Connecta amb nosaltres

Entrevistes

F. Martínez: ‘‘Volem fer visibles les alternatives a una economia sense escrúpols’’

Publicat

on

Ferran Martínez Xarec / SARA BLÁZQUEZ

Empresaris i cooperativistes del turisme, però amb consciència social. Sí, al cap i a la fi són paraules potser molt suades, però que no deixen de reflectir l’esperit amb què la Xarec ha començat a caminar. Tal com relata el seu coordinador i impulsor, Ferran Martínez (Sabadell, 1977), la intenció és engegar un grup amb identitat pròpia que aglutini tots aquells projectes de l’hostaleria i el turisme socialment sensibles. Com es tradueix això? Doncs en coses tan essencials com sous dignes, productes de qualitat o el respecte a l’entorn.

A partir de quin moment la restauració de Barcelona assumeix les dinàmiques del low cost?
Més aviat es tracta d’una cultura econòmica. De fet, aquesta impera no només en el turisme, sinó que en un forn de pa mateix la trobem amb la promoció de tres baguetes per un euro. Després tenim casos com Amazon, on s’han començat a suscitar vagues i mobilitzacions molt importants. Estem degradant la classe treballadora. El criteri del preu impera, sense tenir en compte què hi ha rere cada producte.

Simultàniament, però, els baixos sous no condueixen a adquirir aquests productes de baix cost?
És el peix que es mossega la cua. Al final, la gent precaritzada tenim una economia molt minsa i provoca que anem a buscar precisament els productes low cost. Una cadena que només hi ha una manera de trencar: exigint els nostres drets. Ara mateix hem tingut la vaga de Ryanair o la batalla dels taxistes contra la malentesa economia col·laborativa, la qual degrada i precaritza.

Tot i això, el producte més assequible continuarà sent el millor posicionat, no?
S’ha de canviar el paradigma de la cultura del preu. Ara intentem fer el màxim que podem amb els ingressos que tenim. Mirem quin és el màxim de productes que podem adquirir, però hauríem de mirar què hi ha darrere de cada producte que necessitem adquirir. Tenir consciència. Si haig de fer turisme, potser haig de mirar que allà on vaig es garanteix que els treballadors tenen un sou digne.

Aquesta és una de les línies vermelles que heu posat per admetre, o no, l’adhesió de les empreses que s’hi vulguin sumar a la Xarec?
En aquest moment estem constituint la cooperativa de turisme i hostaleria responsable (Xarec). De fet, nosaltres el que volem és contribuir a transformar aquesta realitat des del turisme i l’hostaleria. Volem fer visibles les alternatives a una economia sense escrúpols.

Com us podrà reconèixer el consumidor?
Estem creant un segell propi que validarà els criteris de les empreses que gestionen els espais integrats a la Xarec. D’aquesta manera el que volem fer és dir a la gent: “Ei! Si voleu fer una sortida, abans consulteu a la Xarec i mireu si tenen algun espai que respon al que busqueu”. Aquí el que estarem garantint és que es respecta la cadena de valor.

Això que vol dir?
Que no serà només als nostres espais on es treballarà amb unes condicions dignes, sinó que també vetllarem perquè els nostres proveïdors siguin projectes amb consciència. Així es trenca la cadena de la precarietat. Tot i això, val a dir que encara queda recorregut per fer.

Sobretot, en un sector amb mala imatge laboral…
No ens enganyem, nosaltres som empreses que vivim de l’hostaleria i del turisme. No podem ser negacionistes i dir “no al turisme”. Som economia turística i tampoc som hipòcrites, perquè nosaltres mateixos també som turistes. Però nosaltres, com empreses, volem contribuir a un canvi en la consciència del consumidor. El turisme ha d’existir, té molts factors positius; però també en té uns de negatius que hem de combatre.

Un de negatiu podrien ser les molèsties als veïns?
Nosaltres volem vetllar pel descans dels veïns. Fa poc un col·lectiu d’empresaris de Barcelona va fer un manifest on es posicionava contra les mobilitzacions i en cap moment parlava dels veïns. Només parlava de respectar la Marca Barcelona i d’entendre el turisme com a benefici. Però primer hem de tenir en compte que no tots els llocs de treball són bons i, segon, l’economia té uns límits. Nosaltres som sensibles amb els veïns, les comunitats locals i la sostenibilitat del medi on estem implantats.

Tindria sentit obrir un nou negoci de la Xarec al Poble-sec?
Sabem que és un espai sobrecarregat d’oferta i que s’obrin nous espais de la Xarec seria una contradicció davant la nostra premissa de posar límits al creixement.

Fotografia | SARA BLÁZQUEZ

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrevistes

Montserrat Morera: ‘‘Arran del moviment 15M la gent ha vist que participant i coordinant-se podien millorar el seu entorn’’

La Torre Jussana, un edifici neoclàssic de 1825, és la seu del Consell d’Associacions de Barcelona (CAB) que agrupa les més de 4.500 associacions que hi ha a la ciutat. Parlem amb la presidenta del Consell des de fa tres anys, Montserrat Morera (Barcelona, 1955). Catedràtica de música recentment jubilada, la Montserrat ha estat vinculada des de ben jove al moviment associatiu: va ser una de les impulsores de la Taula de Joves de Catalunya al final de la Dictadura i del Consell Nacional de la Joventut. Abans d’assumir el càrrec de presidenta del CAB formava part de la Taula d’Entitats de Sarrià i està especialment vinculada al Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià.

Publicat

on

Explica’ns què és el Consell d’Associacions de Barcelona i quantes associacions agrupa?
El Consell d’Associacions es va crear fa 12 anys i és una entitat de tercer nivell que aglutina entitats de segon nivell, és a dir, federacions. Tenim 33 federacions i cadascuna reuneix moltes associacions. Es calcula que a Barcelona hi ha unes 4.500 entitats de base.

I la gran majoria són de caràcter voluntari…
Sí, tot i que hi ha una certa tendència a intentar professionalitzar alguns aspectes de les associacions però això requereix recursos, per tant, o tens molts socis o tens moltes subvencions, i les subvencions tenen un límit. No obstant, tot i ser voluntaris, hi ha un grau de compromís molt elevat i quan hi ha activitats grans, l’Associació Catalana de Voluntariat Social treu gent de tot arreu.

Quins serveis oferiu a les entitats?
Acompanyament, formació, gestió de conflictes en cas que sigui necessari, assessorament jurídic i en tema de subvencions… Cobrim qualsevol mena de necessitats que pugui tenir l’associació.

Promoveu que hi hagi relacions entre les entitats?
Sí, intentem que facin activitats conjuntes, ja sigui de difusió de projectes, de formació, d’intercanvi d’experiències… I també promovem relacions entre les federacions.

L’associacionisme a Barcelona viu un bon moment?
Jo crec que sí, hi ha moltes associacions i la gent té ganes de participar, d’aglutinar-se… Hi ha associacions reglades amb els seus estatus i d’altres més lliures, sense lligams jurídics. Des que va haver-hi el moviment del 15 M i també arran de tots els processos participatius que s’han obert des de l’Ajuntament, la gent ha vist que participant i coordinant-se podien millorar el seu entorn.

“L’associacionisme fou el principal bastió de la defensa de les llibertats democràtiques en els anys immediats a la guerra civil” diu Pere Baltà, guanyador del premi ENS de l’associacionisme cultural català. Podríem vincular-ho al moment polític actual?
L’associacionisme és un moviment assembleari, lliure i que reclama els drets mínims que qualsevol persona ha de tenir. Crec que això indubtablement influeix en el tema polític. La majoria d’associacions han apostat per defensar la llibertat, el dret a decidir i s’han manifestat favorables als drets democràtics.

Quins són els barris més rics en teixit associatiu?
Nosaltres hem fet un estudi que es diu Panoràmic i que reflecteix totes les associacions que hi ha a Barcelona. Per districtes, el que té més associacions és l’Eixample, que agrupa el 19% del total, seguit de Ciutat Vella i Sants-Montjuïc.

Observeu que la gent jove s’engresca a associar-se?
Cada vegada més. Sobretot a les associacions que tenen grups de cultura popular com els castellers o els tabalers. Però la seva participació depèn molt de les activitats que s’organitzen, hi ha associacions que s’han sabut revitalitzar i que potencien que els joves hi participin.

I pel que fa als nouvinguts, es fa una acollida d’aquestes persones al teixit associatiu?
Penso que és difícil que s’integrin en associacions que ja estan creades. Per exemple, els agrupaments escoltes o esplais estan oberts, però no hi ha gaire afluència de nouvinguts. El que passa sovint és que ells mateixos creen els seus propis grups, com l’Asociación de Mujeres Latinas o moltes altres amb especificitats concretes.

Des del CAB treballeu amb polítiques d’igualtat?
Molt. El tema de la no discriminació per gènere ni per condició sexual està molt vigilat. I es té molta cura que no hi hagi cap classe d’abús social de cara als treballadors ni de cap altra mena. A més, demanem que les associacions tinguin un codi ètic i que siguin transparents.

Ara impulseu des de Torre Jussana el primer Edcamp sobre associacionisme i voluntariat. Explica’ns aquesta proposta…
És una activitat que organitzem conjuntament amb altres escoles de formació associatives i que tindrà lloc el 2 de febrer. És una metodologia que consisteix en què tothom és formador: es proposa un tema, que en aquest cas és Els reptes de la formació associativa i el voluntariat, es fa un intercanvi d’experiències i es creen diferents debats.

Quins reptes ha de plantejar-se l’associacionisme?
La incorporació de més gent jove i sobretot la renovació de juntes cada quatre o màxim vuit anys. També el tema d’acollida dels nouvinguts, els refugiats i dels menors no acompanyats; estem pensant quines activitats oferir-los, fora de l’horari lectiu, per tal que es puguin anar incorporant a la vida civil.

Continua llegint

Entrevistes

Joan Bayén: “Portar la torxa olímpica és una de les coses més emocionants que m’han passat a la vida”

Anem a la Boqueria un dilluns a primera hora i amb prou feines podem acostar-nos a la barra del Pinotxo, que està completament abarrotada de clients habituals i d’altres, visitants, que la descobreixen per primera vegada. Darrera de la barra i amb una energia i una empenta que ja la voldríem molts joves, ens espera Joan Bayén (Barcelona, 1936), més conegut com a Pinotxo: l’ànima d’un dels bars més mítics de la ciutat. Fa gairebé 80 anys que hi treballa, des que als sis anys ajudava a la seva mare a servir cafès. Per fi trobem un forat a la barra i ens disposem a escoltar la seva història: la d’una persona sàvia i apassionada que mai no ha perdut el somriure.

Publicat

on

Expliqui’ns els orígens d’aquesta barra mítica de la Boqueria. Per què Pinotxo?
Quan la meva mare va agafar el bar es deia Quiosco, com tots els bars dels mercats. Jo era petit i em van regalar un gosset molt maco, però no sabia quin nom posar-li. En aquell moment s’estrenava la pel·lícula de Walt Disney i vaig decidir que el gos es diria Pinotxo. A partir d’aquí el nom es va anar promocionant sol, la gent deia “anem al bar aquell on tenen un gos que es diu Pinotxo…”

I al final el bar i vostè mateix s’han acabat convertint en Pinotxo
Ja estic tant acostumat a que em diguin així que, de vegades, si em diuen Joan, no penso que em parlin a mi.

Qui hi treballa actualment?
El meu nebot, la seva dona, el seu fill i tres nois més. És un negoci familiar on treballem tres generacions juntes.

Com és la cuina del Pinotxo?
Fem una cuina molt casolana, cuina de ciutat: cap i pota, calamarcets saltejats amb mongetes, estofat de vedella, cigrons amb botifarra… Receptes de la meva mare, perquè quan ella va obrir el bar, els bars dels mercats només venien entrepans, croissants i cafès amb llet i la meva mare va ser la primera en fer plats de menjar.

Vostè comença a treballar amb la seva mare als 6 anys. Què recorda d’aquells inicis?
Recordo que obríem molt d’hora a la matinada, quan sortia la gent dels locals de nit. Abans d’anar a dormir, venien al Pinotxo a menjar. Així va ser com ens vam anar fent un nom.

Després de tots aquests anys, quina és la lliçó més important que ha après darrera de la barra?
Sempre que vaig a un bar o un restaurant estic pendent de tot allò que fan els cambrers i els cuiners, si em deixen entrar a la cuina. I sempre hi ha alguna cosa que em queda, que copio d’ells. El secret és tenir sempre els ulls ben oberts.

Per la barra han passat un munt de clients famosos. A qui recorda amb més afecte?
Aquí ve sovint el Carles Gaig, que és una persona immillorable, Juan Mari Arzak sempre que ve a Barcelona passa per aquí, igual que l’Arguiñano, que va ser aquí no fa gaire i va entrar a la cuina i tot, vam fer molta conya. També recordo un dia que va venir la Jacqueline Bisset, maquíssima. Vingui el personatge que vingui a la Boqueria, farà quaranta mil voltes, però m’acabarà venint a veure.

Quina relació té amb la resta d’establiments del mercat?
Aquí som una comunitat i tots estem molt units, sobretot els bars del mercat. En el dia a dia cadascú va a la seva, però quan ens necessitem, ens tenim. Jo tinc relació amb tothom i mai no he tingut problemes amb ningú.

I quan no està al Pinotxo, què fa?
Cada dia plego a les cinc de la tarda, arribo a casa, em poso el xandall i surto a córrer un parell d’horetes. Tota la vida he estat maratonià, he fet les primeres 18 maratons de Barcelona, una marató de Nova York i durant l’any sempre feia unes sis mitges maratons.

En tots aquests anys, ha estat testimoni d’una gran transformació de la ciutat
Afortunada i desgraciadament. Ara a Barcelona hi ha molta delinqüència. Jo vinc molt d’hora al matí i cada dia vinc en taxi perquè em fa por anar pel Raval a aquelles hores. Recordo altres temps, els 60 i 70, quan hi havia la discoteca Bocaccio, la festa era molt diferent. La gent sortia de nit, de matinada, però era un altre tipus de gent…

I com recorda els Jocs Olímpics de Barcelona?
Jo vaig portar la torxa olímpica! Crec que el Pinotxo es va promocionar moltíssim degut als Jocs Olímpics perquè el comitè dels JJOO es reunia a La Virreina i venien aquí a esmorzar. Jo sempre els deia que volia portar la torxa i vaig insistir tant que van moure cel i terra perquè la pogués portar! La vaig portar per La Rambla i va ser una de les coses més emocionants que m’han passat.

Un altre moment clau a la Rambla van ser els atemptats del 17A. Com ho va viure?
Estava a la perruqueria i em van dir que havien fet un atemptat a la Boqueria. Vaig venir aquí immediatament, però no em van deixar entrar. L’atemptat va afectar molt a la Rambla, va fer una baixada molt gran, però ara ja tot torna a funcionar.

La Boqueria és una gran atracció turística, un model que altres mercats, com el de Sant Antoni, han volgut evitar. Què en pensa?
El Mercat de Sant Antoni l’han fet molt maco però mai no es podrà comparar amb la Boqueria. La Boqueria té la sort de trobar-se a la Rambla, que és un gran punt de trobada, i és per això que està per sobre de tots els mercats. Però ara l’estem abandonant una mica… Hi ha parades que només estan orientades al turisme i això ens fa perdre qualitat, perquè la Boqueria sempre ha estat un mercat de qualitat i no ho pot deixar de ser.

Té pensat jubilar-se?
No he pensat mai en la jubilació perquè no estic mai cansat i sempre estic disposat a estar amb la gent, amb els clients… Això em dona vida.

Continua llegint

Entrevistes

Felipe Alonso: ‘‘Ser quiosquer és molt esclau, però el millor de la meva feina és el tracte amb la gent’’

El Felipe ha guanyat el Premi Poble-sec i diu que no se’l mereix. Aixeca la persiana cada dia a les 5.30 des de fa 45 anys i ho fa amb energia i amb una il·lusió que, malgrat els anys, conserva intacta. Per fer aquesta entrevista passem un matí al seu quiosc, el de la plaça del Setge de 1714, i veiem com atén a tots els seus clients amb un somriure, els anomena pel nom, els pregunta per la dona, pels fills. Alguns veïns passen per la plaça només per saludar-lo, per xerrar una estona. El Felipe és molt més que el quiosquer del barri, és un amic. I es mereix, i tant, aquest reconeixement.

Publicat

on

El teu quiosc és tota una institució al barri. Explica’ns els seus orígens
El meu pare estava malalt del cor i no podia treballar. En aquella època no hi havia pagues ni ajudes, però li van donar la concessió d’aquest quiosc, perquè aleshores ho cedien a malalts i a persones discapacitades. Al principi, el meu germà ajudava al meu pare i després vaig entrar jo a fer-me’n càrrec.

Com era el Poble-sec d’aquells anys?
Aquest barri era una meravella. Totes les plantes baixes de la plaça eren comerços, bars, ens coneixíem tots. Treballàvem fins les vuit o les nou del vespre i el cap de setmana ens reuníem als bars per fer el vermut. Aleshores hi havia les antigues gramoles i posàvem la nostra música, ens ajuntàvem un munt de gent… Bons temps.

La plaça del Setge de 1714 era plena de vida. Res a veure amb el que és ara…
Han baixat totes les persianes, és insuportable. Tot això eren comerços i tots treballaven molt i bé. Jo els comprava a ells, ells em compraven a mi, era un intercanvi beneficiós per a tots. Però ja no queden botigues de tota la vida.

A més de les botigues de tota la vida, la majoria de quioscos del barri també han desaparegut.
Quedem tres a tot el barri. Jo resisteixo perquè no em queda més remei, perquè em falta poc per jubilar-me i he d’aguantar com sigui…

Quan et jubilis, què passarà amb el quiosc?
No sé si algú el voldrà agafar. Els meus fills no volen saber-ne res. Si el puc traspassar, ho faré, però no sé si val la pena.

Com t’afecta l’anomenada crisi del paper? 
El paper desapareix. Li queden anys. Jo el que venc més són joguines, cromos i recàrregues de mòbils. Abans, un diumenge podia vendre 400 exemplars d’El Periódico i ara, amb sort, arribo a 40; de La Vanguardia en venia 500 i ara amb 30 passo. Caldrà canviar el sistema de vendes o fer alguna cosa, el problema és que no tenim un gremi com cal, en tenim dos o tres però cadascun tira per la seva banda.

Quina relació tens amb la teva clientela?
A la majoria els conec amb nom i cognoms. Precisament a la festa del Premi Poble-sec em vaig trobar amb clientes de fa 20 o 30 anys que van venir perquè estava jo. I em va fer molta il·lusió. És un negoci que deixa molt poc benefici, molt esclau. Però el millor de la meva feina és el tracte amb la gent, jo sé quin diari llegeix cada client i quan venen ja els ho tinc preparat. Els meus clients s’han acabat convertint en amics.

Explica’ns com és el teu dia a dia al quiosc.
Obro a les 5.30 i tanco a les quatre de la tarda. I això ara, perquè abans tancava a les nou del vespre. No em moc d’aquí perquè estic sol, abans tenia dos nois que treballaven amb mi però ara ja no puc. Quan surto d’aquí me’n vaig a casa a descansar, i així tots els dies.

Cada dia parles amb molts veïns, què és el que més els preocupa del barri? 
Els lloguers, la salubritat del barri, la seguretat… L’altre dia, quan vaig arribar per obrir el quiosc, sortien rates per tot arreu. Aquest barri està cada dia pitjor, està abandonat. Els pisos turístics estan liquidant a tota la gent del barri, gent que porta 30 i 40 anys aquí. A més, aquests pisos turístics només generen soroll i porqueria: crits, borratxeres, pixats per tot arreu… Aquí no hi ha control policial.

Una altra cosa que et preocupa és aquest arbre de la plaça del Setge…
Aquest és un eucaliptus bord i cada any se li trenquen dues o tres branques de set o vuit metres. He avisat a més d’un perquè no li caigui a sobre. Una branca d’aquest arbre acabarà matant algú, per no parlar de la porqueria, els mosquits i les paneroles que genera… He trucat moltes vegades a Parcs i Jardins per denunciar-ho, però passen de tot.

Què ha significat per a tu rebre el 9è Premi Poble-sec?
Jo els vaig dir que no volia aquest premi, que hi havia gent que se’l mereixia molt més que jo, el Pinocho de la Boqueria, que és del barri, per exemple, o molts altres. Al final, el vaig acceptar però el dia que me’l van entregar davant de tot el barri em vaig quedar bloquejat, estava molt emocionat. Per a mi és un premi molt important perquè és del barri.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.