia la discoteca Bocaccio, la festa era molt diferent. La gent sortia de nit, de matinada, però era un altre tipus de gent…

I com recorda els Jocs Olímpics de Barcelona?
Jo vaig portar la torxa olímpica! Crec que el Pinotxo es va promocionar moltíssim degut als Jocs Olímpics perquè el comitè dels JJOO es reunia a La Virreina i venien aquí a esmorzar. Jo sempre els deia que volia portar la torxa i vaig insistir tant que van moure cel i terra perquè la pogués portar! La vaig portar per La Rambla i va ser una de les coses més emocionants que m’han passat.

Un altre moment clau a la Rambla van ser els atemptats del 17A. Com ho va viure?
Estava a la perruqueria i em van dir que havien fet un atemptat a la Boqueria. Vaig venir aquí immediatament, però no em van deixar entrar. L’atemptat va afectar molt a la Rambla, va fer una baixada molt gran, però ara ja tot torna a funcionar.

La Boqueria és una gran atracció turística, un model que altres mercats, com el de Sant Antoni, han volgut evitar. Què en pensa?
El Mercat de Sant Antoni l’han fet molt maco però mai no es podrà comparar amb la Boqueria. La Boqueria té la sort de trobar-se a la Rambla, que és un gran punt de trobada, i és per això que està per sobre de tots els mercats. Però ara l’estem abandonant una mica… Hi ha parades que només estan orientades al turisme i això ens fa perdre qualitat, perquè la Boqueria sempre ha estat un mercat de qualitat i no ho pot deixar de ser.

Té pensat jubilar-se?
No he pensat mai en la jubilació perquè no estic mai cansat i sempre estic disposat a estar amb la gent, amb els clients… Això em dona vida.

El teu quiosc és tota una institució al barri. Explica’ns els seus orígens
El meu pare estava malalt del cor i no podia treballar. En aquella època no hi havia pagues ni ajudes, però li van donar la concessió d’aquest quiosc, perquè aleshores ho cedien a malalts i a persones discapacitades. Al principi, el meu germà ajudava al meu pare i després vaig entrar jo a fer-me’n càrrec.

Com era el Poble-sec d’aquells anys?
Aquest barri era una meravella. Totes les plantes baixes de la plaça eren comerços, bars, ens coneixíem tots. Treballàvem fins les vuit o les nou del vespre i el cap de setmana ens reuníem als bars per fer el vermut. Aleshores hi havia les antigues gramoles i posàvem la nostra música, ens ajuntàvem un munt de gent… Bons temps.

La plaça del Setge de 1714 era plena de vida. Res a veure amb el que és ara…
Han baixat totes les persianes, és insuportable. Tot això eren comerços i tots treballaven molt i bé. Jo els comprava a ells, ells em compraven a mi, era un intercanvi beneficiós per a tots. Però ja no queden botigues de tota la vida.

A més de les botigues de tota la vida, la majoria de quioscos del barri també han desaparegut.
Quedem tres a tot el barri. Jo resisteixo perquè no em queda més remei, perquè em falta poc per jubilar-me i he d’aguantar com sigui…

Quan et jubilis, què passarà amb el quiosc?
No sé si algú el voldrà agafar. Els meus fills no volen saber-ne res. Si el puc traspassar, ho faré, però no sé si val la pena.

Com t’afecta l’anomenada crisi del paper? 
El paper desapareix. Li queden anys. Jo el que venc més són joguines, cromos i recàrregues de mòbils. Abans, un diumenge podia vendre 400 exemplars d’El Periódico i ara, amb sort, arribo a 40; de La Vanguardia en venia 500 i ara amb 30 passo. Caldrà canviar el sistema de vendes o fer alguna cosa, el problema és que no tenim un gremi com cal, en tenim dos o tres però cadascun tira per la seva banda.

Quina relació tens amb la teva clientela?
A la majoria els conec amb nom i cognoms. Precisament a la festa del Premi Poble-sec em vaig trobar amb clientes de fa 20 o 30 anys que van venir perquè estava jo. I em va fer molta il·lusió. És un negoci que deixa molt poc benefici, molt esclau. Però el millor de la meva feina és el tracte amb la gent, jo sé quin diari llegeix cada client i quan venen ja els ho tinc preparat. Els meus clients s’han acabat convertint en amics.

Explica’ns com és el teu dia a dia al quiosc.
Obro a les 5.30 i tanco a les quatre de la tarda. I això ara, perquè abans tancava a les nou del vespre. No em moc d’aquí perquè estic sol, abans tenia dos nois que treballaven amb mi però ara ja no puc. Quan surto d’aquí me’n vaig a casa a descansar, i així tots els dies.

Cada dia parles amb molts veïns, què és el que més els preocupa del barri? 
Els lloguers, la salubritat del barri, la seguretat… L’altre dia, quan vaig arribar per obrir el quiosc, sortien rates per tot arreu. Aquest barri està cada dia pitjor, està abandonat. Els pisos turístics estan liquidant a tota la gent del barri, gent que porta 30 i 40 anys aquí. A més, aquests pisos turístics només generen soroll i porqueria: crits, borratxeres, pixats per tot arreu… Aquí no hi ha control policial.

Una altra cosa que et preocupa és aquest arbre de la plaça del Setge…
Aquest és un eucaliptus bord i cada any se li trenquen dues o tres branques de set o vuit metres. He avisat a més d’un perquè no li caigui a sobre. Una branca d’aquest arbre acabarà matant algú, per no parlar de la porqueria, els mosquits i les paneroles que genera… He trucat moltes vegades a Parcs i Jardins per denunciar-ho, però passen de tot.

Què ha significat per a tu rebre el 9è Premi Poble-sec?
Jo els vaig dir que no volia aquest premi, que hi havia gent que se’l mereixia molt més que jo, el Pinocho de la Boqueria, que és del barri, per exemple, o molts altres. Al final, el vaig acceptar però el dia que me’l van entregar davant de tot el barri em vaig quedar bloquejat, estava molt emocionat. Per a mi és un premi molt important perquè és del barri.