L’inici de la seva trajectòria vinculada a la sostenibilitat no està precisament al costat de Barcelona.
Vaig treballar en una empresa de joguines de la Xina uns anys i allà em vaig adonar de tota la porqueria que hi ha al món. Productes que no serveixen gairebé per res i que només contaminen.

A Barcelona el que més contamina podríem dir que són els cotxes?
La mobilitat i el disseny de les ciutats s’ha fet d’acord amb el vehicle de motor. Els seus moviments són els que han definit com han de viure-hi les persones. No hauria de ser així. La ciutat hauria de dissenyar-se en funció de com es mouen les persones i quines són les seves necessitats.

A partir de quin moment la societat es va adonar d’aquest problema?
Als setanta els ecologistes van començar a criticar el vehicle, però l’accent no estava en el vianant. La insistència posterior en el vianant ve de les tecnologies, les quals han permès l’empoderament dels ciutadans. Fins ara podien dir la seva el dia que anaven a votar, però gràcies a la potència d’aquestes tecnologies digitals els gestors de la ciutat ja saben d’una manera més ràpida, precisa i detallada exactament el que volen.

Ara el que voleu és aplicar aquesta força en millorar la mobilitat a la ciutat…
Si seguim la traça que deixen els mòbils podem saber com es mouen les persones, però les operadores no deixen aquestes dades en obert i s’han de comprar. Nosaltres proposem generar dades a través d’una aplicació al mòbil batejada amb el nom de MUV i fer-les servir després per prendre decisions en urbanisme.

Com funcionarà MUV?
L’usuari se la descarregarà, detectarà que s’està movent d’una manera sostenible com ara anant a peu, en bicicleta, cotxe compartit o transport públic, i guanyarà punts que després podrà canviar per premis o descomptes al comerç local. En paral·lel i a llarg termini, el ciutadà podrà comprovar que la seva generació de dades ha servit per millorar determinades places que potser tractaven d’evitar o endreçar algunes línies de bus.

Com es farà arribar el projecte al ciutadà?
Doncs per exemple: parlant amb les escoles. Alguns mestres ja han mostrat el seu interès en què sigui una mena de material curricular i ingressar-lo a espais de ciències. Tenim precedents com el reciclatge, que va arribar a les cases gràcies als nens.

Tot i això, aconseguir adeptes sembla titànic…
La idea és generar la comunitat Muver. Un moviment de ciutadans, institucions, comerços i escoles que vulguin impulsar solucions sostenibles a partir de les dades anònimes generades. Volem un canvi de comportament en la mobilitat dels ciutadans i fer-la més sostenible. Al cap i a la fi, intentarem conscienciar i ensenyar a la gent com la seva mobilitat té una repercussió en la qualitat de l’aire que respira, el qual serà analitzat gràcies a les noves estacions que s’instal·laran.

El ciutadà s’adonarà d’aquesta corresponsabilitat o tornarà a mirar cap a una altra banda?
La gent sap que necessita una qualitat de vida. És a dir, una qualitat de l’aire. Si bé fa uns anys el veí li donava més importància a tenir el cotxe a la porta de casa, potser ara veu que no cal tenir cotxe i sí anar en bicicleta per tenir un aire de major qualitat.

L’electoralisme, però, no pot jugar en contra de mesures sostenibles?
Tothom està bastant mentalitzat sobre que s’ha de restringir el cotxe per contaminació i mobilitat. El que passa és que potser ara no hi ha una infraestructura de transport públic suficient per facilitar aquesta restricció del cotxe. A què ajudarà el MUV? A millorar l’actual segons les necessitats reals dels ciutadans i no del que es decideixi projectar des dels despatxos.

Pocs imaginarien què vas estudiar abans de professionalitzar la teva vida d’actor.

Primer vaig fer una carrera que no tenia res a veure amb el món de la interpretació: Administració i Direcció d’Empreses (ADE) a la UPF. Però al final mentre feia els exàmens de la carrera em vaig posar a fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre. Allà és on he gaudit realment de la meva vida universitària.

D’ADE després no has tornat a fer res?

No, però com a actor després t’has de gestionar molt bé la teva economia. A més, és bo saber com funciona aquest món per saber fer un pressupost. Està bé que els artistes coneguin la complexitat que té pujar un espectacle.

Una entrada de teatre, però, sempre li sembla a tothom massa cara.

Doncs estan ajustadíssimes. Tant que sovint l’actor barceloní tristament no percep un sou. Això s’hauria de saber més. Hi ha actors que cada nit pugen a l’escenari per no fer ni mig sopar. A més, sempre dic el mateix: les entrades són cares per aquell que no dedica ni 10 minuts a buscar descomptes o promocions.

Quina diferència hi ha entre Barcelona i altres ciutats perquè aquí els actors no puguin viure de la seva feina?

Per exemple, el teatre a Madrid és una indústria. Hi ha gent que inverteix i que guanya diners. Aquí en canvi tenim pocs espectadors. En realitat sempre som els mateixos. Sembla que el públic no creixi.

Qui repeteix sobre l’escenari del Tetare Apolo ara ets tu.

L’any passat vaig rebre l’oferta per fer la temporada amb l’espectacle d’Àgata Christie Y no quedará ninguno i em va fer molta il·lusió. Era la primera vegada que actuava al Paral·lel i també era la vegada que actuava durant més temps en un mateix teatre.

Et quedaries aquí?

El Paral·lel té una cosa màgica. És un mite, però també te una realitat: hi ha una vida al Paral·lel. Quan em van oferir fer una segona temporada a l’Apolo no ho vaig dubtar ni un moment. És un teatre que està començant una nova etapa en què intenta cridar nous públics.

Amb aquest nou tipus de teatre es pot aconseguir dotar d’una segona vida a aquell Paral·lel de les llums?

Jo el Paral·lel me l’estimo molt. Ja de petit quan passava amb el cotxe i veia les marquesines dels teatres, les llums de l’Arnau i El Molino… Però el Paral·lel per a mi va agafar més importància i misticisme arran de l’exposició de Xavier Albertí i Eduard Molner al CCCB.

‘Paral·lel 1894-1939’…

Va ser una exposició que a mi em va descobrir un Paral·lel impressionant. De fet, arrel d’això, quan vaig pels Encants de Barcelona encara intento buscar postals de vedettes o programes de mà. Era una imatge tan bonica… Somiava amb poder actuar aquí. Ara ja no és aquell Paral·lel que mostrava l’exposició, però entre tots els actors, actrius i les companyies intentem revitalitzar-lo.

Amb el ‘Sherlock’ posareu el vostre gra de sorra?

És una obra curiosa. Quan vaig llegir el text no vaig poder parar fins al final. Això està molt bé perquè vol dir que interessa; té molt de misteri. La gràcia de Sherlock Holmes és gaudir de com dedueix qui ha estat el criminal. És un espectacle amb molt de ritme, amb certs tocs d’humor anglès i amb molta intriga.

També és un personatge molt complex…

Em vaig espantar una mica quan vaig veure el text perquè és una obra que segueix al protagonista tota l’estona. A més, sovint pot semblar força borde i que menysprea a aquelles persones que no són tan intel·ligents com ell. És un personatge que estic gaudint de construir-lo, ja que és molt diferent de mi. És fred, però molt intel·ligent.

Per primera vegada una adaptació teatral posa sobre l’escenari a Sherlock Holmes i Jack el Destripador. Com casen tots dos?

Hi cassen molt bé i fins i tot apareix de forma estel·lar un altre personatge històric: Freud. Jack el Destripador encara és una incògnita avui dia i hi ha mil hipòtesis sobre la seva figura. La gràcia de Sherlock és que la policia el truca quan ja no té forma de resoldre el cas i ell ho fa a través de petits detalls.

Sobre el Doctor Watson, quina relació tindran?

Serà ben curiosa, ja que el Doctor Watson és un veterà de guerra que ha estat ferit i té certs problemes econòmics. Part de la gràcia de l’espectacle és l’humor i l’amistat que s’entreveu entre tots dos. Això també serveix per fer-los més humans. En Sherlock, al cap i a la fi, no és tan perfecte. Té carències afectives.

Algun referent a l’hora de preparar el personatge?

M’he ficat molt en Benedict Cumberbatch de la sèrie Sherlock, però evidentment tothom ha de tenir una cosa en compte: estem fent teatre. Mentre que al cinema et pots acostar a la pupil·la de Sherlock i extreure conclusions, al teatre tot és més gran.

Dius que és un paper molt diferent de com ets tu. Ara, t’agrada interpretar aquesta antítesi personal?

Portava dos anys interpretant el mateix personatge amb Josep Maria Flotats. Un personatge precisament no gaire llegit ni gaire viatjat, per dir-ho finament. En canvi, ara m’he anat a un personatge que ho ha llegit tot; que ha estudiat dret, medicina, química, història… i molt viatjat. Té una cultura increïble. Aquest canvi de mirada m’encanta. 

La teva aventura comença al Raval i continua al Poble-sec

Jo abans vivia just davant del carrer Robadors i estàvem esperant que construïssin la Filmoteca perquè crèiem que potser així l’ambient i sobretot la salubritat dels carrers podria canviar, però no es construïa mai i, quan vaig tenir el meu primer fill, vaig decidir marxar al Poble-sec per formar la família i el meu estudi. Em va agradar perquè també és cèntric, està al costat de la muntanya i en aquell moment no estava tant explotat pels turistes. 

Com vas rebre la notícia de que series la pregonera de la Festa Major del Poble-sec?

És un honor i m’ha fet molta il·lusió, tot i que al principi vaig pensar “vols dir que jo…?”. Posar-te en un escenari i amb un micròfon suposa una responsabilitat perquè s’està amplificant la teva veu. Sempre que pujo a dalt d’un escenari intento vehicular els discursos entre allò personal i allò professional, i així ho he fet en el pregó de la Festa Major. 

Què has volgut plasmar en aquest discurs?

He intentat elaborar el meu discurs tenint en compte la part cultural i també la part més social del barri. Fa molts anys que hi visc i he vist com s’ha anat transformant, per la qual cosa tinc una visió amb certa perspectiva. He parlat del teixit associatiu feminista del barri, de donar visibilitat a una inclusió real a través de totes les entitats que hi ha, de diversitat funcional i intel·lectual. I he parlat de la història dels teatres més clàssics i de les noves línies alternatives, de l’entorn i de la importància de conservar la muntanya de Montjuïc. 

Com et definiries a nivell professional?

Jo sóc actriu i directora d’escena i de documentals. Per a mi és molt important tenir sensibilitat cap a la llengua perquè de formació sóc crítica literària, aleshores entenc el llenguatge –ja sigui teatral, literari o audiovisual– com a mitjà de comunicació. El que m’interessa és comunicar, al principi des de la literatura i el teatre, i ara també des del món de l’audiovisual a través dels documentals. 

Què és l’espai La Barranco?

És un obrador de creativitat on hi ha una línia social i activista però allò primordial és la creació. Si, a partir de la creació, podem denunciar o donar visibilitat a situacions, és perfecte perquè crec que l’art ha de servir per canviar consciències. Des d’un punt de vista més individual, és un espai on puc estar davant o darrera de l’escenari, segons cada projecte, perquè em sento molt a gust actuant però també dirigint. 

Aquest espai seria la gran mare d’altres projectes…

Hi ha Mousiké, que és la vessant teatral i més social/activitsta. A partir de la creació pura i dura de documentals és l’instrument per vehicular-los, perquè el missatge arribi a la societat. Després hi ha La Barranco Films, que és la productora de documentals. L’últim que hem fet és De rodillas corazón.

De què tracta aquest documental?

He estat un any i mig perseguint a la ballarina Sol Picó, convivint amb ella i rodant amb ella. El treball parla d’ella, no només com a coreògrafa i del que ha representat en el món de la dansa contemporània, sinó de la importància de ser dona i de seguir ballant després d’haver fet els 50 i dels estereotips que tenim marcats sobre com ha de ser una ballarina. He volgut arribar a la humanitat del personatge.

Quins temes t’interessen per tractar als documentals?

M’interessa molt parlar sobre les dones, sobre violència de gènere, sobre la diversitat funcional i la discapacitat. I ara estic en un nou projecte, Breath, que reflexa la vida a la presó de dones de Can Brians. 

Com a creadora escènica en què estàs treballant en aquest moment?

Estic en un projecte per a teatre que es diu Accions de resistència i és un text de Marta Galán que tracta sobre la distopia d’una societat futura en la qual ens veiem abocats a la deshumanització i al retorn a l’essència com a acte de rebel·lia. 

Ens ha faltat parlar de La Maquineta Produccions, la tercera pota de l’Espai La Barranco.

Ho vaig crear quan va néixer el meu fill perquè veia que el teatre pedagògic era un forat on podia crear una base per invertir temps, diners i energia en projectes que potser en un primer moment no són tan rentables. Anem a escoles i a teatres, tenim més de 13 obres de creació pròpia on la música clàssica en directe és un element molt important. Comptem amb músics d’alta qualitat amb els quals expliquem històries que ens ajuden a aprofundir sobre conceptes musicals i també tractem l’àrea d’anglès.

Algun altre projecte que tinguis en marxa?

Amb l’Ajuntament de Barcelona estem fent Why Violence, un projecte que fem a diversos instituts de secundària on els documentals que he creat serveixen com a base per reflexionar –a través de l’art, del teatre i de l’audiovisual– sobre les microviolències, perquè potser si reflexionem sobre aquestes, no generarem macroviolències.

Creus en la vesant pedagògica de l’art?

M’agrada creure en un art activista però no reivindicant idees o banderes, sinó que desperti consciències, emocions… que ens faci sentir vius. Si no transforma, l’art no té sentit.