Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Susanna Barranco: ‘‘L’art, si no transforma, no té sentit’’

Parlem, en una terrassa del carrer Blai, amb una veïna del Poble-sec que podríem definir com una creadora i artista tot terreny. La Susanna Barranco (Barcelona, 1975) va estudiar crítica literària i teoria de la literatura, es va graduar en interpretació de veu i cos al Col·legi de Teatre i després va estudiar fotografia. D’ella i de la seva vocació per despertar consciències des de l’art, ha nascut l’espai La Barranco, el gran tronc d’on neixen moltes branques de creació. La Susanna ha estat la pregonera de la Festa Major del Poble-sec, el barri on viu, treballa i sent.

Publicat

on

Susanna Barranco / DAVID GARCÍA MATEU

La teva aventura comença al Raval i continua al Poble-sec

Jo abans vivia just davant del carrer Robadors i estàvem esperant que construïssin la Filmoteca perquè crèiem que potser així l’ambient i sobretot la salubritat dels carrers podria canviar, però no es construïa mai i, quan vaig tenir el meu primer fill, vaig decidir marxar al Poble-sec per formar la família i el meu estudi. Em va agradar perquè també és cèntric, està al costat de la muntanya i en aquell moment no estava tant explotat pels turistes. 

Com vas rebre la notícia de que series la pregonera de la Festa Major del Poble-sec?

És un honor i m’ha fet molta il·lusió, tot i que al principi vaig pensar “vols dir que jo…?”. Posar-te en un escenari i amb un micròfon suposa una responsabilitat perquè s’està amplificant la teva veu. Sempre que pujo a dalt d’un escenari intento vehicular els discursos entre allò personal i allò professional, i així ho he fet en el pregó de la Festa Major. 

Què has volgut plasmar en aquest discurs?

He intentat elaborar el meu discurs tenint en compte la part cultural i també la part més social del barri. Fa molts anys que hi visc i he vist com s’ha anat transformant, per la qual cosa tinc una visió amb certa perspectiva. He parlat del teixit associatiu feminista del barri, de donar visibilitat a una inclusió real a través de totes les entitats que hi ha, de diversitat funcional i intel·lectual. I he parlat de la història dels teatres més clàssics i de les noves línies alternatives, de l’entorn i de la importància de conservar la muntanya de Montjuïc. 

Com et definiries a nivell professional?

Jo sóc actriu i directora d’escena i de documentals. Per a mi és molt important tenir sensibilitat cap a la llengua perquè de formació sóc crítica literària, aleshores entenc el llenguatge –ja sigui teatral, literari o audiovisual– com a mitjà de comunicació. El que m’interessa és comunicar, al principi des de la literatura i el teatre, i ara també des del món de l’audiovisual a través dels documentals. 

Què és l’espai La Barranco?

És un obrador de creativitat on hi ha una línia social i activista però allò primordial és la creació. Si, a partir de la creació, podem denunciar o donar visibilitat a situacions, és perfecte perquè crec que l’art ha de servir per canviar consciències. Des d’un punt de vista més individual, és un espai on puc estar davant o darrera de l’escenari, segons cada projecte, perquè em sento molt a gust actuant però també dirigint. 

Aquest espai seria la gran mare d’altres projectes…

Hi ha Mousiké, que és la vessant teatral i més social/activitsta. A partir de la creació pura i dura de documentals és l’instrument per vehicular-los, perquè el missatge arribi a la societat. Després hi ha La Barranco Films, que és la productora de documentals. L’últim que hem fet és De rodillas corazón.

De què tracta aquest documental?

He estat un any i mig perseguint a la ballarina Sol Picó, convivint amb ella i rodant amb ella. El treball parla d’ella, no només com a coreògrafa i del que ha representat en el món de la dansa contemporània, sinó de la importància de ser dona i de seguir ballant després d’haver fet els 50 i dels estereotips que tenim marcats sobre com ha de ser una ballarina. He volgut arribar a la humanitat del personatge.

Quins temes t’interessen per tractar als documentals?

M’interessa molt parlar sobre les dones, sobre violència de gènere, sobre la diversitat funcional i la discapacitat. I ara estic en un nou projecte, Breath, que reflexa la vida a la presó de dones de Can Brians. 

Com a creadora escènica en què estàs treballant en aquest moment?

Estic en un projecte per a teatre que es diu Accions de resistència i és un text de Marta Galán que tracta sobre la distopia d’una societat futura en la qual ens veiem abocats a la deshumanització i al retorn a l’essència com a acte de rebel·lia. 

Ens ha faltat parlar de La Maquineta Produccions, la tercera pota de l’Espai La Barranco.

Ho vaig crear quan va néixer el meu fill perquè veia que el teatre pedagògic era un forat on podia crear una base per invertir temps, diners i energia en projectes que potser en un primer moment no són tan rentables. Anem a escoles i a teatres, tenim més de 13 obres de creació pròpia on la música clàssica en directe és un element molt important. Comptem amb músics d’alta qualitat amb els quals expliquem històries que ens ajuden a aprofundir sobre conceptes musicals i també tractem l’àrea d’anglès.

Algun altre projecte que tinguis en marxa?

Amb l’Ajuntament de Barcelona estem fent Why Violence, un projecte que fem a diversos instituts de secundària on els documentals que he creat serveixen com a base per reflexionar –a través de l’art, del teatre i de l’audiovisual– sobre les microviolències, perquè potser si reflexionem sobre aquestes, no generarem macroviolències.

Creus en la vesant pedagògica de l’art?

M’agrada creure en un art activista però no reivindicant idees o banderes, sinó que desperti consciències, emocions… que ens faci sentir vius. Si no transforma, l’art no té sentit.

Entrevistes

Ferran Murillo: “La individualitat teatral ja no interessa”

Ferran Murillo (El Prat de Llobregat, 1974) és el director artístic del Teatre Tantarantana (carrer de les Flors, 22), un centre de creació i exhibició teatral que es caracteritza pel seu programa de suport artístic a les companyies i per impulsar diferents projectes de creació comunitària i social que enguany celebra el seu 30è aniversari. Murillo té una àmplia experiència en el sector cultural, des de la producció de ràdio i espectacles fins al món teatral, on va aterrar ara fa 22 anys al departament de producció i premsa d’un Tantarantana ben diferent al d’avui dia.

Publicat

on

De l’U de Cuc al Tantarantana d’avui dia, com ha evolucionat aquest espai? On queda ara la programació infantil i familiar?
L’U de Cuc era la companyia en què es van conèixer en Julio Álvarez i Víctor Suáñez, que llavors era una companyia molt coneguda per fer espectacle infantil. En aquella època, els noranta, no hi havia gaires sales de teatre a la ciutat, pel que van decidir crear un petit teatre al carrer Tantarantana amb les seves produccions infantils. Va tenir molt d’èxit i poc després van començar a rebre també propostes d’un teatre més adult i davant l’èxit de la demanda van buscar un nou Tantarantana, que es va obrir l’any 1996. Aquesta primera època és més d’exhibició i no tant de fàbrica de creació com és ara. Quan arriba la crisi, cap al 2010, va començar el canvi de rumb del Tantarantana: s’afegeix una sala nova, la de l’Àtic, amb unes propostes teatrals més petites, de joves creadors que sortien dels instituts, per exemple, que es van veure sense possibilitat d’encaminar els seus projectes. I a partir d’aquí va començar el tema de les fàbriques de creació, amb el projecte El Cicló, destinat a companyies emergents, des d’una mirada més polièdrica que no pas individual. Vam començar a treballar també amb una proposta comunitària, el PI(È)CE, que l’any passat fa fer 10 anys, defugint del teatre com a ens individual.

Enfront dels reptes que presenta el sector, el Tantarantana ha esdevingut també una fàbrica de creació i ha apostat per les noves produccions. És complicat mantenir l’equilibri entre fer costat a dramaturgs emergents i poder sobreviure com a sala de teatre?
Quan vam decidir tirar cap a aquesta línia com a Tantarantana ens vam reunir amb les companyies per veure què necessitaven, des de l’àmbit econòmic fins a la creació dels seus projectes. Nosaltres, el que intentem és que la porta del teatre sigui un punt d’entrada i de seguiment perquè les companyies quan surtin d’aquí ho facin amb un recorregut estable i que puguin anar a un espai professional més gran, perquè cal donar a aquestes companyies una estabilitat. El Tantarantana està per això, per rebre i acompanyar processos de companyies que volen reforçar els seus projectes, com ha pogut passar amb La Calòrica, que en els seus inicis va passar per aquí.

El fet de comptar amb companyies joves fa també que augmenti la presència de públic jove, entenc.
Totalment, una de les apostes de donar un cop de mà a aquestes companyies era també poder atraure un públic jove, amb una programació que respongui als seus interessos. No és que els joves no vagin al teatre, si vens un dia i veus la platea del teatre, veuràs moltíssima gent jove, però s’ha de poder fer obres que responguin a les seves inquietuds i amb un cost econòmic que es pugui assumir.

D’on neix aquest viratge cap a la fàbrica de creació?
Neix a partir de molts interessos que venen de la gratitud creativa, el Julio Álvarez tenia un paper de creatiu i d’avançar-se a la resta de sales d’una forma increïble. En el moment que va veure com la crisi afectaria el món del teatre, va veure que era el moment de fer una obertura creativa cap a la comunitat.

I tot això queda recollit a la campanya de recollir els fruits, amb motiu del 30è aniversari de la sala. 
Exacte, és una mirada cap enrere, cap a la construcció de tots aquests projectes i els resultats de les presentacions, així com de tota la gent que s’hi ha implicat durant aquests trenta anys. No és una mirada individual, és una mirada constructiva des de totes les línies que treballem: internacional, educativa, creativa… no hi ha una única veritat, sinó que tots els agents que hi participen la construeixen.

Resultat d’una d’aquestes residències és la coproducció amb la Fundació Joan Brossa de l’obra ‘[BLANK]’, com ha anat això? Es representa la mateixa obra als dos espais?
Exacte. L’Ajuntament anava dient a les 11 fàbriques de creació que hi ha a la ciutat que havíem de trobar la manera de dialogar entre nosaltres, de treballar plegades. I fa anys que treballem en aquesta línia. [BLANK] és un projecte que neix d’això perquè som entitats complementàries, no rivals. En Roberto, assessor artístic del Tantarantana, que té molt de coneixement en literatura europea, em va ensenyar una peça d’una dramaturga anglesa que oferia la possibilitat de treballar des de dues fàbriques de creació amb un mateix text, i a partir d’aquí es va generar el projecte. És el mateix text però treballat diferent perquè és un text que et permet jugar i fer dues obres diferents que es troben en un buit, en un [BLANK].

Creus que la col·lectivitat és una de les línies de treball del Tantarantana?
Jo crec que la individualitat teatral ja no interessa, perquè ens quedarem en els nostres límits. En canvi, trencant aquestes quatre parets podem avançar cap a altres línies i altres projectes que ens permetran ampliar la mirada. Si ens quedem aquí ens quedarem en els nostres límits i no podrem anar més lluny.

Com celebrareu el 30è aniversari?
Estem preparant una exposició a l’Àtic que recull des de l’any 92 fins al moment en què estem actualment, i el 17 d’abril farem una festa per celebrar aquests trenta anys, amb Assajar és de covards, un projecte que intenta trencar amb les dinàmiques clàssiques dels projectes escènics, intentant trobar l’equilibri entre el passat, el present i el futur.

El teatre Tantarantana està estretament lligat al barri del Raval, però és a tocar del Paral·lel… Quina relació heu tingut amb l’avinguda? 
Actualment estem parlant sobretot amb Paral·lel 62 i El Molino per fer feina conjunta. Però és complicat perquè la gestió dels espais i sales són molt diferents i és una avinguda amb molta oferta cultural, tot i que estem en contacte i volem trencar el distanciament entre els teatres més grans i les sales com la nostra, perquè ha d’haver-hi una relació d’equilibri, ja que els uns sense els altres no podríem viure.

Continua llegint

Entrevistes

La Maria Rosa: “Les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris”

La Maria Rosa (Salt, 1985) és músic, comediant, monologuista, formadora i actriu. Als 7 anys va començar a interessar-se per la música, i amb 11 ja feia concerts de piano arreu de Catalunya. A mesura que es va fer gran, va combinar tres de les seves passions: la comèdia, la formació i l’actuació, publicant el disc Só pra vacilar (2008), formant part de companyies teatrals com Impropótamos i Cabaret de Féminas, i fundant la companyia Intolerantes l’any 2017. Avui dia és formadora a l’Institut de Música Online i integrant de l’espectacle Calladitas estáis más guapas, cada divendres al Teatre Poliorama.

Publicat

on

Música, guionista, formadora, clown, monologuista… es poden fer tantes coses alhora?
No em veig sense fer tot això, ve d’una necessitat intrínseca. Penso que les persones tenim diferents vocacions i dins d’aquestes per a mi és la música, actuar i educar, tots factors igual d’importants. Personalment vaig començar de molt jove, si és que puc recordar quan va començar tot, i no em veig sense fer bolos ni sense fer classes.

Com acaba una saltenca al Poble-sec?
Vaig venir per estudis i m’hi vaig quedar. L’oferta cultural que hi ha a Barcelona, les oportunitats i el públic és molt diferent a la ciutat, hi ha molta varietat i la rebuda que vius de l’espectacle és espectacular.

T’agrada la interacció amb el públic, doncs?
Sí, molt. Jo interpel·lo tot el que puc, de fet, estic en una companyia de teatre de carrer que es diu Las Kakofónicas, amb l’Emma Bassas i la Marta Renyer, amb qui fem el punki directament amb el públic, com amb un esperit de “soc aquí, soc una destroyer, i si no t’agrada, aparta’t”, perquè volem generar una mica de caos.

Mai t’han dit això de tenir una carrera segura i després la de músic?
Sí, però a mi això em sembla una fal·làcia, perquè no és veritat. Tu si et vols dedicar a alguna cosa, t’hi dedicaràs, sigui el que sigui. Podria dedicar-me a alguna altra cosa que em permetés tenir un sou més digne? Sí. Em compensa? No. L’altre dia, per exemple, una alumna em comentava que els pares no li deixaven ser músic, i que aleshores estudiaria medicina, i jo penso que això és un error, perquè sigui el que sigui que vols estudiar has d’intentar sempre tenir les millors condicions possibles per a tu i per a la resta del teu col·lectiu, sense renunciar al que vols ser.

A la teva pàgina web posaves que amb la presentació del teu disc ‘Só pra vacilar’ (2008) vas acabar “hasta los mismísimos ovarios de tratar con miles de impresentables”, per què?
L’any 2008 vaig treure el disc i vaig fer gira per Espanya, i el problema que vaig veure a la gira va ser que els artistes hem de fer moltes feines que no ens pertanyen, com la de management, en què et pots trobar molts impresentables: des dels que et volen pagar menys, com els amos de locals, que poden ser molt macos, però també molt trapelles, davant els quals ens hauríem de plantar i no treballar-hi.

I també se n’aprofiten, d’això…
En el col·lectiu dels músics falta un sentiment de classe, de conjunt, perquè entre nosaltres ens sentim col·lectiu, però hem de poder plantar-nos enfront determinats locals que no ofereixen unes condicions dignes per treballar-hi, perquè juguen amb la precarietat de saber que un músic sol no es plantarà.

Ara mateix formes part de ‘Calladitas estáis más guapas’, de què tracta?
L’espectacle de Calladitas el vam començar l’any 2019, just abans de la pandèmia. És un espectacle de comèdia multidisciplinar escrita, interpretada i dirigida per dones, que en aquest cas som la Jéssika Rojano, la Sil de Castro i jo, i a cada espectacle hi ha participació de còmiques convidades. Es poden veure còmiques consagrades, còmiques emergents i noves còmiques de tot el país, que desenvolupen les seves rutines amb contingut feminista, creant un xou irreverent on totes expliquem la nostra visió del món des de l’humor i des del feminisme.

Creus que podries definir què és l’humor?
Ostres… és complicat. Jo penso que l’humor és una cosa individual que es comparteix cap al col·lectiu, cap a la resta del món. Per això hi ha tanta gent que diu que hi ha coses de les quals no podem fer humor, perquè ho vivim des d’allò individual. I penso també que és important el caràcter, a mi les coses sempre m’han fet riure, així que és com una forma de comunicar-me, que no vol dir que no sigui dramàtica, ho sóc, però dins el drama sempre faré humor. Tu pots intentar arribar a l’humor, però l’humor et té captat des que neixes.

I et marques límits a nivell humorístic? 
Quan vam començar Calladitas estáis más guapas no vam marcar línies de coses que podem dir o no, però a mesura que en l’àmbit social hi havia moviment, nosaltres també revisàvem què estàvem fent, per exemple amb el fet de ser transincloents i fer-ho explícit en el nostre espectacle. Per l’espectacle han passat més de 100 còmiques de Barcelona –perquè després diguin que no hi ha còmiques– i totes elles van de la mà amb el nostre tipus d’humor, si resultés que ve una còmica trànsfoba o homòfoba, no formaria part del nostre espectacle.

Una dona còmica sempre tindrà una pressió afegida major que un home còmic?
Amb Calladitas estáis más guapas hem pogut veure com a moltes dones còmiques no els han donat l’oportunitat de pujar a un escenari, i a partir de venir a l’espectacle se’ls han obert moltes portes. Per ser dona et programen menys i si et programen menys, tens menys experiència, i també tens un llindar més baix de poder ficar la pota. El mite que les còmiques no existeixen no és cert, les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris.

Continua llegint

Entrevistes

Alicia López i Arnau Peidro: “La literatura infantil et permet sortir dels marges establerts”

L’Alicia López (Barcelona, 1982) i l’Arnau Peidro (Barcelona, 1982) són dos veïns del Poble-sec que es van conèixer de petits al Centre d’Estudis Sant Frances Xavier, l’escola del carrer Bòbila, i vint anys després d’acabar la seva etapa escolar han escrit Los Padres Perdidos: Una aventura de Leo, Luna y Max, el seu primer conte infantil, que reflexiona i educa als més petits –i també als més grans– sobre les aparences i els prejudicis, així com en els valors de l’amistat, la companyonia i la bondat.

Publicat

on

Com heu acabat escrivint un llibre junts després de 20 anys de relació? Com va sorgir la idea? 
Arnau Peidro: Nosaltres vam anar junts a l’escola des de pàrvuls fins a batxillerat, no sempre a la mateixa classe però sí amb amics en comú, i quan vam deixar l’escola cadascú va prendre el seu camí però un o dos cops l’any sempre coincidíem. I per casualitats de la vida els dos vam treballar de coses semblants, jo en publicitat i ella en disseny. Hem reproduït una imatge que ja teníem a l’escola, en què jo era el típic que m’inventava històries i l’Alicia era qui destacava per pintar, i els dos hem seguit en aquest rol a nivell professional.
Alicia López: Jo vaig començar el projecte perquè em crida molt l’atenció el món de la literatura infantil, perquè és molt didàctic i penso que no té límits, però em vaig trobar amb què no acabava de trobar la manera de fer un text amb cara i ulls que acompanyés les il·lustracions i la història, així que vaig contactar amb l’Arnau perquè sabia que ell podria trobar les paraules i el ritme. Ha estat un projecte per gaudir, perquè nosaltres ja tenim la nostra professió, però això ha estat per plaer.

Veig que doneu molta importància a la il·lustració, sembla que quan ens fem grans és un tema que passa a un segon pla, no?
AP: Sí, de fet hi ha moltes il·lustracions al llibre que s’expliquen soles, sense ajuda del text. De fet, aquest era un dels reptes que ens vam marcar, no haver de sobre explicar amb el text el que ja diu la il·lustració. Volíem que hi hagués una mica de joc amb tot el conjunt que es veu, des de la il·lustració i el seu format fins a les línies que hi apareixen.
AL: Nosaltres no creiem que hagi d’anar separat sinó que ha d’haver-hi una comunicació entre tots els elements, hi ha coses que t’explica la imatge i coses que t’explica el text, i coses també que no t’explica però que el lector pot interpretar… és molt curiós perquè quan els pares llegeixen amb els fills no és una activitat unidireccional sinó que es genera una espècie de món en què tant adults com infants viatgen de diferents maneres, però entren dins les històries.

Per què trobeu important fer un llibre sobre les aparences i els prejudicis?
AL: Vivim en un món ple de prejudicis i idees preconcebudes, així que vam veure necessari fer un llibre en què hi apareguin aquests prejudicis a través dels personatges i la trama i veure com els personatges del Leo, la Luna i el Max dialoguen amb ells.
AP: Exacte, de fet, al conte hi apareixen personatges arquetípics com el tauró o el llop que són personatges marcats com a dolents en la tradició literària i cinematogràfica, però que no tenen per què ser així. I també és rellevant que siguin tres protagonistes per poder transmetre als més petits que potser sols no ens podem enfrontar a certs aspectes de la vida però en grup sí.

Voleu fer un segon llibre?
AP: El primer títol que li vam posar va ser Las aventuras de Leo, Luna y Max, però vam pensar que millor li posàvem un títol per la trama i un subtítol que fos pels personatges, per si volíem fer-ne un altre, tot i que ara mateix no ens ho plantegem perquè es va publicar fa res.
AL: Clar, ara mateix estem gaudint del camí, més o menys com els personatges a la seva aventura, estem vivint el retorn de la gent propera i els amics, que molts tenen fills i tot el que ens diuen és que els encanta.

Què ens ensenyen la Luna, el Leo i el Max?
AP: Uf, moltes coses, però sobretot que de vegades no és tant el punt final de les coses sinó el camí que fem per arribar a elles.
AL: És una mica com el que ens explica el Mago de Oz.
AP: Exacte! Mai havíem fet aquest paral·lelisme però és cert, ens ensenyen que en els camins que ens posa la vida pel davant anem fent petites coses per resoldre alguna cosa gran, i que no és aquesta resolució el fet important, sinó la suma de totes les petites coses que hem anat fent.

Creieu que avui dia la literatura infantil té el valor que mereix?
AL: Els llibres de literatura infantil han evolucionat moltíssim en els últims anys, penso que en l’àmbit de la il·lustració, per exemple, s’hi veu molt, perquè ha adquirit un paper de pedagogia molt rellevant. I, per altra banda, el que et permet la literatura infantil és no marcar-te cap mena de límit mental, de fet, com a autor segurament has de treure’t barreres que ja tenies al cap per poder fer un conte, i sobretot connectar amb el nen interior que tens per poder escriure.
AP: Estem en un món amb tantes pantalles i tants estímuls que cal fer llibres que permetin als més petits viatjar mentalment, perquè els infants ho fan constantment això, tot i que a mesura que ens fem grans sembla que ho anem perdent. La gent pensa que és molt fàcil fer literatura infantil, però precisament per a nosaltres ha estat tot un repte, perquè no tenim fills i això també ens generava una mica de vertigen, així que hem hagut de llegir molt, de documentar-nos i sobretot de mirar llibres i més llibres infantils.

Fareu una presentació al barri?
AL: Ho havíem comentat, ens faria il·lusió poder-ho fer a la nostra escola per tancar un cicle i potser inspirar a infants en la lectura, de moment hem fet una presentació a Les Corts i esperem poder fer alguna en algun centre cívic del barri.
AP: Sí, ho estem treballant, també és cert que es va publicar al novembre de l’any passat i entre Nadal i l’entrada d’any no hem pogut fer gaire cosa, però de moment estem contents amb la rebuda que està tenint, sobretot veient imatges que ens envien els nostres companys de l’escola dels seus fills amb el conte.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021