Tu vas crear la Gran Bodega Saltó?
Jo vivia al costat. El senyor Saltó es jubilava i tancava, i em sabia molt greu que això desaparegués.
Era un celler dels que venen vi?
Vins, coca-coles, bosses de patates… Hi havia una barra on servien algun vermutet. Però bàsicament botiga, el celler del barri: la bodega Saltó.
Quan era?
A finals del 2001 em va dir que tancaria al gener següent. Em va agafar en un moment de la vida que volia fer un canvi.
A què et dedicaves?
Soc pedagoga, treballava a una escola infantil. He treballat molts anys en escoles públiques, encara estic d’excedència! Fins i tot fa uns anys hi vaig tornar un temps.
I buscaves un canvi…
Jo ja tenia una col·lecció de gasoses i sifons antics, el món bodeguero sempre m’havia encantat.
Per què et sabia greu que tanqués?
Era l’època que al barri estaven obrint molts locutoris, perruqueries i fruiteries, i em feia por que el local desaparegués. El senyor Saltó va estar encantat perquè tampoc volia que tot això es perdés. Vaig contactar amb el meu amic, Steven Forster, que ja havia decorat un bar a Barcelona i li vaig proposar que s’encarregués de la decoració. Tot l’espai on ara hi ha la barra abans era el magatzem. Van ser cinc mesos de molta feina.
Per què vas decidir convertir-ho en bar i no mantenir la botiga?
Feia temps que no trobava un lloc al barri amb prou espai per poder quedar amb amics i seure tranquil·lament. A més, volia donar-li un toc de fer activitats culturals i d’implicació amb el barri. També tenia clar que venent bosses de patates i vi a granel no aguantaria gaire temps, havent de pagar un lloguer.
Vas plantejar-li alguna premissa a Steven Forster?
No va fer falta. Vaig confiar completament en ell, és com un germà per a mi. Sí que tenia clar que calia conservar tots els elements antics que poguéssim: la fusta, la nevera… Tot ho vam decapar per treure les diferents capes de pintura que tenia… Va portar molta feina.
Ara les bótes són de decoració?
Les de l’entrada, sí. Però les que hi ha al fons, no. Pots venir i emportar-te el teu vi a granel. De fet al principi vaig seguir obrint als matins perquè vinguessin els clients habituals, però mesos després ja vaig establir l’horari actual: de dilluns a divendres a partir de la tarda, i els caps de setmana des de l’hora del vermut.
Fa uns anys s’ha posat de moda fer el vermut.
Bé, de fet, quan vam obrir fa 20 anys tenia la idea de restaurar el concepte de fer el vermut. I vam fer els Vermuts Musicals. Se’m va acudir quan vaig anar a Londres als anys 90 amb l’Steven, i em va cridar l’atenció que hi havia concerts als pubs durant el dia, una cosa que no havia vist mai a Barcelona.
Ha canviat el local en aquests 20 anys?
No. Quan vam establir l’horari nocturn ja el vam deixar. Vam incorporar el menjar, i també es manté. Com que no tenim cuina, són tot plats freds: embotits, formatges, fumats, conserves, entrepans… Però amb l’oferta que tenim pots sopar.
Tenen algun criteri per triar els músics?
No fem una selecció dient qui ens agrada o no. Per a mi l’important és donar una oportunitat perquè puguin expressar-se. Ara està millor, però hi va haver uns anys que la gent no trobava on actuar, nosaltres teníem llistes d’espera de fins a un any. I la veritat és que tothom que ve té molta qualitat. I ja tenim músics habituals.
Ha millorat la situació de la música en directe en bars els últims anys?
Sí. Abans hi havia molt poca oferta, era molt fotut. I les normatives de l’Ajuntament eren molt repressives. Ara hi ha més tolerància que la gent es pugui expressar en espais públics.
Seria amb l’alcaldessa actual?
No ho volia dir, però crec que sí, que s’ha notat. És cert que han apostat per això segur.
Va sortir a l’exposició ‘Altres escenaris possibles’, que posava en valor la riquesa de petits locals musicals com el teu. T’ha fet valorar que potser sense pensar-t’ho estaves fent una aportació important?
És que tot el que he fet ha estat sense pensar. Des que vaig agafar la bodega. Portava molts anys amb sou fix i condicions laborals bastant bones. Si m’hagués plantejat el que era fer-me autònoma, agafar un local sense saber el que estàs fent i apostar per ell… Que llavors era la bodega del barri, no existia això. Si m’hagués plantejat realment el que estava fent, no ho hauria fet. Va ser important tenir el suport de la parella del moment, potser sola no ho hauria fet.
Quina satisfacció t’emportes d’aquests 20 anys?
Haver creat alguna cosa. Jo he treballat molts anys amb nens petits, i mai he tingut fills. Per mi això és la meva criatura. Fer alguna cosa que em feia il·lusió, intentar donar-li un caràcter. No només jo, totes les persones que hi han treballat, actuat i ajudat. I especialment el meu company de l’època i l’Steven. Sempre hem intentat tractar tothom com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres.
I decepció?
Hem passat dos anys molt durs pel covid. Per als petits negocis ha sigut molt fotut. Jo potser he tingut la sort que ja portava molts anys i gràcies a això he pogut esmorteir una mica el cop. Però em fa molta pena veure locals que han hagut de tancar.
Com veus el futur?
Amb optimisme. Per la bodega no tinc por, tirarem endavant. Sempre que no hi hagi més pandèmies.
Planteges canvis?
No. Està funcionant com està ara. I el que més m’agrada és que estic fent les coses tal com a mi m’agrada, com a mi em surt de dins. I, a sobre, funciona.