Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Susanna Barranco: ‘‘L’art, si no transforma, no té sentit’’

Parlem, en una terrassa del carrer Blai, amb una veïna del Poble-sec que podríem definir com una creadora i artista tot terreny. La Susanna Barranco (Barcelona, 1975) va estudiar crítica literària i teoria de la literatura, es va graduar en interpretació de veu i cos al Col·legi de Teatre i després va estudiar fotografia. D’ella i de la seva vocació per despertar consciències des de l’art, ha nascut l’espai La Barranco, el gran tronc d’on neixen moltes branques de creació. La Susanna ha estat la pregonera de la Festa Major del Poble-sec, el barri on viu, treballa i sent.

Publicat

on

Susanna Barranco / DAVID GARCÍA MATEU

La teva aventura comença al Raval i continua al Poble-sec

Jo abans vivia just davant del carrer Robadors i estàvem esperant que construïssin la Filmoteca perquè crèiem que potser així l’ambient i sobretot la salubritat dels carrers podria canviar, però no es construïa mai i, quan vaig tenir el meu primer fill, vaig decidir marxar al Poble-sec per formar la família i el meu estudi. Em va agradar perquè també és cèntric, està al costat de la muntanya i en aquell moment no estava tant explotat pels turistes. 

Com vas rebre la notícia de que series la pregonera de la Festa Major del Poble-sec?

És un honor i m’ha fet molta il·lusió, tot i que al principi vaig pensar “vols dir que jo…?”. Posar-te en un escenari i amb un micròfon suposa una responsabilitat perquè s’està amplificant la teva veu. Sempre que pujo a dalt d’un escenari intento vehicular els discursos entre allò personal i allò professional, i així ho he fet en el pregó de la Festa Major. 

Què has volgut plasmar en aquest discurs?

He intentat elaborar el meu discurs tenint en compte la part cultural i també la part més social del barri. Fa molts anys que hi visc i he vist com s’ha anat transformant, per la qual cosa tinc una visió amb certa perspectiva. He parlat del teixit associatiu feminista del barri, de donar visibilitat a una inclusió real a través de totes les entitats que hi ha, de diversitat funcional i intel·lectual. I he parlat de la història dels teatres més clàssics i de les noves línies alternatives, de l’entorn i de la importància de conservar la muntanya de Montjuïc. 

Com et definiries a nivell professional?

Jo sóc actriu i directora d’escena i de documentals. Per a mi és molt important tenir sensibilitat cap a la llengua perquè de formació sóc crítica literària, aleshores entenc el llenguatge –ja sigui teatral, literari o audiovisual– com a mitjà de comunicació. El que m’interessa és comunicar, al principi des de la literatura i el teatre, i ara també des del món de l’audiovisual a través dels documentals. 

Què és l’espai La Barranco?

És un obrador de creativitat on hi ha una línia social i activista però allò primordial és la creació. Si, a partir de la creació, podem denunciar o donar visibilitat a situacions, és perfecte perquè crec que l’art ha de servir per canviar consciències. Des d’un punt de vista més individual, és un espai on puc estar davant o darrera de l’escenari, segons cada projecte, perquè em sento molt a gust actuant però també dirigint. 

Aquest espai seria la gran mare d’altres projectes…

Hi ha Mousiké, que és la vessant teatral i més social/activitsta. A partir de la creació pura i dura de documentals és l’instrument per vehicular-los, perquè el missatge arribi a la societat. Després hi ha La Barranco Films, que és la productora de documentals. L’últim que hem fet és De rodillas corazón.

De què tracta aquest documental?

He estat un any i mig perseguint a la ballarina Sol Picó, convivint amb ella i rodant amb ella. El treball parla d’ella, no només com a coreògrafa i del que ha representat en el món de la dansa contemporània, sinó de la importància de ser dona i de seguir ballant després d’haver fet els 50 i dels estereotips que tenim marcats sobre com ha de ser una ballarina. He volgut arribar a la humanitat del personatge.

Quins temes t’interessen per tractar als documentals?

M’interessa molt parlar sobre les dones, sobre violència de gènere, sobre la diversitat funcional i la discapacitat. I ara estic en un nou projecte, Breath, que reflexa la vida a la presó de dones de Can Brians. 

Com a creadora escènica en què estàs treballant en aquest moment?

Estic en un projecte per a teatre que es diu Accions de resistència i és un text de Marta Galán que tracta sobre la distopia d’una societat futura en la qual ens veiem abocats a la deshumanització i al retorn a l’essència com a acte de rebel·lia. 

Ens ha faltat parlar de La Maquineta Produccions, la tercera pota de l’Espai La Barranco.

Ho vaig crear quan va néixer el meu fill perquè veia que el teatre pedagògic era un forat on podia crear una base per invertir temps, diners i energia en projectes que potser en un primer moment no són tan rentables. Anem a escoles i a teatres, tenim més de 13 obres de creació pròpia on la música clàssica en directe és un element molt important. Comptem amb músics d’alta qualitat amb els quals expliquem històries que ens ajuden a aprofundir sobre conceptes musicals i també tractem l’àrea d’anglès.

Algun altre projecte que tinguis en marxa?

Amb l’Ajuntament de Barcelona estem fent Why Violence, un projecte que fem a diversos instituts de secundària on els documentals que he creat serveixen com a base per reflexionar –a través de l’art, del teatre i de l’audiovisual– sobre les microviolències, perquè potser si reflexionem sobre aquestes, no generarem macroviolències.

Creus en la vesant pedagògica de l’art?

M’agrada creure en un art activista però no reivindicant idees o banderes, sinó que desperti consciències, emocions… que ens faci sentir vius. Si no transforma, l’art no té sentit.

Entrevistes

Lildami: “La nostàlgia d’un passat feliç i millor m’ha impulsat a crear”

La mostra que no queden gaires preguntes originals a fer a Lildami sobre el seu darrer disc, Viatge en espiral (Halley Records, 2021), és que les qüestions que se li plantegen es repeteixen un i altre cop a les entrevistes que fa. Fins i tot, aquella sobre perquè prefereix els sentiments a les drogues a les seves cançons, interrogant al qual sempre respon deixant clar que Lildami i Damià Rodríguez (Terrassa, 1994) són la mateixa persona i no dues diferents; i, per tant, si Damià Rodríguez no està maleït ni freqüenta la mala vida, doncs Lildami tampoc.

Publicat

on

Per

Tu has dit: “No se’ns pot classificar: ens caracteritzem pel factor sorpresa i el seguirem utilitzant perquè ens hi sentim molt còmodes” (Nació Digital). Per què és tan important aquest factor sorpresa?
No sé si diria el factor sorpresa en si, però crec que, al final, per un artista estar confortable és el pitjor que pot tenir. Estar en un espai de seguretat tota l’estona i estar fent sempre el mateix crec que és sempre el pitjor si tu, com a artista, intentes aportar alguna cosa diferent i fer coses noves, que jo crec que al final és la gràcia. Jo ho hagués tingut molt fàcil: agafar els temes que m’han funcionat abans, tornar a polsar la tecla… I vinga, i a viure (riu). Però crec que m’agrada anar a dormir amb la sensació que estic fent quelcom que m’omple i, per mi, fer quelcom que m’omple passa pel camí d’intentar punxar-me a mi mateix; de derrocar allò que he construït abans i fer coses noves.

I quines són les coses que t’incomoden?
Mira, et diria que el què més pal em fa ara és quan veig els rapers, que sobretot és una cosa que fa molt el rap, parlar de l’ego, tota l’estona de: “Buah! M’he follat a no sé qui, tinc tants diners, tinc aquest cotxe!”. Potser perquè m’estic fent un pureta (riu), eh, però ho veig ara i és com: si només pots parlar de pasta, que pobre que ets; si només pots vacil·lar d’això, que poc que tens a explicar al món.

També has comentat: “A mi, personalment, hi ha altres coses que em criden més l’atenció que els diners” (Enderrock). Quines?
(Riu) Eeehhh…. Doncs ara mateix estic en el mood que òbviament la música és la meva forma de viure, la música m’està portant diners, tot i que ningú es pensi que ando en el dolar, però sí que és cert que em permet viure del que m’agrada fer. Llavors això mola, però al final crec que hi ha coses que t’omplen molt més, com, per exemple, tenir una empresa amb els meus col·legues, estar currant i que jo no tingui la sensació que vaig a treballar quan faig un bolo, sinó que amb tots amb els qui estic treballant són els meus col·legues.

Tu dius: “Si no parlo de putas o de drogues és perquè no és la meva puta vida. Soc un ‘tio’ normal. No faig apologia de drogues perquè ni passo coca ni me’n foto […] Entenc que queda molt bé, però es tracta de no posar filtres.” (ElNacional).
(Riu) Això vaig dir? Això és una cita literal? I aquest tio? Que malament que parla; que malparlat, Déu meu!

Lildami no és, doncs, un personatge impostat de cap manera?
Segur que hi ha coses que les forço sense voler o… Jo diria que no, eh? Perquè el què sí que em passa és que la gent em coneix en persona i diu: “Hòstia! Però si ets igual que el que estàs cantant!”. Perquè estem acostumats a que se’ns ven el contrari; se’ns ven un tio que és el més chungo i no sé què i després quan parles amb ell t’adones que, al final, som persones i que som gent igual. Però sí, sí, estic bastant d’acord amb allò que vaig dir allà… En general la música està plena de flipats, d’egòlatres i de… no vull dir paraules malsonants (riu).

És possible que adoptis aquest estil com a forma d’allunyar-te del prototip de la música urbana i mestissa, de l’estil metropolità?
Sí, és que… Estic en un punt que m’identifico amb molt poques coses de les que veig. Quan vam sortir, per exemple, fa dos anys amb el primer disc que érem com… els del rap ens van començar a dir: “No, perquè ara estàs fent pop, perquè ara ets supermainstream i no sé què, i els del pop ens deien el contrari: ‘‘No, perquè tu ets superrapsupertrap, no sé què…”. I és en plan: és que me la suda. O sigui, me la suda el que pensin uns, me la suda el que pensin els altres…

En la intersecció entre rap i trap, potser…
Sí, però després tinc temes que els escoltes i dius: en què es diferencia això d’un tema de pop? Vull dir, que jo crec que la part guai és que estem creant un estil o alguna cosa així, amb tota la humilitat. És com molt difícil de replicar. No ho sé, no ho sé, no ho sé…

Com vas trobar durant la pandèmia la inspiració creativa per escriure els temes de ‘Viatge en espiral’?
Uf…! Jo crec que hi ha molta nostàlgia. El sentiment aquest que jo crec que tot l’ésser humà té de cualquier pasado fue mejor; cualquier momento anterior fue mejor, i pensar: tornaré a ser tan feliç com vaig ser fa mig any o fa un any? I és quelcom que encara ara penso i segur que vosaltres també penseu. Jo crec que aquest és un sentiment que està molt present de dir: i si ja ha arribat el pic de la meva felicitat o de la meva existència? Crec que és un sentiment que està molt present en el disc, però no com a cosa que hagi de ser dolenta.

La nostàlgia com a motor de la creativitat?
Sí, sí, sí…

Per acabar, què els hi diries a tots aquells catalans que encara avui no saben qui és Lildami?
No ho sé. Que em donin una oportunitat: és impossible que agradin a tothom, els meus temes, però segur que n’hi ha algun que t’agrada. Jo crec que aniria per aquí. Més que res perquè segur que t’explico coses amb les quals et sentiràs identificat o identificada. Segur. Sí, però bueno, que tampoc es forcin a escoltar-me, que tampoc obliguem a ningú… (riu).

 

MANUEL ARENAS

AMIC

Continua llegint

Entrevistes

Judith Colell: “Hem de buscar la manera que aquest talent el puguem finançar”

Conversem amb la cineasta i docent Judith Colell després de ser elegida presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Nominada vicepresidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol el 2011 i membre de la Junta directiva de l’Acadèmia del Cinema Català des del 2017, la directora catalana s’estrena en el nou càrrec enmig d’una situació molt delicada pel que fa a la indústria de l’audiovisual català.

Publicat

on

Per

Arrossegaves una llarga experiència prèvia en llocs de responsabilitat, per exemple, com a vicepresidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol. Suposo que ha estat un element decisiu per presentar la teva candidatura?
Sí. La veritat és que els anys d’experiència com a vicepresidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol i de secretària de la Junta anterior de l’Acadèmia del Cinema Català amb Isona Passola va ser un dels motius que em va impulsar a presentar-me. Realment, jo havia estat fent un màster de deu anys de com funcionaven les Acadèmies i vaig pensar: “Potser és el moment d’intentar posar-ho en pràctica”. I per això em vaig presentar.

Ara que estàs al capdavant de l’Acadèmia del Cinema Català, quines mesures immediates teniu previstes engegar la nova Junta?
A mi m’ha fet molta il·lusió comprovar que els mitjans estaven molt pendents de nosaltres. Ara ha arribat el moment de posar-nos a treballar. La primera cosa que farem des de la Junta serà muntar grups de treball, ja que el dia a dia se’ns menja a la Junta. I, també, ampliar, començar a fer reunions tant amb institucions com amb totes les associacions, de fet ja n’hem fet unes quantes. A més, també, començar a treballar en els Gaudí de l’any vinent. I, també, intentar d’ampliar el nombre de socis i sòcies. Com més serem, més força tindrem.

Un dels punts primordials del sector audiovisual català és el seu infrafinançament. Si ja heu mantingut contactes amb la Conselleria, quines reclamacions els hi heu traslladat per intentar resoldre-ho?
Algunes reunions ja les hem fet, altres les farem aviat. I sí, ho tenim previst. Hem d’anar tots plegats més que demanar, a treure pit una miqueta del cinema que fem, del talentós que és el cinema que fem, de com està present a tots els festivals internacionals. Evidentment, jo penso que hem de treure pit d’això i crec que des de les institucions també en són conscients d’això. Aleshores hem de buscar la manera que aquest talent el puguem finançar i que es pugui crear una cinematografia forta i variada i que faci tota mena de cinema. I això és el que intentarem.

Es posa de manifest una paradoxa. Tenim un cinema multipremiat, però tenim un percentatge de taquilla petit. Com es pot redreçar aquesta situació?
Bé. Aquí també hi entra molt el tema del finançament que dèiem. Com hem de competir, ja no només les pel·lícules catalanes sinó les europees en general, amb els monstres de les pel·lícules americanes. En aquest sentit, és complicat que l’espectador se n’assabenti d’aquella pel·lícula que s’estrena. Sí que penso que potser estaria bé tenir la complicitat de la televisió. Perquè hi ha algunes cadenes privades que les seves pel·lícules fins i tot te les posen a les sopes. No dic potser que siguem tan agressius, però sí que penso que podem arribar a algun tipus d’acord per fer més promoció del nostre cinema.

La darrera edició dels Premis Gaudí ha posat de manifest una reculada progressiva pel que fa a pel·lícules en català. Es pot revertir aquesta situació?
Això és un tema que ens preocupa moltíssim perquè fa deu anys hi havia moltes pel·lícules rodades en català i amb pressupostos molt grans i ara cada any va reculant això. Penso que des de la Generalitat ja se n’han adonat i hi estan posant remei i jo he vist molt bona predisposició per part de la Conselleria. No pot ser que el finançament hagi anat caient, sobretot de TV3, els darrers anys. Estic convençuda que molta gent hagués rodat en català si hagués tingut el finançament adequat des de Catalunya. I això ho volem potenciar perquè, evidentment, el cinema en català és una de les priorita

També ens trobem que Madrid fagocita molt el talent català, no només a través de les televisions privades sinó ara també amb les grans plataformes, no?
Totalment. És una llàstima que s’hagi perdut l’oportunitat de tenir una de les plataformes aquí. La veritat, això és un tema que ens preocupa moltíssim. No pot ser que el nostre talent se’n vagi a Madrid perquè hi ha més feina allà. Això és el que et deia al principi, que ens hem d’unir totes les associacions i treballar conjuntament amb la Conselleria, TV3 i tots els actors que puguin estar implicats en això i intentar tornar a tenir aquí una indústria forta.

Ets també sòcia fundadora i impulsora de CIMA (Asociación de mujeres cineastas y de medios audiovisuales). Què en penses que el paper de la dona en la indústria audiovisual catalana sigui una mica minso?
A veure, en la indústria catalana i en la indústria del món! No és una mica minso, és miserable. Ja et dic, directores, productores i guionistes, encara, però si entrem en altres especialitats com fotografia, so o música, és gairebé inexistent. I això és injust, ens estem perdent la mirada de la meitat de la població. Per primer cop una dona guanya la Palma d’Or de Canes i sembla que aquest any estem en un bon any, però si et poses a mirar els tant per cent, segueixen sent miserables. A mi m’agradaria que els percentatges s’acostessin més al cinquanta.

Tenint en compte que la realització de pel·lícules s’ha vist aturada per culpa de la pandèmia, com es preveu la pròxima edició dels Premis Gaudí?
Pot ser un any complicat de producció i també d’estrena. Ha sigut un any molt difícil, tant de producció com d’exhibició, però jo crec que al setembre s’animarà tot. En un any de pandèmia, segurament sí que hi haurà una baixada de produccions, però hi ha hagut molt bones pel·lícules que aquest any ja s’han estrenat o pel·lícules que s’estrenen al setembre o octubre. Penso que hi haurà una bona collita tenint en compte de l’any d’on venim.

Tu també podries ser part afectada, ja que tens una pel·lícula pendent d’estrena, ‘15 horas’, no?
Acabada està, va estar al darrer Festival de Màlaga i va guanyar el Premi Signis. Però ja veurem… perquè estan les coses molt difícils per estrenar les pel·lícules, ara, hi ha un embut de pel·lícules per estrenar i les sales són les que hi ha. Hi ha el que hi ha. Espero que sí, que la pugui estrenar per estar en aquesta edició dels Premis Gaudí.

JOAN MILLARET / AMIC

Continua llegint

Entrevistes

Juan Carlos Rodríguez: “Nos gustaría crecer y tener nuestro propio espacio”

Aquesta és una d’aquelles entrevistes que, més que llegir-se, s’haurien d’escoltar. La veu de Juan Carlos Rodríguez és tan particular i radiofònica que, quan la sents, no tens cap dubte que la seva gran passió és aquest mitjà. L’emissora del Poble-sec, Ràdioactius, celebra el seu primer lustre i Juan Carlos (Barcelona, 1969) n’és un dels puntals. Tota la seva vida ha estat vinculat a la radiofonia i actualment el trobem als micròfons d’aquesta ràdio comunitària, però també entre taules de so i embrancat entre guions de programes que volen donar veu al veïnat i al teixit associatiu del nostre barri.

Publicat

on

Te lo habrán dicho muchas veces, tienes una voz muy radiofónica. 
Llevo muchos años haciendo radio. Empecé a los 22 precisamente porque la gente me decía que tenía voz de radio. Me lo dijeron tanto, que decidí probar. Empecé en lo que era Radio Zona Franca haciendo una colaboración sobre cine i después me puse a formarme, me saqué el título de radiofonista, de técnico de sonido, de actor de doblaje y así me fui dando cuenta de que era mi pasión. Aunque a nivel profesional no me he dedicado a ello, siempre he estado vinculado a este medio, sobre todo a las emisoras locales y dando clases de radio y de radioteatro.

¿Quisieras haberte dedicado profesionalmente?
Cuando estudiaba en Aula Ràdio me salió alguna oportunidad de trabajar como productor en alguna cadena importante y lo que vi no me terminó de gustar. Veía que no era mi sitio, que era todo muy precario y que yo tenía que ir por otros derroteros. Si lo haces y no puedes vivir de ello, por lo menos ha de ser en un proyecto que te aporte algo.

¿Cómo empieza tu camino en Ràdioactius?
Ràdioactius apareció en mi vida en un momento en que estaba de parón, desvinculado de la radio. No recuerdo cómo lo descubrí, pero contacté con ellas y fui a verlas. Lo que me encontré fue algo tan desconocido para mí… Hacían radio a su manera, de una forma completamente distinta a la que yo conocía. Enseguida me gustó su forma de hacer, de forma asamblearia, y el ambiente que había.

Aunque no estuviste en los inicios, ¿cómo surgió su creación?
Tenían una idea de crear una emisora para dar voz al vecindario del Poble-sec. Entonces se hizo un taller de formación básica para la gente que estaba interesada en este nuevo proyecto, que estaba avalado por el Pla Comunitari del Poble-sec, y a partir de ahí se crea Ràdioactius. Hemos estado cuatro años como proyecto y ahora ya nos hemos emancipado y somos una asociación cultural independiente y sin ánimo de lucro.

¿A quién da voz esta radio comunitaria?
Cualquiera puede ser protagonista, se dedique a lo que se dedique. Intentamos dar voz a aquellos colectivos que no siempre tienen un medio para dar a conocer sus proyectos o su problemática. Y una particularidad es que somos gente muy diversa, Ràdioactius está formado por un grupo de gente de todas las edades, de todas las creencias políticas, de cualquier tendencia sexual y cualquier nacionalidad.

¿Y estáis abiertos a que pueda participar más gente?
Nuestras puertas están abiertas, además es un proyecto por donde pasan muchas personas, algunas se marchan, y por eso necesitamos estar atrayendo gente nueva. Siempre recordamos que no hace falta saber hacer radio, que la mayoría de nosotras hemos aprendido a hacer radio en Ràdioactius y mucha gente no tenía ningún tipo de conocimiento ni a nivel técnico, ni a nivel de locución, ni de producción.

¿Lo hacéis todo vosotros mismos?
Sí, lo hacemos todo y vamos cambiando los roles. No siempre es la misma persona quien conduce el programa o quien lleva una sección. Y con el tema técnico de sonido estamos ahora empezando a rotar también, aunque es algo más complicado porque requiere una formación previa. Intentamos autoformarnos nosotros mismos.

Cuéntanos qué temas tratáis en los programas.
Hablamos de todo. Sobre todo de aspectos reivindicativos del barrio, hace poco hicimos un programa sobre la campaña Les Tres Xemeneies pel barri, siempre hacemos un especial dedicado a la mujer el 8 de marzo, el día de la mujer. Tenemos algunas secciones fijas, como la agenda cultural o el gilipollas de la quincena, donde hablamos de qué persona (de todo el mundo) se merece ese título.

¿Y dónde hacéis los programas?
Los grabábamos en el Centre Cívic El Sortidor y ahora, desde que empezó el tema de la pandemia, estamos en la Bibliomusicineteca, donde Ferran y Sonia nos han acogido con todo el cariño y estamos muy a gusto. La verdad es que nos gustaría crecer y tener nuestro propio espacio, con nuestro material, y eso es una de las cosas que esperamos tener en la futura Casa de la Premsa, que nos parece un proyecto muy importante para el barrio.

¿Cómo os organizáis para la creación de los programas?
El programa es cada quince días. Nos reunimos cada lunes y una semana decidimos cuál va a ser la temática del programa siguiente y a la otra grabamos. Durante el resto de la semana lo vamos preparando.

Y por si eso fuera poco, también habéis hecho algún proyecto de radioteatro.
Somos unos apasionados del radioteatro. Los dos que hemos hecho, Memòries d’un barri i Propera parada: Poble-sec, nos salieron muy bien, teniendo en cuenta los medios que teníamos.  El primero era la historia del Poble-sec a través de los ojos de una niña y cada uno de los cuatro capítulos abarcaba una edad de esa niña. Era un guión de ficción basado en las memorias de la gente mayor del barrio. Y el segundo explicaba en cada capítulo la historia de una persona migrada desde que llegó al barrio, y estaba protagonizada por ellos y ellas mismas.

¿Qué novedades nos puede adelantar los programas del próximo curso?
En octubre hacemos un nuevo taller de radio en El Sortidor, de 8 semanas. Hemos hecho uno intensivo ahora en julio, donde se agotaron las plazas y nos gustó mucho porque participaron personas muy variopintas, de todas las edades y que congeniaron muy bien. Con respecto a los programas, estaremos vigilantes a la realidad del barrio y a los proyectos que vayan surgiendo. Ah, y vamos a volver a hacer radioteatro porque tenemos muchas ganas.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.