Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Arnau Puig: ‘‘Somiava amb poder actuar aquí, al Paral·lel’’

Agost no és sinònim a vacances. O sinó, que li diguin a l’Arnau Puig (El Prat, 1985). Sí, potser ell també ha fet les seves escapades a la platja i a la muntanya, però gairebé sempre amb el guió com a deures sota el braç. Al cap i a la fi, aquest pròxim 14 de setembre comença una nova aventura. Una nova etapa encarnant a un dels detectius més respectats de la història de la literatura. Puig serà, ni més ni menys, que el protagonista de ‘Sherlock Holmes y el Destripador’ al Teatre Apolo.

Publicat

on

Arnau Puig / DAVID GARCÍA MATEU

Pocs imaginarien què vas estudiar abans de professionalitzar la teva vida d’actor.

Primer vaig fer una carrera que no tenia res a veure amb el món de la interpretació: Administració i Direcció d’Empreses (ADE) a la UPF. Però al final mentre feia els exàmens de la carrera em vaig posar a fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre. Allà és on he gaudit realment de la meva vida universitària.

D’ADE després no has tornat a fer res?

No, però com a actor després t’has de gestionar molt bé la teva economia. A més, és bo saber com funciona aquest món per saber fer un pressupost. Està bé que els artistes coneguin la complexitat que té pujar un espectacle.

Una entrada de teatre, però, sempre li sembla a tothom massa cara.

Doncs estan ajustadíssimes. Tant que sovint l’actor barceloní tristament no percep un sou. Això s’hauria de saber més. Hi ha actors que cada nit pugen a l’escenari per no fer ni mig sopar. A més, sempre dic el mateix: les entrades són cares per aquell que no dedica ni 10 minuts a buscar descomptes o promocions.

Quina diferència hi ha entre Barcelona i altres ciutats perquè aquí els actors no puguin viure de la seva feina?

Per exemple, el teatre a Madrid és una indústria. Hi ha gent que inverteix i que guanya diners. Aquí en canvi tenim pocs espectadors. En realitat sempre som els mateixos. Sembla que el públic no creixi.

Qui repeteix sobre l’escenari del Tetare Apolo ara ets tu.

L’any passat vaig rebre l’oferta per fer la temporada amb l’espectacle d’Àgata Christie Y no quedará ninguno i em va fer molta il·lusió. Era la primera vegada que actuava al Paral·lel i també era la vegada que actuava durant més temps en un mateix teatre.

Et quedaries aquí?

El Paral·lel té una cosa màgica. És un mite, però també te una realitat: hi ha una vida al Paral·lel. Quan em van oferir fer una segona temporada a l’Apolo no ho vaig dubtar ni un moment. És un teatre que està començant una nova etapa en què intenta cridar nous públics.

Amb aquest nou tipus de teatre es pot aconseguir dotar d’una segona vida a aquell Paral·lel de les llums?

Jo el Paral·lel me l’estimo molt. Ja de petit quan passava amb el cotxe i veia les marquesines dels teatres, les llums de l’Arnau i El Molino… Però el Paral·lel per a mi va agafar més importància i misticisme arran de l’exposició de Xavier Albertí i Eduard Molner al CCCB.

‘Paral·lel 1894-1939’…

Va ser una exposició que a mi em va descobrir un Paral·lel impressionant. De fet, arrel d’això, quan vaig pels Encants de Barcelona encara intento buscar postals de vedettes o programes de mà. Era una imatge tan bonica… Somiava amb poder actuar aquí. Ara ja no és aquell Paral·lel que mostrava l’exposició, però entre tots els actors, actrius i les companyies intentem revitalitzar-lo.

Amb el ‘Sherlock’ posareu el vostre gra de sorra?

És una obra curiosa. Quan vaig llegir el text no vaig poder parar fins al final. Això està molt bé perquè vol dir que interessa; té molt de misteri. La gràcia de Sherlock Holmes és gaudir de com dedueix qui ha estat el criminal. És un espectacle amb molt de ritme, amb certs tocs d’humor anglès i amb molta intriga.

També és un personatge molt complex…

Em vaig espantar una mica quan vaig veure el text perquè és una obra que segueix al protagonista tota l’estona. A més, sovint pot semblar força borde i que menysprea a aquelles persones que no són tan intel·ligents com ell. És un personatge que estic gaudint de construir-lo, ja que és molt diferent de mi. És fred, però molt intel·ligent.

Per primera vegada una adaptació teatral posa sobre l’escenari a Sherlock Holmes i Jack el Destripador. Com casen tots dos?

Hi cassen molt bé i fins i tot apareix de forma estel·lar un altre personatge històric: Freud. Jack el Destripador encara és una incògnita avui dia i hi ha mil hipòtesis sobre la seva figura. La gràcia de Sherlock és que la policia el truca quan ja no té forma de resoldre el cas i ell ho fa a través de petits detalls.

Sobre el Doctor Watson, quina relació tindran?

Serà ben curiosa, ja que el Doctor Watson és un veterà de guerra que ha estat ferit i té certs problemes econòmics. Part de la gràcia de l’espectacle és l’humor i l’amistat que s’entreveu entre tots dos. Això també serveix per fer-los més humans. En Sherlock, al cap i a la fi, no és tan perfecte. Té carències afectives.

Algun referent a l’hora de preparar el personatge?

M’he ficat molt en Benedict Cumberbatch de la sèrie Sherlock, però evidentment tothom ha de tenir una cosa en compte: estem fent teatre. Mentre que al cinema et pots acostar a la pupil·la de Sherlock i extreure conclusions, al teatre tot és més gran.

Dius que és un paper molt diferent de com ets tu. Ara, t’agrada interpretar aquesta antítesi personal?

Portava dos anys interpretant el mateix personatge amb Josep Maria Flotats. Un personatge precisament no gaire llegit ni gaire viatjat, per dir-ho finament. En canvi, ara m’he anat a un personatge que ho ha llegit tot; que ha estudiat dret, medicina, química, història… i molt viatjat. Té una cultura increïble. Aquest canvi de mirada m’encanta. 

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrevistes

Juan de Dios: “Si el mundo de los payos adoptara algunos de los valores gitanos, serían más felices”

Publicat

on

En 1977 se convirtió en el primer Diputado gitano en entrar en el Congreso. ¿Cómo fue su camino hasta llegar ahí?
Desde que tomé conciencia de que vivíamos en una sociedad injusta y que el régimen político que nos gobernaba negaba a los ciudadanos el mayor de los bienes al que jamás de se debe renunciar: la libertad. Con 22 años me vine a Barcelona donde encontré la ayuda y los medios necesarios para promover en toda España un movimiento reivindicativo de los derechos que a los gitanos se nos negaban.

¿Por qué era tan importante que un gitano entrara a hacer política?
Pensé que la llegada de la democracia podría facilitarnos un nuevo escenario desde el que poder luchar contra las injusticias. Y que hacerlo desde el lugar donde se toman las decisiones políticas era un privilegio al que debíamos aspirar. Tuve mucha suerte.

Permítame que le pregunte por el Golpe de Estado de Tejero, que usted vivió en primera persona. ¿Cómo recuerda ese suceso?
Ahora, con la lejanía del tiempo, contemplo las 18 horas que estuvimos secuestrados como la gran aventura que puso en peligro la transición y que, gracias al Rey y al pueblo español, fuimos capaces de superar. Pero al mismo tiempo no puedo evitar recordar que pasé miedo. Sobre todo, cuando tirado en el suelo oía los disparos de los asaltantes. Temía que en algún momento una bala podía entrar por mi espalda.

Juan de Dios, ¿Cuáles son las grandes diferencias entre el pueblo gitano y los payos? ¿Llegará el día en que se diluyan estas diferencias?
No me atrevería a decir si las diferencias son grandes o pequeñas. Como seres humanos, individualmente, los grandes valores de la humanidad los compartimos con los ciudadanos que no son gitanos. Buenos y malos los hay en todas partes. Los valores que consagra el Derecho Natural atañen a todos los pueblos civilizados.
Sin embargo, como colectividad, los 14 millones de gitanos y gitanas que vivimos en el planeta, poseemos una cultura, unas costumbres y unas tradiciones que, a veces, difieren de los comportamientos de la sociedad mayoritaria en la que nos ha tocado vivir.
Déjeme decirle una cosa: yo no sé si algún día las diferencias desparecerán. Sí le digo, con humildad, pero con convencimiento, que, si el mundo de los payos adoptara algunos de los valores gitanos, serían más felices.

¿Y cuáles diría que son, hoy en día, los grandes retos de esta comunidad?
Dejar de ocupar el último lugar en el ranking del progreso y el desarrollo. Tenemos el mayor índice paro. Muchas familias viven en condiciones tercer mundistas en viviendas que carecen de los más elementales servicios. El analfabetismo todavía hoy sigue siendo ara nosotros una lacra.

Tal como usted lo ve, ¿es la comunidad gitana una comunidad machista?
Cada día lo es menos, por suerte. De todas formas, el feminismo es un concepto todavía muy alejado de la mayoría de nuestra gente. Conseguir que las mujeres gitanas ocupen en el seno de nuestra sociedad el lugar que le corresponde es uno de nuestros grandes retos.

¿Ve un cambio generacional con respecto a esto?
Por supuesto. Le daré un dato. Hay más mujeres gitanas en las universidades españolas que jóvenes varones gitanos. Y algo que no debe olvidar. Hoy tenemos en el Congreso de los Diputados a dos mujeres gitanas. Llevamos muchos años luchando por conseguirlo y al fin lo hemos logrado.

Usted es doctor en periodismo. ¿Cree que los medios fomentan la imagen estereotipada de los gitanos?
Como siempre, generalizar no es bueno. En términos generales podríamos decir que si, aunque hay honrosísimas excepciones. De todas formas, el daño más grande se nos hace desde los medios online. Esa es una terrible realidad que nos hace sentirnos impotentes ante tantos ataques y ofensas como recibimos cada día

En Catalunya estamos viviendo un momento crucial política y socialmente hablando. ¿Toma usted partido? ¿Cómo vive la exaltación de las naciones un pueblo que, por definición, siempre ha sido nómada?
“Tomar partido” para mi es muy fácil. He sido Diputado socialista en el Parlamento Español y en el Parlamento Europeo durante 23 años continuados. El nomadismo forma parte de nuestra historia. Los gitanos españoles nunca hemos podido ser nómadas. La primera pragmática dictada contra nosotros el 1490 ya lo prohibía. Los tiempos han cambiado enormemente. Ya no quedan nómadas en Europa. En los países gobernados por el comunismo desde 1917 los gitanos no tenían libertad de movimiento, y en el resto de Europa cada día fuimos más perseguidos. Francia ha sido el país donde mayor número de gitanos han sido nómadas. Hay también allí su número se ha reducido drásticamente.

¿Se imagina un presidente o presidenta gitano? ¿Cuáles serían sus primeras medidas si usted lo fuera?
Ya hemos tenido un presidente de Gobierno gitano, nada menos que en Brasil. Se llamaba Juscelino Kubitschek y mantuvo su mandato durante los cinco años de su legislatura. Murió en un accidente en 1976. Fue muy querido y respetado por los brasileños. Se le reconoce ser el propulsor de grandes obras públicas, especialmente puentes y carreteras. Y algo de importancia extraordinaria. Fue este gobernante gitano quien ideó y puso en marcha la creación de Brasilia, nueva capital del país. Y con respecto a lo segundo dedicaría todos mis esfuerzos a luchar contra la pobreza. Como dicen en mi tierra andaluza, “la “jambre” (hambre) tiene mu (muy) mala cara”.

Háblenos de la tarea de Unión Romaní en la lucha por la conquista de los derechos del pueblo gitano.
Una de las fortalezas de la Unión Romaní es nuestra amplia implantación territorial gracias a que somos una Federación de Asociaciones Gitanas, lo que permite que nuestro trabajo llegue a miles de gitanos repartidos en diversas comunidades autónomas españolas.
Por ello, una de las principales acciones que desempeña nuestra organización es la de asesorar permanentemente a las entidades federadas, en temas administrativos, legales y culturales, para asegurar su buen funcionamiento.
Asimismo, otra de las líneas de trabajo más destacadas de nuestra entidad es la de divulgar de forma permanente y enérgica la promoción social que experimenta nuestro pueblo, y que en la Unión Romaní se lleva a cabo desde diversos ámbitos de actuación como son la salud, la educación, la inserción laboral, la promoción de la mujer o la cultura, entre otros.
En esta misma línea, nuestra organización ejerce de altavoz continuo de los ataques racistas o discriminatorios que todavía afectan a nuestro pueblo, convirtiéndose en una plataforma de denuncia constante de la gitanofobia que nos sigue estigmatizando y relegando a los márgenes de la sociedad por nuestra condición étnica.
Nuestra labor es entonces clara: procurar hacer de contrapeso, arrojar luz allí donde otros vierten oscuridad para evitar que los discursos sin fundamentos calen fuerte en la población. Darle armas a la sociedad para que no sucumban a las mentiras y se conviertan ellos mismos en escudos contra el antigitanismo.

Para terminar, me gustaría saber cuál es su gran deseo para el pueblo gitano. ¿Qué lucha le queda por ganar?
Que se cumpla lo que dice el artículo 13 del código deontológico de los periodistas del Reino Unido, que aproximadamente dice así: “Los periodistas evitarán hacer mención de la raza, el color, la cultura o el origen de los ciudadanos cuando hayan de referirse a ellos en contextos peyorativos”.

Continua llegint

Entrevistes

Joan Cabot: “M’agradaria oficiar un matrimoni homosexual a l’Església”

Joan Cabot (Santa Eulàlia de Ronçana, 1962) és un dels quatre mossens del Poble-sec. Arribat a la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes fa 17 anys, el capellà diocesà no té problemes a l’hora de mullar-se amb els debats que envolten l’Església del segle XXI. De fet, és ferm defensor de “la llibertat i la consciència amb la qual actuava Jesús” i que tant respecta.

Publicat

on

Vostè és obertament independentista. L’Església li ha donat cap toc d’atenció per haver-se posicionat?
Cap, les opinions personals són acceptades i jo soc un ciutadà independentista, però com a capellà em dec a una comunitat. Trobo que ni l’Església ni la Parròquia s’haurien de posicionar políticament. Ara, davant unes condemnes de molts anys s’ha de poder dir que això no és just. Jo ho diré a nivell personal. Tots sabem que la justícia té els seus dèficits.

És just fer servir la figura de Crist, al·ludint al fet que ell tampoc hauria permès les injustícies contra els líders del procés?
És una mica atrevit, tot i que en el seu context ell també va qüestionar la presència dels romans i l’actitud dels polítics del seu temps. Quina és la injustícia avui? Hi ha matisos perquè hi ha gent que ho veu diferent. En tot cas Jesús estaria a favor dels pobles, de la cultura, del dret a decidir… Però això ho dic jo, no ho diuen els teòlegs.

L’arribada del Papa Francesc ha servit de palanca de canvi per fer una Església més progressista o l’ha empès la dinàmica social?
Com a Bisbe de Buenos Aires no era precisament molt progressista, però des que és Papa crec que ha vist la urgència de posar l’Església al dia. Sembla que també hi ha molta oposició interna a la cúria romana, però trobo que està fent canvis importants. Espero que el futur Papa també sigui capaç de dialogar amb el seu entorn com fa el Papa Francesc.

L’administració pública s’ha arrepenjat en Càritas?
Crec que sí. Evidentment que Càritas ha d’estar per solucionar problemes que l’administració no soluciona per la seva dinàmica o lentitud, però nosaltres sempre diem que la primera via han de ser els Serveis Socials. És molt fàcil criticar l’Església i jo també ho faig, però en aquest cas l’Església fa una feina que no és prou reconeguda a escala civil.

És difícil de revertir la mala fama que ha adquirit?
A Espanya hi ha un pes molt important pel paper durant el franquisme. Tot i que hi ha tics que es mantenen, crec que no és just que es mantingui aquest prejudici.

Algunes de les crítiques que ha rebut l’Església han arribat marcades per l’agenda social. Vostè defensa l’avortament legal?
L’Església pot opinar, però el que no pot és condicionar la legislació. Crec en el dret de la vida, però no estic a favor de prohibir l’avortament ni estic en contra d’una llei d’avortament que permeti fer-ho a qui a consciència ho desitgi. Això sí, soc partidari de trobar altres alternatives i d’una política encarada al fet que no sigui necessari l’avortament, sigui mitjançant ajudes, sigui afavorint la maternitat.

El catolicisme té el precepte de l’amor. Algun dia l’Església acceptarà el matrimoni homosexual?
Hi ha preceptes legals que s’han de canviar del dret canònic, qüestions teològiques que per mi no són decisives, però que actualment tenen pes… És del tot legítim l’amor entre dues persones humanament, antropològicament i cristianament. Fins i tot el Papa ha mostrat un respecte en l’acceptació de l’amor entre dues persones del mateix sexe. Teològicament és molt complicat aquest canvi i no ho veuré, però m’agradaria oficiar un matrimoni homosexual a l’Església.

També li agradaria veure a les dones fent oficis?
No hi ha cap element objectiu que ho prohibeixi. És un tema de tradició i tenim esglésies que ho han acceptat. No pot ser que l’Església continuï vetant a les dones determinats càrrecs.

Les passes que ha fet l’Església per denunciar els abusos a menors han sigut suficients?
Ha costat d’assumir la responsabilitat i la gravetat del tema. Avui, en general, trobo que hi ha tota la disponibilitat a afrontar-ho amb tota la duresa i la sinceritat. Estem en la línia de corregir això.

Pot tenir relació amb aquest fet el vot de la castedat? Potser és un vot que el catolicisme hauria de deixar enrere?
Pot tenir connexions, però una persona que opta per la castedat no el converteix automàticament en un abusador. Crec que l’ideal seria que el vot fos lliure i no una obligació. També li arribarà el dia, com ja ha arribat a l’Església Catòlica Ortodoxa on s’accepta el matrimoni, però aquí la tradició pesa molt.

‘Al César lo que es del César, y a Dios lo que es de Dios’. Estat i Església s’han relacionat en excés?
Ha costat molt que la tradició espanyola acceptés la igualtat de totes les confessions. En aquest moment em sembla que en l’àmbit legal està força equilibrat, tot i que a nivell pràctic segueix tenint un pes destacat. Estic d’acord amb què l’Estat no sigui confessional; per mi un funeral d’Estat hauria de ser un funeral interreligiós.

Continua llegint

Entrevistes

Francesc Busquets: “Les administracions veuen a les entitats més com a competidors que com a col·laboradors”

Gairebé 2000 persones dormen cada dia als carrers de Barcelona, una xifra que ha augmentat respecte d’altres anys. Des del 1987, la Fundació Arrels treballa per atendre a aquestes persones i per sensibilitzar la ciutadania. ZONA SEC ha parlat amb Ferran Busquets (Barcelona, 1974), que és director de l’entitat des del 2012 i voluntari des de fa més de 20 anys. Busquets es mostra crític amb el paper del consistori en la gestió del sensellarisme i acusa la societat de seguir alimentant estigmes al voltant de les persones que, mai per pròpia voluntat, passen la vida al carrer.

Publicat

on

El vostre objectiu i lema és ningú dormint al carrer, però enguany hi ha més sense sostre que mai a Barcelona… Què estem fent malament?
El problema és que aquestes persones necessiten habitatge i l’habitatge triga molt a arribar. Ara mateix, la llista d’espera a la taula d’emergències és molt llarga i les places que hi ha van a parar a famílies. Les persones soles estan al final de la llista i amb el temps que passen al carrer es van deteriorant moltíssim. Si no aconseguim treure la gent del carrer, cada vegada en seran més. Hem de parar la màquina que aboca gent al carrer i anar traient a aquells que ja hi són.

Què proposeu des d’Arrels?
Mentre no arriben els pisos socials, el que nosaltres proposem és obrir espais petits, de baixa exigència, on les persones puguin anar fins que se’ls assigni un habitatge. Són el que s’anomena pis zero, espais 100% adaptats a la persona on l’única norma que hi ha és la bona convivència.  De moment, a Barcelona només hi ha un d’aquests pisos, al carrer del Carme, amb 10 places.

Quines altres opcions té una persona que dorm al carrer?
Comptem amb 100 pisos on dormen unes 130 persones i tenim la Llar Pere Barnés, una residència amb 34 places on viuen persones que no són prou autònomes per viure en un pis. També tenim el centre obert i un taller ocupacional.

Com acaba algú vivint al carrer?
Una persona dorm al carrer perquè no té un lloc on viure. La resposta sembla evident, però és així. No és una qüestió d’alcoholisme, de cerca de la llibertat, ni de cap altra ximpleria. Viure al carrer sempre és l’última opció.

De vegades, aquestes persones rebutgen l’ajuda…
Hem d’entendre que, per a la gent que fa molt de temps que viu al carrer, arriba un punt en què fa por sortir-ne. No vol dir que no vulguin sortir del carrer però hi ha molts factors que dificulten fer el trencament. Les addiccions, per exemple, són un factor que dificulta moltíssim la sortida del carrer.

Com els acompanyeu des d’Arrels?
Nosaltres estem al seu costat fins que fan el clic de voler sortir del carrer. Donem una atenció permanent, quan a una persona li donem un espai per viure, és per sempre, mentre la persona ho necessiti.

Veiem molts més homes que dones dormint al carrer. Com és la situació en el cas d’elles?
Entre el 85 i el 90% de la gent que dorm al carrer són homes. Això passa en primer lloc perquè, en el cas de tenir família, la dona és qui s’acaba encarregant dels nens i, per tant, pot accedir a més ajudes. També hi ha casos en què les dones viuen a casa de coneguts o desconeguts, a canvi no precisament de diners. Les dones viuen al carrer com a últim recurs perquè una dona vivint al carrer és carn de canó, les agressions sexuals es disparen. Quan hi ha una dona sola al carrer, al cap d’un moment veus que hi ha un home al seu costat, que és el seu protector, però mai no és un protector gratuït…

Com és el procediment per desallotjar als indigents d’algunes zones?
Es presenten Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Urbana, a vegades amb el pretext de què busquen droga. Repassen a tothom, els diuen d’anar a un alberg, on no volen anar perquè estan millor dormint al carrer que en un alberg. Aleshores ja es creu que els han ofert una solució i tenen llicència per fer-los fora o per portar-los als CIEs si no tenen documentació. Però no és una bona solució.

Per què?
Per començar, els albergs estan situats a zones allunyades del centre, a una hora a peu com a mínim i les persones hi han d’arribar amb la maleta, amb tot el que porten a sobre. A més, són espais massificats, hi dormen 60 o 70 persones.

Com es finança Arrels?
L’Ajuntament ens dona alguna subvenció, però el nostre finançament és majoritàriament privat, en un 66%. Això és una xifra molt anòmala al sector i ens permet ser molt lliures a l’hora d’opinar, perquè els diners públics són una eina de manipulació massiva. Nosaltres tenim tres missions: la primera és atendre a les persones, la segona és sensibilitzar la ciutadania i la tercera és la incidència i la denúncia.

Què en penseu del paper de l’Administració en la gestió del sensellarisme?
Les administracions en general, i l’Ajuntament en particular, estan en un punt de claudicació. El problema és que a les entitats ens veuen més com a competidors que com a col·laboradors. S’hauria d’aprofitar més la potència que té un ajuntament, amb l’agilitat que tenen les entitats. I un altre problema és que no es fan polítiques a llarg termini, no hi ha un consens sobre la solució perquè no hi hagi ningú dormint al carrer.

L’última proposta de l’Ajuntament passa per oferir allotjaments provisionals a contenidors de vaixell reciclats. Què us sembla?
Aquesta iniciativa s’ha criticat molt, però nosaltres ho veiem bé. El contenidor és una construcció ràpida i tenim un problema molt bèstia d’habitatge. Per tant, qualsevol solució, benvinguda sigui.

Què pot fer la ciutadania per les persones que veiem cada dia dormint al carrer?
En primer lloc, entendre que la gent no està al carrer perquè vol, que és una anomalia del sistema. També es poden apropar a aquestes persones i parlar-hi, en lloc de posar pedres com es va fer a les Hortes de Sant Bertran. Es pot parlar amb les entitats, intentar buscar solucions…

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.